Arxiu de la categoria ‘Política cultural’

Rècords Guiness i monumentalisme cultural

divendres, 4/02/2011

Vivim una època en que tot allò impactant i desmesurat sembla tenir butlla. Es dóna una preocupant tendència global a considerar que allò petit i local no té transcendència. Frases de l’estil “en el pot petit hi ha la bona confitura” semblen defensives o desfasades. L’èxit consisteix en assolir metes grans, molta audiència, nombres exorbitants, i evidentment, enorme impacte mediàtic. Així, tota ciutat que s’apreciï de si mateixa vol disposar del seu Guggenheim, un equipament o projecte emblemàtic que ens permeti ser admirats i reconeguts arreu. Ens delim per entrar al llibre Guiness dels rècords mundials i ens entusiasme la grandeur francesa. Voldríem ser com els presidents francesos que abans d’acabar el mandat lleguen un gran equipament cultural a París.

L’argument fàcil, i que segur tots espereu, és una crítica ferotge a la desmesura del monumentalisme imperant. Sento decebre-us. Per desgràcia per a mi, no se veure blancs o negres, sinó moltes tonalitats de gris (i de molts més colors!). No m’agrada el monumentalisme per provincià i perquè no deixa veure el valor de molts petits i mitjans projectes d’enorme interès, però reconec la capacitat d’estirar del carro dels grans projectes; això sí, quan dialoguen amb el territori enlloc de deixar-lo erm.

En època de crisi, qui pot negar l’enorme efecte beneficiós per a la ciutat de disposar del “millor” equip de futbol del món, o d’una icona coneguda universalment com la Sagrada Família. Ambdues realitats atreuen més turisme a Barcelona (i per tant, ocupació i riquesa) que moltes altres propostes culturalment interessantíssimes.

No tothom, però, sap aprofitar la capacitat d’arrossegament dels grans projectes o icones. Moltes ciutats declarades capitals culturals europees han deixat perdre una oportunitat i només es recorden pels clientelismes, oportunismes i fins i tot corrupció que varen implicar. Podríem continuar amb exemples més nostrats, però no pas menys humils, com construir auditoris o pavellons on hi cap tot el poble, inaugurar un teatre que només utilitzem quatre cops l’any, o mirar cap altres llocs quan un pillet construïa un imperi amb un dels símbols culturals més emblemàtics del país.

Diners públics per a la cultura

dijous, 3/02/2011

En època de crisis tots els sectors competeixen per esgarrapar recursos i inversió pública. Ara bé, els serveis educatius o sanitaris ho tenen més fàcil que altres partides governamentals ja que ningú discuteix la seva transcendència social. En tot cas, es mira com racionalitzar les despeses i s’aplica el bisturí molt selectivament sobre allò ineficient o prescindible. L’àmbit de la cultura ho té més cru ja que toca tecles simbòliques i beneficis eteris i a llarg terme. Com convèncer un polític, un administrador públic o un ciutadà que paga impostos que tan important és disposar de llits d’hospital o de mestres d’escola preparats que compartir al carrer una festa major, veure una pel•lícula que mostra les contradiccions de la nostra societat, o el gaudi estètic d’un nen davant d’una obra d’art? La nostra societat exigeix indicadors per mesurar l’eficiència de les polítiques públiques, com les taxes de mortalitat i els dies d’espera d’una intervenció quirúrgica, o el grau d’abandonament escolar i el nivell en matemàtiques o llengua dels nostres nens segons l’informe PISA.

En cultura això és més difícil. Per aquesta raó les polítiques culturals tenen una major necessitat de desenvolupar arguments legitimadors. Cal tenir en compte, però, que darrera de la majoria de prioritat governamentals hi ha un llarg procés històric de construcció de valors i sensibilitats socials compartides. Per exemple, fins a finals de segle XIX, una part de les classes dominants temia la universalització de l’accés a l’educació. La por a que les masses disposessin de criteri propi era més poderosa que el benefici que podia generar una mà d’obra instruïda i eficient. De forma similar, aquesta és la mateixa tensió que existeix entre aquells que consideren l’accés a la cultura un luxe irrellevant –la cirereta del pastís que només ens podem permetre quan totes les altres necessitats estan cobertes– o aquells altres que creiem que és la columna vertebral del desenvolupament.

Amartya Sen, premi Nobel d’economia, defineix el desenvolupament humà com l’expansió de les capacitats de les persones per portar a terme el tipus de vida que desitgen. Sense un bon desenvolupament de les capacitats culturals, entre elles la construcció de valors i de sentit crític, difícilment les persones i els pobles poden decidir el model de vida que desitgen per a ells i els seus fills. L’alternativa, són aquells pobles sense autoestima, que consideren els valors i la cultura dels altres com a superiors. Normalment acaben sent vassalls de la mateixa, ja que mesuren les coses no segons el seu propi criteri sinó amb el d’aquell que els dominen. Un país i la seva cultura mereixen ser reconeguts com a nació quan els seus ciutadans volen decidir lliurement el seu futur. Això no implica ser millors que els altres, però si el dret a encertar-la o a equivocar-se sense imposicions alienes.

Per arribar en aquest punt, necessitem unes polítiques públiques que permetin l’accés de la ciutadania a productes i equipaments culturals: biblioteques, auditoris o museus on aprendre i gaudir, exposicions o espectables que parlen del nostre passat i qüestionen el nostre present, i així en molts altres casos. Necessitem creadors que ens emocionin i investiguin noves formes d’expressió, així com ciutadans amb ganes de construir i gaudir d’imaginaris propis, amb les eines digitals o amb les de tota la vida.

La cultura, tant en allò que expressa creativitat com quan repensa un patrimoni, és una excel•lent inversió per una societat en construcció com la catalana. Hem de qüestionar l’eficiència, impacte i equitat dels recursos esmerçats, com en qualsevol altre política. No pot ser que afavorim molt més la producció cultural que el desenvolupament de les audiències. Però cal apostar sense dubtes per un país més culte i més lliure, on al costat dels productes que el lliure mercat proveeix, hi hagi també espai per ofertes de tot tipus. Molts dels productes més minoritaris no existirien o quedarien circumscrits en ghettos especialitzats sense el suport de l’administració. I cal no ser babaus; fins i tot als Estats Units, el paper del govern en favor de la indústria cultural i del sector artístic nacional és espectacular.