Posar música a l’embaràs: comparteixo avui aquest interessant article de Laura Nogueras

dijous, 26/10/2017

Per via vaginal, per via abdominal o sense utilitzar cap mena de dispositiu. Són les tres maneres de posar música a l’embaràs, per a obtenir uns quants beneficis per a la mare i el nadó

Posar música a l’embaràs / GETTY
Et vas passar tot l’embaràs parlant al teu nadó, cantant-li o posant-li música clàssica per estimular-lo abans de néixer? Tenim una mala notícia per a tu. Durant aquests nou mesos, el teu fill no va sentir res. Ni la Sonata per a piano en re major K. 448 de Mozart, ni les cançons de bressol que li cantaves, ni la teva veu, ni la de la teva parella. Només murmuris difícils de diferenciar al ventre matern i, per tant, incapaços de crear una reacció en el fetus. I no ho diem nosaltres. És una de les conclusions que es desprenen de l’estudi elaborat per l’Institut Marquès de ginecologia i obstetrícia de Barcelona i que acaba de ser guardonat amb el premi Ig Nobel de medicina. Segons aquesta recerca, l’única manera que el fetus percebi la música i la veu humana de manera semblant a com ho fem nosaltres i, per tant, que estimuli àrees com l’audició i el llenguatge és escoltant-les via vaginal, és a dir, a través d’un altaveu que s’introdueix a la vagina de la mare i que emet el so des del seu interior. Ni tan sols ajustant uns auriculars a l’abdomen de la dona embarassada i reproduint la música des d’allí el fetus pot sentir els sons amb la mateixa intensitat i claredat que fora del ventre matern.

Qui ho explica és el director científic d’aquest centre, el doctor Àlex Garcia-Faura, un dels professionals que han participat en aquesta recerca i un dels que han vist com els fetus que escolten música via vaginal no només realitzen moviments de cap i extremitats, sinó que en molts casos obren la boca i treuen la llengua. Una reacció que, segons assegura, es dona molt poques vegades durant l’embaràs i que correspon a moviments propis de la vocalització i del llenguatge. “Només quan posem música per via vaginal som capaços d’estimular circuits relacionats amb l’audició, el llenguatge i la comunicació; l’activació d’aquest circuit fa que els nadons a partir de les 16 setmanes comencin a respondre-hi amb moviments específics de vocalització”, diu Garcia-Faura.

BENEFICIS PER A MARE I NADÓ

¿Significa això que posar música o parlar als nostres nadons durant l’embaràs no serveix de res si no es realitza per via vaginal? No, ni de bon tros. Com explica el director científic de l’Institut Marquès, qualsevol activitat que faci sentir bé la mare i que l’ajudi a crear un vincle amb el seu fill és beneficiosa per al nadó. I, sens dubte, escoltar música, cantar i fins i tot parlar al nadó encara que aquest no percebi el so de manera clara té efectes positius per a tots dos. “Que una mare s’acaroni la panxa, parli amb el seu nadó, escolti música i es relaxi fa que alliberi una sèrie d’hormones que, sens dubte, reforcen el vincle amb el seu fill”, afirma.

I no és l’únic que parla dels beneficis de la música per a la mare i per a l’infant. Laura Noguera, pianista, professora de llenguatge musical i responsable de Mimamusica, és una altra de les professionals que creuen fermament en el poder relaxant de la música, especialment en un període, l’embaràs, ple de felicitat però també de proves mèdiques i preocupacions sobre la salut del futur nadó. De fet, un dels objectius que persegueixen els tallers per a dones embarassades que realitza és aquest: ajudar les futures mares a desconnectar de l’estrès diari, a connectar amb el procés que estan vivint i a fer-ho a través de la música.

“La idea és que la mare se senti bé, que es relaxi, que gaudeixi del moment a través de la música i que connecti amb el seu nadó”, assegura Nogueras, que també ensenya cançons de bressol que puguin ajudar a adormir el nadó, a tranquil·litzar-lo o a alimentar-lo una vegada hagi nascut. També per crear un vincle entre tots dos perquè, com explica Nogueras, l’aprenentatge musical comença molt abans que l’infant l’estudiï com a matèria. “Comença al ventre matern”.

Avui el món és una mica més petit. Fins sempre Carles!

divendres, 2/06/2017

Sembla una ironia del destí que en Carles Capdevila hagi decidit deixar-nos precisament un 2 de juny, a final de curs. En moments de gran activitat i poc temps, de fer balanç de tot l´any, de notes, recuperacions, festivals, plors, emocions, alegries … que ell, dedicat intensament durant anys a defensar la tasca dels mestres i una educació millor pels nostres fills per tot el territori, coneix tan bé.

Però al mateix temps estic segura de que si pugués contemplar els patis de les escoles avui mateix, dia de sol, de rialles, projectes de vacances, professors que van corrent amb exàmens entre classes, campaments, regals de grup, trobades d´adolescents al parc, amics, amors, aniversaris … estaria ben content, força content, del llegat que ens ha deixat.

Era una d´aquelles persones – poques n´hi ha, certament -, que tothom admirava, independentment de les idees polítiques o de si estaves d´acord o no amb el seu discurs, pels valors i l´energia que transmetia. Per ser, realment, un cant a la vida i un exemple de com plantar cara a la malaltia: treballant, gaudint, de la mateixa manera, el dia a dia.

Des d´aquí, el meu petit homenatge. El meu discurs a l´escola en agraïment als mestres, que tant va agradar als mestres de l´Escola Mare de Déu del Roser al juny de 2016, i la carta d´en Carles en la que em vaig inspirar. 

Ha passat un any i moltes coses encara no han canviat … si bé això seria un altre debat que encetaré més endavant en un altre post.

Perquè és ben cert: els mestres ja estàn preparant ara el nou curs, perquè sigui millor que l´anterior, quan aquest encara no l´hem acabat. I enlloc es troba tanta dedicació, amor, entrega i paciència com en els mestres de l´educació infantil, de zero a tres anys.

https://www.facebook.com/monica.t.sabate/videos/10210264163704644/

Carta d’agraïment als bons mestres artesans (Carles Capdevila) http://www.ara.cat/premium/Carta-dagraiment-bons-mestres-artesans_0_1430856929.html

Aprovada pel Parlament de Catalunya una resolució història sobre conciliació i lactància

dimecres, 8/03/2017

Aprovada una Resolució històrica sobre lactància materna al Parlament de Catalunya, en la que, a més a més, s´insta el Govern de l’Estat a modificar la legislació laboral per tal d’ampliar la baixa per maternitat a 24 setmanes.

Ens queda molta feina per fer, però és un primer gran pas. Felicitats Agnès Rossinyol i Luis Ruiz per haver fet que sigui possible!

1) El Parlament de Catalunya insta el Govern de la Generalitat a crear un Comitè de Lactància que estigui format per membres dels departaments implicats, entitats i professionals del sector, tal i com estableix la Declaració d’Innocenti sobre la Protecció, Promoció i Suport a l’alletament matern de l’any 1990. Aquest Comitè serà l’encarregat de revisar i dissenyar totes les polítiques transversals sobre alletament matern, especialment i de manera prioritària:

a) Millorar la informació general sobre la lactància materna i els seus beneficis.

b) Revisar l’enquesta «La lactància materna a Catalunya», per establir-ne la periodicitat adequada i la inclusió de dades sobre lactància prolongada (més enllà de l’any) i desagregació territorial.

c) Promoure que tots els hospitals i centres de salut se sumin a la iniciativa per la Humanització de l’Assistència al Naixement i la Lactància (IHAN) promoguda per la OMS/UNICEF amb l’objectiu d’adoptar unes pràctiques que protegeixin, promoguin i recolzin la lactància materna exclusiva des del naixement.

d) Revisar els continguts formatius i programar formació continuada per tots els professionals que intervenen en el suport a l’alletament. També pels professionals que atenen les trucades a 061 CatSalut Respon, per tal de donar atenció les 24h per totes aquelles mares que ho necessitin.

e) Reforçar la formació sobre lactància per les mares en les classes de preparació al naixement.

f) Facilitar l’alletament matern a les escoles bressol.

g) Promoure la donació de llet al Banc de Llet Materna.

2) El Parlament de Catalunya insta el Govern de l’Estat a modificar la legislació laboral per tal d’ampliar la baixa per maternitat a 24 setmanes.

Luis Parlament

El permís de paternitat d´un mes: per fi a partir del gener!

diumenge, 18/12/2016

Aquest matí ens hem llevat amb la notícia de que el permís de paternitat s’ampliarà de dues a quatre setmanes a partir de l’1 de gener de 2017, segons ha confirmat el Ministre portaveu del Govern espanyol, Íñigo Méndez de Vigo, en roda de premsa posterior al Consell de Ministres.

D’aquesta manera, per fi, entra en vigor, sis anys després, la Llei de 2009 en la qual es fixava l’ampliació del permís paternal en casos de naixement, adopció o acolliment. En els nou primers mesos de l’any, un total de 184.093 pares han gaudit d’aquest tipus de permisos, que implica un 2,5 % més que el mateix període de l’any 2015.  I recordem, aquest permís és a càrrec de la Seguretat Social, no de l´empresa. Els pares cobren una quantia equivalent al cent per cent de la base reguladora de la prestació d’incapacitat temporal, derivada de contingències comuns, a càrrec de la Seguretat Social.

Per altra banda, no oblidem que a l’octubre de 2016 es va instar al Govern espanyol a ampliar a 16 setmanes el permís de paternitat, per a equiparar-ho amb el de maternitat, i que tots dos siguin intransferibles.És a dir, que tant pares com mares cobrin i durant el mateix temps. Però per a l´aprovació dels permisos iguals encara no existeix data definitiva, ni previssió al respecte, existint tot un debat obert al voltant.

Sobre la normativa vigent a Suècia i el debat horari, us recomano el visionat del vídeo “El miracle de conciliar”, emés al març d´aquest any, que ens deixa, al menys a mi, sense paraules. Estem lluny, molt lluny, encara, de mesures com la del govern suec, que l´any passat va aprovar un tercer mes de paternitat, seguim tenint una natalitat que fan plorar, nens de la clau, els pares i mares més estressats i que menys dormen de tota Europa, i aules de P-3 que segueixen tancant. Però pels pares dels nostres adolescents, els que donaràn les campanades aquest cap d´any, que van tenir només tres dies no fa tants anys, és un primer pas. Un pas important, molt important, en la igualtat, en la millora de la qualitat de vida de tots. Des d´aquí, a totes les Associacions, grups de criança, escoles, pares i mares implicats que heu contribuit desde 2009 a que aquesta reivindicació fos, per fi, una realitat, FELICITATS! 

OLYMPUS DIGITAL CAMERA
http://www.dailymotion.com/video/x3xmgk9

Separacions amb nens lactants: com es distribuiex la custòdia?

dilluns, 28/11/2016

Ahir, als informatius de TV3, es va tractar del tema de les separacions amb nens lactants. Si sempre estem davant d´un assumpte complexe, quan els nens són lactants es complica encara més, ja que ens trobem amb un buit legal en aquesta matèria i, davant la manca de criteris comuns, ha d´acabar decidint el totpoderós Jutge de Família, valorant, al seu lliure saber i entendre, el que és el millor pel fill, segons les circumstàncies de cada cas concret.

Malauradament, a Catalunya un 40% de les separacions es produiexen abans dels tres anys del fill. En un 73% dels casos, la custòdia es segueix atorgant a la mare i en un 21% s´atorga o acorda una custòdia compartida. Al voltant del 50,6% dels nadons són alletats als sis mesos i un 24%, un de cada quatre, encara pren llet materna a l´any de vida. La tendència, cada cop més, és la demanda de custòdies compartides gairebé en nadons, un assumpte al qual el legislador encara no ha sabut donar resposta, i moltes vegades els mateixos Jutges ens forcen, als advocats, a arribar a acords per a iniciar la pernocta intersetmanal amb el pare l´abans possible, sense tenir en compte les necessitats d´un nadó lactant. Tot i així, generalment i a manca d´acord, els Jutges de Família no acostumen a concedir custòdies compartides fins als divuit mesos o dos anys, ni visites de cap de setmana alterns abans d´aquestes edats dels menors, ara bé, a conseqüència d´aquest buit legal i d´aquest excés de poder que té el Jutge de Família, ens podem trobar amb excepcions, que donen lloc a flagrants injustícies.

Abans de l´any de vida i depenent dels condicionants en cada assumpte, les visites acostumen a ser unes hores, per a no interferir en les rutines del menor i en funció del que determini el SATAV, l´equip de psicòlegs adscrit al Jutjat, que farà un informe, no vinculant, sobre la millor opció per a cada família.

Si us plau, no ens equivoquem. No es tracta de limitar els drets del pare a la formació d´un vincle adequat amb el seu fill, sigui lactant o no, tingui l´edat que tingui quan es produiex la separació dels seus pares. Es tracta de que alletar no és un capritx de la mare: és un dret del nounat o nounada, de qualsevol nen o nena en els seus primers anys. És una qüestió de salut, independentment de que els seus pares siguin o no parella, estiguin junts i feliços o no.

L´article 24 de la Convenció sobre els drets de l’infant determina l’obligació dels Estats membres de protegir la salut dels menors. En base a aquesta normativa, podem dir que es tracta d´un dret dels infants no reconegut.

Un cop més, recomanaria que els pares fóssin capaços de valorar la opció de la mediació, una altra alternativa, cada cop més utilitzada, on  es pot anar tant des de la via intrajudicial (quan el mateix Jutjat deriva a mediació, que en alguns casos es fa de manera sistemàtica) com de forma privada (quan una de es parts es posa en contacte amb un mediador).

Els processos de mediació familiar no duren més de dos mesos i, a data d’avui, son una eina que desencalla l’acumulació de procediments que tenen els Jutjats, també en aquesta matèria, on més que mai haurien de ser les parts, els pares, i no un tercer, el Jutge de Família, qui prengués les decisions sobre la vida i el futur dels seus fills.

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-migdia/separacio-amb-fills-lactants-com-es-distribueix-la-custodia/video/5634265/#.WDsRmk3zXIs.facebook

http://xarxanet.org/social/noticies/entrevista-la-lliga-de-la-llet-monica-tornadijo

La lactància, de nou el debat

dilluns, 7/11/2016

Aquests dies s´ha generat, de nou, un debat important a les xarxes sobre la lactància materna, en el qual al meu entendre es barregen massa conceptes, vivències personals no resoltes, consideracions equivocades … Ens equivoquem si centrem el debat en la lactància i no en la manca de polítiques adequades de conciliació.

Us deixo la meva carta que es va publicar divendres passat a El Periódico, com sempre, per a la reflexió i el debat, i els articles anteriors i posteriors que han generat tanta polèmica:

http://www.elperiodico.com/es/entre-todos/participacion/lactancia-derecho-del-recien-nacido-98460#

http://www.elperiodico.com/es/noticias/entre-todos/acalorado-debate-lactancia-5601114

http://www.elperiodico.com/es/amp/noticias/opinion/defensa-teta-esther-vivas-articulo-5606528

Quan vaig ser mare per primera vegada, a mitjans de 2004, vaig escriure una carta en aquest mateix diari posant de manifest els avantatges de la lactància materna i les dificultats existents ja llavors per a poder compaginar-la amb la incorporació al treball després de la maternitat, el que provocava, i segueix provocant, que a la pràctica moltes de les lactàncies es quedéssin pel camí.

Ara, més de dotze anys després, puc comprovar amb estupefacció com sembla que anem no només no a millor, sinó a pitjor. El cost de la conciliació segueix repercutint, majoritàriament, sobre la dona i mare, en lloc d’assumir-ho l’Estat, els pares segueixen sense saber, en moltes ocasions, quin ha de ser el seu paper, i les empreses segueixen acomiadant, dia rera dia, a mares a la tornada a la feina, acomiadaments que són radicalment nuls però que, a la pràctica, acaben tancant-se i conciliant-se amb l’eufemisme de “sortida pactada”.

Amb la relativa serenitat que atorga l’experiència, així com tenir ja lluny el període de lactància, amb el màxim respecte a totes les opcions, no puc evitar corregir a les companyes Emma Riverola i Najat El Hachmi, ja que estem confonent les opinions, interpretacions i vivències personals de la maternitat amb afirmacions que parteixen de premisses profundament equivocades.

Afirmacions que, pel seu impacte en l’opinió pública i des de la plataforma que es manifesten, tiren per terra tot el treball que es porta a terme des de les nombroses Associacions i Grups d’ajuda a la lactància materna existents a Catalunya, milers d’hores de reunions, trucades telefòniques, cursos de formació … per part de mares, la majoria voluntàries, que ofereixen el seu temps per informar, ajudar i recolzar a les mares que desitgen alletar.

Emma, és perfectament compatible la lactància, perllongada o no, amb una vida professional plena. És completament factible alletar i treballar, fins i tot tenint un càrrec directiu, fins i tot havent de matinar i viatjar. Existeixen moltes opcions per a fer-ho possible. Et convido a que acudeixis a qualsevol de les conferències de l’Associació, o a les meves en concret, per a poder donar-te opcions i pautes sobre aquest tema. Moltíssimes dones ho hem fet, perquè, des de la nostra llibertat individual, no volíem renunciar a cap de les dues coses que ens omplen i completen com a persones. Tot seria més fàcil, per descomptat, amb una baixa maternal més extensa, amb excedències remunerades i prestacions dignes, amb unes polítiques públiques de conciliació en condicions. És aquí on hem de centrar el debat.

Najat, la discussió sobre l’existència de l’instint maternal seria molt més àmplia i complexe, però respecte al final de la lactància, igual que al principi, només una única consideració: el que marca la pauta, en tot moment, és el respecte a les necessitats del nadó o nen. I és el nadó, o el nen, qui decideix, perquè, igual que al principi, alletar no és un capritx de la mare: és un dret del nounat, de qualsevol nen o nena en els seus primers anys.

El permís de paternitat

La mediació laboral: una opció on tots guanyen

dilluns, 17/10/2016

Seguint amb el post anterior sobre assetjament laboral, aquesta setmana parlaré de la mediació, una altra via possible per a gestionar els conflictes també en aquest àmbit.

És aquesta una altra alternativa, cada cop més utilitzada, on recorren tant els treballadors com advocats. El cert és que es pot acudir tant des de la via intrajudicial (quan el Jutjat deriva a mediació) com de forma privada (quan una de es parts es posa en contacte amb un mediador).

Generalment no són processos que la seva durada estigui per sobre dels dos mesos i, a dia d’avui, són una eina que desencalla l’acumulació de procediments que tenen els Jutjats. A més a més, el factor temps es més que important, doncs processos judicials que es perllonguen en el temps al voltant dels 18 mesos, vénen resolent-se ens aquests dos mesos. És important remarcar que si hi ha acords de mediació, aquests no acostumen a portar aparellats execucions dels mateixos. Les parts compleixen amb allò que acorden, generalment, en la immensa majoria de vegades. És una via per a que les parts (tant treballadors com empresaris) davant d’un professional expert en la matèria de mediació, puguin explicar, argumentar i justificar el per què d’una demanda, d’una petició, amonestació o queixa, cara a cara amb l’altre interlocutor i sempre front el mediador.

La mediació està governada per una sèrie de principis que la fan altament atractiva, com són la confidencialitat de tot el que es parla en les sessions de mediació, la voluntarietat per als mediats d’assistir a les sessions i la imparcialitat i neutralitat del mediador com a agent extern. No podem oblidar també la transparència i bona fe amb la que les parts han de preparar-se les sessions, així com la baixa possibil.litat d´haver de realitzar escrits i demandes d´execució o de compliment dels acords.

Amb la col.laboració de Carles Garcia Roqueta, advocat, mediador i àrbitre de consum. www.mgradvocats.com

Existeix realment la conciliació?

dilluns, 10/10/2016

Aquesta setmana us deixo una carta per la reflexió, que una mare italiana va enviar al diari Corriere de la Sera. És colpidora, no només perquè és plenament aplicable, sino per l´enorme sinceritat i decepció que transmet.

“Jo, mare treballadora, sóc una fracassada”

Després de dies de llàgrimes i dubtes t’escric a tu, dirigint-te un flux de consciència, però també una declaració de fracàs. Sóc mare treballadora i és just en això on resideix mi fracàs.

Vaig intentar de manera desesperada conciliar ambdues coses. Vaig demanar horaris reduïts que em permetessin acompanyar als nens a l´escola, vaig buscar cangurs, ajudes de qualsevol tipus, i per un temps vaig creure poder fer-ho tot.

Però la realitat es que és impossible. Fins i tot amb totes les ajudes d’aquest món, et trobes amb el compte bancari saquejat pels sous de les cangurs i els seus suplents, por les despeses boges de les escoles bressol i de les activitats extraescolars (que, encara que sense exagerar, et semblen essencials, com un curs de natació o un d’anglès) i, alhora, has de conviure amb els enormes sentits de culpabil.litat que et turmenten.

No aconsegueixes recollir els nens de l´escola cada dia, perquè has de treballar. No pots jugar amb ells per la tarda perquè has de preparar el sopar, si pot ser, sa, i has d´organitzar l’endemà. No ets prou serena com per a garantir-los un somriure constant i bones paraules, a conseqüència de les teves preocupacions laborals.

Però els sentits de culpa no són només aquests. Et sents pitjor treballadora que els altres, perquè surts abans que els teus col·legues homes; et sembla que no ets bona companya a casa, perquè el teu marit et pregunta què has fet a partir de les 6 de la tarda, i a tu et sembla massa poc dir-li “els he portat al parc, els he banyat perquè estaven molt bruts i he preparat la sopa amb la petita a les cames”; et sents culpable si t’escalfes el cor amb un bon plat de pasta por la nit perquè no estàs en forma i no tens ni el temps per pentinar-te; et sents sempre, i constantment, sota pressió. Després mires al voltant i veus a dones agredides físicament i verbalment, a la televisió o a Internet. I no et consolen ni les trobades diàries amb homes formats, evolucionats i sensibles, que sempre treuen un imperceptible matís de diferència en el tracte amb una dona o amb un home.

Estic cansada. Això era el que volien les dones quan lluitaven por els seus drets? Em sembla que hem fracassat. Tant elles, les nostres mares i àvies, per voler aconseguir un objectiu impossible, com nosaltres que no vam poder fer-ho realitat. No és possible haver de treballar com a boges per a guanyar-se una mínima credibil.litat professional i, alhora, haver de fer malabarismes per a poder tirar endavant una família.

És clar, els pares ajuden, però la seva aportació, encara al 2016, sempre és marginal. I  la càrrega física i emocional, l´estar sempre pensant, es nostra. No només és la manca d´ajudes de les Administracions. Tampoc tenim cap comprensió (només aparent) pels nostres col·legues homes, ni cap suport entre nosaltres, dones: fins i tot, entre mares treballadores, ens omplim la boca amb paraules com empatizar i compartir, però sempre ens jutgem i ens fem la traveta mútuament.

Tinc un nus en la gola des de fa dies perquè puc comprovar que la conciliació, com diu la cancó, és d´aquelles c0ses que no tenen solució.

http://pequerivas.es/blog/educacion/756-carlos-gonzalez-la-conciliacion-no-existe

Els teus fills no són els teus fills

dilluns, 3/10/2016

Abans de reprendre les qüestions pròpiament jurídiques i d´assessorament laboral, aquesta setmana us convido a la reflexió, amb aquest bonic poema de Kahlil Gibran.

Els teus fills no són els teus fills

són fills i filles de la vida

desitjosa d’ella mateixa.

No vénen de tu, sinó a través de tu

i encara que estiguen amb tu

no et pertanyen.

Pots donar-los el teu amor,

però no els teus pensaments, doncs,

ells tenen els seus propis pensaments.

Pots abrigar els seus cossos,

però no les seues ànimes, porquè elles,

viuen en la casa del demà,

que no pots visitar

ni tan sols en somnis.

Pots esforçar-te en ser com ells,

però no intentes fer-los semblants a tu

porquè la vida no retrocedeix,

ni es deté en l’ahir.

Tu ets l’arc del qual, els teus fills

com fletxes vives són llançats.

Deixa que la inclinació

en la teua mà d’arquer

siga per a la felicitat.

 

Kahlil Gibran

Com concilien els professionals i petits autònoms?

dissabte, 2/07/2016

Una de les frases que més podem escoltar a qualsevol conversa amb amics és:
“si tingués més temps”, “no tinc temps ni per respirar”… Si conciliar feina, família i temps personal és una missió impossible, això s´agreuja encara molt més en el cas dels professionals i els petits autònoms.

Qui no coneix amics autònoms que treballen a totes hores? Tal com està concebut el nostre món laboral de 2016, la feina i l´horari laboral absorbeixen la major part del nostre temps. I aquesta idea, tan arrelada a la nostra societat hereva encara dels horaris del desarrollismo franquista, fa que el temps que podem dedicar a tots els altres àmbits de la nostra vida que ens poden portar a la felicitat – l´educació dels fills, la parella, els amics, la cultura, l´esport, el voluntariat, la participació cívica – … quedi, en el cas dels que treballen per compte propi, pràcticament en res. Per exemple, els comerços catalans tanquen dues hores més tard que els de la resta d´Europa.

A gairebé tota Europa, l´horari laboral arrenca a les 8 del matí i acaba entre les 4 i les 5 de la tarda, amb una aturada de menys d´una hora per dinar. A Espanya, és estrany qui no estigui encara al despatx a les 8 de la tarda, mentre comencem a partir de les 9 del matí i ens estem més de dues hores, de vegades perdudes, amb la pausa del dinar.

Els “prime time” televisius s´inicien a les 10 de la nit i els nostres fills i adolescents dormen cada vegada menys. A l´adolescència, per exemple, es necessita dormir una hora més al dia per tal d´aconseguir el millor rendiment cognitiu i en els processos d´aprenentatge. Quinze minuts menys de son afecten directament a les qualificacions i fins i tot hi ha estudis que afirmen que una hora menys de son equival a un desenvolupament cognitiu d´un infant dos anys menor.

A un estudi que vaig realitzar per a la ponència de la Setmana dels Horaris Raonables vaig poder comprovar que tots els professionals i petits autònoms manifestaven treballar una mitjana de deu o dotze hores al dia, coincidir amb la família pràcticament només a l´hora d´esmorzar i sopar, estar hiperconnectats tot el dia i fer com a màxim i amb sort un parell de setmanes de vacances a l´any.

La inclusió de cada cop més tecnologies de la informació i la comunicació en la nostra societat, així com una demanda creixent en els bons usos del temps, són alguns dels factors que posen en evidència la necessitat de replantejar l’organització horària a Catalunya. Cal temps per a poder relacionar-se, per a gaudir de la família, per a la parella, per les manifestacions d´estima, per a cuidar-se la salut, per a llegir, per a formar-se… Hi ha massa nens que creuen que la feina és el més important pels seus pares, possiblement perquè ho escolten dia rere dia.

En una estructura familiar amb més del 50% de divorcis, les expectatives que es donen en el marc de la parella avui dia són ben diferents de les dels nostres avis. Les persones demanen més atenció i relacions de qualitat, i de fet, un dels motius que en moltes ocasions m´argumenten els matrimonis o parelles al meu despatx com a causa del trencament és, precisament, la dedicació excessiva a la feina.

Un 66% de les dones es senten estressades i pressionades per aquesta manca de temps, i pel fet que la cura de les persones – fills, persones grans, malalts o dependents – es segueix portant a terme majoritàriament per les dones, a tots els nivells i classes socials, si bé és conegut que l’impacte de la crisi econòmica l´han patit aquestes en major mesura.

En aquest context, la Iniciativa per a la reforma horària és una plataforma que neix de la societat civil per a una nova reorganització dels horaris en tots els àmbits, inclosos els professionals i autònoms, i per a impulsar uns horaris beneficiosos per a les institucions, les empreses i la ciutadania, a partir de l’establiment d’un horari racional generalitzat, adaptat a l´horari europeu, fins a arribar a una Llei del Temps, prevista per a 2018, amb penalitzacions a les empreses que no la compleixin.

Es tracta de passar d’uns horaris propis d’una altra època a uns altres que s’adaptin a la complexa societat actual, amb més diversitat econòmica i de models familiars, amb tecnologies disruptives dels estils de vida i amb un augment progressiu de les desigualtats, sobretot en els darrers anys.

El temps personal és una mesura de llibertat. Trobar l´equilibri entre el temps de treball i el temps de lleure hauria de ser un dret reconegut per llei. Tots els elements per a aconseguir viure en plenitud i felicitat – les relacions familiars, la situació financera, la feina, les amistats, la salut, la comunitat, i la llibertat i els valors personals – reclamen, d´una manera o altra, temps.

Treballar amb horaris raonables, viure més.

Per a més informació: www.reformahoraria.cat