Existeix realment la conciliació?

Aquesta setmana us deixo una carta per la reflexió, que una mare italiana va enviar al diari Corriere de la Sera. És colpidora, no només perquè és plenament aplicable, sino per l´enorme sinceritat i decepció que transmet.

“Jo, mare treballadora, sóc una fracassada”

Després de dies de llàgrimes i dubtes t’escric a tu, dirigint-te un flux de consciència, però també una declaració de fracàs. Sóc mare treballadora i és just en això on resideix mi fracàs.

Vaig intentar de manera desesperada conciliar ambdues coses. Vaig demanar horaris reduïts que em permetessin acompanyar als nens a l´escola, vaig buscar cangurs, ajudes de qualsevol tipus, i per un temps vaig creure poder fer-ho tot.

Però la realitat es que és impossible. Fins i tot amb totes les ajudes d’aquest món, et trobes amb el compte bancari saquejat pels sous de les cangurs i els seus suplents, por les despeses boges de les escoles bressol i de les activitats extraescolars (que, encara que sense exagerar, et semblen essencials, com un curs de natació o un d’anglès) i, alhora, has de conviure amb els enormes sentits de culpabil.litat que et turmenten.

No aconsegueixes recollir els nens de l´escola cada dia, perquè has de treballar. No pots jugar amb ells per la tarda perquè has de preparar el sopar, si pot ser, sa, i has d´organitzar l’endemà. No ets prou serena com per a garantir-los un somriure constant i bones paraules, a conseqüència de les teves preocupacions laborals.

Però els sentits de culpa no són només aquests. Et sents pitjor treballadora que els altres, perquè surts abans que els teus col·legues homes; et sembla que no ets bona companya a casa, perquè el teu marit et pregunta què has fet a partir de les 6 de la tarda, i a tu et sembla massa poc dir-li “els he portat al parc, els he banyat perquè estaven molt bruts i he preparat la sopa amb la petita a les cames”; et sents culpable si t’escalfes el cor amb un bon plat de pasta por la nit perquè no estàs en forma i no tens ni el temps per pentinar-te; et sents sempre, i constantment, sota pressió. Després mires al voltant i veus a dones agredides físicament i verbalment, a la televisió o a Internet. I no et consolen ni les trobades diàries amb homes formats, evolucionats i sensibles, que sempre treuen un imperceptible matís de diferència en el tracte amb una dona o amb un home.

Estic cansada. Això era el que volien les dones quan lluitaven por els seus drets? Em sembla que hem fracassat. Tant elles, les nostres mares i àvies, per voler aconseguir un objectiu impossible, com nosaltres que no vam poder fer-ho realitat. No és possible haver de treballar com a boges per a guanyar-se una mínima credibil.litat professional i, alhora, haver de fer malabarismes per a poder tirar endavant una família.

És clar, els pares ajuden, però la seva aportació, encara al 2016, sempre és marginal. I  la càrrega física i emocional, l´estar sempre pensant, es nostra. No només és la manca d´ajudes de les Administracions. Tampoc tenim cap comprensió (només aparent) pels nostres col·legues homes, ni cap suport entre nosaltres, dones: fins i tot, entre mares treballadores, ens omplim la boca amb paraules com empatizar i compartir, però sempre ens jutgem i ens fem la traveta mútuament.

Tinc un nus en la gola des de fa dies perquè puc comprovar que la conciliació, com diu la cancó, és d´aquelles c0ses que no tenen solució.

http://pequerivas.es/blog/educacion/756-carlos-gonzalez-la-conciliacion-no-existe

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús