Recepta per ser cubana

dilluns, 5/12/2016

Pren-te una dosis d’austeritat soviètica i digues les coses pel seu nom.  Afegeix pragmatisme, paciència i capacitat d’improvisació a parts iguals i especialitza’t en resolver. No oblidis una cullerada de vida familiar i un polsim d’orgull nacional. Barreja-ho tot amb ritmes tropicals d’influència afroamericana i remata-ho amb un sinuós moviment de cintura abans de deambular pels carrers de Centro Habana. La vida a Cuba és un còctel explosiu que canvia de gust en funció de qui se’l beu.

DSC_6075

N’hi ha prou amb un primer contacte per adonar-se que la complexitat i idiosincràsia que fa tan especial aquesta illa, va molt més enllà de la salsa, la piña colada, les platges de sorra blanca i altres tòpics autoimposats. El país batega al ritme del reggaeton que s’escapa, a molts més decibels del que la OMS s’atreviria a autoritzar com a saludable, per les finestres baixades d’un Chevrolet Bel Air de 1954 al que acaben de canviar el motor per el d’un Hyundai

Cuba té gust a plàtan fregit i a rom sense gel. A taula es serveix avui, el mateix que es va servir ahir i el que es servirà demà, congrí. Sobre el televisor hi ha una foto de José Martí i al fons de la sala s’intueix una estàtua de la Virgen de la Caridad del Cobre. Aquí es lluita per sobreviure i es viu per compartir. Una oda constant al present per intentar oblidar que el demà és l’ombra afilada de l’avui i que la inventiva i la creativitat no són una opció, sinó més aviat una necessitat.

Al carrer, l’anglès macarrònic d’una manicera que intenta convèncer un turista despistat perquè li canviï el bitllet del Che, de tres pesos cubanos, per un dòlar, es barreja amb el cant d’un gall i les notes d’un saxofonista que assaja. El toc final d’aquesta constant olla de grills el posa la cridòria entre veïns. Són habituals els “mi amor, ¿Cómo está la cosa?” o els “¿Asere, qué bolá?” però hi ha tres paraules que ressonen com un mantra que es repeteix fins a la sacietat: “¡no es fácil!”

És veritat, aquí res no és fàcil, però tampoc impossible. Contra tota lògica la vida es converteix en un viatge acolorit de superació constant que desafia el sentit comú i les pròpies limitacions però que té quelcom de màgic i, sobretot, d’addictiu.