Rècords Guiness i monumentalisme cultural

Vivim una època en que tot allò impactant i desmesurat sembla tenir butlla. Es dóna una preocupant tendència global a considerar que allò petit i local no té transcendència. Frases de l’estil “en el pot petit hi ha la bona confitura” semblen defensives o desfasades. L’èxit consisteix en assolir metes grans, molta audiència, nombres exorbitants, i evidentment, enorme impacte mediàtic. Així, tota ciutat que s’apreciï de si mateixa vol disposar del seu Guggenheim, un equipament o projecte emblemàtic que ens permeti ser admirats i reconeguts arreu. Ens delim per entrar al llibre Guiness dels rècords mundials i ens entusiasme la grandeur francesa. Voldríem ser com els presidents francesos que abans d’acabar el mandat lleguen un gran equipament cultural a París.

L’argument fàcil, i que segur tots espereu, és una crítica ferotge a la desmesura del monumentalisme imperant. Sento decebre-us. Per desgràcia per a mi, no se veure blancs o negres, sinó moltes tonalitats de gris (i de molts més colors!). No m’agrada el monumentalisme per provincià i perquè no deixa veure el valor de molts petits i mitjans projectes d’enorme interès, però reconec la capacitat d’estirar del carro dels grans projectes; això sí, quan dialoguen amb el territori enlloc de deixar-lo erm.

En època de crisi, qui pot negar l’enorme efecte beneficiós per a la ciutat de disposar del “millor” equip de futbol del món, o d’una icona coneguda universalment com la Sagrada Família. Ambdues realitats atreuen més turisme a Barcelona (i per tant, ocupació i riquesa) que moltes altres propostes culturalment interessantíssimes.

No tothom, però, sap aprofitar la capacitat d’arrossegament dels grans projectes o icones. Moltes ciutats declarades capitals culturals europees han deixat perdre una oportunitat i només es recorden pels clientelismes, oportunismes i fins i tot corrupció que varen implicar. Podríem continuar amb exemples més nostrats, però no pas menys humils, com construir auditoris o pavellons on hi cap tot el poble, inaugurar un teatre que només utilitzem quatre cops l’any, o mirar cap altres llocs quan un pillet construïa un imperi amb un dels símbols culturals més emblemàtics del país.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús