Colòmbia, una mica més lluny de la pau (i 2)

2014-10-29t170141z_1007890001_lynxmpea9s0so_rtroptp_3_latinoamerica-colombia-farc-paz_jpg_1718483346La gent de pau – que a hores d’ara no és majoria en aquest país ofegat per la cultura de la violència – està desolada. Els diàlegs de L’Havana, que han de posar fi a un conflicte de sis dècades, estan topant amb entrebancs cada vegada més difícils de superar. Quan no són els uns, són els altres. I ara ja no hi ha ni treva guerrillera ni cessament de bombardejos governamentals.

Diuen que negociar sota el foc no és cap problema; que, de fet, res del que pugui passar en el camp de batalla hauria de tenir conseqüències a la taula de L’Havana. Però per aquesta gent de pau – poca i mal vista en aquest país, insisteixo – la treva del proppassat desembre i el cessament de bombardejos semblava donar ales al procés de pau i generava una sensació de confiança amb què aquell era el bon camí.

Però – com ja apuntava a l’anterior post – la patinada guerrillera del 14 d’abril de matar onze soldats i la contundent resposta de l’exèrcit de bombardejar un campament de les FARC, matant 26 guerrillers, el 21 de maig, i el recruament del conflicte que ha vingut tot seguit, han fet que tot torni gaire bé al punt de sortida.

Ara aquesta gent de pau, aquesta poca gent, comença a caure en el desànim, després d’uns mesos on tot pintava força bé.

A tall d’exemple, la premsa colombiana recollia aquesta frase d’un dels caps de les FARC, membre de la delegació negociadora a Cuba: “Estem cada vegada més prop de l’abisme”. Mentre, per la seva part, l’ex senadora i activista pels drets humans, Piedad Córdoba, en el seu compte de twitter va resumir la situació dient que “no ens hem d’enganyar, s’està bombardejant la pau”, en una clara referència als recents bombardejos de l’exèrcit contra posicions guerrilleres.

Tan a prop i ara tan lluny

Abans de l’abril, uns i altres semblaven coincidir en què s’estava ben a prop de la signatura d’un acord definitiu. De fet, aquesta percepció podria ser la que va dur a la guerrilla a declarar el cessament unilateral indefinit dels combats, en previsió de que el govern colombià faria el mateix. La resposta del president Santos, tanmateix, es va limitar a ordenar la suspensió dels bombardejos contra les posicions insurgents. Tot i que era un pas molt tímid, la mesura va molestar a una gran part d’aquesta societat abduïda per la cultura de la violència. La poca gent de pau, però, ho va celebrar.

Si bé els bombardejos es van aturar, l’exèrcit continuava els seus operatius contra les unitats guerrilleres, obligades – per la treva – a amagar-se i defugir qualsevol enfrontament, la qual cosa els posava en una situació força vulnerable. Volia l’exèrcit amb aquest ininterromput encalçament provocar un pas en fals de la insurgència, com va ser la matança d’onze soldats el 14 d’abril, obligant el president a tornar a autoritzar els bombardejos?

No és cap secret que les forces armades colombianes no se senten gens còmodes amb els diàlegs de L’Havana, com tampoc és cap secret que el principal partit de l’oposició, el Centro Democrático de l’ex president Álvaro Uribe, vol trencar les negociacions. I que ho farà tan bon punt torni al poder el 2018, si guanya les eleccions.

Les FARC no tenen cap possibilitat, si més no a curt i mitjà termini, de guanyar aquesta guerra. I l’estat no està en condicions d’anihilar la guerrilla. I mentre el govern colombià, que està venent la imatge d’un país pacificat als inversors estrangers, necessita la pau, la guerrilla ha de sortir del cul de sac on es troba. Estan condemnats a entendre’s… i, sobretot, abans de les properes eleccions, el 2018.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús