En agraïment als mestres

Avui, els nostres fills, amb gairebé sis anys, culminen una etapa. Una etapa molt important a les seves i a les nostres vides. Un cicle fonamental en el seu desenvolupament acadèmic i com a persones. Us els vam deixar de la mà a P-3 quan feia poc els havíem tret els bolquers i no podíem separar-nos d´ells, i ara ja són personetes autònomes que comencen a llegir i escriure.

Des d´aquí, voldria reivindicar també el paper dels mestres, perquè l´educació és una tasca conjunta.

Els mestres, tan essencials, de vegades infravalorats. I, malgrat això, cada principi de curs es porten als nostres nens a les seves classes com el Flautista de Hamelín del conte, amb una il.lusió indescriptible. Tots els anys. Estan més contents que els nens. Els motiven, obren la seva ment al món, ens ajuden a construir la seva personalitat, gaudeixen els seus progressos i els seus èxits, pateixen els seus desencerts, els recolzen, els contenen, els estimen, quan nosaltres, els pares, en aquest país amb aquestes nefastes polítiques de conciliació, no podem estar.

No es desanimen, encara que de vegades tindrien motius, perquè mirant als ulls dels nens saben que no s´ho poden permetre, perquè la seva feina és massa valuosa. No tenen por d´innovar, de seguir-se formant, d´intentar que cada curs sigui millor que l´anterior.

Necessitem un professorat ben tractat, ben remunerat, considerat socialment com a professió d´elit, que pugui adaptar l´educació al canvi de ritme que viu el complexe món d´avui. D´adult, sempre recordes aquell mestre que et va fer lector, el que et va dir si ciències o lletres, aquell que va creure en tu des del principi, el que et va fer donar el millor de tu mateix, la professora que et va dir per on havies de tirar quan no ho sabies, aquella que ve a les entrevistes sense quaderns i notes, perquè coneix de memòria tot l´historial del teu fill.

Gràcies Dolors, Elisabet, Inma, Maria Àngels, Katia, Susana, Blanca, Maria, Glòria i a les que ja no hi són, com la professora Empar. Faig meva la reflexió d´en Carles Capdevila, quan diu que a pocs llocs ha trobat tanta vocació, il·lusió, passió, paciència, habilitat i amor per la feina com en les educadores de canalla en els primers anys de vida, per sota dels sis anys.

Gràcies a totes, des de la primera fins a l´última. Nosaltres, com a pares, seguirem endavant, en aquesta tasca per la qual diuen que no hi ha manual d´instruccions. Acompanyant-los, renyant-los, enfadant-nos, portant-los de la mà juntament amb vosaltres, posant-los límits, també a l´Educació Primària.

En nom de tots els pares, sobretot, gràcies!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús