Colòmbia: 83 morts anunciades d’un desastre no tan natural

Va sortir una sola vegada als mitjans colombians. Era una dona que ho acabava de perdre tot i deia als periodistes que ja se sabia que allò passaria i que ningú no va fer res. “Si ho sabien – insistia entre llàgrimes una i una altra vegada la dona – per què no han fet res per evitar-ho”. I mentre els mitjans de comunicació colombians han posat l’èmfasi en les incontrolables forces de la natura, els micròfons van començar a recollir, un rere l’altre, comentaris on Déu hi tindria alguna cosa a veure.

Imatge de Salgar, al departament d'Antiòquia, Colòmbia

Imatge de Salgar, al departament d’Antiòquia, Colòmbia

El fet objectiu és que han estat, almenys fins ara, 83 les víctimes mortals de la tragèdia de  de Salgar, una població de 18.000 ànimes, al sud del departament d’Antiòquia, a Colòmbia, on un allau de fang i aigua va baixar per la llera de la riera La Liboriana enduent-se tot el que trobava al seu pas, el proppassat 18 de maig.

I, passats tres dies, qui més qui menys ja ha opinat i ha deixat la seva petjada en uns mitjans de comunicació que començaran a oblidar-se del tema a la mateixa velocitat en que els polítics s’aniran oblidant de les promeses de millorar les condicions i qualitat de vida de la població local.

A les llàgrimes mediàtiques de l’ex president Uribe – que hi va viure de petit –  i del president Santos, s’hi afegien comentaris menys condescendents com els de l’alcalde de Bogotà, Gustavo Petro que piulava, tot just saber-se la notícia, el següent:  “Van arraconar els camperols contra l’aigua a punta de fusell i massacres i l’aigua recupera el seu territori”.

I és que en la catàstrofe de Salgar hi té molt a veure la mà humana. Potser no sigui o potser sí com va dir Gustavo Petro en el seu tuït, però que s’ha arraconat milions de camperols en terres en situació de risc no és cap secret.

El periodista Armando Neira, de la revista colombiana Semana, ens en fa cinc cèntims: “Tornem a la crònica d’una mort anunciada que repetim amb freqüència i, pel que es veu, no n’aprenem. Va ocórrer en Villatina, a Medellín, a finals dels 80, quan un esllavissament va matar 500 persones, va causar 1.500 ferits, va destruir 80 cases i va deixar 1.300 damnificats. I també a Girón, al departament  colombià de Santander, quan es va desbordar riu de Oro i va arrasar nou barris aixecats a la seva riba. O a Belalcázar, al departament del Cauca, quan el riu que travessa la població també va créixer i es va endur 120 habitatges”.

Res de nou, doncs. Perquè, a més a mes, el Pla de Desenvolupament Municipal de Salgar, signat per l’actual alcaldessa, Olga Eugenia Osorio, ja advertia dels riscos que representava la riera La Liboriana: d’una banda, estan les inundacions fruit de l’alta torrencialitat que la caracteritza; d’una altra, està la invasió de la seva llera per part de camperols pobres.

I continuem sense res de nou. Perquè uns pocs són els que es queden amb les millors terres, lluny d’aquestes amenaces abocant, com deia l’alcalde de Bogotà, a milions de camperols a amuntegar-se en els pocs metres que queden als marges dels llits naturals dels rius.

En fi, ara toca veure què s’ha après amb aquestes 83 morts anunciades d’un desastre no tan natural.  O bé, parafrasejant la dona que esmentàvem al principi: ara que ja ho saben, faran res per evitar que això torni a passar?

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús