Sistema sanitari suís

El sistema sanitari suís és sota el meu punt de vista altament complex en comparació amb el sistema sanitari espanyol o català. Ja d’entrada és privat i funciona amb un sistema de franquícia on tindràs un servei o un altre en funció del que hagis contractat. Sense entrar en formulismes ni temes burocràtics ja que aquesta no és la intenció d’aquesta article, vull parlar del concepte mèdic i la tan marcada diferència en la visió que es té de la medicina.

Personalment penso que la medicina suïssa no és ni més avançada ni més endarrerida que la catalana o espanyola en termes mèdics, sinó senzillament té un diferent enfoc conceptual. D’entrada la perspectiva és totalment reactiva, és a dir no et donaran mai un medicament fins que no sigui 100% necessari. Si hi ha algun dubte que la malaltia o incidència que tu puguis tenir pugui ser curada per una via no mèdica/química s’aplicarà primer aquesta via i després si no funciona et donaran el medicament. Si això comporta unes conseqüències, ja s’arreglaran després.

Per tant, la paraula clau en la meva opinió seria naturalitat. Per tal d’il.lustrar la meva explicació posaré algun exemple que he viscut en primera persona.

Una estona després de que m’haguessin operat del meu trencament de cama a l’hospital de Davos, vaig començar a sentir un mal horrorós, portava un catèter per la quantitat de calmant era molt baixa i em feia un mal terrible al trucar la infermera i dir que si us plau em donessin alguna cosa més que no podia suportar-ho, em van oferir un te. Qualsevol persona que hagi tingut un trencament d’ossos important sap del mal del que estic parlant, a l’oferir-me un te vaig dir que no que en volia cap, llavors em van dir que anés apretant el botonet del catèter tot i que aquest no subministrava calmant fins passats 15 minuts cada vegada. Vaig passar gairebé 24 hores infernals. El dia següent em van pujar la dosi al veure la quantitat de vegades que havia apretat el botonet. Quan em van oferir el te em pensava que l’operació m’havia afectat el cervell i no entenia el que m’estava dient, em semblava de broma. El més curiós però, és que la meva companya d’habitació, que era suïssa, quan va tornar de l’operació del peu va ser ella qui va demanar el te ! Per tant aquí si que jo estava com es diu col.loquialment flipant! Un te ?? Jo veia com ella patia en silenci mentre jo no parava de queixar-me.

D’altra banda he de comentar que estic molt contenta fins ara del resultat de la intervenció quirúrgica jo diria que la cama a part de tenir una cicatriu gairebé inexistent està recuperada al 95% per no dir al 100%. Per tant penso que el cirurgià i la operació van ser francament bons.Penso que en general els llatins tenim pànic al dolor mentre que aquí s’entén com un factor intrínsec a una malaltia o un procés natural que es pot lleugerament atenuar per tolerar-lo millor, però en cap moment es planteja neutralitzar-lo. Això també en vaig ser totalment conscient al part.

Quan vam anar al curs prepart es va parlar dels mètodes per suportar el dolor, la majoria més o menys naturals, però el ventall era d’allò més extens. Jo era la única que estava a favor de l’epidural… Totes estaven en contra pels immensos riscos que això comporta i que per tant no val la pena en con contraposició amb els perills intrínsecs que tens.

He de dir que en el meu part no hi va haver invasió mèdica en cap moment, qualsevol cosa que feien m’ho consultaven abans si jo estava d’acord, per exemple al fer l’acupuntura, pujar i baixar escales, etc. Per tant, la medicalització era l’últim protagonista en l’escena. (Cosa que jo personalment no tenia cap interès que fos aixi, més aviat el contrari). Després del part vaig preguntar a la doctora si havia de fer alguna cosa en especial i em va dir que no, que confiaven plenament amb el poder curatiu de la natura, i que si òbviament tenia algun problema que hi anés. Però que la primera visita no era fins passada la quarantena, perquè es considera que s’està en procés de guarició i per tant no s’ha de fer res que ho pugui interrompre.

En total vaig estar 24 hores de part i no és una cosa estranya, altres noies que conec que han parit a Suïssa (sempre parlo de la part alemanya) estan en una línia similar en el primer fill. La meva companya d’habitació, era suïssa, i va estar 24 hores a l’hospital més 12 hores a casa seva, i no ho va trobar rar només em va dir… Clar és que normalment al primer fill es triga molt! Comentant-ho amb una noia alemanya de la frontera amb Suïssa em va comentar que quan portava 24 hores de part li van dir que li havien de fer cesària i ella va dir no podem esperar una mica més a veure si pot néixer per la via natural ?

Per tant, la medicina és òbviament cultural. No esperis que et donin calmants on el dolor s’entén com un procés habitual, no esperis que proactivament s’apliquin certes mesures si es confia plenament en el poder curatiu de la natura, i només entra la medicina quan aquesta no acaba de funcionar del tot. Probablement si un suís-alemany vingués a Barcelona i se li hagués de fer una intervenció potser es quedaria esfereït per la quantitat de proves o mesures preventives que se li farien o calmants que se li aplicarien, de la mateixa manera que m’he quedat jo esfereïda cada vegada que he hagut de passar per un hospital suís.

Els diferents costums o hàbits de cada país incideixen plenament en la medicina i per molt contraposats que siguin, n’estic convençuda que cada un aporta uns beneficis d’una manera o d’un altra, per la salut dels seus habitants.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús