L’enemic intern de les negociacions de pau a Colòmbia

Desplaçats pel conflicte colombià al departament de Risaralda. (Foto: Fundación Chapola)

Colòmbia és un país que porta 60 anys en guerra amb un saldo de més de 220.000 morts, és el segon del món amb més persones desplaçades (sis milions!) i el tercer amb més mines antipersona (n’hi hauria a 688 dels 1.122 municipis del país). Govern i guerrilla saben que és impossible acabar amb aquest conflicte per la via militar. La negociació és l’única sortida, però una gran part de l’opinió pública colombiana no ho veu així.

Oficialment, des del 18 d’octubre de 2012, el govern colombià i les FARC estan resolent llurs diferències per arribar a un acord de pau que posi fi a l’enfrontament entre aquest grup guerriller i l’estat. Si bé molts mirem amb interès i il·lusió aquestes trobades que tenen lloc a L’Havana, paradoxalment, l’opinió pública colombiana mostra cert recel pel que fa a les converses.

L’extrema dreta, encapçalada des de l’ombra, per l’ex president Álvaro Uribe, té més que guanyada la batalla al carrer: si ara es fes una consulta a nivell del país – reconeix el jesuïta colombià Francisco de Roux, incansable treballador per la pau – sobre si es vol arribar a un acord de pau amb les FARC, una majoria diria que no.

I, en efecte, a principis de maig es feia pública una enquesta d’Invamer Gallup, que mostrava una tendència molt poc favorable al procés. Segons aquesta recerca, el 76,6% dels enquestats creu que les negociacions del govern amb les FARC van per mal camí, un 81,9% no creu que s’arribi a cap acord definitiu, almenys no enguany, i un 63% diu que les FARC són les que s’aprofiten de la situació. Fet i fet, les respostes coincideixen amb el discurs que, des dels principals mitjans de comunicació, s’està venent quant al procés de pau. Paradoxalment, però, segons aquesta mateixa enquesta, un 57,9%, votaria a favor d’un acord de pau…

Marxes a favor i en contra

Això no vol dir que no hi hagi mostres favorables al procés; altrament, el proppassat abril una gran manifestació – 30.000 persones – cobria el centre de Bogotà. Alguns dels seus impulsors, Iván Cepeda, de l’esquerrà Polo Democrático, per exemple, deien que aquella era la “demostració més important, d’ençà que s’estan fent els diàlegs de pau, de que hi ha una força social molt gran i contundent que vol la pau en aquest país”. El diputat Cepeda anava encara més lluny assegurant que “fins ara s’ha intentat mostrar a través d’enquestes que aquest suport no és tan sòlid com hom pensa, però una convocatòria com aquesta desvirtua de manera molt clara aquestes afirmacions”.

Però ja a finals de l’any 2014, el Centro Democrático – el partit d’Álvaro Uribe – ja havia organitzat marxes pertot el país contra una negociació que, segons ells, era una capitulació amb tota regla… (Unes manifestacions que, al contrari de la dels favorables a l’acord, va tenir una cobertura mediàtica total).

I és que l’extrema dreta colombiana és qui manega els fils dels mitjans de comunicació, en un país on la dissidència amb el poder – tot i ser-hi – passa desapercebuda.

Desprestigiant el procés

Per acabar d’embolicar la troca, aquesta extrema dreta ha assolit una altra victòria: que s’obri una investigació contra el President, Juan Manuel Santos, per  permetre i facilitar que el cap de les FARC, Rodrigo Londoño Echeverri, àlies ‘Timochenko’, pogués viatjar a L’Havana. Textualment, la denúncia diu que el President va incórrer en una “prevaricació per omissió i traïció a la pàtria”. És més, l’advocat dels denunciants, Guillermo Rodríguez, apunta que amb la seva acció, el cap de l’Estat estaria protegint ‘Timochenko’.

Ningú dubta – ni ell mateix se n’amaga – que rere les campanyes contra el procés de pau hi ha la mà de l’ex president Álvaro Uribe, un dels personatges més sinistres de la història recent colombiana. Uribe diu que, sota el seu mandat, la guerra ja estava pràcticament guanyada i que era qüestió de temps l’extermini definitiu de la guerrilla. De fet, el 89% del territori colombià ja està sota el control de l’autoritat de l’Estat.

A qui no interessa la pau és molt clar: a l’uribisme que viu de la por de la gent, als militars que dubten sobre el seu modus vivendi si la guerra s’acaba, als paramilitars (bandes criminals) que fan i desfan amb el pretext de la seva lluita contrainsurgent, al narcotràfic que negocia amb uns i altres les rutes per treure la seva mercaderia cap els mercats internacionals, als acaparadors de terres que s’emparen en la lluita antiguerrillera per fer fora els camperols i petits ramaders de les terres que els interessen… I, per descomptat, està la indústria armamentística, les empreses de seguretat – cotxes blindats, seguretat privada… – en un dels països més militaritzats del món.

I els principals mitjans de comunicació continuen enviant missatges a la població sobre la injustícia que s’està cometent contra les víctimes… les d’un costat, és clar. Perquè de les altres – la majoria – ni se’n parla.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús