La il·lusió dels joves

divendres, 11/02/2011

EL DKV JOVENTUT VIATJA AVUI AMB VUIT JUGADORS DEL PLANTER A MADRID PER DISPUTAR LA COPA DEL REI

La Penya és l'equip amb més jugadors del planter que jugarà la Copa

Avui viurem un nou derbi entre el Barça i la Penya. A priori, tenint en compte diversos factors (plantilles, moment en què es troben els dos equips, últims resultats, etc.), l’equip de Xavi Pascual hauria de ser el guanyador de l’eliminatòria. I ho hauria passar a semifinals sense dificultats.

Però compte amb el Joventut, que arriba a la cita amb vuit jugadors del planter. Vuit jugadors que ja han viscut diversos derbis i saben perfectament el que signifiquen per als aficionats. La mitjana d’edat d’aquests vuit jugadors és de menys de 20 anys (19,8). Aquesta joventut va acompanyada d’un alt grau d’inexperiència en grans competicions. Però també és sinònim de nois sense complexes que intentaran gaudir d’una experiència inolvidable. És sinònim de sortir al parquet sense pressió, sabent que tindran moltes més oportuntiats de disputar la Copa en les properes temporades. I és sinònim d’il·lusió. Il·lusió per fer-ho bé en un dels aparadors més grans de tot Europa.

L’aparador on Ricky Rubio va confirmar la seva qualitat ara fa tres anys i, juntament amb Rudy Fernández, va guiar la Penya cap al títol de Copa. Aleshores, l’actual base del Barça tenia 17 anys, i l’aler dels Trail Blazers, 22. Josep Franch, Dimitri Flis, David Jelinek, Pere Tomàs i, en menor grau, Nacho Llovet, Albert Homs, Alex Suárez i Albert Ventura intentaran repetir la gesta de fa tres temporades. La clau serà el partit d’avui. Lògicament, perquè una derrota significa tornar cap a casa. Però també perquè una victòria seria una injecció de moral d’un valor incalculable per a un equip que no passa pel seu millor moment.

Multes que es podrien estalviar

dimecres, 26/01/2011

Racing-LLUIS-GENE-AFP-PHOTO_ARAIMA20110125_0197_1.jpg

"L'acció del crim" de Leo Messi

Ahir coneíxiem la notícia que Leo Messi serà sancionat per ensenyar una samarreta amb el lema “Feliz Cumple Mami” després de marcar un gol al Racing. La normativa és clara: qualsevol jugador que s’aixequi la samarreta per mostrar-ne una a sota amb qualsevol lema serà sancionat amb targeta groga i haurà de pagar una multa d’entre 2.000 i 3.000 euros.

Aleshores, l’única diferència que hi ha entre felicitar l’aniversari a la teva mare o portar escrit “sí a la guerra” és que uns pagaran 2.000 euros i els altres 3.000. De nou, ens trobem davant una nova forma de la Federació Espanyola de Futbol de recaptar diners. Ja li va passar al pobre Callejón, quan va ensenyar un dibuix de la cara del desaparegut Jarque, i ara li toca a Messi. En aquella ocasió l’Espanyol va recórrer i se li van retirar les sancions al jugador. Ara, el Barça també ha recorregut i suposem que Messi tampoc serà multat ni sancionat.

Això sí, per evitar-se tots aquests problemes la Federació hauria de variar una mica la norma i afegir que es sancionarà el jugador que ensenyi un lema “conflictiu”. O si no que es preguntin: que és més perillós, ensenyar una samarreta per dedicar el gol a la teva mare o fer la metralleta quan marques un gol?

Una derrota constructiva

dijous, 20/01/2011

Es poden criticar moltes coses del partit del Barça d’avui. El 3-1 en contra al Benito Villamarín talla una ratxa històrica de victòries consecutives, però no suposa cap daltabaix important. L’objectiu resultadista, aquell que és més clàssic a Madrid que aquí, ha estat complert: la setmana que ve, l’equip rebrà l’Almeria en una de les dues semifinals de la Copa i si arriba a la final i la guanya poca gent recordarà la punxada d’aquesta nit.

De totes maneres, és inevitable -i ho entenc- que s’hagin oberts debats com els de la falta d’intensitat i de motivació -força comprensibles tenint en compte que s’havia guanyat 5-0 a l’anada- i que s’hagi reobert el debat sobre el rendiment de Bojan Krkic -també comprensible si analitzem de principi a fi el partit que ha fet el de Linyola, avui titular-. Però ara no és hora de buscar problemes que només farien mal a l’equip. Vull pensar que la derrota d’avui no serà res més que una anècdota, com va acabar sent la de l’Hércules de la primera jornada al Camp Nou.

A vegades, va bé que algú et faci tocar de peus a terra quan estàs molt crescut i si algun dia li havia de passar al Barça, el millor era avui.

Què deu pensar en Ricky?

dilluns, 17/01/2011

Ricky Rubio amb la samrreta blaugrana

Avui s’ha celebrat el sorteig dels quarts i les semifinals de la Copa del Rei de bàsquet, que es disputarà a Madrid del 10 al 13 de febrer. Ricky Rubio ha estat l’encarregat de treure una de les boles del primer emparellament i, curiosament, ha agafat la del Barça. Però el destí encara li guardava una sopresa: al seu costat, Joan Maria Gavaldá ha ensenyat la papereta del Joventut.

Jo em pregunto: què li deu haver passat pel cap al base del Masnou quan ha vist que s’haurà de tornar a enfrontar al seu exequip? Fins ara ja ha jugat tres cops contra la Penya, tots ells a la fase regular de l’ACB, i tots ells han acabat amb victòria blaugrana.  Què deu pensar en Ricy Rubio quan recorda que, amb només 18 anys, entre ell i Rudy Fernández van guiar la Penya cap al triomf a la Copa de 2008?

No ho sé, però sí que sé que no m’agradaria trobar-me a la seva pell i, novament, haver de jugar contra el club que li va permetre fer-se un nom al món del bàsquet.

No tot s’arregla amb un parell de fitxatges

dimarts , 11/01/2011

Viguera ja és a Tarragona

Avui, el Nàstic de Tarragona ha fet oficials els dos primers reforços del mercat d’hivern: Borja Viguera i Alex Bergantiños. Vagi per endavant que em semblen dos grans fitxatges. Viguera és un davanter centre de 23 anys que, si té continuïtat, pot rendir a un gran nivell i Bergantiños, tot i haver tastat poc la Primera Divisió, va ser clau la temporada de l’ascens del Xerez i ja ha demostrat el que pot fer a Segona.

Però, no ens enganyem, tot i ser dues bones incorporacions, no seran els salvadors del Nàstic: el problema que tenen a Tarragona va molt més enllà. Els tarragonins han tingut un 2010 nefast, per oblidar, i la crisi que pateixen fa molta por. És cert que la victòria de dissabte contra el Valladolid aporta tranquil·litat, però la situació continua sent molt delicada. L’equip és vintè, en zona de descens, amb 16 punts, a cinc de la permanència.

És inexplicable que la temporada passada se salvés a les últimes jornades i que ara camini pel mateix camí. El Nàstic no hauria de ser ni on és ara ni cinc posicions més amunt. Aprofitant que aquesta temporada optar a pujar a Primera és més fàcil que mai (gràcies al play-off d’ascens que arriba fins a la sisena posició), el Nàstic hauria de ser allà dalt, al costat dels Xerez, Numància, Salamanca i companyia, ben a prop de la promoció.

Per què? Doncs perquè té plantilla i pressupost per fer-ho. Si agafem la plantilla i mirem els jugadors que té un per un, veurem que tots -o gairebé tots- tenen nivell per jugar a Segona i alguns, fins i tot, per jugar més amunt. Que un equip amb davanters de la talla dels experimentats Fernando Morán i Rubén Navarro, del jove Eloy Gila i de l’estranger Berry Powell hagi d’anar al mercat d’hivern a buscar un davanter més (Borja Viguera) és gairebé insultant. De pòlvora a aquest equip no n’hi falta.

Una bona plantilla ja la té i evidentment hi alguna cosa que no quadra. És precisament aquesta incògnita la que em fa patir més. Tan de bo m’equivoqui i a partir d’ara (des de la victòria contra el Valladolid), els grana remuntin, s’acabin salvant sense patir i oblidin aquest 2010 que no s’ha aguantat per enlloc.

Quan les coses es fan bé

dilluns, 3/01/2011

1011 J13 BAR-MAD (40).jpg

Xavi Pascual amb el premi

Xavi Pascual va rebre la setmana passada el premi a Millor Entrenador de la temporada 2009-2010 de l’ACB. Un guardó que demostra la bona feina que ha fet al capdavant del conjunt blaugrana des que al febrer de 2008 es va fer càrrec de l’equip.

La seva trajectòria és molt semblant a la de Pep Guardiola, tot i que potser no se li ha reconegut de la mateixa manera el que ha aconseguit. Pascual va agafar l’equip quan la relació entre el Barça i Ivanovic va acabar. Fins aleshores, el tècnic de Gavà mai havia entrenat en una categoria tan alta. Pascual es va trobar amb un equip sense rumb i sense un líder sobre la pista. Des que va ser nomenat primer entrenador del Barça, Xavi Pascual va deixar ben clar quina era la seva idea de joc. I el tècnic blaugrana va portar l’equip fins a la final de l’ACB, una fita que semblava impensable a mitja temporada.

La bona feina que va fer durant cinc mesos li va valer la renovació i, de la mà de Joan Creus, Pascual va anar formant un equip campió. Fidel a la seva filosofia, l’entrenador de Gavà va aconseguir que el vestidor s’unís i creiés en ell. I els resultats van arribar: el Barça va tornar a guanyar la lliga cinc anys després, i la temporada següent va aconseguir la segona Eurolliga de la història del club, a part d’una Copa del Rei i dues Supercopes d’Espanya.

Tots aquests títols no haurien estat possibles sense els jugadors, però sobretot sense la tasca que han fet Xavi Pascual des de la banqueta i Joan Creus des dels despatxos. Per tant, felicitats Xavi, felicitats Joan, i bon any a tots.

Tornem a començar

dilluns, 27/12/2010

2009122261seleccio-catalunya.jpg

L'onze titular de l'any passat

Fa tretze anys Catalunya va tornar a jugar un partit contra una altra selecció d’un país després d’anys sense haver-ho fet. L’ambient fora l’Estadi Lluís Companys era increïble. Banderes, bufandes, samarretes i la gent cantant i cridant. Durant tot el partit els aficionats van estar animant la Selecció, i van demostrar que no era només un partit de costellada. Perquè fa tretze anys els partits de Catalunya significaven alguna cosa més que un partit de futbol.

L’any següent, contra Nigèria, l’ambient va ser el mateix. I contra Iugoslàvia, també, tot i que en menor grau. Era necessari un canvi, i semblava que el trasllat al Camp Nou podia ser una gran solució. Els rivals (Lituània i Xile), però, no van ser l’acompanyant adient per un escenari com és l’estadi blaugrana. Conscient de l’errada, la Federació va compendre que s’havia de portar una gran selecció per tal d’omplir l’estadi. I va venir Brasil. La il·lusió va tornar a tots els aficionats catalans, petits i grans. El 2004, Catalunya va jugar contra Brasil i Argentina, un fet que era impensable després de dos anys on el conjunt entrenat per Pitxi Alonso s’havia enfrontat a Xina i Equador.

Contra Euskadi la graderia del Camp Nou va tornar a estar gairebé plena, però la pobra entrada de l’any passat contra Argentina va confirmar que el model està molt esgotat. Davant la mala imatge que era veure el Camp Nou mig buit, la Federació ha decidit tornar als orígens i portar el partit a l’Estadi Lluís Companys.

Per tant, un camí que va començar fa tretze anys torna al seu punt de partida. La meva pregunta ara és: i ara què? Tretze anys més de partits de costellada?

Algunes reflexions sobre les seleccions catalanes

dijous, 23/12/2010

A menys d’una setmana pel Catalunya-Hondures, a Com a casa, enlloc hem cregut convenient deixar anar algunes reflexions sobre les seleccions esportives catalanes, sobretot pel que fa a la de futbol i al seu futur.

Començant pel seu seleccionador. És cert que Johan Cruyff dóna un ressó molt important a la selecció catalana de futbol, és cert que és un orgull que un dels millors entrenadors de la història entreni dirigeixi la nostra selecció i també és cert que és molt lloable que ho faci sense cobrar res cobrant a través de la seva fundació, però fins a quin punt surt a compte tenir Johan Cruyff de seleccionador?

Cruyff s’ha interessat mai per l’esport català? Cruyff ha visitat mai Montilivi o el Nou Estadi de Tarragona (ja no parlo de Segona B) durant aquest any que fa que és seleccionador? Però la més important: Cruyff ens donarà l’oficialitat? O més ben dit, ell la vol, l’oficicialitat? Perquè no oblidem que aquí l’objectiu no és ni jugar partits amistosos atractius ni organitzar un Torneig de Nacions, aquí l’objectiu és fer justícia i fer justícia vol dir aconseguir el reconeixement internacional. Els amistosos atractius i els tornejos amb altres nacions, amb o sense estat, només són ponts que ens han d’acostar al gran objectiu final. Una utopia? Potser sí, però tenim la raó i si tots fem pinya serà més fàcil.

En aquest sentit, aprofitem ara que Artur Mas serà escollit president de la Generalitat i que es formarà el nou govern de Catalunya per demanar que els polítics facin pinya, que facin pinya de veritat i d’una vegada per totes. Perquè sí que tenia raó Anna Pruna quan deia a l’ARA que aconseguir el reconeixement no és feina dels polítics, sinó de tot el país, però no s’ha d’oblidar que els polítics tenen força i moltes claus, també la de l’esport. Per això hi ha la Ley del Deporte, que no deixa competir Catalunya, però també l’Estatut, que permet al Parlament i a la Generalitat promoure l’internacionalització de les federacions catalanes. Si a Catalunya els partits favorables al reconeixement internacional són majoria (CiU, ICV, ERC i SI), per què no es posen d’acord i tiren endavant aquest article que el Tribunal Constitucional va passar per alt?

Durant la campanya electoral, a lajornada.cat ho vam preguntar, per exemple, a Mas i Benach. L’expresident del Parlament no va saber respondre i el futur president de la Generalitat es va limitar a dir que ERC i ICV s’havien estimat més treballar amb el PSC, cosa que, en matèria d’esports, no és ben bé certa i és un pèl demagògica perquè al capdavant de la secretaria general de l’esport ERC ha aconseguit una vintena de reconeixements. Però sigui com sigui, el cas és que no s’ha fet perquè ningú no ho plantejat i estem desaprofitant una clau que podríem fer servir per obrir alguna cosa, que potser no seria la solució final, però que de ben segur que significaria algun pas endavant més (més que un Catalunya-Hondures segur) i que posaria Madrid contra les cordes. Només depèn de nosaltres.

Felicitats als equips de la Leb Or

dissabte, 18/12/2010

Ahir es va produir un fet inèdit aquesta temporada a la Leb Or. El Girona, el Lleida i el CBT van guanyar els seus respectius partits i van completar una jornada perfecta pel bàsquet català en aquesta categoria. I a més a més no ho van fer contra equips fàcils.

En primer lloc, el Girona va viatjar a les Illes Canàries per imposar-se al CB La Palma, que fins ahir tenia una victòria més que els gironins. Gràcies a aquest triomf, el Girona es col·loca en posicions de play-off d’ascens a l’ACB. En segon lloc, el Lleida va guanyar a casa contra el quart classificat, el Ford Burgos, un equip sempre complicat. Però la victòria més inesperada de totes va ser la del CBT, que va sumar el quart triomf de l’any contra el Xacobeo Blu:Sens Monbús. L’equip gallec és el líder de la Leb Or, mentre que els tarragonins ocupen la penúltima posició. Però, a més a més, fins ahir el Xacobeo havia guanyat els tretze partits que havia disputat. I en la majoria d’ells ho havia fet per una diferència considerable.

Per tant, felicitar els tres equips catalans de la Leb Or, que, després d’un inici de temporada complicat, poc a poc estan aconseguint victòries que els permetran lluitar pels seus respectius objectius.

Samarretes

dimarts , 14/12/2010

La samarreta de la Selecció de bàsquet

Avui també parlarem de samarretes. Podríem parlar més a fons de la del Barça, que ara està molt de moda, però no ho farem. Ens estimem més parlar de samarretes que no estan tacades de petroli, però que, segons la nostra opinió, també tenen un problema.

Ahir, la Federació Catalana de Bàsquet va presentar la nova equipació que a partir d’ara lluiran totes les seleccions d’aquest esport, tant masculines com femenines. No ens posarem a criticar el nou disseny que ha fet la marca EFA -tot i que potser s’ho mereixeria-, però, tenint en compte que la selecció de futbol també va estrenar samarreta al setembre, sí que ens volem plantejar si realment aquests canvis constants de disseny són necessaris.

Malauradament, i injustament, aquestes dues seleccions només poden disputar un partit amistós cada any, en el cas del futbol, i la menystinguda Copa de les Nacions, en el cas del bàsquet. Doncs bé, per què cal canviar la samarreta gairebé cada any? No seria més lògic mantenir el disseny i els colors durant una bona temporada? De què serveix anar variant les samarretes de la nostra selecció? No crec que sigui per temes econòmics, ja que ben poca gent compra la nova samarreta cada cop que se’n fa una…

Un altre tema és el d’unificar criteris. Des del nostre blog pensem que, si volem ser un país potent esportivament parlant, a part de tenir esportistes de molt alt nivell, que ja els tenim, les seleccions dels diversos esports haurien de portar la mateixa samarreta o, si més no, els mateixos colors. I és que tothom quan veu una selecció de color taronja, l’identifica amb Holanda. I quan en veu una amb ratlles blanques i blaves, amb l’Argentina. Si va groga, Brasil. En canvi, a Catalunya tenim la selecció de futbol vestida de negre, la de bàsquet de blau i la de corfbol de groc. Només són tres exemples, però deixen ben clar que és impossible identificar Catalunya amb una samarreta i uns colors.

Per tant, potser els dirigents haurien de reflexionar una mica i posar-se tots d’acord per tal de lluir uns únics colors, enlloc que cada Federació vagi variant la samarreta del seu esport cada dos per tres sense cap sentit.