Ruth Schwittay

RUTH SCHWITTAY (59 anys) Professora de matemàtiques i física, educadora cristiana i traductora. Vaig néixer a la zona carbonífera d’Alemanya, però des dels vuit mesos que visc a l’Argentina. Davant el dubte d’on situar la meva pàtria, vaig optar per considerar com a tal allà on jo fos amb la meva família. Hi va haver un moment en què aquest pilar va trontollar, però vaig tirar endavant.

Ruth Schwittay

Ruth Schwittay

Després de la Segona Guerra Mundial, els meus pares volien deixar Alemanya per fer cap a l’Àfrica. Com a vicari i futur pastor protestant, l’Església obligava el meu pare a marxar tot sol tres anys abans de poder anar buscar a la seva dona, i s’hi va negar. Quan jo ja estava en camí, el pastor on el meu pare va cursar el vicariat va rebre visites dels dirigents de l’Església d’Argentina reclamant pastors alemanys. I així va ser com al maig del 1955 vaig arribar a l’Argentina.

On vau aterrar?

A la província d’Entre Ríos, concretament a la zona poblada pels alemanys del Volga cap al 1880. Es van dividir segons el model que utilitzaven a Rússia, en catòlics i protestants. Nosaltres vam instal·lar-nos a l’Aldea Protestante. En aquella època, Entre Ríos era gairebé com una illa entre els rius Paranà i Uruguai, sense túnels, el pont de Zárate Brazo Largo ni el de Victoria. Els diaris arribaven dos dies tard.

No volien mesclar-se entre la població de la província?

Els membres d’aquestes comunitats venien de Rússia perquè havia vençut una garantia de Caterina II la Gran, segons la qual tenien el privilegi de formar societats en territori rus segons les seves pròpies regles. Tenien escoles amb professors alemanys, l’organització municipal també era en alemany i s’atorgaven terres a les famílies segons la quantitat de barons amb què comptaven. Les collites que se n’extreien, però, es repartien en percentatges iguals per tota la comunitat. Aquest sistema gairebé socialista no es va aplicar aquí al cent per cent, tot i que sí que es van veure amb la necessitat d’estar a prop i van cedir part de les terres que se’ls havien donat per tal de crear les aldees.

Fins quan hi vas viure?

A l’aldea només hi vaig estudiar la primària. Vaig començar ampliant horitzons mica en mica estudiant la secundària a Diamante, a 12 km de distància, i després vaig anar a Paranà a estudiar Professorat de Matemàtiques i Física. Diguem que, d’entre el ventall de possibilitats que em quedaven relativament a prop, era el que més s’aproximava al que jo volia fer: m’agradaven les matemàtiques, el dibuix tècnic i el treball manual. Bé, en realitat jo volia ser dissenyadora d’interiors, però no existia aquesta opció, i menys per a dones.

I l’abandonament definitiu?

Nosaltres, jo i el meu ex-marit, vàrem ser joves a l’època dels 70. Pertanyíem a una generació formada que volia canviar el món, fer-lo més just. Existien infinitat d’alternatives i malauradament moltes com els Montoneros i l’Ejército Rrevolucionario del Pueblo (ERP) van acabar mesclant-se amb la violència. Nosaltres vam assistir a dues reunions de l’ERP i se’ns va plantejar el dubte de si havíem de seguir o no. Però la meva pertinença a una família que havia sobreviscut a la Segona Guerra Mundial i havia viscut la manipulació de la informació que s’hi va dur a terme, em va fer dubtar. La decisió va ser que aquella no seria la nostra manera de canviar el món.

Quina va ser?

Vam seguir investigant fins que va sorgir la possibilitat de treballar en una comunitat aborigen d’El Chaco, que es trobava encara a l’etapa nòmada. Un grup d’esglésies evangèliques estava treballant aspectes de salut amb els indígenes. La intenció era millorar la situació econòmica a partir de la seva cultura i aportant-los coneixement des de la nostra cultura. És a dir, generant el temps necessari per tal que ells mateixos poguessin decidir com actuar a la societat blanca on estaven immersos.

Llavors no era per voluntat pròpia dels indígenes?

Els nòmades prenen allò que se’ls presenta pel camí i, en aquest cas, ells van prendre el que nosaltres els oferíem, intentant no oblidar per complet les seves costums. Vam equivocar-nos en moltes ocasions, vam veure’ns amb l’obligació de reconsiderar la nostra visió de conceptes com la pobresa. La majoria marxaven de l’escola per la seva pròpia voluntat, perquè se sentien incompresos. Es tracta de fer-los entendre que la terra és abiòtica o que nosaltres entenguem que és biòtica? L’última vegada que hi vaig tornar, vaig trobar-me que a les aules on jo havia treballat, hi havia els propis aborígens impartint matèries. Això era, justament, el que buscàvem.

Què et porta després a Buenos Aires?

Em vaig separar i no em sentia en condicions de seguir vivint sola en una entorn tan masclista. Jo era coneguda com ‘la senyora de’. Les dones tenien molt poca identitat pròpia.

El pas d’un poble on les dones tenen poca identitat a una gran ciutat, on tothom és desconegut.

Com fem moltes persones quan ens sentim febles, em vaig refugiar en els meus pares. Però el record que havia quedat en ells era el de l’adolescent que havia marxat de casa feia anys i la situació era insostenible. Llavors el meu germà, que vivia en aquesta casa, em va oferir el seu sofà. Vaig aprendre molt de la meva separació, sobretot a valorar la nova vida que m’estava construint, on els moments dolents m’ajudaven molt a valorar quan en passava de bons. Jo havia lligat la meva pròpia identitat a la relació amb el meu marit. Davant el dubte d’on pertanyia, vaig decidir que la meva pàtria estaria allà on fos la meva família. En aquest moment, el meu pilar va trontollar i em vaig retrobar amb el dilema de la meva identitat durant els dos primers anys a Buenos Aires.

Però finalment has aconseguit fer-te un nom, o si més no un lloc.

Vaig arribar a sentir dolor per la manca de verd que creix perquè sí i no perquè algú l’ha plantat, però vaig tirar endavant. I avui dia em sento molt bé on sóc. He acabat descobrint els avantatges de la gran ciutat. La gent de l’interior d’Argentina sent cert rebuig envers la supèrbia del porteny. Ara entenc que no és així perquè sí. La ciutat fa que tinguis una actitud més impositiva cap a la resta per tal de poder-hi sobreviure. He après a parlar més fort, a fer-me sentir, fer-me veure i fer que la meva existència sigui percebuda entre el cúmul de gent d’aquesta gran ciutat. Si no ho fas, no existeixes i si vols existir, no et queda més remei.

Consideres, doncs, Buenos Aires casa teva?

Sí. Si tens un mínim de xarxa, és una bona ciutat per viure-hi. La seva oferta no es troba a cap altra ciutat d’Argentina. Jo vaig tornar a la facultat per estudiar Traducció Pública d’Alemany mentre treballava com a educadora cristiana.

Tornant al tema del masclisme. No et sembla que és latent a la societat argentina en general?

Les dones de la meva generació aquí fem les coses perquè cal fer-les. Des de netejar, a fer el cafè a la feina. Simplement, perquè ens surt així. Durant un temps vaig treballar com a editora en una revista amb un home al meu costat. Érem només dos. Quan calia fer paquets, qui creus que els feia? Després em sentia tractada com a algú que no sabia comptar fins a tres. Era la noia dels paquets. L’humor a la televisió, per exemple, trepitja constantment la dignitat femenina. Les dones mateixes no se n’adonen i defensen aquesta postura. Una de les meves lluites actuals, des del meu raconet, és el donar suport a una expressió lingüística integradora com a traductora.

La dona com a objecte de façana bonica. Importa més el portes enfora que el portes endins?

A l’escola pública argentina és obligatori dur una bata blanca i d’aquesta manera tots semblem iguals. Jo crec que per canviar la societat, cal no amagar a ningú el seu estatus i, d’aquesta manera, el nen o la nena que no té què menjar perquè el seu pare no té feina, entendrà que és important lluitar per un futur millor. Que cadascú porti la bata del color que vulgui i pugui. Aquí hi ha molta gent que llueix la seves millors gales al carrer, però dins de casa seva millor no t’atreveixis a entrar al bany. Som educats des de petits a tenir una bona façana, per exemple, amb la bata blanca.

La inseguretat la venen els mitjans o existeix?

Inseguretat n’hi ha a qualsevol ciutat gran. Macri deia fa poc que s’havia quedat tranquil quan la seva filla va decidir-se a marxar a San Francisco. A San Francisco hi ha 59 homicidis per cada 100.000 persones cada any i aquí 5,9. Els mitjans exageren. I molt. A mi em van robar un parell de vegades els dos primers anys de ser aquí i estic convençuda que va ser a causa de la meva imprudència.

Per la teva relació amb la religió no puc evitar preguntar-te què en penses del Papa per acabar.

Potser sóc més crítica per la meva pertinença al protestantisme, tot i que molts protestants li donen suport. Crec que la meva opinió va en sintonia amb la meva defensa de la llibertat de les persones. Ha pres algunes mesures que semblen interessants, però a l’hora de confrontar-se directament amb certes situacions, no ha ajudat prou. Sap molt bé com tractar els mitjans i què és allò que esperen d’ell. Com és propi de l’estil argentí, pren mesures superficials que llueixen molt bé, sense solucionar els problemes de fons. Un pas important que el Papa podria donar seria, per exemple, obrir els arxius eclesiàstics de l’època de la Guerra Bruta. Hi va haver molts pastors que van deixar fer els militars i d’altres que, fins i tot, els van ajudar.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús