La lactància, de nou el debat

Aquests dies s´ha generat, de nou, un debat important a les xarxes sobre la lactància materna, en el qual al meu entendre es barregen massa conceptes, vivències personals no resoltes, consideracions equivocades … Ens equivoquem si centrem el debat en la lactància i no en la manca de polítiques adequades de conciliació.

Us deixo la meva carta que es va publicar divendres passat a El Periódico, com sempre, per a la reflexió i el debat, i els articles anteriors i posteriors que han generat tanta polèmica:

http://www.elperiodico.com/es/entre-todos/participacion/lactancia-derecho-del-recien-nacido-98460#

http://www.elperiodico.com/es/noticias/entre-todos/acalorado-debate-lactancia-5601114

http://www.elperiodico.com/es/amp/noticias/opinion/defensa-teta-esther-vivas-articulo-5606528

Quan vaig ser mare per primera vegada, a mitjans de 2004, vaig escriure una carta en aquest mateix diari posant de manifest els avantatges de la lactància materna i les dificultats existents ja llavors per a poder compaginar-la amb la incorporació al treball després de la maternitat, el que provocava, i segueix provocant, que a la pràctica moltes de les lactàncies es quedéssin pel camí.

Ara, més de dotze anys després, puc comprovar amb estupefacció com sembla que anem no només no a millor, sinó a pitjor. El cost de la conciliació segueix repercutint, majoritàriament, sobre la dona i mare, en lloc d’assumir-ho l’Estat, els pares segueixen sense saber, en moltes ocasions, quin ha de ser el seu paper, i les empreses segueixen acomiadant, dia rera dia, a mares a la tornada a la feina, acomiadaments que són radicalment nuls però que, a la pràctica, acaben tancant-se i conciliant-se amb l’eufemisme de “sortida pactada”.

Amb la relativa serenitat que atorga l’experiència, així com tenir ja lluny el període de lactància, amb el màxim respecte a totes les opcions, no puc evitar corregir a les companyes Emma Riverola i Najat El Hachmi, ja que estem confonent les opinions, interpretacions i vivències personals de la maternitat amb afirmacions que parteixen de premisses profundament equivocades.

Afirmacions que, pel seu impacte en l’opinió pública i des de la plataforma que es manifesten, tiren per terra tot el treball que es porta a terme des de les nombroses Associacions i Grups d’ajuda a la lactància materna existents a Catalunya, milers d’hores de reunions, trucades telefòniques, cursos de formació … per part de mares, la majoria voluntàries, que ofereixen el seu temps per informar, ajudar i recolzar a les mares que desitgen alletar.

Emma, és perfectament compatible la lactància, perllongada o no, amb una vida professional plena. És completament factible alletar i treballar, fins i tot tenint un càrrec directiu, fins i tot havent de matinar i viatjar. Existeixen moltes opcions per a fer-ho possible. Et convido a que acudeixis a qualsevol de les conferències de l’Associació, o a les meves en concret, per a poder donar-te opcions i pautes sobre aquest tema. Moltíssimes dones ho hem fet, perquè, des de la nostra llibertat individual, no volíem renunciar a cap de les dues coses que ens omplen i completen com a persones. Tot seria més fàcil, per descomptat, amb una baixa maternal més extensa, amb excedències remunerades i prestacions dignes, amb unes polítiques públiques de conciliació en condicions. És aquí on hem de centrar el debat.

Najat, la discussió sobre l’existència de l’instint maternal seria molt més àmplia i complexe, però respecte al final de la lactància, igual que al principi, només una única consideració: el que marca la pauta, en tot moment, és el respecte a les necessitats del nadó o nen. I és el nadó, o el nen, qui decideix, perquè, igual que al principi, alletar no és un capritx de la mare: és un dret del nounat, de qualsevol nen o nena en els seus primers anys.

El permís de paternitat

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús