Gat i gos a la cassola

dissabte, 24/10/2015

El primer cop que vaig sentir que els suïssos menjaven gats no m’ho vaig creure apa vinga… quanta imaginació!! Vaig pensar…Un país com Suïssa menjant gats, no pot ser! Al cap de poc també vaig saber que menjaven gos… Em van dir que si Míriam que hi ha gent que menja gat i gos, i dic però a veure algú coneix a algú que mengi aquestes mascotes? Comentant-ho un dia amb uns companys d’Argau van dir ah si i tant amb tota naturalitat. Perdona??

Arrel d’això he buscat una mica d’informació i tot i que no hi ha dades del consum de gat i gos, ja que es il.legal comercialitzar la carn d’aquests animals, és a dir no la trobaràs al supermercat, s’estima que un 3% de la població suïssa en menja. Sembla ser que hi ha diferents varietats a la sal, fumat o en embutit. Els cantons on és més freqüent el seu consum o si més no hi ha més probabilitats que hi hagi gent que en mengi son St Gallen, Argau i Appenzeller. De tota manera, no queda aquí sinó que també hi ha una industria pelletera que aprofita la pell dels gats per fer carteres, sabates o abrics…

Segons la central d’informació de mascotes extraviades desapareixen entre 10.000 i 20.000 animals a l’any dels quals un 80% son gats. Què passa amb aquests gats extraviats? Tots acaben a una cassola? Segurament no, tot i que possiblement més d’un si d’acord amb aquesta tradició suïssa.

Sembla inverosímil que a Suïssa algú pugui menjar gossos i gats amb el procediment exitent que implica tenir-ne un. Si vols tenir un gos has de pagar un tant a l’any , el teu gat o gos ha de tenir un carnet o passaport que l’identifica, les vacunes evidentment han d’estar al dia, i a més cal fer un curs de comportament amb el teu gos. Son unes quantes sessions en les que s’ensenya al teu gos per exemple a pujar a l’ascensor, saber sortir adequadament..etc. Si els teus veïns consideren que el teu gos borda massa et poden denunciar, a uns amics els van denunciar i els van venir a visitar la protectora d’animals per comprovar que tot estava correcte. El veterinari de la gata d’una amiga li envia cartes amb les següents dates de vacunes o informatives directament a nom de la seva gata Juanita a l’adreça d’ella. Tracte personalitzat total!

Després de tot això, si vols et pots menjar el teu gat o gos perquè no hi ha una legislació que prohibeixi menjar-te aquests animals per consum propi, si el vols vendre al veí, això si és il.legal.

Al final suposo que tot depèn del vincle emocional que estableixes amb un animal. Entenc que les persones que tenen gats o gossos com a mascotes no se’ls mengen, de la mateixa manera que si tens un conill com a mascota no te’l menjaries perquè existeix un sentiment i un carinyu, en canvi bé te’l pots comprar sense cap remordiment al mercat i fer-te un gustós conill a la brasa.

Capture

La calor aquella gran desconeguda

divendres, 3/07/2015

Estem assolint temperatures màximes a Suïssa,  un país on la calor més que estar present en una època de l’any és un event fortuït que no sempre es dona.

Suïssa està tan poc preparada per la calor com ho està Barcelona per la neu. La majoria d’empreses encara que siguin grans o multinacionals, no tenen aire condicionat, als trens regionals de curt recorregut tampoc n’hi ha i a les cases i pisos la majoria tampoc en tenen. De manera que el fenomen de la calor es viu amb tota la seva immensitat.

Si ho mires fredament és certament divertit, em recorda d’alguna manera a la pel.lícula de la Marilyn Monroe la tentación vive arriba on les altes temperatures són un dels principals protagonistes. La venda de gelats s’ha disparat, als migdies-tarda mengem gelats a la feina i qualsevol tòpic relacionat amb la calor és noticia digna d’estar a un punt central del diari.

Si mires les temperatures estem a mínimes de 20 graus i màximes de 35 que en efecte són força altes i les hores puntes són d’allò més punyents. Però fent memòria crec no arriba ni molt menys a aquells dies d’estiu tan calurosos a Catalunya amb més de 40 graus o aquella xafogor infernal de Barcelona.

Malgrat això estem tots revolucionats, hem d’anar a la piscina o al llac a aprofitar aquesta calor, que en el fons tampoc sabem quan durarà i hem de treure’n el màxim profit.

El més casual, però és que els som del sud estem igual que els suïssos. Una companya meva de Brasil em deia que no podia suportar aquesta calor! Que el cap de setmana aniria al llac, però que detesta tanta calor ! És certament graciós, ja que per ella no hauria de ser cap novetat sent d’un país càlid. Però aquesta calor que tothom comenta no només se sent sinó també s’encomana. A mi també m’ha faltat temps per planejar quan podem anar a banyar-nos al llac el cap de setmana, és una necessitat !!! Quan t’oblides de la calor i t’acostumes a dormir tapadet quan aquesta torna encara que sigui tan sols amb una mica de força et xoca i inunda la teva vida.

Aquests dies Suïssa es posa el bikini i el banyador i es sumergeix en els seus llacs.

ZH

 

La crema de l’hivern

dissabte, 25/04/2015

Dilluns passat dia 13 va ser el dia en què ens acomiadàvem de l’hivern i donàvem la benvinguda a la primavera a Zuric. La multitudinària i concurreguda festa de l’equinocci de primavera es diu Sechseläuten. Aquesta se celebra per la zona de la Bellevue i consisteix en varies desfilades típiques al llarg de la tarda, assolint el punt àlgid a les 18h amb la crema d’un ninot de neu artificial, el conegut Böögg que simbolitza l’hivern. La celebració comença a les 15h amb una processor de joves amb diferents vestits d’època i dels diferents gremis(uns 5000). Acompanyats de músics van passejant-se amb flors pel centre de la ciutat a peu, amb cavall o amb cotxe. A la festa també hi son presents diverses personalitats del món de la  cultura, política, educació, esports, etc. Així com també de l’estranger, per exemple aquest any hi havia el príncep Michael de Liechtenstein i representants d’antics gremis de Londres. A les 18h és el moment de màxima expectació tot el protagonisme és pel Böögg. Aquest està col.locat sobre una torre de fusta i el cap està farcit amb explosius.

A la hora mencionada uns senyors amb vestits típics i cabalgant amb cavalls encenen amb torxes el Böögg.

IMG-20150420-WA0000

IMG-20150420-WA0002 IMG-20150420-WA0011 IMG-20150420-WA0021

 

Actualment amb la crema del Böögg es fa una previsió meteoròlogica, Com més ràpid assoleix el foc el cap del Böögg i aquesta explota, més calurós serà l’estiu. Us deixo la taula orientativa :

boog

Aquest any va tardar 20 minuts i 39 segons a explotar, cal remarcar que aquest any el Böögg portava excepcionalment una corona per celebrar el jubileu (50 anys) de l’artesà que cada any crea el Böögg. Tot i així per contrarrestar l’efecte de la corona, hi havia 4 petards adicionals. Aquest any segons la saviesa convencional del Böögg, les prespectives de tenir un estiu ben calurós són poc esperençadores.

De totes maneres, les seves previsions demostren ser no massa acurades; en excepció l’any 2003 quan Böögg va cremar amb tan sols 5 minuts i l’estiu va ser tan bo que els suïssos l’anomenen l’estiu del segle, la resta son dubtosa fiabilitat. L’any passat va cremar amb tan sols 7 minuts i l’estiu va passar inadvertit, al 2013 va tardar 35 minuts i en canvi va ser un estiu d’allò més càlid.

Esperem que aquest any el bogeyman segueixi la tendència dels últims temps i la realitat estigui lluny de la seva predicció.

Boda Helvètica

diumenge, 22/02/2015

L’hivern passat vam estar convidats per tercer cop a un casament d’uns amics suïssos, en aquest cas a prop de Lucerna. El casament era a dalt d’una muntanya en una ermita molt petiteta del tot tradicional. Era un típic casament del centre de Suïssa on el meu marit i jo érem els únics extrangers.

Un cop acabada la cerimònia no vaig poder evitar fixar-me en la indumentària dels convidats, ja que en les dues ocasions anteriors m’havia desconcertat.

Vaig començar observant el sector femení, i vaig veure que moltes noies portaven uns sofisticadíssims pentinats amb tirabuixons i recollits, i un acurat maquillatge de perruqueria. Tenia la impressió que hi havien dedicat una bona estona. El més xocant però, era que aquesta sofisticació contrastava amb la vestimenta.

La parella d’un amic nostre portava el pentinat i maquillatge descrits anteriorment, però vestida amb un jersei marró estil iaia dels anys 40, que estava a punt de treure boles, i uns pantalons d’un marró similar, de l’any de la picor amb tallatge d’home. No era l’única, la immensa majoria de noies s’havien fet el gran pentinat a la perruqueria però, semblava que s’havien oblidat de la resta, i no una mica sino totalment!

N’hi havia alguna en canvi que no s’havia oblidat de la resta, a part del magnificient pentinat havia decidit comprar-se un vestit . El vestit però, era d’uns colors tan llampants que penso que es deurien il.luminar a la foscor i tot, semblava tret d’alguna pel.lícula de Bollywood.

La germana del nuvi anava vestida amb texans i xiruques i el seu pentinat no havia vist el raspall, vaig dubtar que no hagués vingut directament del llit.

Entre mi vaig pensar potser tothom ha anat tan atrafegat que no han tingut temps! Unes només han tingut temps d’anar a la perruqueria, les altres ni tan sols això i s’han posat el primer que han trobat i potser lúnic que no estava a la pila de roba per rentar. Veient l’estètica dels convidats he de dir que quasi em va sorprendre no veure cap noia directament amb pijama.

Pel que fa al sector masculí, en general anaven més arreglats que elles. Era freqüent però, veure nois amb vestit, corbata, camisa blanca tot elegant i bambes esportives Nike. N’hi havia d’altres que havien volgut trencar el formalisme del vestit arriscant amb un atrevit combinat de colors, que conjugava per exemple, camisa de quadres de llenyataire blava, amb americana de pana marró i pantalons vermells, atrevit però amb un resultat nefast. Vull puntualitzar que el casament no tenia re d’alternatiu sinó era d’allò més tradicional i luxós, en un castell reconvertit en hotel a dalt dels Alps amb unes vistes impressionants i tant el sopar com les instal.lacions excel.lents.

No em vull posar com cap estandar de la moda, tot i que penso que el sentit del gust en vestir-se va ser el gran absent en la celebració. D’altra banda he de remarcar també, que els nuvis anaven fantàstics molt elegants i guapos. I és que tal com diu la paraula hoch (alt) Zeit(temps) és un temps, un moment alt, important, i per aquest moment no s’havien vestit com de cada dia, sinó que hi havien dedicat un temps especial.

Potser tot plegat és una conxorxa per part dels convidats, per tal de fer-los un honor en el sentit que quedi assegurat que els nuvis són les grans estrelles i brillin en tota la seva esplendor, sense que ningú els pugui fer una mínima ombra.

Tot i així, la meva intuició em diu que aquesta reflexió és fruit del meu romanticisme i que l’elecció dels models de roba dels convidats respon tan sols a un capritxós i fortuit atzar.

IMAG11401

Sistema sanitari suís

dissabte, 7/02/2015

El sistema sanitari suís és sota el meu punt de vista altament complex en comparació amb el sistema sanitari espanyol o català. Ja d’entrada és privat i funciona amb un sistema de franquícia on tindràs un servei o un altre en funció del que hagis contractat. Sense entrar en formulismes ni temes burocràtics ja que aquesta no és la intenció d’aquesta article, vull parlar del concepte mèdic i la tan marcada diferència en la visió que es té de la medicina.

Personalment penso que la medicina suïssa no és ni més avançada ni més endarrerida que la catalana o espanyola en termes mèdics, sinó senzillament té un diferent enfoc conceptual. D’entrada la perspectiva és totalment reactiva, és a dir no et donaran mai un medicament fins que no sigui 100% necessari. Si hi ha algun dubte que la malaltia o incidència que tu puguis tenir pugui ser curada per una via no mèdica/química s’aplicarà primer aquesta via i després si no funciona et donaran el medicament. Si això comporta unes conseqüències, ja s’arreglaran després.

Per tant, la paraula clau en la meva opinió seria naturalitat. Per tal d’il.lustrar la meva explicació posaré algun exemple que he viscut en primera persona.

Una estona després de que m’haguessin operat del meu trencament de cama a l’hospital de Davos, vaig començar a sentir un mal horrorós, portava un catèter per la quantitat de calmant era molt baixa i em feia un mal terrible al trucar la infermera i dir que si us plau em donessin alguna cosa més que no podia suportar-ho, em van oferir un te. Qualsevol persona que hagi tingut un trencament d’ossos important sap del mal del que estic parlant, a l’oferir-me un te vaig dir que no que en volia cap, llavors em van dir que anés apretant el botonet del catèter tot i que aquest no subministrava calmant fins passats 15 minuts cada vegada. Vaig passar gairebé 24 hores infernals. El dia següent em van pujar la dosi al veure la quantitat de vegades que havia apretat el botonet. Quan em van oferir el te em pensava que l’operació m’havia afectat el cervell i no entenia el que m’estava dient, em semblava de broma. El més curiós però, és que la meva companya d’habitació, que era suïssa, quan va tornar de l’operació del peu va ser ella qui va demanar el te ! Per tant aquí si que jo estava com es diu col.loquialment flipant! Un te ?? Jo veia com ella patia en silenci mentre jo no parava de queixar-me.

D’altra banda he de comentar que estic molt contenta fins ara del resultat de la intervenció quirúrgica jo diria que la cama a part de tenir una cicatriu gairebé inexistent està recuperada al 95% per no dir al 100%. Per tant penso que el cirurgià i la operació van ser francament bons.Penso que en general els llatins tenim pànic al dolor mentre que aquí s’entén com un factor intrínsec a una malaltia o un procés natural que es pot lleugerament atenuar per tolerar-lo millor, però en cap moment es planteja neutralitzar-lo. Això també en vaig ser totalment conscient al part.

Quan vam anar al curs prepart es va parlar dels mètodes per suportar el dolor, la majoria més o menys naturals, però el ventall era d’allò més extens. Jo era la única que estava a favor de l’epidural… Totes estaven en contra pels immensos riscos que això comporta i que per tant no val la pena en con contraposició amb els perills intrínsecs que tens.

He de dir que en el meu part no hi va haver invasió mèdica en cap moment, qualsevol cosa que feien m’ho consultaven abans si jo estava d’acord, per exemple al fer l’acupuntura, pujar i baixar escales, etc. Per tant, la medicalització era l’últim protagonista en l’escena. (Cosa que jo personalment no tenia cap interès que fos aixi, més aviat el contrari). Després del part vaig preguntar a la doctora si havia de fer alguna cosa en especial i em va dir que no, que confiaven plenament amb el poder curatiu de la natura, i que si òbviament tenia algun problema que hi anés. Però que la primera visita no era fins passada la quarantena, perquè es considera que s’està en procés de guarició i per tant no s’ha de fer res que ho pugui interrompre.

En total vaig estar 24 hores de part i no és una cosa estranya, altres noies que conec que han parit a Suïssa (sempre parlo de la part alemanya) estan en una línia similar en el primer fill. La meva companya d’habitació, era suïssa, i va estar 24 hores a l’hospital més 12 hores a casa seva, i no ho va trobar rar només em va dir… Clar és que normalment al primer fill es triga molt! Comentant-ho amb una noia alemanya de la frontera amb Suïssa em va comentar que quan portava 24 hores de part li van dir que li havien de fer cesària i ella va dir no podem esperar una mica més a veure si pot néixer per la via natural ?

Per tant, la medicina és òbviament cultural. No esperis que et donin calmants on el dolor s’entén com un procés habitual, no esperis que proactivament s’apliquin certes mesures si es confia plenament en el poder curatiu de la natura, i només entra la medicina quan aquesta no acaba de funcionar del tot. Probablement si un suís-alemany vingués a Barcelona i se li hagués de fer una intervenció potser es quedaria esfereït per la quantitat de proves o mesures preventives que se li farien o calmants que se li aplicarien, de la mateixa manera que m’he quedat jo esfereïda cada vegada que he hagut de passar per un hospital suís.

Els diferents costums o hàbits de cada país incideixen plenament en la medicina i per molt contraposats que siguin, n’estic convençuda que cada un aporta uns beneficis d’una manera o d’un altra, per la salut dels seus habitants.

Anem a esquiar!

dissabte, 24/01/2015

Anar a esquiar als Alps, és diferent que anar a esquiar als Pirineus, i no parlo únicament perquè les muntanyes i les pistes siguin més grans i millors sinó perquè el concepte anar a esquiar amb amics és molt diferent aquí que a Catalunya.

Per nosaltres anar a esquiar vol dir això: Anem a ESQUIAR. Ens llevarem ben d’hora al matí, esquiarem tot el que podrem, pararem per fer un entrepà per dinar i seguirem esquiant si el temps ho permet fins la tarda, així aprofitarem bé el forfait i el dia d’esquí.

El primer cop que vaig anar a esquiar amb suïssos, d’entrada recordo que em van preguntar si sabia esquiar. Jo tota xula dic si, si i tant! (De fet esquio des de ben petita que anava amb els meus pares). Quan vam baixar la primera pista vaig sentir una lleugera vergonya, m’havien preguntat si sabia esquiar i jo havia dit que cap problema, que era veritat, però en comparació amb ells jo era una aficionada. Tots esquiaven com professsionals d’alt nivell, va ser el primer cop que veia gent baixant les pistes en línia recta! Vaja flipats ! Vaig pensar. Bé, tot i així jo anava amb totes les meves energies a punt, havent descansat bé per poder fer la  mitja marató de l’esquí durant el dia. Al cap de poca estona d’esquiar un noi comenta: Què, anem a fer un schwatka? (és un tipic cafè amb licor, un schnapps o sigui una mena de cigaló). Jo vaig pensar ja??? Però si hem fet només un parell de pistes! Jo vaig dir: Per mi no cal de veritat i diu: No, no jo ho dic per fer una parada, fem uns cafès, xerrem una estona…Molt bé d’acord. Ens vam acomodar a un bar fent els schwatkas, ens vam fer fotos, vam prendre el sol… La mar de bé, quan portàvem gairebé una hora, vam tornar a anar a esquiar i al cap d’una poca estona més, vam tornar a parar a un bar a les pistes, aquest cop, era un lloc amb música algú mig ballava, algú cantava i tothom molt divertit, el lloc es deia Corazon. Vam tornar a esquiar una poca estona més i llavors vam parar per dinar… Ens vam entaular bé en un restaurant amb taules i cadires de fusta irregular com si fóssin troncs d’arbres, tot cobert amb pells blanques, temperatura calenta on et podies quedar amb jersei o màniga curta. Vam menjar el típic schnitzel (escalopa gran) i un käseschnitte (pa amb formatge fos i pebre vermell). Fins i tot hi havia gent menjant una fondue. Ens hi vam estar una bona estona. Vam tornar a baixar una altra pista i vam anar a un altre bar a fer uns schwatkas mentre jugàvem a cartes (els bars tenen varis jocs de taula). Finalment, vam fer unes últimes pistes per anar l’après ski, i seguir la festa que portàvem des de bon matí però ara a un bar musical i amb roba d’esquí. Al principi jo estava una mica amb la mosca rera l’orella… Però no anàvem a esquiar ??? Pensava jo. Al llarg del dia vaig entendre que no. El concepte és diferent… No anàvem a esquiar! Anàvem a passar el dia a la muntanya! I ja que havia nevat el paisatge era blanc i tan bonic, doncs esquiar formava part de la diada pero no n’era l’element exclusiu.

El lloc de muntanya de festa per excel.lència és Davos. De fet en una ocasió, el més curiós va ser quan amb els de la feina vam anar-hi a esquiar un cap de setmana. Jo estava força preocupada per veure com portaria els esquís, ja que amb el tren portar-los és una mica pesat (des de Zúric són més de 3 h de tren). Quan ho comentava amb els companys, molts m’anaven dient no… Si jo no esquiaré, un altre no jo tampoc… Només vaig a la festa. O sigui anar a esquiar sense esquís. Pagues el forfait per poder pujar a dalt a les pistes i anar únicament als bars/restaurants i després fer l’après ski a baix.

Als diferents bars o carpes et vas trobant la gent que d’alguna manera van fent la ruta també. Jo anava pensant uhmmm veig que aquí el cafè amb llet o l’entrepà de llom amb formatge no es porta… Després vam anar al bar musical a peu de pistes, el conegut Bolguen Plaza. Primer però, vaig passar per l’hotel per canviar-me. Un cop dins molta gent anava amb la roba d’esquí i fins i tot amb les botes d’esquí !! Ni tan sols les botes descansos. Portàven les botes dures i incòmodes d’esquiar a dins de la discoteca! I ballaven amb això!!

He de dir però que sobretot aquest ambient és a les pistes grans, per exemple: Engelberg, St. Moritz, Davos, etc.

En general, el concepte de dia d’esquí és molt diferent. A Suïssa s’esquia, passes el dia a la muntanya i la festa forma part d’això. A Andorra, per exemple hi ha una marcat contrast entre el dia, l’esquí, i la nit, la festa, mentre que a Suïssa d’alguna manera està tot integrat.

Això si, emporta’t el bitlleter ben farcit de francs perquè si vas a aquest ritme, bé sigui un dia o el cap de setmana sencer, et pot costar varis dies de la teva feina, ara bé, com dirien els anglesos it’s worth it!

20130323_0947092

El tren dels últims dies d’estiu

dijous, 15/01/2015

Aquest octubre vam baixar uns dies a Catalunya aprofitant així, els últims dies d’estiu. Sembla que m’hauria de referir als primers dies de tardor, però va resultar que el destí o l’atzar ens havien guardat una mica d’estiu. Estava en una terrasseta d’un apartament d’Arenys de Mar fent un aperitiu cap als volts de quarts de dotze, les vistes donaven just davant del mar i també just davant de l’estació de tren.

arenys2

Contemplava el mar quan sense voler em vaig fixar que una senyora creuava la Nacional II i s’endinsava pel voral vallat de l’estació. Ingènuament, sense parar-hi un minut d’atenció vaig pensar que anava a regar les herbes que hi ha tocant a la paret. Com que el degoteig de gent amunt i avall, que s’endinsava pel voral era constant, vaig decidir oblidar el mar i concentrar-me en aquest pas alternatiu a l’estació de tren.

Una persona entrant i una altra sortint, la que anava a entrar s’esperava i cedia el pas molt gentilment a la que sortia. Vaig pensar, caram fan cua per anar a regar les plantes o passar pel voral ?? Tan sols en uns instants més d’observació, vaig veure la meva profunda estupidesa que fins i tot em va avergonyir. Evidentment ningú  anava a regar cap planta ni herba  ni buscar cap camí més curt, anaven a agafar el tren sense passar per la taquilla. Asseguda, em vaig dedicar a comptar i apuntar totes les persones que entraven i sortien per la porta del darrera, per dir-ho així, en la franja de temps de cinc minuts. Començo a apuntar i veig: Un estudiant, un noi negre carregat amb bosses, una senyora de certa edat, una noia ben arreglada elegant, un home que sembla jubilat, un noi que va escoltant música, un altre noi que va amb roba d’esport i motxilla, un home amb una galleda, una dona amb una cistella de la compra, dues noietes, dues dones més grans, un pintor, una senyora carregada amb bosses, un altre noi negre, un noi de fesomia sudamericana, un altre noi ben vestit, dues noies més, una noia àrab amb un mocador al cap, una senyora amb una nena petita, han passat els cinc minuts. No surto del meu estat de sorpresa, un total de vint-i-tres persones de totes les edats, races, aparentment condició social… Tothom, sense cap tipus de discriminació han passat per aquí en un espai de temps de cinc minuts.  He de dir però que sense saber-ho va coincidir en la franja anterior de cinc minuts que vingués el tren que vé de Blanes i para a Arenys. No puc evitar la temptació de seguir comptant. Ara passa una parella, ell sembla d’aspecte hippie cabells llargs amb rastres, ara un noi negre amb samarreta vermella…. Passen quatre minuts i les ràfegues de persones s’han aturat, ara no passa ningú més. Deixo el paper i el bolígraf sobre la taula, i em quedo pensativa per varis motius. La quantitat de persones que han passat, la normalitat en la que s’ha succeït el fets, el cert companyerisme entre els passatgers ja que uns deixaven passar als altres, fins i tot algun ha ajudat a l’altre a saltar un petit desnivell… Tot això està molt bé i fins i tot és lloable , però totes aquestes persones s’estaven colant al tren sense pagar. No és la primera vegada, de fet passa tot sovint tan al metro com en d’altres estacions de tren, però el que no havia vist mai és la flagrant normalitat i tranquil.litat de tots els viatgers que passaven pel cantó del darrera, ni tan sols una petita corredissa, ni una certa angoixa per passar. No, una absoluta normalitat, deixant en entre dubte quina és la veritable entrada del tren a l’estació d’Arenys.

Si ho comparo amb el país on visc, Suïssa, no hi ha ni una sola tanca en cap estació de tren, diguéssim que tot seria com la part del darrera de l’estació d’Arenys de Mar, i la majoria de la gent paga el seu bitllet, dic la majoria per deixar sempre un espai pel dubte.

La xarxa de trens suïssa és veritablement impressionant hi ha sempre alguna combinació de tren més o menys convenient per arribar a pràcticament qualsevol lloc. Seria impensable, que per exemple una ciutat del tamany de Banyoles no tingui almenys una parada de tren. Puc dir fins i tot que en un tren regional que vaig agafar a l’hivern al cantó de Graubunden has de sol.licitar la parada si vols que el tren s’aturi en aquella estació, com si fos l’autobus vaja.

Dissenyar una bona xarxa de trens a Catalunya, pensada de manera eficient, és fonamental i beneficiós tan pel benestar de la població com per la seva activitat econòmica. Alhora respectar-lo i valorar-lo és també imprescindible per a tothom.

Sen’s obre ara una oportunitat brillant, la possibilitat de tenir el nostre propi destí com a país, el camí no serà com un viatge en tren, però si que és a les nostres mans triar com volem que sigui la destinació final.

Els Reis passen de llarg

dimarts , 6/01/2015

Avui a Zuric és un dia feiner com qualsevol altre, ahir tampoc hi va haver cap munió de persones esperant la cavalcada dels Reis Mags de l’Orient i és que els Reis, com a d’altres països centreeuropeus existeixen, però no se celebren ni es donen regals.

El que sí que se celebra és l’arribada de Sant Nicolaus o Samischlaus com s’anomena a Suïssa. El Santa (en referencia a St Samischlaus) arriba el 6 de desembre. És fa una cavalcada on els nens hi participen activament. El Santa correspondria a la figura mítica del pare Noel, (la indumentària és similar, tot i que el Santa tindria més una imatge de bisbe, que no de gnom grassonet) passa el dia 6 enlloc del 24, i no entra per la xemeneia sinó que arriba en una cavalcada com si fos els Reis Mags.

Per Sant Nicolaus és tradició regalar uns saquets de roba com si fos d’espar, que estan plens de cacauets, anous, xocolatines, mandarines, i altres dolços.

Aquest any vaig anar a la cavalcada del Santa gairebé per casualitat, ens vam trobar els veïns i ens van animar per anar-hi ja que començava just en aquell moment. L’expectació era gran, hi havia un munt de gent, especialment famílies amb nens.

La primera impressió que em vaig endur és que era un acte una mica tètric. Més que ser una desfilada on hi brollés l’emoció i l’alegria, em recordava més a la processó de setmana santa. Hi havia alguns encaputxats que feien por, molt soroll d’esquellots i fuetades que espantava una mica, tot fosc només il.luminat amb torxes, unes cartolines de llums al cap que ratllaven l’esoterisme i la cara del Santa una mica perversa en la meva opinió.

A l’arribar a casa vaig buscar informació, i vaig trobar que el que havíem vist és el que s’anomena la tradició de la caça de Nicolau (Klausjagen) que no consisteix en cap cavalcada alegre com jo m’havia pensat, sinó que és una celebració (desfilada) sorollosa, amb esquellots, fuets, i llums.

Els caçadors de Nicolau (antigament es feia una gran cacera per St Nicolau) són els homes de blanc, aquests van movent els esquellots i van acompanyats dels portadors de torxes. També hi ha els Schmutzli, és un personatge tenebrós que s’encarrega de castigar els nens amb cops de bastó sinó han estat bons. Evidentment ningú va ser castigat. Desenes de persones participen també portant al cap una gran mitra de bisbe (cartolines de paper colorejat) i varis Nicolaus van a peu saludant als nens, mentre que el definitiu o autèntic apareix al final sobre una petita tarima.

Us deixo algunes fotos tot i la baixa qualitat d’aquestes.

 

20141130_17380020141130_173822

20141130_17430520141130_174443

M’esperava una cavalcada com la de reis de Catalunya o un pare Noel com el de Disney. Al trobar-nos amb aquesta desfilada tètrica, ens vam dir que mai hi portariem el notre fill perquè l’espantés el pare Nicolaus entre els sorolls d’esquellots i les punxants fuetades. A l’informar-me sobre aquesta tradició en certa manera, no se perquè, em vaig sentir recomfortada. És una antiga tradició cultural-religiosa, que no té res a veure amb cap arribada de cap mag, ni s’acompanya amb música festiva. És totalment una altra perspectiva, on del bosc i les muntanyes arriben en un hivern fosc i fred l’Schmutzli (el castigador, el mal) i el Samischlaus (el bé) per  impartir justícia als nens. Lluny queda la versió dels dibuixos animats que m’havia imaginat i tota la celebració amb confeti de colors.

Com més coneixem un país, més ens adonem que té una història molt interessant, però que no té res a veure amb el que ens poguem imaginar, i això és el que ens fa ser respectuosos amb les seves tradicions i costums, i així poder extreure i sel.leccionar tot allò que per a nosaltres sigui més constructiu i digne de valorar.

Cap d’any als Alps

dimarts , 30/12/2014

El primer cap d’any que vam passar a Suïssa va ser a Engelberg al cantó d’Obwalden. Jo estava il.lusionada perquè a part d’estar al costat d’uns paisatges espectaculars, aniríem a un Eis Bar (bar de gel) de veritat i després seguíriem la festa a una discoteca, érem uns quants i la cosa prometia estar molt bé i ser molt pintoresc.

Vam anar primer a l’Eis bar, com el seu nom indica, era un bar tot fet de neu i gel, que s’il.luminava amb espelmetes embolcallades de neu com si fossin uns punts de llum. Que bonic!! És preciós vaig pensar just al veure-ho! Talment com a les fotografies ! Fins i tot en un moment em vaig imaginar que era un esquimal i estava al pol nord. La imatge i la situació era d’allò més idíl.lica. Només hi havia un petit inconvenient, i és que  feia un fred de justícia!!! Vaig estar observant les espelmes dins dels llums de gel i no s’en fonia ni una. Ni tan sols es derritia una mica la neu del voltant!

Estàvem allà fora fent uns beures com si fos el més normal, com aquell qui fa unes tapetes i una cervesa a una terrassa a l’estiu. Teníem conversa animada, beguda, entorn bellíssim, però de peu i sota zero.  Al cap d’una hora més o menys  tot l’encant inicial del meu voltant per mi ja s’havia esvaït, i el que semblava tan idíl.lic i bonic començava a ser molest. Així que vaig comentar: Escolteu perquè no anem a un bar que sigui tancat que no faci fred ? Em van dir: Fred ?? No dona, si s’esta molt bé !! Mira quins paisatges més esplèndids!!La natura…Quin entorn!! Si, si els paisatges són meravellosos i el bar talment de postal però justament això, de postal que m’emporto a casa i la miro asseguda a la voreta del foc. Els meus arguments van semblar poc convincents i al final ens vam quedar una estona més a fora. Cada vegada em notava menys els peus i en algun moment vaig arribar a pensar que acabaria formant part de l’Eis bar, com element decoratiu petrificat pel gel.

Els carrers estaven plens de gent, hi havia molt d’ambient i les temperatures sempre per sota zero graus. Però com pot ser? Jo em preguntava. De quina massa són aquestes persones? Jo vinc del sud i per mi això és l’etapa previa a la congelació global del planeta (aquesta afirmació sembla desproporcinada, però era com em sentia jo en aquells moments).

Passada una estona quan s’acostava la mitjanit vam anar a un altre bar, aquest cop sí, tancat per celebrar l’inici d’any. Em vaig sentir alleugerida, per fi em puc asseure i estem calentons! Un cop dins vaig agafar un tamboret d’aquest alts i em vaig acomodar, ja faltava poc per les 12, quina emoció!!

Al moment el Josu(el meu marit) em diu: Vaig  a buscar alguna beguda, què et porto ? Tu mateix li vaig dir, però ràpid, que aviat seran les 12!! Entre que uns havien anat a fora a fumar, uns altres a beure, uns altres al wc, es va fer la mitjanit i em vaig quedar sola al tamboret observant la gent. El meu mòbil estava ple de whatsapps feliç Any Nou!! etc… I aquí ningú se’n havia adonat encara. Jo mirava al meu voltant i ningú s’havia immutat. Tota la gent estava parlant, rient tan normal…. 12.05… Res… Estava per fer un crit i dir Eooooooo hellooooo !!! Que ja som al nou any per si algú l’interessa !! Mirava a la dreta, mirava a l’esquerra, res… Van passar encara 5 minuts més i vaig començar a veure que algú ja s’ havia adonat que ja érem al nou any. Alguns van començar a brindar, alguns es feien petons, uns altres  es felicitaven però d’una manera totalment casual… Com…Ai aguaita! Ja som al nou any ! Mira tu quina cosa ! Al cap d’una poca estona va arribar el Josu amb la seva beguda i la meva, i em diu felicitats carinyu ! I jo li vaig dir… Però a veure ja fa més de 15 minuts que hem entrat al nou any i… Em pensava que almenys el DJ pel micro faria un compte enrere i  se celebraria d’una manera més entusiasta … amb una mica de ganes, d’emoció potser ?!! I em diu ni idea no ho sé, jo estava fent cua esperant a que em toqués el torn per demanar.

En global la nit va estar molt bé i va ser prou divertit. Per sorpresa meva no em vaig ni refredar, potser sense adonar-me’n m’estava convertint en un invencible animal del fred.

He de dir però que a Zuric se celebra d’allò més diferent. Es fan focs artificials a la mitjanit al voltant del llac i està ple de paradetes amb un toc « fashion ». Als bars i discoteques és molt complicat entrar-hi sinó tens entrada anticipada.

Aquest any per primer cop, després de tres anys, el passarem a Barcelona, espero no ser jo la que aquesta vegada posi cares de sorpresa, quan siguin les 12, tothom ho celebri i jo digui,  ai però què passa? Quins nervis perquè sigui just mitjanit, no?!!

Malgrat la temptació d’aquests pensaments tinc gairebé la certesa que això no serà així.

Qui és gai?

divendres, 19/12/2014

Arribo a la reunió setmanal del departament i quan entro hi ha una gran exaltació, tothom està parlant d’un company vasc que es diu Iñaki. Jo que no estava al cas del que passava, pregunto obertament què passa amb l’Iñaki? I em responen tan sols amb uns somriures sota el nas i segueixen murmurejant…. Així que decideixo preguntar a la meva companya del costat, escolta què passa amb l’Iñaki, que marxa ? I em diu no, no… Llavors ? És que és un tema una mica així… Però m’ho diràs ? Dic jo. Què passa ? I em diu fluixet l’Iñaki és gai… Jo dic, ahhh i què li passa? I em diu que és gai ! I dic si, si ja m’ho has dit, però que marxa o l’han ascendit o es casa ?? O… Míriam que no, que és gai !!! Jo una mica lenta de reflexos em vaig adonar llavors que la notícia i l‘exalatació era perquè aquell noi era gai. Aquesta era la novetat. A mi personalment, si l’Iñaki és gai i li agraden els homes, les dones o els dos, la veritat m’és totalment indiferent. Crec que aquest tema pels catalans entra dins d’una normalitat o si més no, és moltíssim més acceptat que la societat suïssa que s’escandalitza notablement amb la homosexualitat.

Ja ho vaig notar en una ocasió quan estàvem a un bar a Sarnen, al marxar jo comento innocentment, que són parella el Pirmin i el seu amic? i el Vic un amic nostre que és del poble del costat, es posa mig vermell i somriu amb nerviosisme i jo li dic, si o no ? I ell em diu, apa Míriam com pots dir això del Pirmin?! I segueix rient, he de reconèixer que potser vaig ser un pèl indiscreta, però ho vaig dir amb tota la normalitat. La brometa va durar bastant temps… Què fort Míriam mira que dir si era gai ! Vaig aprofitar per explicar-li que a Barcelona hi ha fins i tot hi ha un barri per sortir a la nit que se’n diu el gai Eixample, i que per exemple Sitges és una ciutat on tradicionalment hi freqüenta molta gent gai, ell feia que si amb el cap somrient, però endevinant-li el pensament veia que em deia molt bé però això aquí no es porta.

De fet, fixant-m’hi detingudament he de dir que es veuen molt poques parelles homosexuals públicament a Zúric, però més a l’interior del país no n’he vist mai cap. Tanmateix, tampoc hauria d’estranyar-me ja que els suïssos són una societat on la religió tant la catòlica com la protestant té un pes important en la vida de les persones, i malauradament aquesta no tolera que hi pugui haver dos Adams o dues Eves sortint del paradís.