D’esquerres? Aquí els han matat a tots!

divendres, 23/10/2015

DSC_0112De forma informal, els professors i les professores de la seu d’una universitat pública del departament de Risaralda, al centre de Colòmbia, parlen de les eleccions regionals i locals del proper 25 d’octubre.

A una de les docents – nova en aquella regió – se li passa pel cap dir que ella és d’esquerres i que no votarà perquè a la ciutat on viu no hi ha candidats d’esquerres.

– D’esquerres? – fa una companya estranyada. – Aquí els han matat a tots!

I amb la naturalitat amb què va començar, la conversa ara es deriva a parlar de gossets, de fills i d’alumnes que emprenyen.

Colòmbia: la pau ja té data!

dijous, 1/10/2015

Santos i Timochenko es donen la mà davant Raul Castro a L'Havana.

Santos i Timochenko es donen la mà davant Raul Castro a L’Havana.

La piulada no podia ser més encoratjadora. L’adreçava el cap guerriller, Timoleón Jiménez, Timochenko, al president colombià, Juan Manuel Santos: “He ordenat a les estructures de les FARC-EP suspendre cursos militars i dedicar-se a la formació política i cultural”. De fet, aquestes eren les paraules que milions de colombians i colombianes esperaven d’ençà que fa una setmana el president del país anunciava que Colòmbia ja era a tocar de la pau.

Per primera vegada des de que es van iniciar els diàlegs de L’Havana, fa tres anys, el procés de pau sembla prendre l’empenta necessària per arribar a bon port. El mateix Santos reconeixia que va entrar en aquestes converses amb escepticisme, però que està convençut que les FARC volen la pau. I en la mateixa línia s’expressava el comandant de les FARC, Timoleón Jiménez, considerant al presidente Juan Manuel Santos com “un aliat de la pau“.

I ara, uns i altres, s’han compromès a assolir la pau en un termini de sis mesos: El 23 de març de 2016, una data que podria passar als annals de la història de Colòmbia i del món ja que es posaria fi a un dels conflictes més llargs – 50 anys! – de la història contemporània.

Serà a partir d’aquesta data, que, en un termini de 60 dies, les FARC abandonaran definitivament les armes i que es posarà en marxa un sistema jurídic especial per dur a judici els crims comesos per ambdós bàndols. A més, el govern es responsabilitzarà de la seguretat dels desmobilitzats, afavorint-ne la seva reintegració a la vida civil.

El procés, però, continua. I enemics no li falten. L’ombra d’Álvaro Uribe és allargada. Però d’això ja n’hem parlat en posts previs i, molt em temo, que en parlarem en un futur no gens llunyà.

Doncs Veneçuela tampoc està tan malament!

dijous, 24/09/2015

frontera_vielma_mora_jpg_1718483346L’ex president i, suposo que també ex socialista, espanyol, Felipe González, ens va deixar recentment la perla de que Pinochet respectava més els drets humans que Nicolás Maduro. Un comentari que ens ha deixat perplexos a més d’un i d’una. I no hauria de ser així. Perquè els comentaris i opinions contra Veneçuela – aquells que fan ‘conec una persona que no té paper de vàter, fa cua per comprar arròs i l’han atracat…’ – els hem d’escoltar dia sí dia també.

Conec uns quants coIombians i, per descomptat, alguns veneçolans que parlen meravelles de Veneçuela. Però això, per si mateix, no vol dir que Veneçuela estigui bé. O sí. Així que el que proposo és que en lloc d’opinar de Veneçuela, en parlem amb dades a la mà. En lloc d’insultar al seu president, Nicolás Maduro, – sembla que queda bé fer-ho – i tot el que representa la revolució bolivariana, suggereixo que mirem tot el que s’ha aconseguit i s’està fent per millorar les condicions i qualitat de vida dels veneçolans i les veneçolanes.

Parlem d’aquests drets que Felipe González o Pilar Rahola o Bertín Osborne o aquell pintoresc cambrer de Madrid no semblen tenir presents quan parlen d’aquell país.

Veneçuela, un país de 29 milions d’habitants, està en camí d’eradicar la fam. Ho diu la FAO (no el govern veneçolà). Això no treu que el 5% de la seva població encara passi gana; però no hi ha morts de fam com passa a altres països de la zona, Colòmbia sense anar més lluny, el país que tan agrada a Felipe González – ja en té la ciutadania! –.

Parlem del dret a l’educació: 100% dels infants estan escolaritzats. I d’aquests, 4 milions mengen a l’escola gratuïtament. I no només això, Veneçuela ha donat educació superior gratuïta mitjançant una xarxa de 43 universitats públiques, a 2.600.000 estudiants.

Sobre la salut, un altre dret, la revolució bolivariana ha donat cobertura sanitària a veneçolans i estrangers – la majoria d’ells colombians – mitjançant 13.750 ambulatoris i una xarxa de més de 200 hospitals públics. Potser no tinguin totes les eines i equipaments que tenen els nostres hospitals, però els seus metges i metgesses es desviuen per oferir una atenció com cal i per a tothom.

Un altre és el dret a l’habitatge. Primer Chávez i després Maduro han impulsat una política d’habitatge que ha permès el lliurament de 735.000 cases gratuïtes (de les quals 170.000 han estat per a famílies estrangeres (colombianes) que resideixen en aquest país!).

En fi, podríem seguir amb el dret a l’esbarjo, el dret a l’aigua, al dret a una pensió, el dret a… Tanmateix, la pregunta és per què tothom es creu amb dret a atacar i a qüestionar una revolució pacífica i amb rostre humà com és la veneçolana?

Potser ens caldria un Aylan colombià?

divendres, 18/09/2015

nen aylanMirant les notícies a la tele, la doble pregunta de la Patrícia, una desplaçada per la violència a Colòmbia, no m’agafa de sorpresa. La primera part fa: Per què el govern [colombià] posa el crit al cel per a un miler de compatriotes que han estat expulsats de Veneçuela i s’oblida de tots els altres? La segona era inevitable: què tenen aquests refugiats [sirians] que són a Europa que generen tanta solidaritat?

De la primera pregunta ja n’hem parlat en posts anteriors. De la segona…

Certament, al·lucino amb la resposta ciutadana als refugiats de l’Orient Mitjà que intenten arribar a Europa. Em trec el barret davant les múltiples iniciatives de la societat civil i d’algunes institucions – els ajuntaments o l’Església catòlica, per exemple – per ajudar aquestes i aquests refugiats que l’únic que volen es poder refer llurs vides lluny d’un conflicte que, en aquest cas, ha tingut la sort d’haver estat retransmès per la tele. I, òbviament, no entenc aquest divorci entre la societat europea i els seus dirigents, que presumptament haurien de respondre a la voluntat popular. Crec que d’això tracta la democràcia: jo et voto perquè tu em representis…

I ara recupero la pregunta de la Patrícia: Què tenen aquestes i aquests refugiats que no tinguin els altres? O reformulem-la: què els caldria a aquestes i aquests refugiats, menys o més invisibles, per generar una resposta ciutadana (no parlo dels polítics) com la que han merescut els de Síria i Iraq?

No m’agradaria creure que es tracta d’una moda. Continuo veient una gran dignitat en la societat europea i una gran indignitat en la seva classe dirigent, que tot just aquesta setmana es reunia a Brussel·les per no decidir res, per regatejar amb les vides de milers de persones, deixant, això sí, que la feina bruta la faci el mar, el desert, les tanques… i, per descomptat, policia i exèrcits.

I tot i que m’agrada, insisteixo, la resposta dels ciutadans i les ciutadanes de la Unió Europea, em sap greu el silenci i l’oblit en què continuen milions de persones que també han hagut de fugir de la seva terra. Així que, fent volar coloms, no seria aquest el moment de tractar el tema dels 60 milions de refugiats i desplaçats com un problema mundial al qual cal donar una resposta global seriosa?

Què li he respost a la Patrícia? A la primera pregunta – la del president Santos i de l’ex president Uribe, i les seves llàgrimes de cocodril pels deportats de Veneçuela – que és política. A la segona, m’ha sortit del cor, que potser ens caldria un Aylan colombià.

 

 

Una ràpida reflexió a propòsit del Dia del Cooperant

dimecres, 9/09/2015

DSC00019Tinc una excel·lent imatge dels i de les cooperants – la majoria bascos i catalans, per cert – que als anys 80 treballaven a l’Amèrica Llatina. La majoria – no tots, és clar – eren gent molt ben preparada. No ho dic perquè arribessin a llurs destinacions carregats de coneixements, sinó més aviat perquè hi arribaven plens de bona fe, d’il·lusions i de somnis. Eren persones conscients de que rebrien molt més del que podrien mai oferir. I tot el seu talent el posaven a disposició de les persones i les comunitats a les que servien. Servir, aquest era el concepte. Vaig tenir el privilegi de coneixe’n molts gràcies als viatges puntuals que feia amb les oenegè per a les que he treballat.

Ara, vint i tants anys després, els i les cooperants que conec gràcies a viure a l’Amèrica Llatina, tenen molt poc a veure amb aquells entusiastes idealistes dels anys 80. Els d’avui tenen molts estudis – màsters en cooperació i acció humanitària, títols en economia, sociologia, antropologia, domini de l’anglès, control de les eines informàtiques… – i lliuren uns impecables informes semestrals i anuals. És a dir, solen fer una molt bona feina.  Però què queda d’aquella vocació de servei que feia de les i els cooperants gent que valia la pena conèixer, de la que podíem aprendre en humanitat i a la que podíem admirar? Enlloc.

Les oenegè i els organismes internacionals prioritzen titulacions, seriositat, capacitat de gestió i control de les emocions… és a dir, persones que orienten la seva feina a obtenir resultats tangibles, independentment de la realitat en què es mouen. Aleshores, on queda l’acompanyament d’una comunitat, la integració en el seu dia a dia, formar part d’un projecte en comú?

Crec que el Dia del Cooperant que ahir celebràvem hauria de servir per reflexionar sobre quin tipus de persona pot fer aquesta feina. I jo el que tinc clar és que la línia que, des de fa dues dècades, han pres les organitzacions internacionals i no governamentals – la d’enviar professionals que tant poden venir a una comunitat empobrida i vulnerable dels Andes com treballar a la Borsa de Barcelona – no és l’encertada.

A Colòmbia, el cas que conec de més a prop, i a altres països de l’Amèrica Llatina, continuen sent necessaris els i les cooperants. Però no gent arrogant – d’això en tenim per donar i per vendre! -, ni gent amb totes les respostes, amb els seus DAFO i cronogrames, ni els anomenats paracaigudistes, que cauen del cel, fan la seva feina i així com han arribat desapareixen. Altrament, si bé la formació és important, el que cal és gent humil, bona gent, amb seny, per descomptat, i paciència, capacitat d’improvisació, de perdre el temps amb xerrades que no duen enlloc, amb els sentiments a flor de pell, capaç d’estimar i de deixar-se estimar… si no, què punyetes ha vingut a fer aquí?

I el President es vana “d’haver fet les coses bé”

diumenge, 6/09/2015

IMGA0161Una veïna, donya Ofelia, em deia que havia fet bé emigrant a Colòmbia perquè al seu país s’hi podia viure bé i sense problemes. “Aquí no ens falta de res”, em diu aquesta dona que, un mes rere l’altre – sempre pels volts del dia 20 – m’ha estat demanant diners per poder comprar menjar. Ara però, aquesta data s’ha avançat al 15… Així que li pregunto sobre el preu del ‘mercat’ (la compra). “Està impossible”, reconeix. I, immediatament, es consola dient que “pitjor estan a Veneçuela” (És el discurs dels mitjans de comunicació).

De la manera més didàctica possible intento explicar-li que la situació al seu país no és tan bona com diuen a la tele ni com presenten els polítics. “Es que tothom menteix. Ja ens han acostumat”, em respon. Però insisteix en què “viure a Colòmbia és una sort”.

Amb tot, no em cansaré de repetir que hi ha dues colòmbies: una de falsa, la que venen els mitjans de comunicació locals; i una de debò, la de la immensa majoria de persones que viuen en la pobresa i el d’una bona part d’aquestes que viuen en l’extrema pobresa.

Si ens fiem del discurs triomfalista del govern, retransmès puntualment pels principals mitjans de comunicació, el país va en la direcció adequada. Atenció al que deia el president colombià, Juan Manuel Santos, el proppassat 20 de juliol, tot i reconèixer que aquests són temps difícils, i que, per descomptat, els altres estan pitjor:

“I què s’espera de Colòmbia? Es preveu que creixerem menys que l’any passat, per descomptat, però segons el Fons Monetari Internacional, creixerem almenys sis vegades més que la mitjana dels països de l’Amèrica Llatina. I per què? Perquè segons els analistes i els mercats, que són els jutges més implacables, hem fet les coses be”.

En efecte, malgrat la tangibilitat d’una pobresa que no deixa de créixer, els comentaris solen ser que el país va bé!

Xifres que parlen per elles mateixes

Des de fa mesos, el pes colombià no ha fet més que caure en relació al dòlar i a altres divises, passant aquest agost la barrera psicològica dels 3.000 pesos colombians per dòlar. I això s’ha concretat en què el poder adquisitiu dels colombians ha caigut en quasi un 30%.

Cal recordar, d’altra banda, en primer lloc, que el país té contret un deute de més de 90.000 milions de dòlars… un dòlar que ara els costa als colombians un 26% més que fa mig any. I, en segon lloc, que les entrades pel petroli – que representa un 16 % dels ingressos fiscals del país – semblen en caiguda lliure. El preu del barril ha passat dels 96 dòlars, l’agost de 2014, als 43 dòlars de l’agost de 2015. A més en el primer semestre de 2015 les vendes del petroli i derivats han caigut en un 54%…

En fi, que tot puja és ben fàcil de veure. Els rètols dels preus de telèfons, electrodomèstics i vehicles marquen cada dia xifres més altes. Alguns diuen que això no és problema: es tracta, simplement, de no canviar cada any de telèfon, de tele i mantenir el cotxe… I no els falta raó.

Però la clatellada de debò arribarà els propers mesos i, especialment, l’any vinent, quan els consumidors vegin com els productes alimentaris pugen encara més. I això té una explicació ben senzilla: els costos dels productes per al camp (fosfats, fungicides, insecticides, vitamines per al bestiar, etc.), la majoria importats per cinc empreses internacionals – i que cal pagar al canvi del dòlar –, estan fent que la producció agropecuària sigui molt més costosa.

El pitjor està per arribar…

 

 

 

Reflexions sobre la crisi dels deportats colombians des de Veneçuela

dissabte, 29/08/2015

Nena ColòmbiaDosquebradas, Risaralda, Colòmbia: una munió de gent mira en un bar a l’aire lliure al costat d’un mercat les notícies. El president del país, Juan Manuel Santos, els està parlant de la dramàtica situació d’un miler dels seus conciutadans que estan sent expulsats de Colòmbia. El cap del govern assegura que l’executiu està fent tot el possible per ajudar els seus compatriotes. La ràbia contra Veneçuela es dibuixa l’esguard d’aquells homes que miren la tele…

Recordo una història de la que se’n feia ressò, recentment, un mitjà espanyol. La de Mauricio Gutiérrez. Portava 15 anys vivint al barri. El van detenir camí de la feina i ja no el van deixar tornar a casa. En 48 hores l’estaven despatxant cap el seu país, Colòmbia. Ningú va informar la dona, també colombiana, que l’havien detingut. Un malson per a ella que el va buscar per hospitals, va trucar aquí i allà… Ningú no en sabia res. Quan es va assabentar del que havia passat – la detenció i expulsió express -, la dona va haver de malvendre-ho tot a corre-cuita, treure les filles de l’escola i marxar cap a Cali a on el seu marit havia estat deportat.

Històries com aquestes – diuen – tenen lloc aquests dies a Veneçuela. I la premsa espanyola i la colombiana s’han fa creus de la crueltat del règim chavista… Però aquesta historia que acabem de contar de detenció i expulsió passava a la ciutat de València, la del País Valencià, fa tot just uns mesos i el responsable no era el ‘dictador’ Maduro, sinó el ‘demòcrata’ Rajoy.

Com aquesta història del tal Mauricio Gutiérrez, de Cali, recollida pel diari El País, n’hi ha milers als Estats Units i a la Unió Europea. La diferència és que, en aquests casos, el govern colombià no mou un dit ni mobilitza la seva diplomàcia com ara fa amb el seu veí veneçolà. I als mitjans de comunicació se’ls en fot. Tampoc he vist mai l’autòcrata ultradretà Álvaro Uribe, ara a l’oposició, demanant mà dura contra europeus i nord-americans per haver expulsat – ara sí que ho són – als seus compatriotes.

Amb tot – és una opinió personal, és clar – ni al govern ni a l’oposició ultradretana colombiana els importa què els passa als seus mil i escaig conciutadans expulsats del país veí. És tracta d’aprofitar el moment per atiar l’odi dels colombians cap el seus veïns veneçolans.

I la ironia de tot plegat és que els que ara clamen al cel per la situació a la frontera són els responsables que Colòmbia sigui el segon país amb més expulsats de la seva terra: més de sis milions de desplaçats d’una població de 45 milions d’ànimes. A aquests cal afegir els que han fugit per les raons que siguin a altres països: entre d’altres, als Estats Units en són més de 900.000, a Espanya són 221.000 i a Catalunya, 37.000. En total, serien uns 4,2 milions de persones. D’aquestes, 684.000 viuen a Veneçuela, de les quals, almenys, 200.000 serien persones necessitades de protecció internacional, segons l’agència de l’ONU per als refugiats (ACNUR). Fent una senzilla suma, tenim que més de deu milions de colombians han estat expulsats de la seva pròpia terra…

Això no treu que el que està passant a la frontera no sigui un drama. La tragèdia personal de la majoria dels poc més de 1.100 expulsats colombians de Veneçuela és esfereïdora. Les històries que ens arriben de la zona són realment dramàtiques. És cert que molts són paramilitars, contrabandistes i petits delinqüents, com cert és que s’han trobat armes i fins i tot una presó clandestina… Però també és cert que molts colombians viuen a Veneçuela perquè Colòmbia és per a molts d’ells un infern de violència, terror i corrupció. Que més d’un 20 per cent de la població no pugui viure a la seva pròpia terra diu molt poc a favor de la gestió que se n’ha fet fins ara del país. Però d’això no en parla ni Santos, ni Uribe, ni els seus mitjans…

Defensar els drets humans continua sent un perillós ofici a Colòmbia

dilluns, 24/08/2015

Foto: Fundación Chapola, Colòmbia.

Foto: Fundación Chapola, Colòmbia.

Fa dos anys quasi exactes que escrivia un article sobre ‘l’ofici més perillós’. I no parlava de militars, policies o periodistas, sinó de defensors i defensores dels drets humans. I fa dos anys recordava que la xifra d’atacs, mortals o no, contra aquestes persones anava en augment.

Si bé la bona notícia és que encara hi ha qui advoca pels drets dels més vulnerables – comunitats indígenes, afrodescendents, camperols desplaçats, etc. -, la mala notícia és que les xifres d’atacs a aquests defensors no han deixat de créixer any rere any. Segons les dades del primer semestre de 2015 la situació és més que preocupant.

En efecte, no és gens fàcil ni segur ser defensor o defensora dels drets humans a Colòmbia. Només en el decurs dels sis primers mesos d’enguany, les agressions contra aquests i aquestes – emprant el mateix període de 2014 com a referència – han passat de les 194 agressions del primer semestre de 2014 a les 399 del primer mig any de 2015.

Les amenaces, atemptats i assassinats contra aquests i aquestes activistes formen part de la quotidianitat colombiana. No sembla, doncs, que defensar aquestes persones sigui una prioritat ni per al govern  ni per al principal partit de l’oposició – el Partido de la U de Juan Manuel Santos i el Centro Democrático d’Álvaro Uribe, respectivament – ni per a la Fiscalia General de la Nació.

El tema és certament greu: d’ençà que Juan Manuel Santos va accedir a la presidència del país (2010) han estat amenaçats uns 1.500 defensors i defensores dels drets humans , dels qual 320 han estat assassinats.

Entre gener i juny de 2015, es van produir 399 agressions individuals contra defensors i defensores dels drets humans:

  • 332 amenaces,
  • 34 assassinats,
  • 25 atemptats,
  •   4 detencions arbitràries,
  •   3 casos d’ús arbitrari del sistema penal i
  •   1 robatori d’informació.

Segons dades de 2015 del Sistema d’Informació sobre Agressions contra Defensors de Drets Humans a Colòmbia (SIADDHH), els paramilitars serien culpables del  72% dels casos; un 22% correspondria a Desconeguts (probablement Bandes Criminals formades per ex paramilitars) i un 5% a agents estatals. Les guerrilles de les FARC i l’ELN apareixen només en 3 casos, dels quals un és un homicidi a mans de l’ELN.

Les amenaces van en augment. I no sembla que la situació tingui tendència a millorar; és més, es calcula que entre 2014 i el que portem de 2015 hi ha hagut un augment del 216% d’amenaces… I això s’ha concretat en què cada dia 2 defensors dels drets humans víctimes d’atacs i que cada cinc dies un n’és assassinat.

Colòmbia es queda enrere

divendres, 14/08/2015

Foto: Fundación Chapola

Sembla que les economies sudamericanes van creixent i fins i tot la qualitat de vida de llurs ciutadans va millorant. Aquí a Colòmbia tothom parla de Xile. Ja fa uns anys que corre la veu que allí hi ha feina i moltes colombianes i colombians han fet, fan i faran les maletes per emigrar-hi. També parlen de l’Argentina, el Brasil i l’Uruguai. I amb la boca més petita, igualment, es passa la veu que al Perú i l’Equador les coses estan canviant. I de Veneçuela tots coincideixen en què, si més no, la gent té casa, menjar, salut i educació. En altres paraules: allà on hi ha hagut governs d’esquerra i democràtics, allà on s’està fet front, amb més o menys eficàcia, a la corrupció, els països han prosperat i les condicions i qualitat de vida de la gent han mostrat millores tangibles.

Però Colòmbia queda enrere. Els indicadors de l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH) de l’any 2014 situen el país en el lloc 98 d’un llistat de 187. En la mateixa posició que l’Equador, pel darrere només té Paraguai i Bolívia.

Què està passant a Colòmbia? Moltes colombianes i colombians no entenen per què si tot va tan bé com diuen els discursos del seu president del país, Juan Manuel Santos, res no canvia en les seves vides.

La realitat és que la moneda colombiana, el pes, va perdent força; la sensació d’inseguretat a les ciutats i al camp continua sent, probablement, una de les més altes d’Amèrica Llatina; algunes multinacionals han començat a fer maletes i estan abandonant el país…

El lliure comerç no funciona

Anem a pams. Si bé la violència quasi-endèmica de Colòmbia té molt a veure amb la dura situació del país, les directrius econòmiques que han seguit els governs colombians, i l’actual no n’és l’excepció, estan impedint que aquesta nació sudamericana es pugi al carro del progrés que està beneficiant els seus veïns.

En efecte, el lliure comerç està deixant sense feina els colombians. Al contrari del que molts pensaven, la deslocalització d’empreses, que molts creien que arribaria de la mà del Tractat de Lliure Comerç (TLC) amb els Estats Units, no beneficia tant e Colòmbia, com s’està venent des de fa anys.

Ara resulta que surt més barat produir als Estats Units o Canadà i fins i tot a Europa. I això fa que algunes empreses colombianes hagin començat a ‘terceritzar’, si més no, part de la seva producció a països més rics.

Per exemple, l’emblemàtica empresa colombiana de pastisseria industrial Ramo produeix els seus dònuts a Catalunya i la seva crema de cacau al Canadà; l’empresa Mondelez de Cali, que fa xiclets, ara els produeix a Mèxic i els importa perquè els surt més rendible que fer-ho des de casa. I així, una llarga llista d’empreses ja no veuen Colòmbia com un país on invertir o on produir.

Res d’això no és nou. La desindustrialització a Colòmbia és un fenomen que ve de trenta anys enrere. La indústria té cada vegada menys pes en el PIB i en l’ocupació. Mentre fa uns vint-i-cinc anys la indústria colombiana suposava un 24% del PIB, actualment es mou pels voltants del 10%. I quant a l’ocupació, la indústria que trenta anys enrere suposava el 25% del total de l’ocupació, ara tot just arriba al 13%.

A això cal afegir-hi una dramàtica situació al camp. Per fer-nos una idea de la dimensió del problema, només cal fixar-nos en què el 60% de les terres estan en mans d’un 1% dels propietaris agrícoles.

La indústria i el camp colombians estan en crisi. Quasi sis milions de persones han hagut de fugir de les seves cases per les diferents formes de violència que assoten el país.

Estat en fallida?

És doncs Colòmbia, com alguns suggereixen, un estat en fallida? És obvi que, a hores d’ara, no ho és. Entre d’altres coses pel suport que, de moment, té dels Estats Units, que no poden permetre’s – si més no a hores d’ara – perdre el seu gran aliat a la regió. Però els temps estan canviant.

Washington ha hissat de nou la seva bandera a Cuba i busca alguna mena d’enteniment amb la revolució bolivariana veneçolà. I això fa que, potser, Colòmbia deixarà de ser la nina dels ulls dels Estats Units a l’Amèrica Llatina. I si la nova política d’Obama qualla, aleshores Colòmbia tindrà seriosos problemes per no caure en fallida.

 

 

 

 

 

Dones indígenes recorren els seus territoris denunciant la violència contra elles

dimarts , 4/08/2015

Presentación1Aquesta és una altra d’aquelles notícies de les que no en parlaran els mitjans de comunicació colombians: dones indígenes denuncien la seva situació i ho fan en les multicolors ‘chivas’ (els vells autobusos que recorren les àrees rurals del país) per arribar als indrets més oblidats del departament del Cauca, al sud del país.

En efecte, des de demà 5 i fins el 7 d’agost, dones indígenes de diferents ètnies, especialment Nasa i Misak, sortint des del municipi de Jambaló, recorreran parts dels seus territoris per recordar com el conflicte armat colombià està afectant les dones indígenes. I ho faran creuant zones assotades pel conflicte armat on encara es pateixen el desplaçament forçós, els assassinats selectius i les massacres. Una terra que coneixen bé i en la qual intenten continuar vivint d’acord amb les pràctiques culturals ancestrals.

La idea d’aquesta iniciativa, que ha aconseguit el suport d’ONG i organismes internacionals, és donar a conèixer les violències que han sofert les dones indígenes i recordar que les dones d’aquestes comunitats continuen resistint a la lògica de la violència dels diferents grups armats (exèrcit, paramilitars i guerrilla).

Aquesta – diuen elles mateixes – és una iniciativa creada per i per a les dones. Dones que han resistit, resisteixen i resistiran tot el que calgui i que no pensen deixar de treballar perquè es respectin els seus drets i els de llurs comunitats.