L’obra cultural de les caixes d’estalvi en greu perill

El passat dia 25 de gener va tenir lloc una trobada sota el lema De caixes a bancs, la fi del compromís amb la societat? al final de la qual es va llegir un Manifest en defensa de les caixes d’estalvi promogut per una quinzena d’organitzacions (Justícia i Pau, Òmnium Cultural, UGT, CCOO, Unió de Consumidors de Catalunya, entre altres). El manifest remarca la important funció social i econòmica de les caixes ja que han promogut històricament l’estalvi popular, modernitzat i fet més competitives les pràctiques bancàries o contribuït al desenvolupament econòmic local. A més, els seus excedents s’han canalitzat cap al foment d’iniciatives culturals i educatives, d’inserció laboral i contra l’exclusió social, de cooperació al desenvolupament o de preservació del patrimoni històric i natural.

El canvi normatiu que el govern vol imposar aprofitant la difícil conjuntura econòmica i els errors comesos per algunes caixes, va molt més enllà del que seria necessari. Hi ha un tracte desavantatjós respecte de la banca privada amb unes exigències de recursos propis més altes que els bancs (el Sr. Botín, fregant-se les mans, ha sortit a felicitar al govern). Es van a carregar un model d’àmplia implantació social que implicarà la pèrdua d’una part important de l’autonomia financera catalana i la més que probable reducció dels recursos destinats a l’obra social.

Hi havia altres maneres de reformar el sistema sense un impacte tan gran, però no s’ha volgut fer. Hi ha molts interessos per aprofitar l’ocasió per polir-se les caixes. A França existeix un model dual, fruit d’un procés iniciat als anys noranta de reconversió de les caixes tradicionals en bancs cooperatius. A banda d’assegurar la funció social de les caixes, les vincula a l’economia social i als projectes locals, fet que ha generat un ampli consens social. A Alemanya les caixes són, així mateix, ben fortes.

Cal dir, però, que el procés de reducció dels fons de les obres socials comença fins i tot abans de l’inici de la crisi. La Llei de 1992 que regula les caixes obliga destinar a reserves com a mínim el 50% dels excedents de l’entitat, i dóna llibertat a les caixes sobre la proporció que volen destinar a l’obra social. Algunes sobrepassen el 40% dels seus beneficis malgrat que la mitjana ha disminuït força en els últims anys. La Caixa, per exemple, redueix la seva aportació del 34,6% al 18,7% entre els anys 2004 i 2008, i Caja Madrid passa del 26,9% a un insignificant 8,7%. En un interessantíssim estudi sobre les dotacions socials de 21 caixes i 5 grans bancs espanyols publicat a la revista Consumer d’Eroski es demostra el gran diferencial existent entre caixes i bancs pel que fa als recursos destinats a finalitats d’interès general. El banc privat que més recursos hi destina no arriba al 4,3% dels seus beneficis però habitualment no arriba a l’1%.

A Catalunya, el pressupost de les obres socials de les caixes de l’any 2010 (veure article a l’Ara) era “només” de 482 milions d’Euros, el doble del pressupost de cultura del govern català. El 89% del total és aportat per La Caixa, ja que la crisi i les fusions han afectat greument les restants entitats, quantitat que inverteix als diferents territoris on té presència. Una quantitat global amb un enorme impacte social i cultural. Què quedarà d’aquí a dos o tres anys? Quantes iniciatives, entitats i professionals veuran troncats els seus projectes? La crisi s’està emportant molts més llençols dels que molts, no tots, voldríem.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús