Arxiu de la categoria ‘Seleccions catalanes’

Tornem a començar

dilluns, 27/12/2010
2009122261seleccio-catalunya.jpg

L'onze titular de l'any passat

Fa tretze anys Catalunya va tornar a jugar un partit contra una altra selecció d’un país després d’anys sense haver-ho fet. L’ambient fora l’Estadi Lluís Companys era increïble. Banderes, bufandes, samarretes i la gent cantant i cridant. Durant tot el partit els aficionats van estar animant la Selecció, i van demostrar que no era només un partit de costellada. Perquè fa tretze anys els partits de Catalunya significaven alguna cosa més que un partit de futbol.

L’any següent, contra Nigèria, l’ambient va ser el mateix. I contra Iugoslàvia, també, tot i que en menor grau. Era necessari un canvi, i semblava que el trasllat al Camp Nou podia ser una gran solució. Els rivals (Lituània i Xile), però, no van ser l’acompanyant adient per un escenari com és l’estadi blaugrana. Conscient de l’errada, la Federació va compendre que s’havia de portar una gran selecció per tal d’omplir l’estadi. I va venir Brasil. La il·lusió va tornar a tots els aficionats catalans, petits i grans. El 2004, Catalunya va jugar contra Brasil i Argentina, un fet que era impensable després de dos anys on el conjunt entrenat per Pitxi Alonso s’havia enfrontat a Xina i Equador.

Contra Euskadi la graderia del Camp Nou va tornar a estar gairebé plena, però la pobra entrada de l’any passat contra Argentina va confirmar que el model està molt esgotat. Davant la mala imatge que era veure el Camp Nou mig buit, la Federació ha decidit tornar als orígens i portar el partit a l’Estadi Lluís Companys.

Per tant, un camí que va començar fa tretze anys torna al seu punt de partida. La meva pregunta ara és: i ara què? Tretze anys més de partits de costellada?

Algunes reflexions sobre les seleccions catalanes

dijous, 23/12/2010

A menys d’una setmana pel Catalunya-Hondures, a Com a casa, enlloc hem cregut convenient deixar anar algunes reflexions sobre les seleccions esportives catalanes, sobretot pel que fa a la de futbol i al seu futur.

Començant pel seu seleccionador. És cert que Johan Cruyff dóna un ressó molt important a la selecció catalana de futbol, és cert que és un orgull que un dels millors entrenadors de la història entreni dirigeixi la nostra selecció i també és cert que és molt lloable que ho faci sense cobrar res cobrant a través de la seva fundació, però fins a quin punt surt a compte tenir Johan Cruyff de seleccionador?

Cruyff s’ha interessat mai per l’esport català? Cruyff ha visitat mai Montilivi o el Nou Estadi de Tarragona (ja no parlo de Segona B) durant aquest any que fa que és seleccionador? Però la més important: Cruyff ens donarà l’oficialitat? O més ben dit, ell la vol, l’oficicialitat? Perquè no oblidem que aquí l’objectiu no és ni jugar partits amistosos atractius ni organitzar un Torneig de Nacions, aquí l’objectiu és fer justícia i fer justícia vol dir aconseguir el reconeixement internacional. Els amistosos atractius i els tornejos amb altres nacions, amb o sense estat, només són ponts que ens han d’acostar al gran objectiu final. Una utopia? Potser sí, però tenim la raó i si tots fem pinya serà més fàcil.

En aquest sentit, aprofitem ara que Artur Mas serà escollit president de la Generalitat i que es formarà el nou govern de Catalunya per demanar que els polítics facin pinya, que facin pinya de veritat i d’una vegada per totes. Perquè sí que tenia raó Anna Pruna quan deia a l’ARA que aconseguir el reconeixement no és feina dels polítics, sinó de tot el país, però no s’ha d’oblidar que els polítics tenen força i moltes claus, també la de l’esport. Per això hi ha la Ley del Deporte, que no deixa competir Catalunya, però també l’Estatut, que permet al Parlament i a la Generalitat promoure l’internacionalització de les federacions catalanes. Si a Catalunya els partits favorables al reconeixement internacional són majoria (CiU, ICV, ERC i SI), per què no es posen d’acord i tiren endavant aquest article que el Tribunal Constitucional va passar per alt?

Durant la campanya electoral, a lajornada.cat ho vam preguntar, per exemple, a Mas i Benach. L’expresident del Parlament no va saber respondre i el futur president de la Generalitat es va limitar a dir que ERC i ICV s’havien estimat més treballar amb el PSC, cosa que, en matèria d’esports, no és ben bé certa i és un pèl demagògica perquè al capdavant de la secretaria general de l’esport ERC ha aconseguit una vintena de reconeixements. Però sigui com sigui, el cas és que no s’ha fet perquè ningú no ho plantejat i estem desaprofitant una clau que podríem fer servir per obrir alguna cosa, que potser no seria la solució final, però que de ben segur que significaria algun pas endavant més (més que un Catalunya-Hondures segur) i que posaria Madrid contra les cordes. Només depèn de nosaltres.

Samarretes

dimarts , 14/12/2010

La samarreta de la Selecció de bàsquet

Avui també parlarem de samarretes. Podríem parlar més a fons de la del Barça, que ara està molt de moda, però no ho farem. Ens estimem més parlar de samarretes que no estan tacades de petroli, però que, segons la nostra opinió, també tenen un problema.

Ahir, la Federació Catalana de Bàsquet va presentar la nova equipació que a partir d’ara lluiran totes les seleccions d’aquest esport, tant masculines com femenines. No ens posarem a criticar el nou disseny que ha fet la marca EFA -tot i que potser s’ho mereixeria-, però, tenint en compte que la selecció de futbol també va estrenar samarreta al setembre, sí que ens volem plantejar si realment aquests canvis constants de disseny són necessaris.

Malauradament, i injustament, aquestes dues seleccions només poden disputar un partit amistós cada any, en el cas del futbol, i la menystinguda Copa de les Nacions, en el cas del bàsquet. Doncs bé, per què cal canviar la samarreta gairebé cada any? No seria més lògic mantenir el disseny i els colors durant una bona temporada? De què serveix anar variant les samarretes de la nostra selecció? No crec que sigui per temes econòmics, ja que ben poca gent compra la nova samarreta cada cop que se’n fa una…

Un altre tema és el d’unificar criteris. Des del nostre blog pensem que, si volem ser un país potent esportivament parlant, a part de tenir esportistes de molt alt nivell, que ja els tenim, les seleccions dels diversos esports haurien de portar la mateixa samarreta o, si més no, els mateixos colors. I és que tothom quan veu una selecció de color taronja, l’identifica amb Holanda. I quan en veu una amb ratlles blanques i blaves, amb l’Argentina. Si va groga, Brasil. En canvi, a Catalunya tenim la selecció de futbol vestida de negre, la de bàsquet de blau i la de corfbol de groc. Només són tres exemples, però deixen ben clar que és impossible identificar Catalunya amb una samarreta i uns colors.

Per tant, potser els dirigents haurien de reflexionar una mica i posar-se tots d’acord per tal de lluir uns únics colors, enlloc que cada Federació vagi variant la samarreta del seu esport cada dos per tres sense cap sentit.

Models esgotats (des de fa temps)

dijous, 2/12/2010

Les directives de la Federació Catalana de Futbol (FCF) canvien, però els problemes, no. Ja fa anys que són els mateixos: la Copa Catalunya i el partit de Nadal de la Selecció. Són d’aquells problemes que tothom sap que hi són, però que ningú s’atreveix a solucionar. I digueu-nos innocents, però us assegurem que nosaltres confiàvem que la nova FCF faria un pas endavant. I, dos anys després, resulta que l’ha fet enrere…

Recordem l’any passat que el nou president, Jordi Casals, va ser taxatiu a l’hora d’assegurar que s’havien acabat les patxangues per Nadal i que només es jugaria el partit si s’aconseguia portar una de les millors seleccions del món. Aleshores, va venir l’Argentina, amb la majoria de jugadors de la sub21 i sense Maradona a la banqueta, però va venir l’Argentina. Aquest any, ve Hondures. Una selecció que ha jugat el mundial aquest estiu (va ser rival de la selecció espanyola), però que no es pot considerar de cap manera “una de les millors seleccions del món”. Un any després, doncs, què ha canviat? Per què ara el president ha donat el vist-i-plau a un Catalunya-Hondures quan fa dotze mesos parlava d’enterrar els partits de costellada?

Amics, ens han tornat a prendre el pèl. I ho han fet moltes vegades, tantes que ja cansa de veritat. El dia dels Sants Innocents tindrem un Catalunya-Hondures a Montjuïc, tornarem a ser quatre gats i després del partit tornarem a dir que ja n’hi prou, que volem fer un pas més. Perquè abans de fer una costellada amb Hondures, potser valdria més la pena fer-la amb Andorra o una altra vegada amb Euskal Herria. O si no, directament deixar-ho córrer.

Entenem que organitzar un partit així (condicionat per la Federació Espanyola) sigui molt difícil, i també que parlar i prometre l’oro i el moro quan estrenes càrrec i vols marcar paquet sigui molt fàcil, però creiem que no és excusa. El president va prometre el que, a l’espera de concretar-se el Torneig “Fantasma” de les Nacions, havia de ser la solució, i un any després s’ha fet enrere i ha tornat als orígens.

L’altre gran fracàs és la Copa Catalunya. I fa mal dir-ho, perquè, sense anar gaire lluny, és la competició que porta el nom del país i això arriba a un punt que indigna. Ahir es va celebrar, amb més pena que glòria, la final de l’edició de la temporada passada. Inexplicable -i surrealista-. En un intent -frustrat- de donar interès a la competició, la FCF va decidir que la final seria un triangular entre Barça, Espanyol i un altre equip (l’Hospi). El resultat ja es va veure ahir: la Nova Creu Alta de Sabadell mig buida i Barça i Espanyol jugant amb suplents i jugadors del filial.

Per a l’edició d’aquest any, que ves a saber quan es disputarà, la directiva de Casals ha apostat per un format de final a quatre, que ja té participants: Barça, Espanyol, Girona i Nàstic (aquests dos últims van derrotar el Llagostera i el Vilanova per accedir-hi, mentre que els altres ja tenien assegurada la plaça automàticament). Caldrà veure si amb els quatre millors equips catalans actuals l’espectacle millora. Ho dubtem.

Igual que Guardiola, nosaltres apostem per convertir la Copa Catalunya en un torneig d’estiu, de pretemporada, que, almenys, no fes nosa a ningú. Com fa la Federació Catalana de Bàsquet amb la Lliga Catalana, per exemple. Amb la diferència que en futbol podríem fer-hi participar vuit equips: els dos de Primera, els dos de Segona A i quatre de Segona B o Tercera que hi arribarien després de les rondes prèvies. Fins i tot es podria fer al llarg d’una setmana: amb els quarts de final dilluns i dimarts, les semis dijous i divendres, i la final diumenge. Nosaltres deixem la proposta aquí per si algú la vol recollir. Qualsevol intent de solució serà benvingut.