Reflexions sobre la crisi dels deportats colombians des de Veneçuela

Nena ColòmbiaDosquebradas, Risaralda, Colòmbia: una munió de gent mira en un bar a l’aire lliure al costat d’un mercat les notícies. El president del país, Juan Manuel Santos, els està parlant de la dramàtica situació d’un miler dels seus conciutadans que estan sent expulsats de Colòmbia. El cap del govern assegura que l’executiu està fent tot el possible per ajudar els seus compatriotes. La ràbia contra Veneçuela es dibuixa l’esguard d’aquells homes que miren la tele…

Recordo una història de la que se’n feia ressò, recentment, un mitjà espanyol. La de Mauricio Gutiérrez. Portava 15 anys vivint al barri. El van detenir camí de la feina i ja no el van deixar tornar a casa. En 48 hores l’estaven despatxant cap el seu país, Colòmbia. Ningú va informar la dona, també colombiana, que l’havien detingut. Un malson per a ella que el va buscar per hospitals, va trucar aquí i allà… Ningú no en sabia res. Quan es va assabentar del que havia passat – la detenció i expulsió express -, la dona va haver de malvendre-ho tot a corre-cuita, treure les filles de l’escola i marxar cap a Cali a on el seu marit havia estat deportat.

Històries com aquestes – diuen – tenen lloc aquests dies a Veneçuela. I la premsa espanyola i la colombiana s’han fa creus de la crueltat del règim chavista… Però aquesta historia que acabem de contar de detenció i expulsió passava a la ciutat de València, la del País Valencià, fa tot just uns mesos i el responsable no era el ‘dictador’ Maduro, sinó el ‘demòcrata’ Rajoy.

Com aquesta història del tal Mauricio Gutiérrez, de Cali, recollida pel diari El País, n’hi ha milers als Estats Units i a la Unió Europea. La diferència és que, en aquests casos, el govern colombià no mou un dit ni mobilitza la seva diplomàcia com ara fa amb el seu veí veneçolà. I als mitjans de comunicació se’ls en fot. Tampoc he vist mai l’autòcrata ultradretà Álvaro Uribe, ara a l’oposició, demanant mà dura contra europeus i nord-americans per haver expulsat – ara sí que ho són – als seus compatriotes.

Amb tot – és una opinió personal, és clar – ni al govern ni a l’oposició ultradretana colombiana els importa què els passa als seus mil i escaig conciutadans expulsats del país veí. És tracta d’aprofitar el moment per atiar l’odi dels colombians cap el seus veïns veneçolans.

I la ironia de tot plegat és que els que ara clamen al cel per la situació a la frontera són els responsables que Colòmbia sigui el segon país amb més expulsats de la seva terra: més de sis milions de desplaçats d’una població de 45 milions d’ànimes. A aquests cal afegir els que han fugit per les raons que siguin a altres països: entre d’altres, als Estats Units en són més de 900.000, a Espanya són 221.000 i a Catalunya, 37.000. En total, serien uns 4,2 milions de persones. D’aquestes, 684.000 viuen a Veneçuela, de les quals, almenys, 200.000 serien persones necessitades de protecció internacional, segons l’agència de l’ONU per als refugiats (ACNUR). Fent una senzilla suma, tenim que més de deu milions de colombians han estat expulsats de la seva pròpia terra…

Això no treu que el que està passant a la frontera no sigui un drama. La tragèdia personal de la majoria dels poc més de 1.100 expulsats colombians de Veneçuela és esfereïdora. Les històries que ens arriben de la zona són realment dramàtiques. És cert que molts són paramilitars, contrabandistes i petits delinqüents, com cert és que s’han trobat armes i fins i tot una presó clandestina… Però també és cert que molts colombians viuen a Veneçuela perquè Colòmbia és per a molts d’ells un infern de violència, terror i corrupció. Que més d’un 20 per cent de la població no pugui viure a la seva pròpia terra diu molt poc a favor de la gestió que se n’ha fet fins ara del país. Però d’això no en parla ni Santos, ni Uribe, ni els seus mitjans…

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús