Separacions amb nens lactants: com es distribuiex la custòdia?

dilluns, 28/11/2016

Ahir, als informatius de TV3, es va tractar del tema de les separacions amb nens lactants. Si sempre estem davant d´un assumpte complexe, quan els nens són lactants es complica encara més, ja que ens trobem amb un buit legal en aquesta matèria i, davant la manca de criteris comuns, ha d´acabar decidint el totpoderós Jutge de Família, valorant, al seu lliure saber i entendre, el que és el millor pel fill, segons les circumstàncies de cada cas concret.

Malauradament, a Catalunya un 40% de les separacions es produiexen abans dels tres anys del fill. En un 73% dels casos, la custòdia es segueix atorgant a la mare i en un 21% s´atorga o acorda una custòdia compartida. Al voltant del 50,6% dels nadons són alletats als sis mesos i un 24%, un de cada quatre, encara pren llet materna a l´any de vida. La tendència, cada cop més, és la demanda de custòdies compartides gairebé en nadons, un assumpte al qual el legislador encara no ha sabut donar resposta, i moltes vegades els mateixos Jutges ens forcen, als advocats, a arribar a acords per a iniciar la pernocta intersetmanal amb el pare l´abans possible, sense tenir en compte les necessitats d´un nadó lactant. Tot i així, generalment i a manca d´acord, els Jutges de Família no acostumen a concedir custòdies compartides fins als divuit mesos o dos anys, ni visites de cap de setmana alterns abans d´aquestes edats dels menors, ara bé, a conseqüència d´aquest buit legal i d´aquest excés de poder que té el Jutge de Família, ens podem trobar amb excepcions, que donen lloc a flagrants injustícies.

Abans de l´any de vida i depenent dels condicionants en cada assumpte, les visites acostumen a ser unes hores, per a no interferir en les rutines del menor i en funció del que determini el SATAV, l´equip de psicòlegs adscrit al Jutjat, que farà un informe, no vinculant, sobre la millor opció per a cada família.

Si us plau, no ens equivoquem. No es tracta de limitar els drets del pare a la formació d´un vincle adequat amb el seu fill, sigui lactant o no, tingui l´edat que tingui quan es produiex la separació dels seus pares. Es tracta de que alletar no és un capritx de la mare: és un dret del nounat o nounada, de qualsevol nen o nena en els seus primers anys. És una qüestió de salut, independentment de que els seus pares siguin o no parella, estiguin junts i feliços o no.

L´article 24 de la Convenció sobre els drets de l’infant determina l’obligació dels Estats membres de protegir la salut dels menors. En base a aquesta normativa, podem dir que es tracta d´un dret dels infants no reconegut.

Un cop més, recomanaria que els pares fóssin capaços de valorar la opció de la mediació, una altra alternativa, cada cop més utilitzada, on  es pot anar tant des de la via intrajudicial (quan el mateix Jutjat deriva a mediació, que en alguns casos es fa de manera sistemàtica) com de forma privada (quan una de es parts es posa en contacte amb un mediador).

Els processos de mediació familiar no duren més de dos mesos i, a data d’avui, son una eina que desencalla l’acumulació de procediments que tenen els Jutjats, també en aquesta matèria, on més que mai haurien de ser les parts, els pares, i no un tercer, el Jutge de Família, qui prengués les decisions sobre la vida i el futur dels seus fills.

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-migdia/separacio-amb-fills-lactants-com-es-distribueix-la-custodia/video/5634265/#.WDsRmk3zXIs.facebook

http://xarxanet.org/social/noticies/entrevista-la-lliga-de-la-llet-monica-tornadijo

La lactància, de nou el debat

dilluns, 7/11/2016

Aquests dies s´ha generat, de nou, un debat important a les xarxes sobre la lactància materna, en el qual al meu entendre es barregen massa conceptes, vivències personals no resoltes, consideracions equivocades … Ens equivoquem si centrem el debat en la lactància i no en la manca de polítiques adequades de conciliació.

Us deixo la meva carta que es va publicar divendres passat a El Periódico, com sempre, per a la reflexió i el debat, i els articles anteriors i posteriors que han generat tanta polèmica:

http://www.elperiodico.com/es/entre-todos/participacion/lactancia-derecho-del-recien-nacido-98460#

http://www.elperiodico.com/es/noticias/entre-todos/acalorado-debate-lactancia-5601114

http://www.elperiodico.com/es/amp/noticias/opinion/defensa-teta-esther-vivas-articulo-5606528

Quan vaig ser mare per primera vegada, a mitjans de 2004, vaig escriure una carta en aquest mateix diari posant de manifest els avantatges de la lactància materna i les dificultats existents ja llavors per a poder compaginar-la amb la incorporació al treball després de la maternitat, el que provocava, i segueix provocant, que a la pràctica moltes de les lactàncies es quedéssin pel camí.

Ara, més de dotze anys després, puc comprovar amb estupefacció com sembla que anem no només no a millor, sinó a pitjor. El cost de la conciliació segueix repercutint, majoritàriament, sobre la dona i mare, en lloc d’assumir-ho l’Estat, els pares segueixen sense saber, en moltes ocasions, quin ha de ser el seu paper, i les empreses segueixen acomiadant, dia rera dia, a mares a la tornada a la feina, acomiadaments que són radicalment nuls però que, a la pràctica, acaben tancant-se i conciliant-se amb l’eufemisme de “sortida pactada”.

Amb la relativa serenitat que atorga l’experiència, així com tenir ja lluny el període de lactància, amb el màxim respecte a totes les opcions, no puc evitar corregir a les companyes Emma Riverola i Najat El Hachmi, ja que estem confonent les opinions, interpretacions i vivències personals de la maternitat amb afirmacions que parteixen de premisses profundament equivocades.

Afirmacions que, pel seu impacte en l’opinió pública i des de la plataforma que es manifesten, tiren per terra tot el treball que es porta a terme des de les nombroses Associacions i Grups d’ajuda a la lactància materna existents a Catalunya, milers d’hores de reunions, trucades telefòniques, cursos de formació … per part de mares, la majoria voluntàries, que ofereixen el seu temps per informar, ajudar i recolzar a les mares que desitgen alletar.

Emma, és perfectament compatible la lactància, perllongada o no, amb una vida professional plena. És completament factible alletar i treballar, fins i tot tenint un càrrec directiu, fins i tot havent de matinar i viatjar. Existeixen moltes opcions per a fer-ho possible. Et convido a que acudeixis a qualsevol de les conferències de l’Associació, o a les meves en concret, per a poder donar-te opcions i pautes sobre aquest tema. Moltíssimes dones ho hem fet, perquè, des de la nostra llibertat individual, no volíem renunciar a cap de les dues coses que ens omplen i completen com a persones. Tot seria més fàcil, per descomptat, amb una baixa maternal més extensa, amb excedències remunerades i prestacions dignes, amb unes polítiques públiques de conciliació en condicions. És aquí on hem de centrar el debat.

Najat, la discussió sobre l’existència de l’instint maternal seria molt més àmplia i complexe, però respecte al final de la lactància, igual que al principi, només una única consideració: el que marca la pauta, en tot moment, és el respecte a les necessitats del nadó o nen. I és el nadó, o el nen, qui decideix, perquè, igual que al principi, alletar no és un capritx de la mare: és un dret del nounat, de qualsevol nen o nena en els seus primers anys.

El permís de paternitat

La mediació laboral: una opció on tots guanyen

dilluns, 17/10/2016

Seguint amb el post anterior sobre assetjament laboral, aquesta setmana parlaré de la mediació, una altra via possible per a gestionar els conflictes també en aquest àmbit.

És aquesta una altra alternativa, cada cop més utilitzada, on recorren tant els treballadors com advocats. El cert és que es pot acudir tant des de la via intrajudicial (quan el Jutjat deriva a mediació) com de forma privada (quan una de es parts es posa en contacte amb un mediador).

Generalment no són processos que la seva durada estigui per sobre dels dos mesos i, a dia d’avui, són una eina que desencalla l’acumulació de procediments que tenen els Jutjats. A més a més, el factor temps es més que important, doncs processos judicials que es perllonguen en el temps al voltant dels 18 mesos, vénen resolent-se ens aquests dos mesos. És important remarcar que si hi ha acords de mediació, aquests no acostumen a portar aparellats execucions dels mateixos. Les parts compleixen amb allò que acorden, generalment, en la immensa majoria de vegades. És una via per a que les parts (tant treballadors com empresaris) davant d’un professional expert en la matèria de mediació, puguin explicar, argumentar i justificar el per què d’una demanda, d’una petició, amonestació o queixa, cara a cara amb l’altre interlocutor i sempre front el mediador.

La mediació està governada per una sèrie de principis que la fan altament atractiva, com són la confidencialitat de tot el que es parla en les sessions de mediació, la voluntarietat per als mediats d’assistir a les sessions i la imparcialitat i neutralitat del mediador com a agent extern. No podem oblidar també la transparència i bona fe amb la que les parts han de preparar-se les sessions, així com la baixa possibil.litat d´haver de realitzar escrits i demandes d´execució o de compliment dels acords.

Amb la col.laboració de Carles Garcia Roqueta, advocat, mediador i àrbitre de consum. www.mgradvocats.com

Existeix realment la conciliació?

dilluns, 10/10/2016

Aquesta setmana us deixo una carta per la reflexió, que una mare italiana va enviar al diari Corriere de la Sera. És colpidora, no només perquè és plenament aplicable, sino per l´enorme sinceritat i decepció que transmet.

“Jo, mare treballadora, sóc una fracassada”

Després de dies de llàgrimes i dubtes t’escric a tu, dirigint-te un flux de consciència, però també una declaració de fracàs. Sóc mare treballadora i és just en això on resideix mi fracàs.

Vaig intentar de manera desesperada conciliar ambdues coses. Vaig demanar horaris reduïts que em permetessin acompanyar als nens a l´escola, vaig buscar cangurs, ajudes de qualsevol tipus, i per un temps vaig creure poder fer-ho tot.

Però la realitat es que és impossible. Fins i tot amb totes les ajudes d’aquest món, et trobes amb el compte bancari saquejat pels sous de les cangurs i els seus suplents, por les despeses boges de les escoles bressol i de les activitats extraescolars (que, encara que sense exagerar, et semblen essencials, com un curs de natació o un d’anglès) i, alhora, has de conviure amb els enormes sentits de culpabil.litat que et turmenten.

No aconsegueixes recollir els nens de l´escola cada dia, perquè has de treballar. No pots jugar amb ells per la tarda perquè has de preparar el sopar, si pot ser, sa, i has d´organitzar l’endemà. No ets prou serena com per a garantir-los un somriure constant i bones paraules, a conseqüència de les teves preocupacions laborals.

Però els sentits de culpa no són només aquests. Et sents pitjor treballadora que els altres, perquè surts abans que els teus col·legues homes; et sembla que no ets bona companya a casa, perquè el teu marit et pregunta què has fet a partir de les 6 de la tarda, i a tu et sembla massa poc dir-li “els he portat al parc, els he banyat perquè estaven molt bruts i he preparat la sopa amb la petita a les cames”; et sents culpable si t’escalfes el cor amb un bon plat de pasta por la nit perquè no estàs en forma i no tens ni el temps per pentinar-te; et sents sempre, i constantment, sota pressió. Després mires al voltant i veus a dones agredides físicament i verbalment, a la televisió o a Internet. I no et consolen ni les trobades diàries amb homes formats, evolucionats i sensibles, que sempre treuen un imperceptible matís de diferència en el tracte amb una dona o amb un home.

Estic cansada. Això era el que volien les dones quan lluitaven por els seus drets? Em sembla que hem fracassat. Tant elles, les nostres mares i àvies, per voler aconseguir un objectiu impossible, com nosaltres que no vam poder fer-ho realitat. No és possible haver de treballar com a boges per a guanyar-se una mínima credibil.litat professional i, alhora, haver de fer malabarismes per a poder tirar endavant una família.

És clar, els pares ajuden, però la seva aportació, encara al 2016, sempre és marginal. I  la càrrega física i emocional, l´estar sempre pensant, es nostra. No només és la manca d´ajudes de les Administracions. Tampoc tenim cap comprensió (només aparent) pels nostres col·legues homes, ni cap suport entre nosaltres, dones: fins i tot, entre mares treballadores, ens omplim la boca amb paraules com empatizar i compartir, però sempre ens jutgem i ens fem la traveta mútuament.

Tinc un nus en la gola des de fa dies perquè puc comprovar que la conciliació, com diu la cancó, és d´aquelles c0ses que no tenen solució.

http://pequerivas.es/blog/educacion/756-carlos-gonzalez-la-conciliacion-no-existe

Els teus fills no són els teus fills

dilluns, 3/10/2016

Abans de reprendre les qüestions pròpiament jurídiques i d´assessorament laboral, aquesta setmana us convido a la reflexió, amb aquest bonic poema de Kahlil Gibran.

Els teus fills no són els teus fills

són fills i filles de la vida

desitjosa d’ella mateixa.

No vénen de tu, sinó a través de tu

i encara que estiguen amb tu

no et pertanyen.

Pots donar-los el teu amor,

però no els teus pensaments, doncs,

ells tenen els seus propis pensaments.

Pots abrigar els seus cossos,

però no les seues ànimes, porquè elles,

viuen en la casa del demà,

que no pots visitar

ni tan sols en somnis.

Pots esforçar-te en ser com ells,

però no intentes fer-los semblants a tu

porquè la vida no retrocedeix,

ni es deté en l’ahir.

Tu ets l’arc del qual, els teus fills

com fletxes vives són llançats.

Deixa que la inclinació

en la teua mà d’arquer

siga per a la felicitat.

 

Kahlil Gibran

Com concilien els professionals i petits autònoms?

dissabte, 2/07/2016

Una de les frases que més podem escoltar a qualsevol conversa amb amics és:
“si tingués més temps”, “no tinc temps ni per respirar”… Si conciliar feina, família i temps personal és una missió impossible, això s´agreuja encara molt més en el cas dels professionals i els petits autònoms.

Qui no coneix amics autònoms que treballen a totes hores? Tal com està concebut el nostre món laboral de 2016, la feina i l´horari laboral absorbeixen la major part del nostre temps. I aquesta idea, tan arrelada a la nostra societat hereva encara dels horaris del desarrollismo franquista, fa que el temps que podem dedicar a tots els altres àmbits de la nostra vida que ens poden portar a la felicitat – l´educació dels fills, la parella, els amics, la cultura, l´esport, el voluntariat, la participació cívica – … quedi, en el cas dels que treballen per compte propi, pràcticament en res. Per exemple, els comerços catalans tanquen dues hores més tard que els de la resta d´Europa.

A gairebé tota Europa, l´horari laboral arrenca a les 8 del matí i acaba entre les 4 i les 5 de la tarda, amb una aturada de menys d´una hora per dinar. A Espanya, és estrany qui no estigui encara al despatx a les 8 de la tarda, mentre comencem a partir de les 9 del matí i ens estem més de dues hores, de vegades perdudes, amb la pausa del dinar.

Els “prime time” televisius s´inicien a les 10 de la nit i els nostres fills i adolescents dormen cada vegada menys. A l´adolescència, per exemple, es necessita dormir una hora més al dia per tal d´aconseguir el millor rendiment cognitiu i en els processos d´aprenentatge. Quinze minuts menys de son afecten directament a les qualificacions i fins i tot hi ha estudis que afirmen que una hora menys de son equival a un desenvolupament cognitiu d´un infant dos anys menor.

A un estudi que vaig realitzar per a la ponència de la Setmana dels Horaris Raonables vaig poder comprovar que tots els professionals i petits autònoms manifestaven treballar una mitjana de deu o dotze hores al dia, coincidir amb la família pràcticament només a l´hora d´esmorzar i sopar, estar hiperconnectats tot el dia i fer com a màxim i amb sort un parell de setmanes de vacances a l´any.

La inclusió de cada cop més tecnologies de la informació i la comunicació en la nostra societat, així com una demanda creixent en els bons usos del temps, són alguns dels factors que posen en evidència la necessitat de replantejar l’organització horària a Catalunya. Cal temps per a poder relacionar-se, per a gaudir de la família, per a la parella, per les manifestacions d´estima, per a cuidar-se la salut, per a llegir, per a formar-se… Hi ha massa nens que creuen que la feina és el més important pels seus pares, possiblement perquè ho escolten dia rere dia.

En una estructura familiar amb més del 50% de divorcis, les expectatives que es donen en el marc de la parella avui dia són ben diferents de les dels nostres avis. Les persones demanen més atenció i relacions de qualitat, i de fet, un dels motius que en moltes ocasions m´argumenten els matrimonis o parelles al meu despatx com a causa del trencament és, precisament, la dedicació excessiva a la feina.

Un 66% de les dones es senten estressades i pressionades per aquesta manca de temps, i pel fet que la cura de les persones – fills, persones grans, malalts o dependents – es segueix portant a terme majoritàriament per les dones, a tots els nivells i classes socials, si bé és conegut que l’impacte de la crisi econòmica l´han patit aquestes en major mesura.

En aquest context, la Iniciativa per a la reforma horària és una plataforma que neix de la societat civil per a una nova reorganització dels horaris en tots els àmbits, inclosos els professionals i autònoms, i per a impulsar uns horaris beneficiosos per a les institucions, les empreses i la ciutadania, a partir de l’establiment d’un horari racional generalitzat, adaptat a l´horari europeu, fins a arribar a una Llei del Temps, prevista per a 2018, amb penalitzacions a les empreses que no la compleixin.

Es tracta de passar d’uns horaris propis d’una altra època a uns altres que s’adaptin a la complexa societat actual, amb més diversitat econòmica i de models familiars, amb tecnologies disruptives dels estils de vida i amb un augment progressiu de les desigualtats, sobretot en els darrers anys.

El temps personal és una mesura de llibertat. Trobar l´equilibri entre el temps de treball i el temps de lleure hauria de ser un dret reconegut per llei. Tots els elements per a aconseguir viure en plenitud i felicitat – les relacions familiars, la situació financera, la feina, les amistats, la salut, la comunitat, i la llibertat i els valors personals – reclamen, d´una manera o altra, temps.

Treballar amb horaris raonables, viure més.

Per a més informació: www.reformahoraria.cat

En agraïment als mestres

dilluns, 13/06/2016

Avui, els nostres fills, amb gairebé sis anys, culminen una etapa. Una etapa molt important a les seves i a les nostres vides. Un cicle fonamental en el seu desenvolupament acadèmic i com a persones. Us els vam deixar de la mà a P-3 quan feia poc els havíem tret els bolquers i no podíem separar-nos d´ells, i ara ja són personetes autònomes que comencen a llegir i escriure.

Des d´aquí, voldria reivindicar també el paper dels mestres, perquè l´educació és una tasca conjunta.

Els mestres, tan essencials, de vegades infravalorats. I, malgrat això, cada principi de curs es porten als nostres nens a les seves classes com el Flautista de Hamelín del conte, amb una il.lusió indescriptible. Tots els anys. Estan més contents que els nens. Els motiven, obren la seva ment al món, ens ajuden a construir la seva personalitat, gaudeixen els seus progressos i els seus èxits, pateixen els seus desencerts, els recolzen, els contenen, els estimen, quan nosaltres, els pares, en aquest país amb aquestes nefastes polítiques de conciliació, no podem estar.

No es desanimen, encara que de vegades tindrien motius, perquè mirant als ulls dels nens saben que no s´ho poden permetre, perquè la seva feina és massa valuosa. No tenen por d´innovar, de seguir-se formant, d´intentar que cada curs sigui millor que l´anterior.

Necessitem un professorat ben tractat, ben remunerat, considerat socialment com a professió d´elit, que pugui adaptar l´educació al canvi de ritme que viu el complexe món d´avui. D´adult, sempre recordes aquell mestre que et va fer lector, el que et va dir si ciències o lletres, aquell que va creure en tu des del principi, el que et va fer donar el millor de tu mateix, la professora que et va dir per on havies de tirar quan no ho sabies, aquella que ve a les entrevistes sense quaderns i notes, perquè coneix de memòria tot l´historial del teu fill.

Gràcies Dolors, Elisabet, Inma, Maria Àngels, Katia, Susana, Blanca, Maria, Glòria i a les que ja no hi són, com la professora Empar. Faig meva la reflexió d´en Carles Capdevila, quan diu que a pocs llocs ha trobat tanta vocació, il·lusió, passió, paciència, habilitat i amor per la feina com en les educadores de canalla en els primers anys de vida, per sota dels sis anys.

Gràcies a totes, des de la primera fins a l´última. Nosaltres, com a pares, seguirem endavant, en aquesta tasca per la qual diuen que no hi ha manual d´instruccions. Acompanyant-los, renyant-los, enfadant-nos, portant-los de la mà juntament amb vosaltres, posant-los límits, també a l´Educació Primària.

En nom de tots els pares, sobretot, gràcies!

Què podem fer en cas d´assetjament laboral o “moobing”?

dimecres, 6/04/2016

Estic patint un procés d´assetjament laboral que ha derivat en una baixa per ansietat d´un any de durada i diversos ingressos psiquiàtrics. Hores d´ara, em fa pànic haver de tornar a la feina. Em llencen la meva feina a la brossa, m´obliguen a fer tasques impossibles i de qualificació inferior, pateixo agressiones verbals continuades davant dels companys, als quals se´ls ha prohibit adreçar-se a mi, reunions en les quals em ridiculitzen a primera hora del matí… Tot perquè acabi marxant i renunciant a la meva indemnització de 20 anys d´antiguitat.

Quines opcions legals tinc? 

Victòria. Barcelona.

L’assetjament laboral, més conegut com a “moobing”, és el tracte hostil o vexatori al qual és sotmesa una persona en l’àmbit laboral, de forma sistemàtica i continuada, arribant a provocar-li problemes psicològics i professionals. Depenent de la gravetat, durada i intensitat de l’assetjament, disposem de diverses opcions:

1. Interposar demanda al Jutjat del Social, d’acord amb l’article 50 de l’Estatut dels Treballadors, sol·licitant l’extinció del contracte per voluntat del treballador, per vulneració de la seva dignitat. En tals casos, el treballador tindrà dret a les indemnitzacions previstes per a l’acomiadament improcedent, més una compensació pels danys soferts. La premeditació amb què les empreses actuen en aquests supòsits és considerada causa suficient de resolució del contracte a instàncies del treballador, sobretot si acaba afectant la salut i deriva en situacions flagrants de baixa per incapacitat temporal.

2. Denúncia per la via penal. Segons l’article 173 del Codi Penal vigent, el que infligís a una altra persona un tracte degradant, menyscabant greument la seva integritat moral, serà castigat amb la pena de presó de sis mesos a dos anys. I amb la mateixa pena seran castigats els que, en l’àmbit de qualsevol relació laboral o funcionarial i prevalent-se de la seva relació de superioritat, realitzin contra un altre de forma reiterada actes hostils o humiliants que, sense arribar a constituir tracte degradant, suposin greu assetjament contra la víctima.

3. En qualsevol dels casos, és recomanable posar els fets en coneixement de l’Inspecció de Treball per tal que inici el corresponent expedient, ja que moltes vegades aquestes conductes formen part de la dinàmica de l’empresa i no afecten només a un sol treballador. Si l’empresa té coneixement d’un cas d’assetjament, està obligada a prendre mesures, ja que pot ser sancionada per la seva passivitat. Tota empresa està obligada a protegir la salut dels seus empleats. És important recollir totes les proves possibles (documentació, testimonis, gravacions, missatges de Whatsapp … entre d´altres)

4. Mediació laboral. Aquesta opció, voluntària, serà contemplada en el proper post la setmana vinent.

De nou, el miracle de conciliar

dimarts , 22/03/2016

L´actualitat mana i, passats uns dies del Dia Internacional de les Dones, em demanen que escrigui un post sobre la polèmica sorgida arrel del programa Salvados, “El miracle de conciliar”, en el qual Jordi Évole posa sobre la taula el que tots i totes coneixem i assumim: les nefastes polítiques de conciliació que tenim al 2016 a Catalunya, i el fet que el mínim avenç que s´havia aconseguit a partir de 2007 en aquesta matèria amb la Llei d´Igualtat, s´ha llançat per la finestra durant la crisi, amb el resultat que, aquests darrers anys, les escoles de P-3 han acabat tancant línies per manca de demanda.

Hi ha una part del reportatge, en la meva opinió, especialment colpidora i que provoca sentiments fortíssims. De rebuig, empatia, indignació, resignació, identificació, reflexió … però tots ells fortíssims.

- Cinc de la tarda a Suècia: pares a la porta de l´escola, llars d´infants, parcs. Contents, saludables, il·lusionats.
– Cinc de la tarda a Cornellà: avis a la porta de l´escola, llars d´infants, parcs. Esgotats, amb bastó, resignats, i malgrat tot, també contents.

La mare, treballadora d´una agència de viatges, arriba a recollir el nen, ja adolescent, a casa de l´àvia quan ja cau la nit. Igual de resignada que l´àvia, que es lamenta de no poder ajudar al seu nét amb els deures per manca de formació “porque a nuestra generación, nos ha tocado cuidar a mucha gente“. El pare ja ni apareix al reportatge (gran error benvolgut Jordi… on es suposa que estàn els pares catalans … veient el Barça?)

Partint de la premissa que els millors anys de la nostra vida professional i laboral, els anys de la nostra plenitud física, intel·lectual i personal coincideixen amb els millors anys per a la maternitat, i que la conciliació es segueix veient com un assumpte privat i no de Dret públic, tots, pares i mares, homes i dones, seguim estant obligats a escollir, encara que, és cert, les estadístiques indiquen que el cost de la conciliació recau en major mesura sobre les mares. “Espanya es troba una generació per darrera en matèria de conciliació”, “Un 42% de les dones rebutgen càrrecs directius perquè es veuen obligades a escollir”, “Una de cada quatre dones segueix cobrant un salari inferior als seus col·legues masculins”, “L´índex de natalitat d´Espanya es troba a la cua d´Europa”, “L´ocupació a temps parcial afecta a un 68% de les dones, i més del 25% segueixen a l´atur”.

Fa poc, un dels assistents a les meves xerrades de conciliació, pare novell amb un nadó de mesos, em comentava: a la meva empresa no em van deixar acompanyar la meva dona embarassada a les visites mèdiques en horari laboral. És legal? No em vaig poder contenir. La meva resposta immediata va ser: has pensat a canviar d´empresa? Una de les noies entrevistades manifesta que a l´universitat sueca li surt a compte incloure al sou el gimnàs, classes de ioga, formació … tot per a tenir treballadors motivats. Quin grau d´implicació pot exigir una empresa que no permet absentar-se al treballador ni tan sols una hora, en un moment tan important de la seva vida i, amb els pocs fills que tenim, que no es repetirà gaire?

Gràcies Jordi, en qualsevol cas, per haver encès i remogut les consciències en un debat, com he denunciat durant anys en diversos articles, inexistent a l´agenda política. Inexistent perquè ens resignem, ens conformem amb el que tenim, i tots hem interioritzat que el cost de la conciliació recaigui només sobre els pares i mares i no sobre l´Estat, com a Suècia i d´altres paisos d´Europa.

http://www.lasexta.com/programas/salvados/mejores-momentos/emma-carlson-espana-esta-generacion-detras-terminos-conciliacion_2016031300139.htm

http://www.lasexta.com//videos-online/programas/salvados/berbel-mujeres-rechazan-puestos-directivos_2016031300092.html

I la setmana vinent: què podem fer si l´empresa ens denega la reducció de jornada perquè tenim un càrrec directiu? De quins mecanismes legals disposem?

El WhatsAap i la banalització dels sentiments

dilluns, 11/01/2016

REFLEXIÓ DE PRIMERS D´ANY

Després de rebre més de dos-cents WhatsAap amb petons, estrelletes i vídeos de pares Noels ben dotats, alguns sense una sola frase, crec que estic en disposició d’escriure un post sobre la banalització dels sentiments que comporta aquesta dinàmica.

He decidit contestar només els petons i les estrelletes de les persones que realment m’importen.

Les persones amb qui comparteixo els seus èxits, alegries i progressos com si fossin propis, i faig meves, també, al cent per cent, les seves preocupacions.

Els que esteu tot l’any amb mi, amb la meva família, i sé que si vinguéssin mal dades, si em fallés la salut o les forces, també hi seríeu.

Les persones amb qui voldria passar més temps, que moltes vegades necessitaríeu converses més llargues, que la meva dinàmica diària m’impideix atendre amb serenitat…

Les persones que em feu el camí menys feixuc i més fàcil.

Evidentment, no són dos-cents…

A aquestes persones, des d´aquí, voldria enviar-los una abraçada. Una abraçada real que correspon a un sentiment real, sense trivialitzar. I que espero poder fer-vos aviat en persona.

Us deixo aquests dos curts, que quatre anys més tard, segueixen estant de plena actualitat. El segon, més específicament sobre la violència de gènere, va guanyar el Premi de Curts de la Delegació d´Aragó.

Per a pensar…