Entrades amb l'etiqueta ‘Matt Damon’

True Grit

dilluns, 28/03/2011

True Grit.jpg

Els germans Coen, coneguts pels seus arguments atípics, demostren també el seu nivell quan aconsegueixen tocar brillantment temàtiques ja vistes deixant marcada la seva impremta inconfusible. La seva incursió al terreny del western havia quedat plantejada a No Country For Old Men, amb personatges solitaris i egoistes enfrontats entre ells i ambients àrids i hostils, però amb True Grit s’han capbussat de ple al cinema de l’oest, fent seu un clàssic del gènere i adaptant-lo amb la solvència i saber fer que els caracteritza.

Mattie Ross (Hailee Steinfeld, que entra al món del cinema per la porta gran) és una nena de 14 anys que busca venjança per l’assassinat del seu pare. A la cerca del culpable s’hi sumen el caçador de fortunes Rooster Cogburn (Jeff Bridges) i un ranger de Texas anomenat LaBoeuf. Tot i que aquesta sigui la línia principal d’argument a primera vista, la venjança en sí és poc important: el que més pes té a mida que es desenvolupa el film són les relacions entre els protagonistes, i com ells evolucionen a partir d’aquestes. Mattie Ross no és més que una nena tenaç i amb empenta al principi de la pel•lícula, però el seguit d’experiències viscudes al llarg del seu viatge modelen definitivament la seva persona, encaren el pas final a la vida adulta. Els dubtes de l’adolescència que tantes pel•lícules han intentat retratar amb poca traça queden perfectament il•lustrats, és més, queden complementats amb els canvis que els altres dos personatges també experimenten. L’aventura, doncs, és narrada amb poca intenció d’intriga, sense massa misteri; els moments de contacte entre protagonistes, en canvi, tenen un pes real i són, de fet, els que mouen la història.

Mirant-ho bé, l’obra original semblava feta expressament per a que els Coen l’adaptessin. El context els era favorable, amb ambientacions que estaven acostumats a tractar i amb l’afegit de l’època, que els oferia noves possibilitats de joc. Els personatges oferien una varietat de registres àmplia, i donaven joc per treballar alhora en to de comèdia i de drama; fins i tot algun nom, com Rooster Cogburn, és digne dels Coen més esbojarrats (recordem que els germans han batejat personatges com Chad Feldheimer, Walter Sobchak, Anton Chigurgh o Bernie Bernbaum).
Si sumem la gràcia natural dels directors, amb un projecte que els va com l’anell al dit, al talent dels professionals amb qui decideixen treballar, el resultat no pot ser menys que excel•lent. Els intèrprets claven els seus papers, i, per a delit dels sentits, el director de fotografia i el compositor de la banda sonora, tots dos habituals dels Coen, reafirmen les seves respectives posicions demostrant capacitats extraordinàries. Carter Burwell ha creat una música que no té afany protagonista, però que en tot moment acompanya a la perfecció, amb tonalitats generalment agradables i sempre amb presència, la fotografia sòbria i precisa de Roger Deakins, nou vegades nominat a l’Oscar, que aquí signa una de les seves millors filmacions.

True Grit excel•leix com a western, però també ho fa com a drama humà, com a caricatura, com a reflexió sobre el que senten uns personatges solitaris que decideixen ser-ho, a estones, en companyia.

 

Pau Ortiz

True Grit 2.jpg

Hereafter (Més enllà de la vida):

divendres, 11/02/2011


Hereafter 1.jpg

Des de fa segles la mort ha estat una preocupació essencial de l’home, s’ha preguntat què ens espera en el més enllà. Cada religió intenta respondre a aquesta pregunta escombrant cap a casa, donant una visió relacionada amb les creences que difonen. Autors com Woody Allen ja han mostrat la seva peculiar interpretació, ara és el torn de Clint Eastwood.

Per a fer-ho no es centra en la mort per se sinó en tres personatges que en són partícips. És cert que no acaba de definir què hi ha després de la mort, no s’arrisca a pronosticar-ho, però ens ofereix una història on ens dóna esperança per creure que la mort no és el final. Hereafter és un film que gira al voltant de tres personatges: Marie LeLay (Cécile de France), una periodista francesa decidida a investigar el més enllà a causa d’una experiència traumàtica en el Tsunami d’Indonèsia, Marcus (Frankie McLaren) un noi que perd al seu germà bessó en un accident quan intenen ajudar a la seva mare a desintoxicar-se, i George Lonegan (Matt Damon) un parapsicòleg amb visions del més enllà deprimit per una existència eclipsada per la mort. Eastwood en explica l’existència dels personatges, cadascun més desgraciat que l’anterior, i va relacionant-los mostrant les seves preocupacions. Mentre Marie investiga què hi ha darrera la mort i prepara un llibre per a explicar la seva experiència, el deprimit Marcus roba diners dels pares d’acollida i busca com comunicar-se amb el seu germà. La cursa d’aquests dos personatges resulta frustrant, el que accentua l’aspecte dramàtic del film, fins que es troben amb George, qui intenta, també de manera frustrada, fer vida normal sense recórrer a un do que li amarga la vida.

Hereafter 2.jpg

Hereafter pretén fer reflexionar a l’espectador sobre el què ens depara la mort, però cau en un drama excessivament sentimentalista i amb una sobredosi d’emocions forçades. L’experiència de la mort sempre és traumàtica, colpidora i dura d’assimilar, per això estar dues hores davant d’una pantalla on s’explota la desgràcia dels personatges gratuïtament pot fer-se pesat. El problema d’Eastwood ha estat no centrar-se en la mort i rebolcar-se en el dolor que ens causa aquesta, fet que no ens fa pensar ni en el més enllà ni en la impotència de l’home. A més a més la recreació del Tsunami d’Indonèsia i l’atemptat terrorista del Metro de Londres acaben d’adobar aquest bany de llàgrimes. Més que un excercici de reflexió, Hereafter és un espectacle emocional on es juga amb l’espectador i la seva proximitat amb la mort. Potser Eastwood volia expressar aquesta preocupació innegable humana i fer pensar a l’espectador (i, realment, el seu estil és impecable) però el resultat final és poc creïble.

Hereafter 3.jpg

El millor: L’atreviment i solvència amb què tracta la mort i que, malgrat tot, aconsegueix emocionar a l’espectador i fer que s’identifiqui amb el que veu en pantalla. L’estil d’Eastwood és innegable.

El pitjor: La forçosa coincidència del l’últim acte, una clausura massa ensucrada i la sensació que han estat jugant amb nosaltres.