Potser ens caldria un Aylan colombià?

nen aylanMirant les notícies a la tele, la doble pregunta de la Patrícia, una desplaçada per la violència a Colòmbia, no m’agafa de sorpresa. La primera part fa: Per què el govern [colombià] posa el crit al cel per a un miler de compatriotes que han estat expulsats de Veneçuela i s’oblida de tots els altres? La segona era inevitable: què tenen aquests refugiats [sirians] que són a Europa que generen tanta solidaritat?

De la primera pregunta ja n’hem parlat en posts anteriors. De la segona…

Certament, al·lucino amb la resposta ciutadana als refugiats de l’Orient Mitjà que intenten arribar a Europa. Em trec el barret davant les múltiples iniciatives de la societat civil i d’algunes institucions – els ajuntaments o l’Església catòlica, per exemple – per ajudar aquestes i aquests refugiats que l’únic que volen es poder refer llurs vides lluny d’un conflicte que, en aquest cas, ha tingut la sort d’haver estat retransmès per la tele. I, òbviament, no entenc aquest divorci entre la societat europea i els seus dirigents, que presumptament haurien de respondre a la voluntat popular. Crec que d’això tracta la democràcia: jo et voto perquè tu em representis…

I ara recupero la pregunta de la Patrícia: Què tenen aquestes i aquests refugiats que no tinguin els altres? O reformulem-la: què els caldria a aquestes i aquests refugiats, menys o més invisibles, per generar una resposta ciutadana (no parlo dels polítics) com la que han merescut els de Síria i Iraq?

No m’agradaria creure que es tracta d’una moda. Continuo veient una gran dignitat en la societat europea i una gran indignitat en la seva classe dirigent, que tot just aquesta setmana es reunia a Brussel·les per no decidir res, per regatejar amb les vides de milers de persones, deixant, això sí, que la feina bruta la faci el mar, el desert, les tanques… i, per descomptat, policia i exèrcits.

I tot i que m’agrada, insisteixo, la resposta dels ciutadans i les ciutadanes de la Unió Europea, em sap greu el silenci i l’oblit en què continuen milions de persones que també han hagut de fugir de la seva terra. Així que, fent volar coloms, no seria aquest el moment de tractar el tema dels 60 milions de refugiats i desplaçats com un problema mundial al qual cal donar una resposta global seriosa?

Què li he respost a la Patrícia? A la primera pregunta – la del president Santos i de l’ex president Uribe, i les seves llàgrimes de cocodril pels deportats de Veneçuela – que és política. A la segona, m’ha sortit del cor, que potser ens caldria un Aylan colombià.

 

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús