Arxiu del mes: agost 2015

Reflexions sobre la crisi dels deportats colombians des de Veneçuela

dissabte, 29/08/2015

Nena ColòmbiaDosquebradas, Risaralda, Colòmbia: una munió de gent mira en un bar a l’aire lliure al costat d’un mercat les notícies. El president del país, Juan Manuel Santos, els està parlant de la dramàtica situació d’un miler dels seus conciutadans que estan sent expulsats de Colòmbia. El cap del govern assegura que l’executiu està fent tot el possible per ajudar els seus compatriotes. La ràbia contra Veneçuela es dibuixa l’esguard d’aquells homes que miren la tele…

Recordo una història de la que se’n feia ressò, recentment, un mitjà espanyol. La de Mauricio Gutiérrez. Portava 15 anys vivint al barri. El van detenir camí de la feina i ja no el van deixar tornar a casa. En 48 hores l’estaven despatxant cap el seu país, Colòmbia. Ningú va informar la dona, també colombiana, que l’havien detingut. Un malson per a ella que el va buscar per hospitals, va trucar aquí i allà… Ningú no en sabia res. Quan es va assabentar del que havia passat – la detenció i expulsió express -, la dona va haver de malvendre-ho tot a corre-cuita, treure les filles de l’escola i marxar cap a Cali a on el seu marit havia estat deportat.

Històries com aquestes – diuen – tenen lloc aquests dies a Veneçuela. I la premsa espanyola i la colombiana s’han fa creus de la crueltat del règim chavista… Però aquesta historia que acabem de contar de detenció i expulsió passava a la ciutat de València, la del País Valencià, fa tot just uns mesos i el responsable no era el ‘dictador’ Maduro, sinó el ‘demòcrata’ Rajoy.

Com aquesta història del tal Mauricio Gutiérrez, de Cali, recollida pel diari El País, n’hi ha milers als Estats Units i a la Unió Europea. La diferència és que, en aquests casos, el govern colombià no mou un dit ni mobilitza la seva diplomàcia com ara fa amb el seu veí veneçolà. I als mitjans de comunicació se’ls en fot. Tampoc he vist mai l’autòcrata ultradretà Álvaro Uribe, ara a l’oposició, demanant mà dura contra europeus i nord-americans per haver expulsat – ara sí que ho són – als seus compatriotes.

Amb tot – és una opinió personal, és clar – ni al govern ni a l’oposició ultradretana colombiana els importa què els passa als seus mil i escaig conciutadans expulsats del país veí. És tracta d’aprofitar el moment per atiar l’odi dels colombians cap el seus veïns veneçolans.

I la ironia de tot plegat és que els que ara clamen al cel per la situació a la frontera són els responsables que Colòmbia sigui el segon país amb més expulsats de la seva terra: més de sis milions de desplaçats d’una població de 45 milions d’ànimes. A aquests cal afegir els que han fugit per les raons que siguin a altres països: entre d’altres, als Estats Units en són més de 900.000, a Espanya són 221.000 i a Catalunya, 37.000. En total, serien uns 4,2 milions de persones. D’aquestes, 684.000 viuen a Veneçuela, de les quals, almenys, 200.000 serien persones necessitades de protecció internacional, segons l’agència de l’ONU per als refugiats (ACNUR). Fent una senzilla suma, tenim que més de deu milions de colombians han estat expulsats de la seva pròpia terra…

Això no treu que el que està passant a la frontera no sigui un drama. La tragèdia personal de la majoria dels poc més de 1.100 expulsats colombians de Veneçuela és esfereïdora. Les històries que ens arriben de la zona són realment dramàtiques. És cert que molts són paramilitars, contrabandistes i petits delinqüents, com cert és que s’han trobat armes i fins i tot una presó clandestina… Però també és cert que molts colombians viuen a Veneçuela perquè Colòmbia és per a molts d’ells un infern de violència, terror i corrupció. Que més d’un 20 per cent de la població no pugui viure a la seva pròpia terra diu molt poc a favor de la gestió que se n’ha fet fins ara del país. Però d’això no en parla ni Santos, ni Uribe, ni els seus mitjans…

Defensar els drets humans continua sent un perillós ofici a Colòmbia

dilluns, 24/08/2015
Foto: Fundación Chapola, Colòmbia.

Foto: Fundación Chapola, Colòmbia.

Fa dos anys quasi exactes que escrivia un article sobre ‘l’ofici més perillós’. I no parlava de militars, policies o periodistas, sinó de defensors i defensores dels drets humans. I fa dos anys recordava que la xifra d’atacs, mortals o no, contra aquestes persones anava en augment.

Si bé la bona notícia és que encara hi ha qui advoca pels drets dels més vulnerables – comunitats indígenes, afrodescendents, camperols desplaçats, etc. -, la mala notícia és que les xifres d’atacs a aquests defensors no han deixat de créixer any rere any. Segons les dades del primer semestre de 2015 la situació és més que preocupant.

En efecte, no és gens fàcil ni segur ser defensor o defensora dels drets humans a Colòmbia. Només en el decurs dels sis primers mesos d’enguany, les agressions contra aquests i aquestes – emprant el mateix període de 2014 com a referència – han passat de les 194 agressions del primer semestre de 2014 a les 399 del primer mig any de 2015.

Les amenaces, atemptats i assassinats contra aquests i aquestes activistes formen part de la quotidianitat colombiana. No sembla, doncs, que defensar aquestes persones sigui una prioritat ni per al govern  ni per al principal partit de l’oposició – el Partido de la U de Juan Manuel Santos i el Centro Democrático d’Álvaro Uribe, respectivament – ni per a la Fiscalia General de la Nació.

El tema és certament greu: d’ençà que Juan Manuel Santos va accedir a la presidència del país (2010) han estat amenaçats uns 1.500 defensors i defensores dels drets humans , dels qual 320 han estat assassinats.

Entre gener i juny de 2015, es van produir 399 agressions individuals contra defensors i defensores dels drets humans:

  • 332 amenaces,
  • 34 assassinats,
  • 25 atemptats,
  •   4 detencions arbitràries,
  •   3 casos d’ús arbitrari del sistema penal i
  •   1 robatori d’informació.

Segons dades de 2015 del Sistema d’Informació sobre Agressions contra Defensors de Drets Humans a Colòmbia (SIADDHH), els paramilitars serien culpables del  72% dels casos; un 22% correspondria a Desconeguts (probablement Bandes Criminals formades per ex paramilitars) i un 5% a agents estatals. Les guerrilles de les FARC i l’ELN apareixen només en 3 casos, dels quals un és un homicidi a mans de l’ELN.

Les amenaces van en augment. I no sembla que la situació tingui tendència a millorar; és més, es calcula que entre 2014 i el que portem de 2015 hi ha hagut un augment del 216% d’amenaces… I això s’ha concretat en què cada dia 2 defensors dels drets humans víctimes d’atacs i que cada cinc dies un n’és assassinat.

Colòmbia es queda enrere

divendres, 14/08/2015

Foto: Fundación Chapola

Sembla que les economies sudamericanes van creixent i fins i tot la qualitat de vida de llurs ciutadans va millorant. Aquí a Colòmbia tothom parla de Xile. Ja fa uns anys que corre la veu que allí hi ha feina i moltes colombianes i colombians han fet, fan i faran les maletes per emigrar-hi. També parlen de l’Argentina, el Brasil i l’Uruguai. I amb la boca més petita, igualment, es passa la veu que al Perú i l’Equador les coses estan canviant. I de Veneçuela tots coincideixen en què, si més no, la gent té casa, menjar, salut i educació. En altres paraules: allà on hi ha hagut governs d’esquerra i democràtics, allà on s’està fet front, amb més o menys eficàcia, a la corrupció, els països han prosperat i les condicions i qualitat de vida de la gent han mostrat millores tangibles.

Però Colòmbia queda enrere. Els indicadors de l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH) de l’any 2014 situen el país en el lloc 98 d’un llistat de 187. En la mateixa posició que l’Equador, pel darrere només té Paraguai i Bolívia.

Què està passant a Colòmbia? Moltes colombianes i colombians no entenen per què si tot va tan bé com diuen els discursos del seu president del país, Juan Manuel Santos, res no canvia en les seves vides.

La realitat és que la moneda colombiana, el pes, va perdent força; la sensació d’inseguretat a les ciutats i al camp continua sent, probablement, una de les més altes d’Amèrica Llatina; algunes multinacionals han començat a fer maletes i estan abandonant el país…

El lliure comerç no funciona

Anem a pams. Si bé la violència quasi-endèmica de Colòmbia té molt a veure amb la dura situació del país, les directrius econòmiques que han seguit els governs colombians, i l’actual no n’és l’excepció, estan impedint que aquesta nació sudamericana es pugi al carro del progrés que està beneficiant els seus veïns.

En efecte, el lliure comerç està deixant sense feina els colombians. Al contrari del que molts pensaven, la deslocalització d’empreses, que molts creien que arribaria de la mà del Tractat de Lliure Comerç (TLC) amb els Estats Units, no beneficia tant e Colòmbia, com s’està venent des de fa anys.

Ara resulta que surt més barat produir als Estats Units o Canadà i fins i tot a Europa. I això fa que algunes empreses colombianes hagin començat a ‘terceritzar’, si més no, part de la seva producció a països més rics.

Per exemple, l’emblemàtica empresa colombiana de pastisseria industrial Ramo produeix els seus dònuts a Catalunya i la seva crema de cacau al Canadà; l’empresa Mondelez de Cali, que fa xiclets, ara els produeix a Mèxic i els importa perquè els surt més rendible que fer-ho des de casa. I així, una llarga llista d’empreses ja no veuen Colòmbia com un país on invertir o on produir.

Res d’això no és nou. La desindustrialització a Colòmbia és un fenomen que ve de trenta anys enrere. La indústria té cada vegada menys pes en el PIB i en l’ocupació. Mentre fa uns vint-i-cinc anys la indústria colombiana suposava un 24% del PIB, actualment es mou pels voltants del 10%. I quant a l’ocupació, la indústria que trenta anys enrere suposava el 25% del total de l’ocupació, ara tot just arriba al 13%.

A això cal afegir-hi una dramàtica situació al camp. Per fer-nos una idea de la dimensió del problema, només cal fixar-nos en què el 60% de les terres estan en mans d’un 1% dels propietaris agrícoles.

La indústria i el camp colombians estan en crisi. Quasi sis milions de persones han hagut de fugir de les seves cases per les diferents formes de violència que assoten el país.

Estat en fallida?

És doncs Colòmbia, com alguns suggereixen, un estat en fallida? És obvi que, a hores d’ara, no ho és. Entre d’altres coses pel suport que, de moment, té dels Estats Units, que no poden permetre’s – si més no a hores d’ara – perdre el seu gran aliat a la regió. Però els temps estan canviant.

Washington ha hissat de nou la seva bandera a Cuba i busca alguna mena d’enteniment amb la revolució bolivariana veneçolà. I això fa que, potser, Colòmbia deixarà de ser la nina dels ulls dels Estats Units a l’Amèrica Llatina. I si la nova política d’Obama qualla, aleshores Colòmbia tindrà seriosos problemes per no caure en fallida.

 

 

 

 

 

Dones indígenes recorren els seus territoris denunciant la violència contra elles

dimarts , 4/08/2015

Presentación1Aquesta és una altra d’aquelles notícies de les que no en parlaran els mitjans de comunicació colombians: dones indígenes denuncien la seva situació i ho fan en les multicolors ‘chivas’ (els vells autobusos que recorren les àrees rurals del país) per arribar als indrets més oblidats del departament del Cauca, al sud del país.

En efecte, des de demà 5 i fins el 7 d’agost, dones indígenes de diferents ètnies, especialment Nasa i Misak, sortint des del municipi de Jambaló, recorreran parts dels seus territoris per recordar com el conflicte armat colombià està afectant les dones indígenes. I ho faran creuant zones assotades pel conflicte armat on encara es pateixen el desplaçament forçós, els assassinats selectius i les massacres. Una terra que coneixen bé i en la qual intenten continuar vivint d’acord amb les pràctiques culturals ancestrals.

La idea d’aquesta iniciativa, que ha aconseguit el suport d’ONG i organismes internacionals, és donar a conèixer les violències que han sofert les dones indígenes i recordar que les dones d’aquestes comunitats continuen resistint a la lògica de la violència dels diferents grups armats (exèrcit, paramilitars i guerrilla).

Aquesta – diuen elles mateixes – és una iniciativa creada per i per a les dones. Dones que han resistit, resisteixen i resistiran tot el que calgui i que no pensen deixar de treballar perquè es respectin els seus drets i els de llurs comunitats.