Què és el que més em sorprèn de Suïssa?

Per tal de respondre aquesta pregunta hom podria endevinar que serien les seves muntanyes, els Alps. Els paisatges idílics els quals Johanna Spyri tan bé va plasmar en les seves il.lustracions de la Heidi. Potser sinó fos això podria ser la seva varietat de fondues, la bourgignon, la chinoise… Potser el dolorós fred d’alguns hiverns? La complexitat de la llengua alemanya? La multitud de tramvies ? El paper de Suïssa en la segona guerra mundial ? La riquesa del país ? La seva extensa i completa xarxa de trens que et porten fins al lloc més recòndit del mateix ? La seva doble moral?

Hi ha infinitat de punts pels quals Suïssa podria sorprendre’m però tot i que algun dels mencionats podrien pujar al podi, cap és el més sorprenent.

El que més em sorprèn de Suïssa és la capacitat de sorpresa que tenen els seus habitants (aquí incloc tant suïssos de socarrel com persones emigrades que fa temps que hi viuen i que han agafat la dinàmica del país). Sense ànim de caure en la vulgaritat de la generalització, puntualitzaré que evidentment hi ha excepcions, i que la meva opinió es refereix a la Suïssa alemanya, és a dir nord i centre, que és on visc i on m’he relacionat.

Sovint en varies situacions de la vida quotidiana he topat amb les cares i expressions de sorpresa dels meus interlocutors en converses o escenaris que sota el meu punt de vista no tenien res d’extraordinari ni de d’estrafolari. Sense anar més lluny posaré un parell d’exemples.

El primer en el context de feina. La immensa majoria dels meus companys no son suïssos tot i que porten temps vivint al país. Una companya estava embarassada i es va decidir fer-li la festa tan de moda ara del babyshower. Un dels jocs consistia en què els participants portéssim una foto de quan érem petits, no nadons, i la homenatjada havia d’identificar a qui corresponia cada foto. Jo, vaig pensar : No portaràs la típica foto que surts amb un mig somriure i posant cara de bona nena… Vaig buscar una foto més original. Vaig escollir una de quan estava al poble a l’estiu i tot rient agafava un conill per les orelles.

Quan va començar el joc i la meva foto va veure la llum, tots els meus companys es van quedar en estat catatònic, astorats i fins i tot indignats. Però de qui es aquesta foto ?? Què li feia al pobre conill? Però quina foto de posar! Tothom sorprès i indignat per una foto que semblava del tot inapropiada i gens adient per la festa! Quan a mi m’havia semblat la mar de simpàtica i divertida. Davant aquests comentaris em va començar a caure una suor freda pensant Míriam perquè no has agafat la foto del mig somriure com totes les fotos que es van presentar? Totes semblaven tretes i tallades del mateix patró. Excepte la meva que trencava totalment l’estètica lineal de l’assortiment. Sense sortir del meu estat de xoc i amb un sentiment quasi bé de vergonya pel meu atreviment, en arribar a casa li vaig preguntar al meu marit què li semblava la foto aquella que havia portat pel babyshower de la companya. Ell tot convençut em diu : Uii no m’agrada trobo que no està bé. Acte seguit li vaig preguntar: Però perquè? Quin problema té aquesta foto ? Tan extranya és? Ell em va respondre : No, però dona trobo que no has quedat gens bé, portes uns pantalons que et venen molt grans!! Una sensació de tranquil.litat em va envaïr, no havia donat cap importància al context de la fotografia. Que bé carinyu que no t’han canviat, vaig pensar.

Un altre exemple és quan a l’estar jo embarassada tothom em preguntava : Quan tinguis el nen deixaràs la feina no ?? Jo responia : No no, en absolut agafaré en total sis mesos de baixa i després torno al 100%. La paraula més concorreguda en aquell moment en les meves converses amb suïssos era ehrlich ??? (de veritat ??) Notava la seva profunda sorpresa lligada amb un crítica i descontentament amb la meva, nostra, decisió. En algunes situacions vaig arribar a tenir la sensació que m’estaven interiorment jutjant o titllant de mala mare. Aquest fet a Catalunya penso que no hagués deixat en estat de xoc a ningu, és més entra dins duna normalitat i és una opcio com una altra. Són un parell d’exemples entre molts d’altres que podria posar.

Fa gairebé tres anys que visc a Suïssa i tot i que hi estic molt bé i hi soc feliç, ja m’he acostumat a que la paraula ehrlich sigui una constant en les nostres converses amb els nadius d’aquí i a les cares de sorpresa i extranyesa dels que no són nadius peròque gairebé ho semblen.

He estat pensant en varies ocasions perquè aquesta sorpresa constant de tot el que surt d’allò que està virtualment marcat com si fos una línia recta. Perquè a l’estiu la majoria de bars tenen a les terrasses el mateix model de taula i cadires? Ramon Gener en el seu libre Si Beethoven pogués escoltar-me elogia la gent amb capacitat de sorpresa, que no accepta res com evident, que posseixen una sincera curiositat provinent de la ingenuïtat. Crec que en aquest cas, ell es refereix a la innocència en estat pur, que acompanya a algunes persones sempre. Comparteixo la seva opinió pel que fa la innocència, opino que els habitants de Suïssa (parlo sempre de la part alemanya) tenen un punt innocent, naïf, que potser en certa manera és el que provoca parcialment aquesta sorpresa. D’altra banda però, penso també en el que deia Oscar Wilde, hi ha persones que viuen la vida en prosa i d’altres en poesia. Les persones que viuen en prosa quedaran escandalitzades i els aixecarà sospita tot allò que sigui impredictible, original i poc convencional, cosa que em fa pensar directament amb la majoria de les persones del meu voltant tant a Zuric com a la Suïssa central.

La combinació d’ambdós punts de vista és el que explica sota el meu parer, la fascinant sorpresa de molts dels meus cohabitants.

Aquesta marcada diferencia cultural m’ha servit per adonar-me i reflexionar, que potser he perdut la innocència i també potser, sense saber-ho, a ulls d’Oscar Wilde visc la meva vida en poesia en una regió on la majoria de gent hi viu en prosa.

2 comentaris

  • Heidi

    26/11/2014 14:13

    …La capacitat de sorpresa la devem tenir tots, vinguem d’on vinguem, o que algú em digui si no li segueix sorprenent veure turistes en màniga i pantalons curts i xancles en ple mes de gener per la Rambla…
    I no he vist la foto de la que parla l’article però així llegida, la imatge d’un conill agafat per les orelles no se’m fa gaire simpàtica: els temps han canviat i les sensibilitats envers els animals, també.

    Dit això i després de 14 anys vivint a Suïssa, el que a mi més em segueix sorprenent – i molt gratament- és l’alt nivell de civilitat i responsabilitat ciutadana.
    Els suïssos són capaćos de votar en referèndum una pujada d’impostos pq saben que els diners estan ben gestionats, són capaćos d’enviar-te a casa compres (roba, ordinadors, revelats de fotos) juntament amb la factura que has de pagar (a posteriori, doncs). Són capaćos de tenir distribuidors de diaris al carrer de lliure accés i on cada ciutadà insereix les monedes segons el preu (i no marxa amb el diari sense haver-lo pagat).
    I on l’empresa constructora és capać de tornar-te l’equivalent de 3000euros pq les obres han costat menys del que s’havia calculat inicialment.
    Algú s’imagina això a latituds ibèriques???
    Jo, francament, ara per ara no. Però crec que es pot treballar per anar per aquest camí.

    Així es comporta una societat adulta i responsable, on el bé comú és el bé de tots i la finalitat última és col.laborar amb el sistema i no aprofitar-se’n.
    Des del polítics de dalt de tot, fins al ciutadà més insignificant, tothom té la consciència que tot és de tots i de ningú més que un altre.

    Què us sembla? Quin país volem nosaltres?
    Jo sí que el vull un país així. I pel que veig els països petits (de la mida de Suïssa, Austria, Dinamarca o Holanda) són més fàcils de gestionar que no els grans.

    Algú encara dubta? ;)

  • mmataro

    27/11/2014 9:59

    Benvolguda Heidi,
    Gràcies per comentar el meu article. T’he de dir que estic totalment d’acord i comparteixo la teva opinió pel que expliques dels suïssos. Per mi però, el que comentes, no és el que més m’ha sorprès en el sentit que ja m’ho esperava, no he tingut una gran sorpresa ja que sabia d’avantmà que hi havia aquest tarannà.
    D’altra banda, només afegir que el meu article és un opinió personal totalment subjectiva. Per tant, cadascú en funció de les experiències o situacions que hagi viscut pot tenir punts de vista o opinions totalment dispars i sobretot en funció de la zona en la que visqui. Finalment comentar-te també, que no tenia intenció en aquest article de fer cap tipus d’exaltació nacional en cap dels dos països, és senzillament una impressió meva, en la que no pretenc ni criticar ni lloar ningú, sinó senzillament expresso les meves impressions en certes situacions i vivències personals. Agraïr-te de nou el teu interès i temps, i desitjo que els propers siguin més del teu grat.
    Salutacions,
    Míriam

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús