I’m sexy and I know it

M’estava acabant d’instal.lar a la taula en el meu primer dia de feina quan de sobte a les dotze hores surt del seu despatx el director comercial. Una persona que té unes quantes desenes de persones sota el seu paraigües de direcció, vestit amb unes malles ajustades, una samarreta cenyida, unes ulleres aerodinàmiques de sol i unes bambes de córrer. La seva figura no és el que diriem la d’un atleta confinat, sinó que és un senyor baixet amb uns quants quilos de més.

Vaig mirar de seguida als companys del meu voltant i ningú va fer un gest per apartar la vista del seu ordinador, cap comentari, res de res. A mi m’havia fet bastanta gràcia i m’havien entrat ganes de riure que òbviament em vaig aguantar. Passada una hora estava ja concentrada fent el curs online, quan ell arriba tot suat , es tanca al seu despatx, i des del meu lloc sento que es posa a escoltar música dance, un dels caps de l’empresa embutit en una vestimenta com si fos un fuet, escoltant música dance al despatx. No vaig poder estar d’imaginar-me’l ballant alguna cosa així com I’m sexy and I know it!! M’estava contenint el riure tot el que podia, em vaig tombar mirant les persones del meu voltant, estava quasi desesperada buscant alguna mirada de complicitat.

Els meus companys i companyes res, ni tan sols un trist aixecament de celles. Sóc l’única que deu tenir un estrany sentit de l’humor perquè tingui ganes de riure de valent?? Davant la meva immensa soledat en els fets que s’estaven succeïnt vaig començar a bombardejar el grup de whatsapp de les meves amigues de Barcelona. De seguida van aparèixer uns ha ha ha, he he he, però que fort, de veritat??I algunes bromes més. Em vaig sentir del tot alleugerida, no era cosa meva. Afortunadament tenia una finestra al meu costat que vaig estar contemplant tot dient-me, tu tranquil.la dona, és normal, som tots cools i parlem anglès, això és el més normal del món. Potser ara s’ha posat sobre la taula en estil go-go ballant un bailandoooooo, els meus pensaments malèfics es multiplicaven.

Quan va sortir del seu despatx no vaig poder evitar mirar-lo fixament. Ell em va respondre amb una mirada de… Quin problema hi ha? I va anar a dutxar-se. Al cap d’una estona va tornar mudat amb vestit i corbata i posat seriós, com si res hagués passat.

Aquesta escena es va produir la majoria de dies de la setmana, els primers cops havia de desviar la mirada per observar la finestra perquè no se’m escapés el riure, però he de confessar que amb tan sols uns cinc o sis dies ho vaig tenir superat, fins i tot si ens trobàvem pel passadís en aquest context, el saludava amb tota normalitat. Quan vaig conèixer millor els meus nous companys i companyes mai ningú em va treure el tema ni vaig sentir una mínima broma, cap sobrenom, res.

Aquesta situació se’m fa del tot inimaginable a Barcelona i a Catalunya, si això passés crec que les bromes serien infinites, la gent no només no s’hagués acostumat a aquest tarannà sinó que probablement en petit comitè se li posarien mil i un sobrenoms i tothom riuria per sota el nas del jefe, perdent així potser part de la seva credibilitat.

He arribat a la conclusió que potser aquí el fred congela algunes coses, i sens dubte la picaresca i cert sentit del ridícul en son algunes d’elles. Per altra banda, això m’ensenya que és una cultura que està un pas més enllà que nosaltres, en el sentit que el què importa realment és la feina que tu facis i els resultats que tu aconsegueixis, sense ser rellevant a com i què et dediquis a les teves estones lliures.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús