Rafael Benvenuti

dilluns, 9/06/2014

RAFAEL BENVENUTI (33 anys) Pilot comercial de línies aèries. Volar és quelcom que des que tenia quatre anys entenc que he de fer. Una tarda es va donar una situació de vol particular i vaig trobar-me amb la necessitat de compartir aquella informació que rebia d’alguna manera. Volar va deixar de ser una finalitat per convertir-se en un mitjà.

Rafael Benvenuti

Rafael Benvenuti

Estrictament parlant, vaig néixer a l’Hospital Britànic de la ciutat de Buenos Aires. Vaig créixer a les afores de la capital portenya, a la Ciudad Evita. És una urbanització amb una particularitat al·lucinant: la seva planta té la forma del cap d’Eva Perón. Allà vaig estudiar-hi la primària, però la secundària tècnica la vaig cursar al districte de Morón. A l’Argentina, hi ha la possibilitat d’allargar un any el batxillerat i obtenir un títol tècnic. Jo vaig acabar sent tècnic aeronàutic, és a dir, mecànic d’avions. La meva escola estava ubicada a l’interior d’una base aèria militar, que en altres èpoques havia estat un centre de detenció clandestí. Resultava xocant cantar l’himne nacional en aules al soterrani de les quals, anys ençà s’hi havia torturat gent.

Així com hi ha molts nens que de menuts ja diuen que de gran volen ser astronautes, tu volies ser pilot d’avió?

Jo recordo el dia quan, mentre jugava al terra de la cuina, li vaig a la meva mare que seria pilot d’avions d’acrobàcia. Recordo fins i tot la imatge que em va venir al cap. No sé ni per què ho vaig dir. Realment, l’acrobàcia en sí no és quelcom del meu interès. A mi m’agrada la navegació. De fet, abans el navegador formava part de la tripulació dels avions i, si encara es mantingués aquesta figura, crec que m’hi dedicaria.

Quan vas començar a volar?

Durant els tres últims anys del batxillerat. Als 15 anys i 9 mesos i amb autorització dels pares, es pot començar el curs de planador, un avió sense motor que, per tal de volar, ha d’anar remolcat a través d’una corda per una altra avioneta motoritzada. A certa alçada, es deixa anar la corda i el planador vola de manera lliure, aprofitant corrents d’aire ascendents per tal de mantenir-se. En realitat, els avions no necessiten motor per volar, sinó que la seva única funció és mantenir-los d’una manera una mica més controlada.

Quins passos cal seguir per fer la carrera de pilot d’avió?

En aeronàutica tot es mesura en hores de vol, que es van anotant en un llibre al llarg de tota la carrera professional. La suma d’aquestes, et permet anar accedint gradualment a noves llicències. Acabat el curs de pilot de planador, vaig seguir amb el d’avió motoritzat, gràcies al qual s’obté la llicència de pilot privat. Amb 200 hores de vol acumulades, es pot fer el curs teòric i pràctic de pilot comercial. Amb aquest s’obté la primera llicència que permet realitzar activitats de vol a canvi de diners. Un cop acumulades 500 hores, vaig fer el curs d’instructor per ensenyar a volar. Finalment, a les 900 hores vaig cursar la llicència de pilot comercial de primera classe, l’última que t’habilita per poder treballar a una línia aèria. En total van transcórrer gairebé 10 anys.

A un pilot d’avió, li cal entregar un currículum per trobar feina?

Durant l’últim any d’escola vaig obtenir unes pràctiques en una línia aèria per treballar de mecànic d’avions a l’aeroport d’Ezeiza. Un cop acabades, em vaig dedicar a carregar maletes, primer a Ezeiza i després a l’Aeroparque. D’allà vaig passar a mecànic d’una aerolínia on no es respectaven els paràmetres de seguretat. En moments molt particulars pensava que, que si hagués vist algun conegut fent fila per pujar a l’avió, l’hauria avisat que no ho fes. Però més enllà d’això, gràcies a totes aquestes feines, vaig poder veure ‘la pel·lícula’ des d’una altra banda i anava generant estalvis per tal de pagar-me les hores de vol fins que vaig poder començar a treballar com a pilot. Si bé és un ambient on moltes feines s’obtenen per contactes, quan no es tenen, no queda cap altra opció que presentar el currículum. De fet, jo he aconseguit totes les meves feines després de presentar-lo.

Com arribes a ser pilot d’Aerolíneas Argentinas?

Quan de petit vaig decidir que volia pilotar avions, no tenia la més mínima idea que es tractaria d’un camí tan llarg. La qüestió és que jo mai més em vaig tornar a replantejar el meu futur a nivell laboral. No tenia antecedents de familiars que es dediquessin a l’aeronàutica, que és una activitat que passa de pares a fills, molt hereditària i endogàmica. És curiós perquè la gent veu els avions com si fossin naus espacials i els pilots com si fossin éssers tocats per una vareta. I, de veritat, no cal tenir cap habilitat especial. No és necessari aguantar la respiració durant trenta segons ni res per l’estil. Així doncs, després d’haver obtingut la meva llicència de pilot comercial de primera classe, Aerolínias Argentinas va publicar una convocatòria per incorporar pilots, em vaig preparar per als exàmens, els vaig aprovar i vaig entrar-hi. D’això ja en fa set anys.

Tornant al tema de la seguretat als avions, se senten llegendes urbanes com que certes línies low cost s’estalvien els pilots de reserva per tal d’abaratir el preu dels seus bitllets.

Cap línia aèria pot operar en contra de la normativa. Aquesta estipula que qualsevol avió de línia aèria ha de ser tripulat per un comandant i un copilot. Aquestes empreses estalvien diners en capacitacions, contractant comandants ja formats per altres empreses i copilots que es paguen ells mateixos la formació. Se’ls exigeix als treballadors la capacitació per al model específic d’avió, que hauria de ser costejada per l’empresa. Això vol dir que molts co-pilots acaben endeutats sense saber segur si els contractaran, sumat al fet que no hi ha selecció per nivell de coneixement o experiència. Com a resultat, la professió acaba convertint-se en una espècie de hobby car per a snobs, si se’m permet l’expressió. Sumat a tot això, com que les línies low cost varien els sous en funció del que es vola, alguns comandants fan la vista grossa envers certes mesures de seguretat de l’avió o condicions climatològiques adverses.

Podríem dir que les línies low cost representen la precarització laboral en l’àmbit aeronàutic?

Jo crec que el control de les línies aèries hauria de ser obrer, com el de qualsevol altra indústria. Però ja que de moment no és possible, estic d’acord amb què sigui estatal. Aerolineas Argentinas és una empresa estatal i no hi ha variació de sou si un mes no volo i això resulta en una gran millora en matèria de seguretat operativa. És veritat que el conveni laboral de l’activitat aeronàutica des de sempre ha estat rodejat de certa àuria d’aristocràcia. Crec que la dita a l’estat espanyol és: Després del rei, els pilots d’Ibèria. Però és necessari, per exemple, que es respectin les hores de descans dels pilots. Es tracta d’una feina de molta responsabilitat. Més enllà de tot això, penso que moltes mesures del nostre conveni s’haurien d’aplicar a qualsevol activitat laboral.

Què els diries a la gent que sent por de volar?

Per mi volar és quelcom quotidià, però entenc perfectament que l’experiència de volar no sigui grata per a certs passatgers. Les estadístiques diuen que és el mitjà més segur. És, precisament, una mostra que les estadístiques importen molt poc. Ets dins una llauna a 12 km del terra, no saps qui pilota ni per què l’avió es mantén a l’aire. Jo penso que és una reacció molt normal i si les estadístiques fossin suficients per treure’ns la por, també hauríem de preocupar-nos, no? Sabem que hi pot haver estadístiques per afavorir el que qualsevol interessat prou influent vulgui afavorir. En realitat, penso que la millor solució per a la por a volar és generar mecanismes de defensa, ja siguin a través d’un treball psicològic o el que a cadascú li vagi millor.

Veus el fet de volar com una necessitat?

Quan als 19 anys vaig començar a remolcar planadors, sentia que realment estava fent allò que volia. Una tarda molt bonica es va donar una situació de vol molt particular. Era el moment de la posta de sol. A 15 km d’on volava vaig albirar una llacuna amb joncs al centre. Entre la boirina, podia veure com el sol que queia sobre la llacuna generava una mena d’anella daurada. Una imatge increïble, em vaig commoure. En aquell moment vaig entendre que això no podia quedar-m’ho només per a mi. No em refereixo a dur els meus amics a volar amb mi, sinó a transformar tot allò que veia i em mobilitzava i a canalitzar-ho a través d’una altra activitat. Volar en sí va passar a ser un mitjà. El dia que deixi de rebre aquesta informació, m’imagino que deixaré de volar.

Tornem a la terra, concretament a Buenos Aires. En quines activitats concretes transformes tota aquesta informació que reps mentre voles?

Cap a finals de mes, es publica a Internet una programació mensual amb tots els vols que hauré de fer ajustada al temps màxims de servei i mínims de descans establerts per la llei. Això em permet tenir molts espais lliures, en els quals vaig a córrer, practico ioga i toco la guitarra. Vaig començar a estudiar música, precisament, perquè pensava que podria ser una bona manera de transformar tota aquesta informació. He composat per a obres de teatre i també he preparat accions performàtiques amb text, cançó i acció física en terrasses, a cases d’amics. Com que faig moltes coses, i totes malament, les uneixo en una performance i això em permet veure si en resulta quelcom d’interès.

També estàs involucrat en un projecte artístic-social a l’Hospital Braulio Aurelio Moyano.

Tot va començar amb un taller d’escriptura amb dones a les quals se’ls ha diagnosticat esquizofrènia. No teníem un objectiu clar més enllà de la intenció de comunicar-nos amb aquestes dones. Estructuràvem el taller en tres parts: escriure a partir d’una oració, una imatge i un fragment musical. En un inici moltes estaven en un punt de negació permanent. Nosaltres ens vam dedicar a esperar i repetir les consignes. Si haguéssim tingut un objectiu a curt termini, hauríem acabat frustrats. Amb el temps van començar a no qüestionar. Al cap d’un any i mig, vam veure que havíem recopilat un material increïble, amb el qual vam editar dos llibrets de manera autogestionada. Dones que no recordaven com s’escrivia, havien tornar a agafar llapis i paper.

I ja per acabar, com ha variat aquesta iniciativa durant els seus cinc anys de recorregut?

Com que és una activitat no remunerada, per mantenir-ne la continuïtat ens vam veure amb la necessitat de donar-nos a conèixer i aconseguir recursos econòmics per poder sumar gent interessada en participar de l’experiència. De moment, només hem aconseguit afegir interessats en participar del taller. Aquest any, va aparèixer el format radial que utilitzem actualment, on hem optat per escriure i gravar els seus textos. Més que un projecte artístic-social, per mi és una acció que opera a nivell de micropolítica.

Hilda Weissmann

diumenge, 25/05/2014

HILDA WEISSMANN (73 anys) Mestra i Llicenciada en ciències de l’educació. A casa meva, l’accés a la cultura, a l’educació superior i al coneixement en general eren les claus per viure millor, per a l’ascens social i per a la felicitat, no pas el fet d’acumular béns materials.

Hilda Weissmann

Hilda Weissmann

La família del meu pare i de la meva mare fugen d’Europa un cop acabada la Primera Guerra Mundial i amb la intenció d’apartar-se de la misèria. Jo vaig néixer a Buenos Aires en ple inici de la Segona Guerra Mundial. Dic això perquè provinc d’una família jueva, en què la temàtica del conflicte bèl·lic, dels parents que havien quedat a Europa i del nazisme no van ser temes secundaris. Els meus pares tenien una forta ideologia socialista i laica. Concebien l’educació d’una manera molt progressista. A casa meva, l’accés a la cultura, a l’educació superior i al coneixement en general eren les claus per viure millor, per a l’ascens social i per a la felicitat, no pas el fet d’acumular béns materials.

M’imagino que has acabat escollint la teva professió gràcies a l’amor que els teus pares et van inculcar per l’educació i el saber.

Al llarg de la meva adolescència vaig tenir diverses vocacions. Durant molt temps volia dedicar-me a la ciència. Llavors era freqüent formar-se en quelcom que et permetés inserir-te ràpidament al món laboral. La formació com a mestra de primària es feia com a part complementària de l’escola secundària. Per això, als disset anys vaig acabar la secundària sent mestra i vaig entrar a la universitat i em vaig poder incorporar també al món laboral. Tot i això, la segona vocació, per la ciència, es va mantenir i vaig acabar dedicant-me com a educadora a aspectes d’ensenyament de la ciència.

Tinc entès que la teva tercera vocació és l’educació ambiental. Quan apareix?

Des de molt jove volia viure l’experiència de passar una temporada a Europa. Barcelona era un lloc on tenia amics i possibilitats de feina atractives. Vaig començar treballant en una empresa privada de producció de materials didàctics i en formació de formadors. Cap al 1998, la Teresa Franquesa em convoca per avaluar un projecte d’educació ambiental. En aquest moment, se m’obre un món nou. L’any 2000, des del departament de Medi Ambient de l’Ajuntament de Barcelona s’estava desenvolupant l’Agenda 21 i em proposen pensar, dissenyar i coordinar el primer projecte a Catalunya amb una filosofia semblant adreçat a tot el sistema educatiu formal. L’Agenda 21 escolar no consisteix a realitzar una activitat ocasional. La finalitat és que tota la comunitat escolar, professors i alumnes, personal no docent i famílies, es comprometi a buscar i executar solucions a les problemàtiques ambientals detectades a l’escola i fer-ho conjuntament. Vaig coordinar aquest projecte al llarg de deu anys, creant un equip que, amb petits canvis, encara avui dia es mantén.

Aquí ens aturem i la Hilda em pregunta si redactaré l’entrevista en català. Jo li comento que, normalment, envio als entrevistats una traducció ràpida al castellà per tal d’assegurar-me que estan d’acord amb tots els continguts que es publiquen. M’assegura que, en aquest cas, no em caldrà. Seguim, doncs, directament en català. En què consisteix exactament l’educació ambiental?

L’educació ambiental té una vida curta. Va començar als anys 60 a partir de grups de gent que feien itineraris per la natura i, de mica en mica, es van anar generant institucions que miraven de solucionar les problemàtiques ambientals. Des de llavors, ha tingut paradigmes molt diferents, però, singularment, tots conviuen entre ells. Hi ha qui considera que educació ambiental és apropar-se a la natura, per conèixer-la i estimar-la. D’altres tenen una visió més conservacionista. L’enfocament que vam pensar des de l’Ajuntament de Barcelona està molt més relacionat amb l’educació cívica. Conèixer, no per comprendre, sinó per saber actuar. És una educació amb valors adreçats a la ciutadania, per tal que prenguin consciència de quines són les problemàtiques ambientals i donar-los les eines per incidir en la seva prevenció i solució.

Quan vas decidir marxar a Barcelona, et feia respecte el tema del català?

No. Tenia clar que una de les maneres d’integrar-me més ràpidament seria aprenent la llengua local. Em vaig apuntar a un curs a la Universitat de Barcelona els dissabtes al matí, llegia contes, novel·les i diaris, els subratllava a cada moment, gairebé com a constància de les meves ganes d’integrar-me. Va ser un procés fàcil.

Si comparem Barcelona i Buenos Aires, què té la Ciutat Comtal que no tingui la capital argentina?

Un dels aspectes que més em va sorprendre és que a Barcelona hi ha un observatori que avalua el comportament ambiental de la ciutadania i els vincles entre els ciutadans. Quan hi vaig arribar, vaig llegir un informe en què hi deia que un percentatge altíssim dels seus habitants considerava que Barcelona era una de les millors ciutats i més boniques del món. Se sentien feliços de viure-hi i em sorprenia el nivell de participació de la ciutadania. Jo vaig pensar que això a Buenos Aires no passava en absolut. Aquí bona part de la ciutadania està permanentment enfadada amb la seva ciutat, però alhora no fa res per canviar-la. Això és perquè no l’estimen, no la consideren seva. Han passat molts anys i veig que la situació avui dia és exactament la mateixa.

Molts argentins senten adoració per Europa i a d’altres els fa ràbia aquesta mena de complex d’argentí.

Hi ha una diferència immensa entre els habitants de Buenos Aires i els ciutadans d’altres províncies de l’Argentina. Els habitants dels pobles més enllà del cinturó de la capital estimen la seva llar. Molts països de Sud-Amèrica han tingut com a referent cultural els Estats Units, a diferència de l’Argentina, que sempre ha tingut la mirada posada a Europa. La meca de molts argentins, especialment intel·lectuals i artistes, ha estat anar a viure o a estudiar a Europa.

I ara a la inversa. Què té Buenos Aires que no tingui Barcelona?

L’any 2010 vaig jubilar-me. Vaig decidir tornar a Buenos Aires per tenir més llibertat per visitar els meus fills i néts, que viuen a Califòrnia. Aquí disposo d’una oferta cultural realment sorprenent: teatre, exposicions, cinema i tota mena d’espectacles i activitats, molts d’ells de franc. L’any passat es van estrenar més de 1.000 obres i hi ha més de tres-centes sales de teatre.

Si comparem els catalans i els argentins?

A Buenos Aires, es tarda molt menys a crear vincles socials. No sé si després són tan profunds i fidels com a Barcelona. És fàcil ser acollida, les relacions són més espontànies. Un altre aspecte molt significatiu és la capacitat creativa dels argentins. Sempre diem que, quan una cosa es trenca, amb un filferro n’hi ha prou per arreglar-ho. Uns amics que van estudiar a Alemanya em comentaven que quan, quelcom es trencava a les aules, tothom marxava a casa. Això aquí no passa. Entre tots, provem de trobar-hi una solució.

I des d’una perspectiva ambiental?

Buenos Aires és un desastre. Té una gestió ambiental caòtica. S’han començat a fer coses, però sense que hi hagi percepció de quin és el programa o l’orientació. A mi em genera molta incredulitat perquè hi ha coses que cada nou president o alcalde segueix dient i no s’arreglen, com és el cas de la contaminació del Río de la Plata i del Riachuelo. El que em desperta més incredulitat és la falta d’informació. Posem per cas que s’inicia una obra. Mai hi ha un cartell informatiu que l’acompanyi i si el veí pregunta no rep resposta. Per mi, un canvi fonamental rau en el tema de la participació.

Què li diries a un català que vingui de viatge o a viure a Buenos Aires?

Que no es tracta d’una ciutat especialment insegura. S’ha de tenir cura, però mor molta més gent per accidents de trànsit que no pas per atracaments. Que confiï en la gent quan demana indicacions, però no gaire. Una característica del porteny és que et respon igualment quan demanes indicacions, encara que realment no sàpiga on vas. El meu truc és fer una pregunta prèvia: ‘Disculpi, vostè és del barri?’ Sobretot, que revisi l’agenda cultural. I que, en definitiva, Buenos Aires val la pena.

Estàs jubilada, però segueixes treballant.

Passo una bona part del meu temps escrivint. Després del meu retorn de Barcelona, vaig redactar una segona edició de la guia per fer l’Agenda 21 escolar. La primera era d’abans de començar el programa. He escrit també el llibre que es publicarà aviat La reflexión sobre la práctica, el motor del cambio adreçat a directors i supervisors d’escola per guiar la mirada i ajudar-los a identificar quan una escola o un mestre està treballant adequadament el tema de ciències. I ara he començat a escriure un material de suport per a un projecte relacionat amb el tractament dels residus en una ciutat a prop de Buenos Aires. Formo també part de l’empresa La Ciudad Posible, un grup de treball que fa consultories ambientals a ciutats mitjanes i petites.

Per quina raó hi ha tanta gent jubilada a Buenos Aires que segueix exercint?

La primera explicació és que la jubilació és, en general, molt baixa. És impossible viure sense complementar-la amb una feina. A més a més, com jo, hi ha molta gent que sent passió pel que fa. Malgrat això, dedico molt temps a altres coses com l’activitat física, cantar en una coral i classes de conversa en anglès, per mantenir-lo i poder comunicar-me amb els meus néts.

La universitat a l’Argentina és gratuïta, però això va en detriment d’altres prestacions socials com la jubilació, com comentaves tu, i l’atur, per exemple.

Fins que va arribar la presidenta actual, no hi havia cap mena d’ajuda. Actualment, si tu no tens feina i tens fills petits pots demanar una ajuda social, sempre que demostris que els fills estan vacunats i que van a l’escola. Ara hi ha una ajuda nova adreçada a joves ni-ni d’entre 18 i 25 anys, que els obliga a tornar a l’escola. Les ajudes socials van adreçades a grups d’edat concrets que estan en perill d’exclusió.

Si una cosa crec que tenen els argentins és una opinió per a cada tema. Moltes vegades em pregunten per la independència de Catalunya. Ja per acabar, tu que coneixes el cas, quina és la teva opinió?

Aquí a Buenos Aires em pregunten molt la meva opinió. Jo sempre dic el mateix. És molt difícil jutjar si no coneixes la història de Catalunya. Per què els catalans se senten vivint en un país i no en una comunitat autònoma que forma part d’un altre país? Hi ha una cultura, una llengua, una tradició. Són aspectes que no es poden esborrar i que s’han viscut al llarg de quaranta anys de dictadura d’una manera molt significativa. S’ha lluitat molt per no perdre aquesta identitat. Jo viatjava molt per feina a altres comunitats autònomes com Galícia i veia com s’havia castellanitzat l’àmbit urbà. Però, deixant de banda les comparacions, no es pot opinar sense conèixer l’origen d’aquest conflicte, al qual s’han agregat molts d’altres de de caire polític i econòmic. Ara, si et parlo en termes generals, sense referir-me a Catalunya, he d’afirmar que no estic d’acord amb els nacionalismes.

Ruth Schwittay

dilluns, 5/05/2014

RUTH SCHWITTAY (59 anys) Professora de matemàtiques i física, educadora cristiana i traductora. Vaig néixer a la zona carbonífera d’Alemanya, però des dels vuit mesos que visc a l’Argentina. Davant el dubte d’on situar la meva pàtria, vaig optar per considerar com a tal allà on jo fos amb la meva família. Hi va haver un moment en què aquest pilar va trontollar, però vaig tirar endavant.

Ruth Schwittay

Ruth Schwittay

Després de la Segona Guerra Mundial, els meus pares volien deixar Alemanya per fer cap a l’Àfrica. Com a vicari i futur pastor protestant, l’Església obligava el meu pare a marxar tot sol tres anys abans de poder anar buscar a la seva dona, i s’hi va negar. Quan jo ja estava en camí, el pastor on el meu pare va cursar el vicariat va rebre visites dels dirigents de l’Església d’Argentina reclamant pastors alemanys. I així va ser com al maig del 1955 vaig arribar a l’Argentina.

On vau aterrar?

A la província d’Entre Ríos, concretament a la zona poblada pels alemanys del Volga cap al 1880. Es van dividir segons el model que utilitzaven a Rússia, en catòlics i protestants. Nosaltres vam instal·lar-nos a l’Aldea Protestante. En aquella època, Entre Ríos era gairebé com una illa entre els rius Paranà i Uruguai, sense túnels, el pont de Zárate Brazo Largo ni el de Victoria. Els diaris arribaven dos dies tard.

No volien mesclar-se entre la població de la província?

Els membres d’aquestes comunitats venien de Rússia perquè havia vençut una garantia de Caterina II la Gran, segons la qual tenien el privilegi de formar societats en territori rus segons les seves pròpies regles. Tenien escoles amb professors alemanys, l’organització municipal també era en alemany i s’atorgaven terres a les famílies segons la quantitat de barons amb què comptaven. Les collites que se n’extreien, però, es repartien en percentatges iguals per tota la comunitat. Aquest sistema gairebé socialista no es va aplicar aquí al cent per cent, tot i que sí que es van veure amb la necessitat d’estar a prop i van cedir part de les terres que se’ls havien donat per tal de crear les aldees.

Fins quan hi vas viure?

A l’aldea només hi vaig estudiar la primària. Vaig començar ampliant horitzons mica en mica estudiant la secundària a Diamante, a 12 km de distància, i després vaig anar a Paranà a estudiar Professorat de Matemàtiques i Física. Diguem que, d’entre el ventall de possibilitats que em quedaven relativament a prop, era el que més s’aproximava al que jo volia fer: m’agradaven les matemàtiques, el dibuix tècnic i el treball manual. Bé, en realitat jo volia ser dissenyadora d’interiors, però no existia aquesta opció, i menys per a dones.

I l’abandonament definitiu?

Nosaltres, jo i el meu ex-marit, vàrem ser joves a l’època dels 70. Pertanyíem a una generació formada que volia canviar el món, fer-lo més just. Existien infinitat d’alternatives i malauradament moltes com els Montoneros i l’Ejército Rrevolucionario del Pueblo (ERP) van acabar mesclant-se amb la violència. Nosaltres vam assistir a dues reunions de l’ERP i se’ns va plantejar el dubte de si havíem de seguir o no. Però la meva pertinença a una família que havia sobreviscut a la Segona Guerra Mundial i havia viscut la manipulació de la informació que s’hi va dur a terme, em va fer dubtar. La decisió va ser que aquella no seria la nostra manera de canviar el món.

Quina va ser?

Vam seguir investigant fins que va sorgir la possibilitat de treballar en una comunitat aborigen d’El Chaco, que es trobava encara a l’etapa nòmada. Un grup d’esglésies evangèliques estava treballant aspectes de salut amb els indígenes. La intenció era millorar la situació econòmica a partir de la seva cultura i aportant-los coneixement des de la nostra cultura. És a dir, generant el temps necessari per tal que ells mateixos poguessin decidir com actuar a la societat blanca on estaven immersos.

Llavors no era per voluntat pròpia dels indígenes?

Els nòmades prenen allò que se’ls presenta pel camí i, en aquest cas, ells van prendre el que nosaltres els oferíem, intentant no oblidar per complet les seves costums. Vam equivocar-nos en moltes ocasions, vam veure’ns amb l’obligació de reconsiderar la nostra visió de conceptes com la pobresa. La majoria marxaven de l’escola per la seva pròpia voluntat, perquè se sentien incompresos. Es tracta de fer-los entendre que la terra és abiòtica o que nosaltres entenguem que és biòtica? L’última vegada que hi vaig tornar, vaig trobar-me que a les aules on jo havia treballat, hi havia els propis aborígens impartint matèries. Això era, justament, el que buscàvem.

Què et porta després a Buenos Aires?

Em vaig separar i no em sentia en condicions de seguir vivint sola en una entorn tan masclista. Jo era coneguda com ‘la senyora de’. Les dones tenien molt poca identitat pròpia.

El pas d’un poble on les dones tenen poca identitat a una gran ciutat, on tothom és desconegut.

Com fem moltes persones quan ens sentim febles, em vaig refugiar en els meus pares. Però el record que havia quedat en ells era el de l’adolescent que havia marxat de casa feia anys i la situació era insostenible. Llavors el meu germà, que vivia en aquesta casa, em va oferir el seu sofà. Vaig aprendre molt de la meva separació, sobretot a valorar la nova vida que m’estava construint, on els moments dolents m’ajudaven molt a valorar quan en passava de bons. Jo havia lligat la meva pròpia identitat a la relació amb el meu marit. Davant el dubte d’on pertanyia, vaig decidir que la meva pàtria estaria allà on fos la meva família. En aquest moment, el meu pilar va trontollar i em vaig retrobar amb el dilema de la meva identitat durant els dos primers anys a Buenos Aires.

Però finalment has aconseguit fer-te un nom, o si més no un lloc.

Vaig arribar a sentir dolor per la manca de verd que creix perquè sí i no perquè algú l’ha plantat, però vaig tirar endavant. I avui dia em sento molt bé on sóc. He acabat descobrint els avantatges de la gran ciutat. La gent de l’interior d’Argentina sent cert rebuig envers la supèrbia del porteny. Ara entenc que no és així perquè sí. La ciutat fa que tinguis una actitud més impositiva cap a la resta per tal de poder-hi sobreviure. He après a parlar més fort, a fer-me sentir, fer-me veure i fer que la meva existència sigui percebuda entre el cúmul de gent d’aquesta gran ciutat. Si no ho fas, no existeixes i si vols existir, no et queda més remei.

Consideres, doncs, Buenos Aires casa teva?

Sí. Si tens un mínim de xarxa, és una bona ciutat per viure-hi. La seva oferta no es troba a cap altra ciutat d’Argentina. Jo vaig tornar a la facultat per estudiar Traducció Pública d’Alemany mentre treballava com a educadora cristiana.

Tornant al tema del masclisme. No et sembla que és latent a la societat argentina en general?

Les dones de la meva generació aquí fem les coses perquè cal fer-les. Des de netejar, a fer el cafè a la feina. Simplement, perquè ens surt així. Durant un temps vaig treballar com a editora en una revista amb un home al meu costat. Érem només dos. Quan calia fer paquets, qui creus que els feia? Després em sentia tractada com a algú que no sabia comptar fins a tres. Era la noia dels paquets. L’humor a la televisió, per exemple, trepitja constantment la dignitat femenina. Les dones mateixes no se n’adonen i defensen aquesta postura. Una de les meves lluites actuals, des del meu raconet, és el donar suport a una expressió lingüística integradora com a traductora.

La dona com a objecte de façana bonica. Importa més el portes enfora que el portes endins?

A l’escola pública argentina és obligatori dur una bata blanca i d’aquesta manera tots semblem iguals. Jo crec que per canviar la societat, cal no amagar a ningú el seu estatus i, d’aquesta manera, el nen o la nena que no té què menjar perquè el seu pare no té feina, entendrà que és important lluitar per un futur millor. Que cadascú porti la bata del color que vulgui i pugui. Aquí hi ha molta gent que llueix la seves millors gales al carrer, però dins de casa seva millor no t’atreveixis a entrar al bany. Som educats des de petits a tenir una bona façana, per exemple, amb la bata blanca.

La inseguretat la venen els mitjans o existeix?

Inseguretat n’hi ha a qualsevol ciutat gran. Macri deia fa poc que s’havia quedat tranquil quan la seva filla va decidir-se a marxar a San Francisco. A San Francisco hi ha 59 homicidis per cada 100.000 persones cada any i aquí 5,9. Els mitjans exageren. I molt. A mi em van robar un parell de vegades els dos primers anys de ser aquí i estic convençuda que va ser a causa de la meva imprudència.

Per la teva relació amb la religió no puc evitar preguntar-te què en penses del Papa per acabar.

Potser sóc més crítica per la meva pertinença al protestantisme, tot i que molts protestants li donen suport. Crec que la meva opinió va en sintonia amb la meva defensa de la llibertat de les persones. Ha pres algunes mesures que semblen interessants, però a l’hora de confrontar-se directament amb certes situacions, no ha ajudat prou. Sap molt bé com tractar els mitjans i què és allò que esperen d’ell. Com és propi de l’estil argentí, pren mesures superficials que llueixen molt bé, sense solucionar els problemes de fons. Un pas important que el Papa podria donar seria, per exemple, obrir els arxius eclesiàstics de l’època de la Guerra Bruta. Hi va haver molts pastors que van deixar fer els militars i d’altres que, fins i tot, els van ajudar.