Una ràpida reflexió a propòsit del Dia del Cooperant

DSC00019Tinc una excel·lent imatge dels i de les cooperants – la majoria bascos i catalans, per cert – que als anys 80 treballaven a l’Amèrica Llatina. La majoria – no tots, és clar – eren gent molt ben preparada. No ho dic perquè arribessin a llurs destinacions carregats de coneixements, sinó més aviat perquè hi arribaven plens de bona fe, d’il·lusions i de somnis. Eren persones conscients de que rebrien molt més del que podrien mai oferir. I tot el seu talent el posaven a disposició de les persones i les comunitats a les que servien. Servir, aquest era el concepte. Vaig tenir el privilegi de coneixe’n molts gràcies als viatges puntuals que feia amb les oenegè per a les que he treballat.

Ara, vint i tants anys després, els i les cooperants que conec gràcies a viure a l’Amèrica Llatina, tenen molt poc a veure amb aquells entusiastes idealistes dels anys 80. Els d’avui tenen molts estudis – màsters en cooperació i acció humanitària, títols en economia, sociologia, antropologia, domini de l’anglès, control de les eines informàtiques… – i lliuren uns impecables informes semestrals i anuals. És a dir, solen fer una molt bona feina.  Però què queda d’aquella vocació de servei que feia de les i els cooperants gent que valia la pena conèixer, de la que podíem aprendre en humanitat i a la que podíem admirar? Enlloc.

Les oenegè i els organismes internacionals prioritzen titulacions, seriositat, capacitat de gestió i control de les emocions… és a dir, persones que orienten la seva feina a obtenir resultats tangibles, independentment de la realitat en què es mouen. Aleshores, on queda l’acompanyament d’una comunitat, la integració en el seu dia a dia, formar part d’un projecte en comú?

Crec que el Dia del Cooperant que ahir celebràvem hauria de servir per reflexionar sobre quin tipus de persona pot fer aquesta feina. I jo el que tinc clar és que la línia que, des de fa dues dècades, han pres les organitzacions internacionals i no governamentals – la d’enviar professionals que tant poden venir a una comunitat empobrida i vulnerable dels Andes com treballar a la Borsa de Barcelona – no és l’encertada.

A Colòmbia, el cas que conec de més a prop, i a altres països de l’Amèrica Llatina, continuen sent necessaris els i les cooperants. Però no gent arrogant – d’això en tenim per donar i per vendre! -, ni gent amb totes les respostes, amb els seus DAFO i cronogrames, ni els anomenats paracaigudistes, que cauen del cel, fan la seva feina i així com han arribat desapareixen. Altrament, si bé la formació és important, el que cal és gent humil, bona gent, amb seny, per descomptat, i paciència, capacitat d’improvisació, de perdre el temps amb xerrades que no duen enlloc, amb els sentiments a flor de pell, capaç d’estimar i de deixar-se estimar… si no, què punyetes ha vingut a fer aquí?

1 comentari

  • Josep Campoy i Balaguer

    31/01/2016 17:57

    Felicitats!. Has possat el dit a la llaga. El teu comentari es molt ensertat. Poc esperit de servei i masa arro9gancia. L’eina mes important per als cooperants es la humiltat i sapiguer escoltar als destinataris de la cooperació. Salut i forsa.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús