I tot s’ha tornat a sortir de mare

2Imaginem que tanquem un gos en una gàbia i el comencem a burxar amb un pal, a donar-li cops pertot arreu aprofitant que no pot defensar-se. De sobte, el gos obre la gàbia i clava una queixalada a la mà que l’està atacant. I, ves per on, que la premsa decideix publicar la notícia dient que un gos, que semblava tranquil, amb traïdoria, ha mossegat una persona. Polítics, periodistes i líders d’opinió clamen al cel advertint del perill que suposa l’animal per als nostres fills i filles… què pensarà, doncs, la gent del carrer, que no té més informació que la que li donen els mitjans oficialistes? Òbviament que l’únic dolent de la pel·lícula és el gos.

Òbviament no estem parlant de gossos. Així que canviem els protagonistes i posem que l’animal engabiat, que s’ha compromès a no utilitzar la seva força, és un grup armat enfrontat a un Estat i que la persona que se n’aprofita és l’exèrcit d’aquest Estat. I especifiquem una mica més: posem que parlem de Colòmbia.

A peu de carrer, ja ningú sap què està passant entre la guerrilla i el govern. Les FARC havien dit que no atacarien i ho van fer. El que no es tan conegut és que el govern del president colombià, Juan Manuel Santos, sembla que va interpretar que amb la treva unilateral declarada pels insurgents el desembre de 2014, la guerrilla es deixaria bombardejar, assetjar i fins i tot exterminar en el que semblava que anaven a ser els darrers dies de la guerra. I no.

Ara, tot s’ha sortit un altre cop de mare. El govern ataca, la guerrilla respon o a l’inrevés. Tant se val. Tot allò que s’havia recorregut fins a l’abril s’ha desfet en unes poques setmanes i continua desfent-se en el que portem de maig i juny. Als bombardejos governamentals contra posicions guerrilleres – amb algunes víctimes de les que en diuen col·laterals, per cert – hi ha una contundent resposta dels rebels: una onada d’atemptats per part de les FARC va deixar les ciutats costaneres de Buenaventura i Tumaco a les fosques, el vessament de 3.100 barrils de petroli de 19 camions cisterna a Puerto Asís, al sud del país, a més dels atemptats contra l’oleoducte transandí, entre d’altres sabotatges, han tingut un dramàtic impacte en el medi ambient… però també en l’economia nacional.

La guerra, doncs, ha tornat amb tota la seva cruesa a Colòmbia, en un moment en què, ingènuament, molts pensàvem que això ja estava acabant-se. Perquè si una cosa queda clara amb aquesta nova onada d’atacs, per més que els analistes oficials diguin el contrari, es que la guerrilla continua operativa, especialment al sud del país.

El que les FARC volen és forçar un alto el foc bilateral. De fet, el mateix  expresident colombià i actual secretari general de la Unió de Nacions Sudamericanes, Unasur, Ernesto Samper, aposta també per un cessament bilateral del foc, recordant que això evitaria més morts i, per descomptat, més danys a les finances colombianes.

Els sabotatges de les FARC demostren, en primer lloc, que la guerrilla encara té capacitat militar i que, per tant, pot parlar de tu a tu amb els interlocutors del govern colombià a les negociacions de L’Havana; en segon, afebleixen la imatge del govern davant l’opinió pública atiada per una ferotge campanya de l’oposició ultradretana – el Centre Democràtic d’Álvaro Uribe – que es frega les mans amb el desprestigi del president Juan Manuel Santos; i, finalment, envia un missatge als inversors internacionals amb què diu comptar el govern colombià per desenvolupar el país: no tota Colòmbia està sota control de l’Estat.

La pregunta que ens queda per fer és aquell etern “qui bono” (a qui beneficia tot això?). No als colombians, això per descomptat. Però d’això ja en parlarem en un proper post.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús