Conciliació familiar: un luxe en temps de crisi?

A menys d´una setmana de les eleccions generals, ni un sol partit té al seu programa una proposta mínima sobre conciliació de la vida laboral, professional i familiar, ni una sola mesura d’ajudes a la família. Les polítiques de conciliació han desaparegut de l´agenda política, igual que la cultura. Sembla ser que ambdues coses es consideren un luxe en temps de crisi, atur pels núvols i emergència social. Ni tan sols hi ha debat. Simplement, el debat no existeix.

Només els programes de Podem i Unitat Popular incorporen els permisos parentals individuals i intransferibles per naixement o adopció. La resta de partits ni en parlen. El permís de paternitat d´un mes, en qualsevol cas, estava previst ja a la Llei d´Igualtat de 3/2007, i fins i tot s´havia parlat de la seva aprovació definitiva el gener de 2015. Per necessitats pressupostàries més urgents, el Govern va mirar cap a un altre lloc. El que parlàvem: estar a les cinc a l´escola es considera un luxe. Els pares i mares que ho poden fer es senten terriblement culpables, igual que si demanen permís per anar a veure cantar als fills a la festa de Nadal. Si un pare no apareix a les reunions a les set de la tarda, estarà malalt? No, és perquè està treballant… Un altre luxe, amb un de cada quatre treballadors a l´atur…

Als debats sobre polítiques d’igualtat acostumen a anar-hi només les dones, les membres de les principals candidatures que es presenten. I gairebé sempre passen totalment desapercebuts als mitjans. No assisteixen cap dels seus col·legues masculins, més ocupats en altres debats més prioritaris en temps de presumpta recuperació econòmica.

Tothom està d´acord en que la cura de persones, nens, gent gran i dependents, segueix estant encomanada majoritàriament a les dones. Manca d’escoles infantils subvencionades, ​​horaris de treball impossibles i jornades interminables, bretxes salarials entre homes i dones encara al 2015 a conseqüència del treball precari o a temps parcial, moltes mares i pares que no poden ni plantejar-se sol.licitar reduccions de jornada, excedències, baixes laborals o fins i tot el permís de paternitat, per la pèrdua de salari i cotització que comporta, o per la por a represàlies…

Un altre exemple. El Reial Decret Llei 1/2015, de 27 de febrer, de mecanisme de segona oportunitat, reducció de càrrega financera i altres mesures d’ordre social, estableix una bonificació en la quota d’autònoms d’un any per a les mares i pares que redueixin jornada per cura de fill menor de set anys. Però condiciona aquesta bonificació a la contractació d’un treballador, a l’efecte de cobrir aquesta reducció de jornada.

Més enllà del secretisme i poca difusió d’aquesta disposició, com de moltes altres mesures de conciliació – algú recorda grans titulars sobre l’ampliació de la reducció de jornada fins als dotze anys? – que suposa un mínim avantatge per a un col·lectiu tan poc beneficiat i oblidat, les mares autònomes, novament s’està repercutint el cost de la conciliació -majoritàriament – sobre la dona, en lloc d’assumir-lo l’Estat com en els nostres veïns europeus. Tot això amb les possibles repercussions que aquest esforç pot tenir, entre moltes altres coses, en les prestacions de jubilació i qualitat de vida de les nostres futures àvies. He dit àvies? Fins quan els nens de la clau, els avis esgotats a les vuit del matí, assumint funcions que no els corresponen?

¿No són temes importants per als nostres polítics? Són un luxe les mesures de conciliació, més enllà dels treballadors de la funció pública? Amb la regulació actual, és comprensible que algunes persones, dones i homes, mares i pares, no estiguin disposades a assumir aquest cost.

Bona setmana a tothom.

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús