Arxiu del mes: setembre 2015

Doncs Veneçuela tampoc està tan malament!

dijous, 24/09/2015

frontera_vielma_mora_jpg_1718483346L’ex president i, suposo que també ex socialista, espanyol, Felipe González, ens va deixar recentment la perla de que Pinochet respectava més els drets humans que Nicolás Maduro. Un comentari que ens ha deixat perplexos a més d’un i d’una. I no hauria de ser així. Perquè els comentaris i opinions contra Veneçuela – aquells que fan ‘conec una persona que no té paper de vàter, fa cua per comprar arròs i l’han atracat…’ – els hem d’escoltar dia sí dia també.

Conec uns quants coIombians i, per descomptat, alguns veneçolans que parlen meravelles de Veneçuela. Però això, per si mateix, no vol dir que Veneçuela estigui bé. O sí. Així que el que proposo és que en lloc d’opinar de Veneçuela, en parlem amb dades a la mà. En lloc d’insultar al seu president, Nicolás Maduro, – sembla que queda bé fer-ho – i tot el que representa la revolució bolivariana, suggereixo que mirem tot el que s’ha aconseguit i s’està fent per millorar les condicions i qualitat de vida dels veneçolans i les veneçolanes.

Parlem d’aquests drets que Felipe González o Pilar Rahola o Bertín Osborne o aquell pintoresc cambrer de Madrid no semblen tenir presents quan parlen d’aquell país.

Veneçuela, un país de 29 milions d’habitants, està en camí d’eradicar la fam. Ho diu la FAO (no el govern veneçolà). Això no treu que el 5% de la seva població encara passi gana; però no hi ha morts de fam com passa a altres països de la zona, Colòmbia sense anar més lluny, el país que tan agrada a Felipe González – ja en té la ciutadania! –.

Parlem del dret a l’educació: 100% dels infants estan escolaritzats. I d’aquests, 4 milions mengen a l’escola gratuïtament. I no només això, Veneçuela ha donat educació superior gratuïta mitjançant una xarxa de 43 universitats públiques, a 2.600.000 estudiants.

Sobre la salut, un altre dret, la revolució bolivariana ha donat cobertura sanitària a veneçolans i estrangers – la majoria d’ells colombians – mitjançant 13.750 ambulatoris i una xarxa de més de 200 hospitals públics. Potser no tinguin totes les eines i equipaments que tenen els nostres hospitals, però els seus metges i metgesses es desviuen per oferir una atenció com cal i per a tothom.

Un altre és el dret a l’habitatge. Primer Chávez i després Maduro han impulsat una política d’habitatge que ha permès el lliurament de 735.000 cases gratuïtes (de les quals 170.000 han estat per a famílies estrangeres (colombianes) que resideixen en aquest país!).

En fi, podríem seguir amb el dret a l’esbarjo, el dret a l’aigua, al dret a una pensió, el dret a… Tanmateix, la pregunta és per què tothom es creu amb dret a atacar i a qüestionar una revolució pacífica i amb rostre humà com és la veneçolana?

Potser ens caldria un Aylan colombià?

divendres, 18/09/2015

nen aylanMirant les notícies a la tele, la doble pregunta de la Patrícia, una desplaçada per la violència a Colòmbia, no m’agafa de sorpresa. La primera part fa: Per què el govern [colombià] posa el crit al cel per a un miler de compatriotes que han estat expulsats de Veneçuela i s’oblida de tots els altres? La segona era inevitable: què tenen aquests refugiats [sirians] que són a Europa que generen tanta solidaritat?

De la primera pregunta ja n’hem parlat en posts anteriors. De la segona…

Certament, al·lucino amb la resposta ciutadana als refugiats de l’Orient Mitjà que intenten arribar a Europa. Em trec el barret davant les múltiples iniciatives de la societat civil i d’algunes institucions – els ajuntaments o l’Església catòlica, per exemple – per ajudar aquestes i aquests refugiats que l’únic que volen es poder refer llurs vides lluny d’un conflicte que, en aquest cas, ha tingut la sort d’haver estat retransmès per la tele. I, òbviament, no entenc aquest divorci entre la societat europea i els seus dirigents, que presumptament haurien de respondre a la voluntat popular. Crec que d’això tracta la democràcia: jo et voto perquè tu em representis…

I ara recupero la pregunta de la Patrícia: Què tenen aquestes i aquests refugiats que no tinguin els altres? O reformulem-la: què els caldria a aquestes i aquests refugiats, menys o més invisibles, per generar una resposta ciutadana (no parlo dels polítics) com la que han merescut els de Síria i Iraq?

No m’agradaria creure que es tracta d’una moda. Continuo veient una gran dignitat en la societat europea i una gran indignitat en la seva classe dirigent, que tot just aquesta setmana es reunia a Brussel·les per no decidir res, per regatejar amb les vides de milers de persones, deixant, això sí, que la feina bruta la faci el mar, el desert, les tanques… i, per descomptat, policia i exèrcits.

I tot i que m’agrada, insisteixo, la resposta dels ciutadans i les ciutadanes de la Unió Europea, em sap greu el silenci i l’oblit en què continuen milions de persones que també han hagut de fugir de la seva terra. Així que, fent volar coloms, no seria aquest el moment de tractar el tema dels 60 milions de refugiats i desplaçats com un problema mundial al qual cal donar una resposta global seriosa?

Què li he respost a la Patrícia? A la primera pregunta – la del president Santos i de l’ex president Uribe, i les seves llàgrimes de cocodril pels deportats de Veneçuela – que és política. A la segona, m’ha sortit del cor, que potser ens caldria un Aylan colombià.

 

 

Una ràpida reflexió a propòsit del Dia del Cooperant

dimecres, 9/09/2015

DSC00019Tinc una excel·lent imatge dels i de les cooperants – la majoria bascos i catalans, per cert – que als anys 80 treballaven a l’Amèrica Llatina. La majoria – no tots, és clar – eren gent molt ben preparada. No ho dic perquè arribessin a llurs destinacions carregats de coneixements, sinó més aviat perquè hi arribaven plens de bona fe, d’il·lusions i de somnis. Eren persones conscients de que rebrien molt més del que podrien mai oferir. I tot el seu talent el posaven a disposició de les persones i les comunitats a les que servien. Servir, aquest era el concepte. Vaig tenir el privilegi de coneixe’n molts gràcies als viatges puntuals que feia amb les oenegè per a les que he treballat.

Ara, vint i tants anys després, els i les cooperants que conec gràcies a viure a l’Amèrica Llatina, tenen molt poc a veure amb aquells entusiastes idealistes dels anys 80. Els d’avui tenen molts estudis – màsters en cooperació i acció humanitària, títols en economia, sociologia, antropologia, domini de l’anglès, control de les eines informàtiques… – i lliuren uns impecables informes semestrals i anuals. És a dir, solen fer una molt bona feina.  Però què queda d’aquella vocació de servei que feia de les i els cooperants gent que valia la pena conèixer, de la que podíem aprendre en humanitat i a la que podíem admirar? Enlloc.

Les oenegè i els organismes internacionals prioritzen titulacions, seriositat, capacitat de gestió i control de les emocions… és a dir, persones que orienten la seva feina a obtenir resultats tangibles, independentment de la realitat en què es mouen. Aleshores, on queda l’acompanyament d’una comunitat, la integració en el seu dia a dia, formar part d’un projecte en comú?

Crec que el Dia del Cooperant que ahir celebràvem hauria de servir per reflexionar sobre quin tipus de persona pot fer aquesta feina. I jo el que tinc clar és que la línia que, des de fa dues dècades, han pres les organitzacions internacionals i no governamentals – la d’enviar professionals que tant poden venir a una comunitat empobrida i vulnerable dels Andes com treballar a la Borsa de Barcelona – no és l’encertada.

A Colòmbia, el cas que conec de més a prop, i a altres països de l’Amèrica Llatina, continuen sent necessaris els i les cooperants. Però no gent arrogant – d’això en tenim per donar i per vendre! -, ni gent amb totes les respostes, amb els seus DAFO i cronogrames, ni els anomenats paracaigudistes, que cauen del cel, fan la seva feina i així com han arribat desapareixen. Altrament, si bé la formació és important, el que cal és gent humil, bona gent, amb seny, per descomptat, i paciència, capacitat d’improvisació, de perdre el temps amb xerrades que no duen enlloc, amb els sentiments a flor de pell, capaç d’estimar i de deixar-se estimar… si no, què punyetes ha vingut a fer aquí?

I el President es vana “d’haver fet les coses bé”

diumenge, 6/09/2015

IMGA0161Una veïna, donya Ofelia, em deia que havia fet bé emigrant a Colòmbia perquè al seu país s’hi podia viure bé i sense problemes. “Aquí no ens falta de res”, em diu aquesta dona que, un mes rere l’altre – sempre pels volts del dia 20 – m’ha estat demanant diners per poder comprar menjar. Ara però, aquesta data s’ha avançat al 15… Així que li pregunto sobre el preu del ‘mercat’ (la compra). “Està impossible”, reconeix. I, immediatament, es consola dient que “pitjor estan a Veneçuela” (És el discurs dels mitjans de comunicació).

De la manera més didàctica possible intento explicar-li que la situació al seu país no és tan bona com diuen a la tele ni com presenten els polítics. “Es que tothom menteix. Ja ens han acostumat”, em respon. Però insisteix en què “viure a Colòmbia és una sort”.

Amb tot, no em cansaré de repetir que hi ha dues colòmbies: una de falsa, la que venen els mitjans de comunicació locals; i una de debò, la de la immensa majoria de persones que viuen en la pobresa i el d’una bona part d’aquestes que viuen en l’extrema pobresa.

Si ens fiem del discurs triomfalista del govern, retransmès puntualment pels principals mitjans de comunicació, el país va en la direcció adequada. Atenció al que deia el president colombià, Juan Manuel Santos, el proppassat 20 de juliol, tot i reconèixer que aquests són temps difícils, i que, per descomptat, els altres estan pitjor:

“I què s’espera de Colòmbia? Es preveu que creixerem menys que l’any passat, per descomptat, però segons el Fons Monetari Internacional, creixerem almenys sis vegades més que la mitjana dels països de l’Amèrica Llatina. I per què? Perquè segons els analistes i els mercats, que són els jutges més implacables, hem fet les coses be”.

En efecte, malgrat la tangibilitat d’una pobresa que no deixa de créixer, els comentaris solen ser que el país va bé!

Xifres que parlen per elles mateixes

Des de fa mesos, el pes colombià no ha fet més que caure en relació al dòlar i a altres divises, passant aquest agost la barrera psicològica dels 3.000 pesos colombians per dòlar. I això s’ha concretat en què el poder adquisitiu dels colombians ha caigut en quasi un 30%.

Cal recordar, d’altra banda, en primer lloc, que el país té contret un deute de més de 90.000 milions de dòlars… un dòlar que ara els costa als colombians un 26% més que fa mig any. I, en segon lloc, que les entrades pel petroli – que representa un 16 % dels ingressos fiscals del país – semblen en caiguda lliure. El preu del barril ha passat dels 96 dòlars, l’agost de 2014, als 43 dòlars de l’agost de 2015. A més en el primer semestre de 2015 les vendes del petroli i derivats han caigut en un 54%…

En fi, que tot puja és ben fàcil de veure. Els rètols dels preus de telèfons, electrodomèstics i vehicles marquen cada dia xifres més altes. Alguns diuen que això no és problema: es tracta, simplement, de no canviar cada any de telèfon, de tele i mantenir el cotxe… I no els falta raó.

Però la clatellada de debò arribarà els propers mesos i, especialment, l’any vinent, quan els consumidors vegin com els productes alimentaris pugen encara més. I això té una explicació ben senzilla: els costos dels productes per al camp (fosfats, fungicides, insecticides, vitamines per al bestiar, etc.), la majoria importats per cinc empreses internacionals – i que cal pagar al canvi del dòlar –, estan fent que la producció agropecuària sigui molt més costosa.

El pitjor està per arribar…