El silenciós holocaust de la infància wayú

Foto: Carles Casals

Foto: Carles Casals

En algunes comunitats allunyades de La Guajira, al nord-est colombià, és habitual ensopegar-se amb algunes làpides on el nom del difunt està escrit a mà. No hi ha flors, de vegades algú hi col·loca alguna cinta i fins i tot la capsa del medicament que no va aconseguir salvar la vida d’aquesta persona… Però com anava a salvar-li la vida un fàrmac al que directament anomenen placebo, perquè no conté el gramatge necessari per guarir res! Tot i que si fossin les millors medicines, tampoc serviria de res perquè aquí, a La Guajira, la gent mor de pura i física fam.

La gana s’ha endut, almenys, a un nen o a una nena de cada casa en aquesta desèrtica regió del nord-est colombià, ja fronterer amb Veneçuela. I el pitjor de tot és que les autoritats ni tan sols en tenen notícia perquè les famílies ja ni es molesten a informar-les. Així que, oficialment, en els darrers anys haurien mort de fam unes 5.000 nenes i nens… però la població local – els indígenes wayú – mouen altres xifres: fins a 14.000 nenes i nens haurien mort per falta d’aigua i menjar en els últims cinc anys!

A tot això, allà no pocs es pregunten si algú coneix el que els està passant. A Colòmbia alguna cosa se sap, però els queda lluny. La informació que arriba és en comptagotes i, sovint, dolenta, acusant directament els indígenes dels mals que a hores d’ara estan patint.

Fa més d’un any, la revista colombiana Semana es feia ressò d’una recerca de la Secretaría de Planeación de La Guajira, que mostrava que pel a la gent morta per inanició que “solament se’n registren els casos que es troben a les llars de vora les carreteres. L’explicació és que desert endins els indígenes no s’acosten als hospitals, bé perquè no tenen la tarja de cap EPS [empreses subsidiàries del Sistema Públic de Salut], o perquè no tenen com moure’s”.

Al nord de La Guajira, els efectes de la desnutrició en les nenes i els nens clamen al cel: el marasme – les panxes imflades – formen part d’un colpidor paisatge infantil. Amb sort, mengen un cop al dia. Però això no passa tots els dies. Així que les dades no poden ser més devastadores: el 60% dels nens de La Guajira estan desnodrits.

Corrupció criminal

Què fa l’estat? L’estat colombià destina anualment milions de pesos per pal·liar aquesta situació. Però al tercer país més corrupte del món, la corrupció ni tan sols té pietat dels més vulnerables. Segons cita la revista Semana, un informe de la Contraloría General – l’organisme estatal que supervisa les despeses públiques – després d’analitzar els comptes del Programa d’Alimentació i Nutrició (PAN), gestionat per l’Institut Colombià de Benestar Familiar, va descobrir el desviament de 2.800 milions de pesos (un milió d’euros).

La població local mostra la seva perplexitat quan veu a la televisió informacions com que, gràcies a les regalies – la part dels beneficis de la mineria a la regió que teòricament reverteixen en la comunitat – han arribat 35.000 milions de pesos (12,5 milions d’euros) per al PAN… Però no els sorprèn que aquests diners s’hagin perdut, ja que el responsable de gestionar-los era l’ex governador Kiko Gómez, un reconegut polític vinculat al paramilitarisme.

I tan ofensiu com tot això és saber que, tal com va denunciar un mitjà local, als magatzems del port de Santa Marta el menjar es podreix per problemes burocràtics. Que, clar i català, vol dir que algú no ha rebut la seva part per signar un paper de sortida d’aquells productes.

El que podia haver estat una solució, si més no, conjuntural va arribar fa uns anys de la mà del líder veneçolà, Hugo Chávez, que va decidir obrir la frontera perquè els productes alimentaris del seu país – que costaven una cinquena part del que valien a Colòmbia – entressin a La Guajira per ajudar a mitigar l’escassetat d’aliments; tanmateix, les autoritats colombianes no van fer res per controlar als contrabandistes, que s’aprofitaren de la solidaritat del veí govern bolivarià, fent negoci revenent aquells productes a d’altres parts del país.

Polítiques econòmiques insensibles

És cert que a La Guajira amb prou feines plou i les temperatures poden arribar, durant el dia, als 43 graus centígrads. Però això no feia impossible la vida. Perquè abans per allí – on ara hi passa un camió – baixava el riu Ranchería. On és el riu?

Les recents polítiques econòmiques colombianes tenen molt a veure amb aquesta tragèdia. D’una banda, està la ‘locomotora minera’ del president Juan Manuel Santos, que – segons ell – ha de treure al país de la pobresa; d’una altra, estan les polítiques agroindustrials de l’ex president Álvaro Uribe: Tots dos van deixar als Wayú sense aquest riu, l’únic, que regava les terres de l’Alta i Mitjana Guajira.

En efecte, l’aigua ja no arriba perquè un embassament ho impedeix. Ara s’han canalitzat les seves aigües cap als cultius de les grans hisendes agroindustrials al sud de la regió i cap a la mina de carbó a cel obert del Cerrejón, al sud de la capital del departament, Riohacha.

I mentre Colòmbia i el món continuen ignorant aquesta tragèdia, els wayú segueixen depenent dels jagüeyes, petits estanys, molts dels quals ja són només un bassal de fang assecat pels anys i el Sol.

Finalment, la comunitat Wayú va demanar el proppassat 6 de febrer a la Comissió Interamericana de Drets Humans –CIDH– de l’Organització d’Estats Americans (OEA), amb seu a Washington, que dicti mesures cautelars urgents que permetin al poble Wayú recuperar l’únic riu que els pot deslliurar de l’holocaust silenciós dels seus fills.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús