Arxiu de la categoria ‘Futbol’

Multes que es podrien estalviar

dimecres, 26/01/2011
Racing-LLUIS-GENE-AFP-PHOTO_ARAIMA20110125_0197_1.jpg

"L'acció del crim" de Leo Messi

Ahir coneíxiem la notícia que Leo Messi serà sancionat per ensenyar una samarreta amb el lema “Feliz Cumple Mami” després de marcar un gol al Racing. La normativa és clara: qualsevol jugador que s’aixequi la samarreta per mostrar-ne una a sota amb qualsevol lema serà sancionat amb targeta groga i haurà de pagar una multa d’entre 2.000 i 3.000 euros.

Aleshores, l’única diferència que hi ha entre felicitar l’aniversari a la teva mare o portar escrit “sí a la guerra” és que uns pagaran 2.000 euros i els altres 3.000. De nou, ens trobem davant una nova forma de la Federació Espanyola de Futbol de recaptar diners. Ja li va passar al pobre Callejón, quan va ensenyar un dibuix de la cara del desaparegut Jarque, i ara li toca a Messi. En aquella ocasió l’Espanyol va recórrer i se li van retirar les sancions al jugador. Ara, el Barça també ha recorregut i suposem que Messi tampoc serà multat ni sancionat.

Això sí, per evitar-se tots aquests problemes la Federació hauria de variar una mica la norma i afegir que es sancionarà el jugador que ensenyi un lema “conflictiu”. O si no que es preguntin: que és més perillós, ensenyar una samarreta per dedicar el gol a la teva mare o fer la metralleta quan marques un gol?

Una derrota constructiva

dijous, 20/01/2011

Es poden criticar moltes coses del partit del Barça d’avui. El 3-1 en contra al Benito Villamarín talla una ratxa històrica de victòries consecutives, però no suposa cap daltabaix important. L’objectiu resultadista, aquell que és més clàssic a Madrid que aquí, ha estat complert: la setmana que ve, l’equip rebrà l’Almeria en una de les dues semifinals de la Copa i si arriba a la final i la guanya poca gent recordarà la punxada d’aquesta nit.

De totes maneres, és inevitable -i ho entenc- que s’hagin oberts debats com els de la falta d’intensitat i de motivació -força comprensibles tenint en compte que s’havia guanyat 5-0 a l’anada- i que s’hagi reobert el debat sobre el rendiment de Bojan Krkic -també comprensible si analitzem de principi a fi el partit que ha fet el de Linyola, avui titular-. Però ara no és hora de buscar problemes que només farien mal a l’equip. Vull pensar que la derrota d’avui no serà res més que una anècdota, com va acabar sent la de l’Hércules de la primera jornada al Camp Nou.

A vegades, va bé que algú et faci tocar de peus a terra quan estàs molt crescut i si algun dia li havia de passar al Barça, el millor era avui.

No tot s’arregla amb un parell de fitxatges

dimarts , 11/01/2011

Viguera ja és a Tarragona

Avui, el Nàstic de Tarragona ha fet oficials els dos primers reforços del mercat d’hivern: Borja Viguera i Alex Bergantiños. Vagi per endavant que em semblen dos grans fitxatges. Viguera és un davanter centre de 23 anys que, si té continuïtat, pot rendir a un gran nivell i Bergantiños, tot i haver tastat poc la Primera Divisió, va ser clau la temporada de l’ascens del Xerez i ja ha demostrat el que pot fer a Segona.

Però, no ens enganyem, tot i ser dues bones incorporacions, no seran els salvadors del Nàstic: el problema que tenen a Tarragona va molt més enllà. Els tarragonins han tingut un 2010 nefast, per oblidar, i la crisi que pateixen fa molta por. És cert que la victòria de dissabte contra el Valladolid aporta tranquil·litat, però la situació continua sent molt delicada. L’equip és vintè, en zona de descens, amb 16 punts, a cinc de la permanència.

És inexplicable que la temporada passada se salvés a les últimes jornades i que ara camini pel mateix camí. El Nàstic no hauria de ser ni on és ara ni cinc posicions més amunt. Aprofitant que aquesta temporada optar a pujar a Primera és més fàcil que mai (gràcies al play-off d’ascens que arriba fins a la sisena posició), el Nàstic hauria de ser allà dalt, al costat dels Xerez, Numància, Salamanca i companyia, ben a prop de la promoció.

Per què? Doncs perquè té plantilla i pressupost per fer-ho. Si agafem la plantilla i mirem els jugadors que té un per un, veurem que tots -o gairebé tots- tenen nivell per jugar a Segona i alguns, fins i tot, per jugar més amunt. Que un equip amb davanters de la talla dels experimentats Fernando Morán i Rubén Navarro, del jove Eloy Gila i de l’estranger Berry Powell hagi d’anar al mercat d’hivern a buscar un davanter més (Borja Viguera) és gairebé insultant. De pòlvora a aquest equip no n’hi falta.

Una bona plantilla ja la té i evidentment hi alguna cosa que no quadra. És precisament aquesta incògnita la que em fa patir més. Tan de bo m’equivoqui i a partir d’ara (des de la victòria contra el Valladolid), els grana remuntin, s’acabin salvant sense patir i oblidin aquest 2010 que no s’ha aguantat per enlloc.

Tornem a començar

dilluns, 27/12/2010
2009122261seleccio-catalunya.jpg

L'onze titular de l'any passat

Fa tretze anys Catalunya va tornar a jugar un partit contra una altra selecció d’un país després d’anys sense haver-ho fet. L’ambient fora l’Estadi Lluís Companys era increïble. Banderes, bufandes, samarretes i la gent cantant i cridant. Durant tot el partit els aficionats van estar animant la Selecció, i van demostrar que no era només un partit de costellada. Perquè fa tretze anys els partits de Catalunya significaven alguna cosa més que un partit de futbol.

L’any següent, contra Nigèria, l’ambient va ser el mateix. I contra Iugoslàvia, també, tot i que en menor grau. Era necessari un canvi, i semblava que el trasllat al Camp Nou podia ser una gran solució. Els rivals (Lituània i Xile), però, no van ser l’acompanyant adient per un escenari com és l’estadi blaugrana. Conscient de l’errada, la Federació va compendre que s’havia de portar una gran selecció per tal d’omplir l’estadi. I va venir Brasil. La il·lusió va tornar a tots els aficionats catalans, petits i grans. El 2004, Catalunya va jugar contra Brasil i Argentina, un fet que era impensable després de dos anys on el conjunt entrenat per Pitxi Alonso s’havia enfrontat a Xina i Equador.

Contra Euskadi la graderia del Camp Nou va tornar a estar gairebé plena, però la pobra entrada de l’any passat contra Argentina va confirmar que el model està molt esgotat. Davant la mala imatge que era veure el Camp Nou mig buit, la Federació ha decidit tornar als orígens i portar el partit a l’Estadi Lluís Companys.

Per tant, un camí que va començar fa tretze anys torna al seu punt de partida. La meva pregunta ara és: i ara què? Tretze anys més de partits de costellada?

Algunes reflexions sobre les seleccions catalanes

dijous, 23/12/2010

A menys d’una setmana pel Catalunya-Hondures, a Com a casa, enlloc hem cregut convenient deixar anar algunes reflexions sobre les seleccions esportives catalanes, sobretot pel que fa a la de futbol i al seu futur.

Començant pel seu seleccionador. És cert que Johan Cruyff dóna un ressó molt important a la selecció catalana de futbol, és cert que és un orgull que un dels millors entrenadors de la història entreni dirigeixi la nostra selecció i també és cert que és molt lloable que ho faci sense cobrar res cobrant a través de la seva fundació, però fins a quin punt surt a compte tenir Johan Cruyff de seleccionador?

Cruyff s’ha interessat mai per l’esport català? Cruyff ha visitat mai Montilivi o el Nou Estadi de Tarragona (ja no parlo de Segona B) durant aquest any que fa que és seleccionador? Però la més important: Cruyff ens donarà l’oficialitat? O més ben dit, ell la vol, l’oficicialitat? Perquè no oblidem que aquí l’objectiu no és ni jugar partits amistosos atractius ni organitzar un Torneig de Nacions, aquí l’objectiu és fer justícia i fer justícia vol dir aconseguir el reconeixement internacional. Els amistosos atractius i els tornejos amb altres nacions, amb o sense estat, només són ponts que ens han d’acostar al gran objectiu final. Una utopia? Potser sí, però tenim la raó i si tots fem pinya serà més fàcil.

En aquest sentit, aprofitem ara que Artur Mas serà escollit president de la Generalitat i que es formarà el nou govern de Catalunya per demanar que els polítics facin pinya, que facin pinya de veritat i d’una vegada per totes. Perquè sí que tenia raó Anna Pruna quan deia a l’ARA que aconseguir el reconeixement no és feina dels polítics, sinó de tot el país, però no s’ha d’oblidar que els polítics tenen força i moltes claus, també la de l’esport. Per això hi ha la Ley del Deporte, que no deixa competir Catalunya, però també l’Estatut, que permet al Parlament i a la Generalitat promoure l’internacionalització de les federacions catalanes. Si a Catalunya els partits favorables al reconeixement internacional són majoria (CiU, ICV, ERC i SI), per què no es posen d’acord i tiren endavant aquest article que el Tribunal Constitucional va passar per alt?

Durant la campanya electoral, a lajornada.cat ho vam preguntar, per exemple, a Mas i Benach. L’expresident del Parlament no va saber respondre i el futur president de la Generalitat es va limitar a dir que ERC i ICV s’havien estimat més treballar amb el PSC, cosa que, en matèria d’esports, no és ben bé certa i és un pèl demagògica perquè al capdavant de la secretaria general de l’esport ERC ha aconseguit una vintena de reconeixements. Però sigui com sigui, el cas és que no s’ha fet perquè ningú no ho plantejat i estem desaprofitant una clau que podríem fer servir per obrir alguna cosa, que potser no seria la solució final, però que de ben segur que significaria algun pas endavant més (més que un Catalunya-Hondures segur) i que posaria Madrid contra les cordes. Només depèn de nosaltres.

Samarretes

dimarts , 14/12/2010

La samarreta de la Selecció de bàsquet

Avui també parlarem de samarretes. Podríem parlar més a fons de la del Barça, que ara està molt de moda, però no ho farem. Ens estimem més parlar de samarretes que no estan tacades de petroli, però que, segons la nostra opinió, també tenen un problema.

Ahir, la Federació Catalana de Bàsquet va presentar la nova equipació que a partir d’ara lluiran totes les seleccions d’aquest esport, tant masculines com femenines. No ens posarem a criticar el nou disseny que ha fet la marca EFA -tot i que potser s’ho mereixeria-, però, tenint en compte que la selecció de futbol també va estrenar samarreta al setembre, sí que ens volem plantejar si realment aquests canvis constants de disseny són necessaris.

Malauradament, i injustament, aquestes dues seleccions només poden disputar un partit amistós cada any, en el cas del futbol, i la menystinguda Copa de les Nacions, en el cas del bàsquet. Doncs bé, per què cal canviar la samarreta gairebé cada any? No seria més lògic mantenir el disseny i els colors durant una bona temporada? De què serveix anar variant les samarretes de la nostra selecció? No crec que sigui per temes econòmics, ja que ben poca gent compra la nova samarreta cada cop que se’n fa una…

Un altre tema és el d’unificar criteris. Des del nostre blog pensem que, si volem ser un país potent esportivament parlant, a part de tenir esportistes de molt alt nivell, que ja els tenim, les seleccions dels diversos esports haurien de portar la mateixa samarreta o, si més no, els mateixos colors. I és que tothom quan veu una selecció de color taronja, l’identifica amb Holanda. I quan en veu una amb ratlles blanques i blaves, amb l’Argentina. Si va groga, Brasil. En canvi, a Catalunya tenim la selecció de futbol vestida de negre, la de bàsquet de blau i la de corfbol de groc. Només són tres exemples, però deixen ben clar que és impossible identificar Catalunya amb una samarreta i uns colors.

Per tant, potser els dirigents haurien de reflexionar una mica i posar-se tots d’acord per tal de lluir uns únics colors, enlloc que cada Federació vagi variant la samarreta del seu esport cada dos per tres sense cap sentit.

“Al moro, que estamos muy mal”

dissabte, 11/12/2010

“Al loro que no estamos tan mal”. És una de les frases cèlebres de Joan Laporta quan va defensar l’estat del FC Barcelona després de dues temporades en blanc i abans d’afrontar una moció de censura. Doncs bé, segons la directiva de Rosell resulta que sí que el Barça estava en una situació de crisi, però no de resultats, sinó econòmica.

És per això que l’actual directiva acaba de tancar un acord multimilionari amb la Qatar Foundation per posar publicitat a la samarreta. Un acord que no ha estat ben rebut per la majoria de socis i aficionats culers, defensors de tenir “neta” la samarreta. Perquè encara que sigui una fundació, és una fundació dels reis de Qatar, un país regnat per una monarquia absoluta on no es respecten alguns drets humans. I per cert, entre Qatar i Uzbekiztan hi ha més semblances de les que alguns veuen (o volen veure).

Però bé, no ens desviem del tema. Tornant als aspectes econòmics i relacionant-los amb la frase de Laporta, no seria d’estranyar que algun dia de la setmana que ve sortís Sandro Rosell i digués el Barça ha hagut d’anar “al moro, que estamos muy mal”.

Un exemple a seguir

divendres, 10/12/2010

Fa molts dies, Luis Enrique es queixava de la poca assistència d’espectadors al Miniestadi. La crida de l’entrenador del Barça B a l’afició va generar un cert debat i va posar sobre la taula la dificultat del filial d’arrossegar gent al camp. Luis Enrique parlava de 10.000 espectadors, però la realitat s’hi ha allunyat molt. A hores d’ara, la mitjana d’espectadors al Mini no supera els 3.000.

Avui llegia un reportatge en un altre diari, que curiosament també ha decidit parlar d’això avui (ells ho han fet primer, tot s’ha de dir), en què es comparaven els 3.000 espectadors del Mini amb els 30.000 que ahir hi va haver al Benito Villamarín, en el Betis 2 – Barça B 2. Una comparació que no podem utilitzar tan fàcilment, perquè qui segueix la Segona A sap que el Betis menja apart, però que encara fa més evident que, tot i el bon moment pel qual passa el Barça B, el Mini no registra mai cap entrada digna. I, malgrat l’insistència de Luis Enrique i els seus, la directiva no ho ha aconseguit solucionar. Potser perquè no hi ha gastat prou temps i imaginació.

Malgrat la competitivitat i l’atractiu de la categoria (alguns diuen que és més una Primera B que una Segona A), a la divisió de plata del futbol estatal són molts els clubs que tenen problemes per omplir els seus estadis. Sense anar gaire lluny, el Girona n’és un altre exemple. En el cas del club que ara presideix Ramon Vilaró i que controla a l’ombra Josep Delgado, però, aquesta temporada s’ha fet un pas endavant i l’objectiu de millorar l’aspecte de l’estadi de Montilivi s’ha convertit en una prioritat.

La nova junta directiva del Girona va arribar al club després del gran enrenou institucional de l’estiu -que va portar el club a la vora del precipici i per culpa del qual es van deixar escapar jugadors importants de casa com Matamala (Recre) i Xumetra (Elx)- i ho va fer amb ganes de tornar la tranquil·litat al club, de fer-lo econòmicament viable i de consolidar-lo esportivament a Segona A. El que aleshores només eren paraules, ara ja són fets.

Econòmicament, la plantilla ho ha cobrat tot al dia (això que sembla tan evident és notícia, tant a Girona com a Segona A) i esportivament ocupa una zona tranquil·la de la classificació i camina amb pas ferm cap a l’objectiu: salvar la categoria sense patir. No només per això, però, Montilivi registra últimament més bones entrades. El club s’ha posat les piles i, aprofitant el moment de tranquil·litat que viu l’entitat, ha decidit endegar un grapat d’iniciatives que hi han ajudat, i molt.

Fa tres partits, va presentar el nou himne del club, que va agradar i va enganxar de seguida, va sortejar un Mercedes valorat en 33.000 euros i va fer una oferta especial d’abonament per les Fires de Sant Narcís, i durant aquest últim mes ha visitat escoles i fundacions, on ha rebut suports i ha repartit invitacions, ha obert un concurs de dibuix per trobar la nova mascota del club, en el qual hi han participat més de 2.000 nens, i ha anunciat que en els primers tres partits del 2011 sortejaria tres Opels Corsa.

Tot això, afegit als bons resultats que ha anat aconseguint l’equip, va permetre fa quinze dies superar la barrera dels 7.000 espectadors i aconseguir la millor entrada de la temporada des que el Girona juga a Segona A. Però el club no s’hi conforma, no vol parar de créixer i per dissabte, conscient que el Girona-Celta serà retransmès pel 33, ja té preparades cinc iniciatives més que han d’assegurar la presència a Montilivi d’almenys 6.000 espectadors. En aquest sentit, un club petit, humil i amb pocs recursos com el Girona és, sens dubte, un exemple a seguir.

Deixeu jugar els nens

diumenge, 5/12/2010

cantera1-300x197.jpgLa Gramenet ha entrat en una dinàmica molt negativa institucionalment parlant. Uns problemes que venen de lluny, però que s’han accentuat darrerament. Unes discrepàncies entre persones adultes, però que afecten principalment la gran quantitat de nens que formen el futbol base de la Grama. Aquests són els principals perjudicats, i el pitjor de tot és que no en tenen cap culpa.

Com se li explica a un nen de vuit, nou o deu anys que dissabte no pot jugar per problemes econòmics? Sabem que el fet de no portar els nens als partits és l’única mesura de força que poden exercir uns pares descontents amb la directiva del club. Per la seva banda, el club de Santa Coloma ha amenaçat els pares dient-los que si els seus fills no van a entrenar els donarà la baixa.

Senyors, aquesta no és la solució. Només demanem una cosa: que tots plegats es posin a la pell dels jugadors. El partit de dissabte o diumenge és un dels moments de la setmana que esperen amb més il·lusió. És l’oportunitat de fer allò que els agrada: jugar a futbol. Siusplau, que els nens puguin jugar a futbol.

Models esgotats (des de fa temps)

dijous, 2/12/2010

Les directives de la Federació Catalana de Futbol (FCF) canvien, però els problemes, no. Ja fa anys que són els mateixos: la Copa Catalunya i el partit de Nadal de la Selecció. Són d’aquells problemes que tothom sap que hi són, però que ningú s’atreveix a solucionar. I digueu-nos innocents, però us assegurem que nosaltres confiàvem que la nova FCF faria un pas endavant. I, dos anys després, resulta que l’ha fet enrere…

Recordem l’any passat que el nou president, Jordi Casals, va ser taxatiu a l’hora d’assegurar que s’havien acabat les patxangues per Nadal i que només es jugaria el partit si s’aconseguia portar una de les millors seleccions del món. Aleshores, va venir l’Argentina, amb la majoria de jugadors de la sub21 i sense Maradona a la banqueta, però va venir l’Argentina. Aquest any, ve Hondures. Una selecció que ha jugat el mundial aquest estiu (va ser rival de la selecció espanyola), però que no es pot considerar de cap manera “una de les millors seleccions del món”. Un any després, doncs, què ha canviat? Per què ara el president ha donat el vist-i-plau a un Catalunya-Hondures quan fa dotze mesos parlava d’enterrar els partits de costellada?

Amics, ens han tornat a prendre el pèl. I ho han fet moltes vegades, tantes que ja cansa de veritat. El dia dels Sants Innocents tindrem un Catalunya-Hondures a Montjuïc, tornarem a ser quatre gats i després del partit tornarem a dir que ja n’hi prou, que volem fer un pas més. Perquè abans de fer una costellada amb Hondures, potser valdria més la pena fer-la amb Andorra o una altra vegada amb Euskal Herria. O si no, directament deixar-ho córrer.

Entenem que organitzar un partit així (condicionat per la Federació Espanyola) sigui molt difícil, i també que parlar i prometre l’oro i el moro quan estrenes càrrec i vols marcar paquet sigui molt fàcil, però creiem que no és excusa. El president va prometre el que, a l’espera de concretar-se el Torneig “Fantasma” de les Nacions, havia de ser la solució, i un any després s’ha fet enrere i ha tornat als orígens.

L’altre gran fracàs és la Copa Catalunya. I fa mal dir-ho, perquè, sense anar gaire lluny, és la competició que porta el nom del país i això arriba a un punt que indigna. Ahir es va celebrar, amb més pena que glòria, la final de l’edició de la temporada passada. Inexplicable -i surrealista-. En un intent -frustrat- de donar interès a la competició, la FCF va decidir que la final seria un triangular entre Barça, Espanyol i un altre equip (l’Hospi). El resultat ja es va veure ahir: la Nova Creu Alta de Sabadell mig buida i Barça i Espanyol jugant amb suplents i jugadors del filial.

Per a l’edició d’aquest any, que ves a saber quan es disputarà, la directiva de Casals ha apostat per un format de final a quatre, que ja té participants: Barça, Espanyol, Girona i Nàstic (aquests dos últims van derrotar el Llagostera i el Vilanova per accedir-hi, mentre que els altres ja tenien assegurada la plaça automàticament). Caldrà veure si amb els quatre millors equips catalans actuals l’espectacle millora. Ho dubtem.

Igual que Guardiola, nosaltres apostem per convertir la Copa Catalunya en un torneig d’estiu, de pretemporada, que, almenys, no fes nosa a ningú. Com fa la Federació Catalana de Bàsquet amb la Lliga Catalana, per exemple. Amb la diferència que en futbol podríem fer-hi participar vuit equips: els dos de Primera, els dos de Segona A i quatre de Segona B o Tercera que hi arribarien després de les rondes prèvies. Fins i tot es podria fer al llarg d’una setmana: amb els quarts de final dilluns i dimarts, les semis dijous i divendres, i la final diumenge. Nosaltres deixem la proposta aquí per si algú la vol recollir. Qualsevol intent de solució serà benvingut.