Turbo, el tràgic peatge colombià del camí cap el somni americà

La perplexitat de la població local de Turbo, que encara no acaba d’entendre que hi fan aquells estrangers tan mal vestits. I és que cada vegada són més les persones que arriben a aquest indret oblidat de la mà de Déu. Venen d’Àsia, Àfrica o d’altres punts de l’Amèrica Llatina. Són estrangers que arriben esporuguits, famolencs i duen en un paper un nom escrit: Turbo.

Turbo és una petita ciutat costanera del Carib colombià, de 130.000 habitants al nord del departament d’Antiòquia, proper a la frontera amb Panamà. Separada del país veí per la selva del Darién, que continua sent pràcticament inexpugnable, el port d’aquesta ciutat és l’únic camí que molts tenen per continuar la seva ruta – via  Panamà, Centramèrica i Mèxic – cap a la Terra Promesa, els Estats Units.

Foto: Carles Casals

Foto: Carles Casals

Quants són aquests estrangers que per la raó que sigui han hagut d’abandonar llurs països? No hi ha xifres confiables. Només es compta amb les dades de Migració Colòmbia, el departament encarregat dels temes d’estrangeria al país. De moment, segons aquest organisme, durant 2014 van ser detinguts 2.111 estrangers en situació irregular. La majoria són cubans, però també n’hi ha de Nepal, Xina, Bangladesh, Somàlia, Índia, Equador i República Dominicana. Aquests però, només són els interceptats… De quines xifres estaríem parlant, doncs? Probablement, entre sis i vuit mil persones a l’any passarien per aquest indret camí del somni americà.

El negoci

“Per a molts, aquesta pobra gent arriba caiguda del cel”, diu doña Ofelia. Una frase que, certament, té molt sentit: no és cap secret que traficar amb persones és un negoci molt rendible. Les Bandes Criminals [els paramilitars], els coiots, i particulars que hi veuen l’oportunitat, i fins a les mateixes autoritats no dubten a fer el seu agost amb la desgràcia d’aquest milers de persones.

Una habitació compartida per vuit persones costa 30.000 pesos (10 euros, ¡una fortuna!) per cap,  aconseguir un número de telèfon d’un coiot pot sortir fins per 60.000 pesos (20 euros), el ‘peatge’ en un control policial aleatori surt per uns 120.000 pesos (40 euros)… també se n’aprofiten d’ells a l’hora de vendre’ls un dinar, una ampolla d’aigua o qualsevol producte de primera necessitat.

Doña Ofelia assegura que la gent ho fa perquè saben que si són estrangers i han arribat fins aquí és perquè tenen diners. “I aquí la pobresa és molt filla de puta”, rebla a tall de justificació.

Però el negoci gran, a hores d’ara en mans dels paramilitars, és el transport fins a la frontera panamenya. Un lloc en una de les embarcacions que van des de Turbo fins a la línia fronterera de Panamà costa 1.5 milions de pesos (uns 560 euros)… Els comptes els surten rodons si tenim present que en cada barca s’hi amunteguen fins a una cinquantena d’ànimes.

Un llarg camí

Tot i aquests abusos, els immigrants i refugiats són conscients que aquesta no és la pitjor part. Saben què els espera a Mèxic… però ¡encara els queden unes setmanes, quan no mesos per arribar-hi!

Alguns d’aquests immigrants han recorregut més de 12.000 kilòmetres després de sortir de l’Àfrica, arribar al Brasil i patejar-se mig continent sudamericà i, de cap manera, tenen la intenció d’abandonar. D’altres porten mesos creuant planures, selves i serralades, passant fam, set i patint tota mena d’abusos… Creuar a Panamà és només una altra porta d’un llarg viatge.

El que més sorprèn és la manca d’organismes solidaris amb aquest col·lectiu cada vegada més nombrós, tot i que els mitjans colombians se n’estan fent força ressò. De manera que l’únic amb què es troben aquest estrangers és una oficina de migració, amb uns pocs funcionaris que tenen la missió de detenir-los i expulsar-los cap el país d’on venen. Perquè, de moment, no hi ha ni polítiques públiques ni programes d’assistència humanitària per atendre’ls.

Les xifres de morts en l’intent de creuar la frontera encara són ben lluny de les que es registren a la Mediterrània o als deserts del sud dels Estats Units; però a la frontera entre Colòmbia i Panamà també hi ha víctimes mortals. A uns, els ofega el mar, a d’altres, la selva del Darién. Però quants són? La selva no deixa rastres i el mar poques vegades torna les seves preses…

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús