De nou, el miracle de conciliar

L´actualitat mana i, passats uns dies del Dia Internacional de les Dones, em demanen que escrigui un post sobre la polèmica sorgida arrel del programa Salvados, “El miracle de conciliar”, en el qual Jordi Évole posa sobre la taula el que tots i totes coneixem i assumim: les nefastes polítiques de conciliació que tenim al 2016 a Catalunya, i el fet que el mínim avenç que s´havia aconseguit a partir de 2007 en aquesta matèria amb la Llei d´Igualtat, s´ha llançat per la finestra durant la crisi, amb el resultat que, aquests darrers anys, les escoles de P-3 han acabat tancant línies per manca de demanda.

Hi ha una part del reportatge, en la meva opinió, especialment colpidora i que provoca sentiments fortíssims. De rebuig, empatia, indignació, resignació, identificació, reflexió … però tots ells fortíssims.

- Cinc de la tarda a Suècia: pares a la porta de l´escola, llars d´infants, parcs. Contents, saludables, il·lusionats.
– Cinc de la tarda a Cornellà: avis a la porta de l´escola, llars d´infants, parcs. Esgotats, amb bastó, resignats, i malgrat tot, també contents.

La mare, treballadora d´una agència de viatges, arriba a recollir el nen, ja adolescent, a casa de l´àvia quan ja cau la nit. Igual de resignada que l´àvia, que es lamenta de no poder ajudar al seu nét amb els deures per manca de formació “porque a nuestra generación, nos ha tocado cuidar a mucha gente“. El pare ja ni apareix al reportatge (gran error benvolgut Jordi… on es suposa que estàn els pares catalans … veient el Barça?)

Partint de la premissa que els millors anys de la nostra vida professional i laboral, els anys de la nostra plenitud física, intel·lectual i personal coincideixen amb els millors anys per a la maternitat, i que la conciliació es segueix veient com un assumpte privat i no de Dret públic, tots, pares i mares, homes i dones, seguim estant obligats a escollir, encara que, és cert, les estadístiques indiquen que el cost de la conciliació recau en major mesura sobre les mares. “Espanya es troba una generació per darrera en matèria de conciliació”, “Un 42% de les dones rebutgen càrrecs directius perquè es veuen obligades a escollir”, “Una de cada quatre dones segueix cobrant un salari inferior als seus col·legues masculins”, “L´índex de natalitat d´Espanya es troba a la cua d´Europa”, “L´ocupació a temps parcial afecta a un 68% de les dones, i més del 25% segueixen a l´atur”.

Fa poc, un dels assistents a les meves xerrades de conciliació, pare novell amb un nadó de mesos, em comentava: a la meva empresa no em van deixar acompanyar la meva dona embarassada a les visites mèdiques en horari laboral. És legal? No em vaig poder contenir. La meva resposta immediata va ser: has pensat a canviar d´empresa? Una de les noies entrevistades manifesta que a l´universitat sueca li surt a compte incloure al sou el gimnàs, classes de ioga, formació … tot per a tenir treballadors motivats. Quin grau d´implicació pot exigir una empresa que no permet absentar-se al treballador ni tan sols una hora, en un moment tan important de la seva vida i, amb els pocs fills que tenim, que no es repetirà gaire?

Gràcies Jordi, en qualsevol cas, per haver encès i remogut les consciències en un debat, com he denunciat durant anys en diversos articles, inexistent a l´agenda política. Inexistent perquè ens resignem, ens conformem amb el que tenim, i tots hem interioritzat que el cost de la conciliació recaigui només sobre els pares i mares i no sobre l´Estat, com a Suècia i d´altres paisos d´Europa.

http://www.lasexta.com/programas/salvados/mejores-momentos/emma-carlson-espana-esta-generacion-detras-terminos-conciliacion_2016031300139.htm

http://www.lasexta.com//videos-online/programas/salvados/berbel-mujeres-rechazan-puestos-directivos_2016031300092.html

I la setmana vinent: què podem fer si l´empresa ens denega la reducció de jornada perquè tenim un càrrec directiu? De quins mecanismes legals disposem?

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús