Vivim en democràcia? A propòsit del tancament de TV3 al País Valencià

divendres, 18/02/2011

El tancament de les emissions televisives catalanes al País Valencià és un atemptat cultural d’una gravetat democràtica brutal. Durant vint-i-cinc anys, gràcies a l’ esforç econòmic i social d’una part significativa de la societat valenciana liderat per Acció Cultural del País Valencià (ACPV) ha estat possible veure els diversos canals de la televisió catalana. Aquesta no ha estat una iniciativa minoritària, ja que els repetidors es van col•locar gràcies a aportacions de 150.000 persones, i la campanya per la iniciativa legislativa popular (ILP) al Congrés de Televisió sense fronteres va assolir aquest any passat la signatura de 600.000 persones. No és poca cosa.

Sembla mentida que en un moment que hom pot veure un gran nombre de cadenes d’arreu del món, una iniciativa ciutadana d’aquesta envergadura i transcendència cultural i lingüística sigui torpedinada agressivament per la Generalitat Valenciana. En quina democràcia vivim on un govern escollit majoritàriament no només prohibeix sinó que multa reiteradament el dret d’expressió i recepció televisiva demandada i finançada per una part significativa de la població del seu territori? Com en una dictadura, la prohibició de l’emissió i les extraordinàries multes infligides des d’una implacable persecució política i judicial trenquen amb el principi democràtic de governar en benefici del conjunt de la comunitat. Ningú obliga a veure un o altre canal, només estem parlant de la possibilitat d’accedir a uns continguts lliurement elegits per cada ciutadà individual. El govern valencià ha forçat tots els límits legals i democràtics per obligar ACPV a tancar els repetidors amb un canvi legal fet ad hoc que modifica la llei del sector audiovisual valencià.

En els països democràtics es dóna suport a les iniciatives de la societat civil dirigides a enfortir la identitat o a incrementar la diversitat cultural i lingüística. Al País Valencià no: s’emmordassa i es multa. ACP ha pagat o té pendent de pagament multes per valor de 726.943,90 euros. Mentrestant, els grups parlamentaris majoritaris mantenen paralitzada al Congrés la ILP.

En quin món vivim? Hom té realment la sensació de viure en una d’aquestes falses democràcies del món àrab.

L’obra cultural de les caixes d’estalvi en greu perill

dimarts , 8/02/2011

El passat dia 25 de gener va tenir lloc una trobada sota el lema De caixes a bancs, la fi del compromís amb la societat? al final de la qual es va llegir un Manifest en defensa de les caixes d’estalvi promogut per una quinzena d’organitzacions (Justícia i Pau, Òmnium Cultural, UGT, CCOO, Unió de Consumidors de Catalunya, entre altres). El manifest remarca la important funció social i econòmica de les caixes ja que han promogut històricament l’estalvi popular, modernitzat i fet més competitives les pràctiques bancàries o contribuït al desenvolupament econòmic local. A més, els seus excedents s’han canalitzat cap al foment d’iniciatives culturals i educatives, d’inserció laboral i contra l’exclusió social, de cooperació al desenvolupament o de preservació del patrimoni històric i natural.

El canvi normatiu que el govern vol imposar aprofitant la difícil conjuntura econòmica i els errors comesos per algunes caixes, va molt més enllà del que seria necessari. Hi ha un tracte desavantatjós respecte de la banca privada amb unes exigències de recursos propis més altes que els bancs (el Sr. Botín, fregant-se les mans, ha sortit a felicitar al govern). Es van a carregar un model d’àmplia implantació social que implicarà la pèrdua d’una part important de l’autonomia financera catalana i la més que probable reducció dels recursos destinats a l’obra social.

Hi havia altres maneres de reformar el sistema sense un impacte tan gran, però no s’ha volgut fer. Hi ha molts interessos per aprofitar l’ocasió per polir-se les caixes. A França existeix un model dual, fruit d’un procés iniciat als anys noranta de reconversió de les caixes tradicionals en bancs cooperatius. A banda d’assegurar la funció social de les caixes, les vincula a l’economia social i als projectes locals, fet que ha generat un ampli consens social. A Alemanya les caixes són, així mateix, ben fortes.

Cal dir, però, que el procés de reducció dels fons de les obres socials comença fins i tot abans de l’inici de la crisi. La Llei de 1992 que regula les caixes obliga destinar a reserves com a mínim el 50% dels excedents de l’entitat, i dóna llibertat a les caixes sobre la proporció que volen destinar a l’obra social. Algunes sobrepassen el 40% dels seus beneficis malgrat que la mitjana ha disminuït força en els últims anys. La Caixa, per exemple, redueix la seva aportació del 34,6% al 18,7% entre els anys 2004 i 2008, i Caja Madrid passa del 26,9% a un insignificant 8,7%. En un interessantíssim estudi sobre les dotacions socials de 21 caixes i 5 grans bancs espanyols publicat a la revista Consumer d’Eroski es demostra el gran diferencial existent entre caixes i bancs pel que fa als recursos destinats a finalitats d’interès general. El banc privat que més recursos hi destina no arriba al 4,3% dels seus beneficis però habitualment no arriba a l’1%.

A Catalunya, el pressupost de les obres socials de les caixes de l’any 2010 (veure article a l’Ara) era “només” de 482 milions d’Euros, el doble del pressupost de cultura del govern català. El 89% del total és aportat per La Caixa, ja que la crisi i les fusions han afectat greument les restants entitats, quantitat que inverteix als diferents territoris on té presència. Una quantitat global amb un enorme impacte social i cultural. Què quedarà d’aquí a dos o tres anys? Quantes iniciatives, entitats i professionals veuran troncats els seus projectes? La crisi s’està emportant molts més llençols dels que molts, no tots, voldríem.

Rècords Guiness i monumentalisme cultural

divendres, 4/02/2011

Vivim una època en que tot allò impactant i desmesurat sembla tenir butlla. Es dóna una preocupant tendència global a considerar que allò petit i local no té transcendència. Frases de l’estil “en el pot petit hi ha la bona confitura” semblen defensives o desfasades. L’èxit consisteix en assolir metes grans, molta audiència, nombres exorbitants, i evidentment, enorme impacte mediàtic. Així, tota ciutat que s’apreciï de si mateixa vol disposar del seu Guggenheim, un equipament o projecte emblemàtic que ens permeti ser admirats i reconeguts arreu. Ens delim per entrar al llibre Guiness dels rècords mundials i ens entusiasme la grandeur francesa. Voldríem ser com els presidents francesos que abans d’acabar el mandat lleguen un gran equipament cultural a París.

L’argument fàcil, i que segur tots espereu, és una crítica ferotge a la desmesura del monumentalisme imperant. Sento decebre-us. Per desgràcia per a mi, no se veure blancs o negres, sinó moltes tonalitats de gris (i de molts més colors!). No m’agrada el monumentalisme per provincià i perquè no deixa veure el valor de molts petits i mitjans projectes d’enorme interès, però reconec la capacitat d’estirar del carro dels grans projectes; això sí, quan dialoguen amb el territori enlloc de deixar-lo erm.

En època de crisi, qui pot negar l’enorme efecte beneficiós per a la ciutat de disposar del “millor” equip de futbol del món, o d’una icona coneguda universalment com la Sagrada Família. Ambdues realitats atreuen més turisme a Barcelona (i per tant, ocupació i riquesa) que moltes altres propostes culturalment interessantíssimes.

No tothom, però, sap aprofitar la capacitat d’arrossegament dels grans projectes o icones. Moltes ciutats declarades capitals culturals europees han deixat perdre una oportunitat i només es recorden pels clientelismes, oportunismes i fins i tot corrupció que varen implicar. Podríem continuar amb exemples més nostrats, però no pas menys humils, com construir auditoris o pavellons on hi cap tot el poble, inaugurar un teatre que només utilitzem quatre cops l’any, o mirar cap altres llocs quan un pillet construïa un imperi amb un dels símbols culturals més emblemàtics del país.

Diners públics per a la cultura

dijous, 3/02/2011

En època de crisis tots els sectors competeixen per esgarrapar recursos i inversió pública. Ara bé, els serveis educatius o sanitaris ho tenen més fàcil que altres partides governamentals ja que ningú discuteix la seva transcendència social. En tot cas, es mira com racionalitzar les despeses i s’aplica el bisturí molt selectivament sobre allò ineficient o prescindible. L’àmbit de la cultura ho té més cru ja que toca tecles simbòliques i beneficis eteris i a llarg terme. Com convèncer un polític, un administrador públic o un ciutadà que paga impostos que tan important és disposar de llits d’hospital o de mestres d’escola preparats que compartir al carrer una festa major, veure una pel•lícula que mostra les contradiccions de la nostra societat, o el gaudi estètic d’un nen davant d’una obra d’art? La nostra societat exigeix indicadors per mesurar l’eficiència de les polítiques públiques, com les taxes de mortalitat i els dies d’espera d’una intervenció quirúrgica, o el grau d’abandonament escolar i el nivell en matemàtiques o llengua dels nostres nens segons l’informe PISA.

En cultura això és més difícil. Per aquesta raó les polítiques culturals tenen una major necessitat de desenvolupar arguments legitimadors. Cal tenir en compte, però, que darrera de la majoria de prioritat governamentals hi ha un llarg procés històric de construcció de valors i sensibilitats socials compartides. Per exemple, fins a finals de segle XIX, una part de les classes dominants temia la universalització de l’accés a l’educació. La por a que les masses disposessin de criteri propi era més poderosa que el benefici que podia generar una mà d’obra instruïda i eficient. De forma similar, aquesta és la mateixa tensió que existeix entre aquells que consideren l’accés a la cultura un luxe irrellevant –la cirereta del pastís que només ens podem permetre quan totes les altres necessitats estan cobertes– o aquells altres que creiem que és la columna vertebral del desenvolupament.

Amartya Sen, premi Nobel d’economia, defineix el desenvolupament humà com l’expansió de les capacitats de les persones per portar a terme el tipus de vida que desitgen. Sense un bon desenvolupament de les capacitats culturals, entre elles la construcció de valors i de sentit crític, difícilment les persones i els pobles poden decidir el model de vida que desitgen per a ells i els seus fills. L’alternativa, són aquells pobles sense autoestima, que consideren els valors i la cultura dels altres com a superiors. Normalment acaben sent vassalls de la mateixa, ja que mesuren les coses no segons el seu propi criteri sinó amb el d’aquell que els dominen. Un país i la seva cultura mereixen ser reconeguts com a nació quan els seus ciutadans volen decidir lliurement el seu futur. Això no implica ser millors que els altres, però si el dret a encertar-la o a equivocar-se sense imposicions alienes.

Per arribar en aquest punt, necessitem unes polítiques públiques que permetin l’accés de la ciutadania a productes i equipaments culturals: biblioteques, auditoris o museus on aprendre i gaudir, exposicions o espectables que parlen del nostre passat i qüestionen el nostre present, i així en molts altres casos. Necessitem creadors que ens emocionin i investiguin noves formes d’expressió, així com ciutadans amb ganes de construir i gaudir d’imaginaris propis, amb les eines digitals o amb les de tota la vida.

La cultura, tant en allò que expressa creativitat com quan repensa un patrimoni, és una excel•lent inversió per una societat en construcció com la catalana. Hem de qüestionar l’eficiència, impacte i equitat dels recursos esmerçats, com en qualsevol altre política. No pot ser que afavorim molt més la producció cultural que el desenvolupament de les audiències. Però cal apostar sense dubtes per un país més culte i més lliure, on al costat dels productes que el lliure mercat proveeix, hi hagi també espai per ofertes de tot tipus. Molts dels productes més minoritaris no existirien o quedarien circumscrits en ghettos especialitzats sense el suport de l’administració. I cal no ser babaus; fins i tot als Estats Units, el paper del govern en favor de la indústria cultural i del sector artístic nacional és espectacular.