Hilda Weissmann

HILDA WEISSMANN (73 anys) Mestra i Llicenciada en ciències de l’educació. A casa meva, l’accés a la cultura, a l’educació superior i al coneixement en general eren les claus per viure millor, per a l’ascens social i per a la felicitat, no pas el fet d’acumular béns materials.

Hilda Weissmann

Hilda Weissmann

La família del meu pare i de la meva mare fugen d’Europa un cop acabada la Primera Guerra Mundial i amb la intenció d’apartar-se de la misèria. Jo vaig néixer a Buenos Aires en ple inici de la Segona Guerra Mundial. Dic això perquè provinc d’una família jueva, en què la temàtica del conflicte bèl·lic, dels parents que havien quedat a Europa i del nazisme no van ser temes secundaris. Els meus pares tenien una forta ideologia socialista i laica. Concebien l’educació d’una manera molt progressista. A casa meva, l’accés a la cultura, a l’educació superior i al coneixement en general eren les claus per viure millor, per a l’ascens social i per a la felicitat, no pas el fet d’acumular béns materials.

M’imagino que has acabat escollint la teva professió gràcies a l’amor que els teus pares et van inculcar per l’educació i el saber.

Al llarg de la meva adolescència vaig tenir diverses vocacions. Durant molt temps volia dedicar-me a la ciència. Llavors era freqüent formar-se en quelcom que et permetés inserir-te ràpidament al món laboral. La formació com a mestra de primària es feia com a part complementària de l’escola secundària. Per això, als disset anys vaig acabar la secundària sent mestra i vaig entrar a la universitat i em vaig poder incorporar també al món laboral. Tot i això, la segona vocació, per la ciència, es va mantenir i vaig acabar dedicant-me com a educadora a aspectes d’ensenyament de la ciència.

Tinc entès que la teva tercera vocació és l’educació ambiental. Quan apareix?

Des de molt jove volia viure l’experiència de passar una temporada a Europa. Barcelona era un lloc on tenia amics i possibilitats de feina atractives. Vaig començar treballant en una empresa privada de producció de materials didàctics i en formació de formadors. Cap al 1998, la Teresa Franquesa em convoca per avaluar un projecte d’educació ambiental. En aquest moment, se m’obre un món nou. L’any 2000, des del departament de Medi Ambient de l’Ajuntament de Barcelona s’estava desenvolupant l’Agenda 21 i em proposen pensar, dissenyar i coordinar el primer projecte a Catalunya amb una filosofia semblant adreçat a tot el sistema educatiu formal. L’Agenda 21 escolar no consisteix a realitzar una activitat ocasional. La finalitat és que tota la comunitat escolar, professors i alumnes, personal no docent i famílies, es comprometi a buscar i executar solucions a les problemàtiques ambientals detectades a l’escola i fer-ho conjuntament. Vaig coordinar aquest projecte al llarg de deu anys, creant un equip que, amb petits canvis, encara avui dia es mantén.

Aquí ens aturem i la Hilda em pregunta si redactaré l’entrevista en català. Jo li comento que, normalment, envio als entrevistats una traducció ràpida al castellà per tal d’assegurar-me que estan d’acord amb tots els continguts que es publiquen. M’assegura que, en aquest cas, no em caldrà. Seguim, doncs, directament en català. En què consisteix exactament l’educació ambiental?

L’educació ambiental té una vida curta. Va començar als anys 60 a partir de grups de gent que feien itineraris per la natura i, de mica en mica, es van anar generant institucions que miraven de solucionar les problemàtiques ambientals. Des de llavors, ha tingut paradigmes molt diferents, però, singularment, tots conviuen entre ells. Hi ha qui considera que educació ambiental és apropar-se a la natura, per conèixer-la i estimar-la. D’altres tenen una visió més conservacionista. L’enfocament que vam pensar des de l’Ajuntament de Barcelona està molt més relacionat amb l’educació cívica. Conèixer, no per comprendre, sinó per saber actuar. És una educació amb valors adreçats a la ciutadania, per tal que prenguin consciència de quines són les problemàtiques ambientals i donar-los les eines per incidir en la seva prevenció i solució.

Quan vas decidir marxar a Barcelona, et feia respecte el tema del català?

No. Tenia clar que una de les maneres d’integrar-me més ràpidament seria aprenent la llengua local. Em vaig apuntar a un curs a la Universitat de Barcelona els dissabtes al matí, llegia contes, novel·les i diaris, els subratllava a cada moment, gairebé com a constància de les meves ganes d’integrar-me. Va ser un procés fàcil.

Si comparem Barcelona i Buenos Aires, què té la Ciutat Comtal que no tingui la capital argentina?

Un dels aspectes que més em va sorprendre és que a Barcelona hi ha un observatori que avalua el comportament ambiental de la ciutadania i els vincles entre els ciutadans. Quan hi vaig arribar, vaig llegir un informe en què hi deia que un percentatge altíssim dels seus habitants considerava que Barcelona era una de les millors ciutats i més boniques del món. Se sentien feliços de viure-hi i em sorprenia el nivell de participació de la ciutadania. Jo vaig pensar que això a Buenos Aires no passava en absolut. Aquí bona part de la ciutadania està permanentment enfadada amb la seva ciutat, però alhora no fa res per canviar-la. Això és perquè no l’estimen, no la consideren seva. Han passat molts anys i veig que la situació avui dia és exactament la mateixa.

Molts argentins senten adoració per Europa i a d’altres els fa ràbia aquesta mena de complex d’argentí.

Hi ha una diferència immensa entre els habitants de Buenos Aires i els ciutadans d’altres províncies de l’Argentina. Els habitants dels pobles més enllà del cinturó de la capital estimen la seva llar. Molts països de Sud-Amèrica han tingut com a referent cultural els Estats Units, a diferència de l’Argentina, que sempre ha tingut la mirada posada a Europa. La meca de molts argentins, especialment intel·lectuals i artistes, ha estat anar a viure o a estudiar a Europa.

I ara a la inversa. Què té Buenos Aires que no tingui Barcelona?

L’any 2010 vaig jubilar-me. Vaig decidir tornar a Buenos Aires per tenir més llibertat per visitar els meus fills i néts, que viuen a Califòrnia. Aquí disposo d’una oferta cultural realment sorprenent: teatre, exposicions, cinema i tota mena d’espectacles i activitats, molts d’ells de franc. L’any passat es van estrenar més de 1.000 obres i hi ha més de tres-centes sales de teatre.

Si comparem els catalans i els argentins?

A Buenos Aires, es tarda molt menys a crear vincles socials. No sé si després són tan profunds i fidels com a Barcelona. És fàcil ser acollida, les relacions són més espontànies. Un altre aspecte molt significatiu és la capacitat creativa dels argentins. Sempre diem que, quan una cosa es trenca, amb un filferro n’hi ha prou per arreglar-ho. Uns amics que van estudiar a Alemanya em comentaven que quan, quelcom es trencava a les aules, tothom marxava a casa. Això aquí no passa. Entre tots, provem de trobar-hi una solució.

I des d’una perspectiva ambiental?

Buenos Aires és un desastre. Té una gestió ambiental caòtica. S’han començat a fer coses, però sense que hi hagi percepció de quin és el programa o l’orientació. A mi em genera molta incredulitat perquè hi ha coses que cada nou president o alcalde segueix dient i no s’arreglen, com és el cas de la contaminació del Río de la Plata i del Riachuelo. El que em desperta més incredulitat és la falta d’informació. Posem per cas que s’inicia una obra. Mai hi ha un cartell informatiu que l’acompanyi i si el veí pregunta no rep resposta. Per mi, un canvi fonamental rau en el tema de la participació.

Què li diries a un català que vingui de viatge o a viure a Buenos Aires?

Que no es tracta d’una ciutat especialment insegura. S’ha de tenir cura, però mor molta més gent per accidents de trànsit que no pas per atracaments. Que confiï en la gent quan demana indicacions, però no gaire. Una característica del porteny és que et respon igualment quan demanes indicacions, encara que realment no sàpiga on vas. El meu truc és fer una pregunta prèvia: ‘Disculpi, vostè és del barri?’ Sobretot, que revisi l’agenda cultural. I que, en definitiva, Buenos Aires val la pena.

Estàs jubilada, però segueixes treballant.

Passo una bona part del meu temps escrivint. Després del meu retorn de Barcelona, vaig redactar una segona edició de la guia per fer l’Agenda 21 escolar. La primera era d’abans de començar el programa. He escrit també el llibre que es publicarà aviat La reflexión sobre la práctica, el motor del cambio adreçat a directors i supervisors d’escola per guiar la mirada i ajudar-los a identificar quan una escola o un mestre està treballant adequadament el tema de ciències. I ara he començat a escriure un material de suport per a un projecte relacionat amb el tractament dels residus en una ciutat a prop de Buenos Aires. Formo també part de l’empresa La Ciudad Posible, un grup de treball que fa consultories ambientals a ciutats mitjanes i petites.

Per quina raó hi ha tanta gent jubilada a Buenos Aires que segueix exercint?

La primera explicació és que la jubilació és, en general, molt baixa. És impossible viure sense complementar-la amb una feina. A més a més, com jo, hi ha molta gent que sent passió pel que fa. Malgrat això, dedico molt temps a altres coses com l’activitat física, cantar en una coral i classes de conversa en anglès, per mantenir-lo i poder comunicar-me amb els meus néts.

La universitat a l’Argentina és gratuïta, però això va en detriment d’altres prestacions socials com la jubilació, com comentaves tu, i l’atur, per exemple.

Fins que va arribar la presidenta actual, no hi havia cap mena d’ajuda. Actualment, si tu no tens feina i tens fills petits pots demanar una ajuda social, sempre que demostris que els fills estan vacunats i que van a l’escola. Ara hi ha una ajuda nova adreçada a joves ni-ni d’entre 18 i 25 anys, que els obliga a tornar a l’escola. Les ajudes socials van adreçades a grups d’edat concrets que estan en perill d’exclusió.

Si una cosa crec que tenen els argentins és una opinió per a cada tema. Moltes vegades em pregunten per la independència de Catalunya. Ja per acabar, tu que coneixes el cas, quina és la teva opinió?

Aquí a Buenos Aires em pregunten molt la meva opinió. Jo sempre dic el mateix. És molt difícil jutjar si no coneixes la història de Catalunya. Per què els catalans se senten vivint en un país i no en una comunitat autònoma que forma part d’un altre país? Hi ha una cultura, una llengua, una tradició. Són aspectes que no es poden esborrar i que s’han viscut al llarg de quaranta anys de dictadura d’una manera molt significativa. S’ha lluitat molt per no perdre aquesta identitat. Jo viatjava molt per feina a altres comunitats autònomes com Galícia i veia com s’havia castellanitzat l’àmbit urbà. Però, deixant de banda les comparacions, no es pot opinar sense conèixer l’origen d’aquest conflicte, al qual s’han agregat molts d’altres de de caire polític i econòmic. Ara, si et parlo en termes generals, sense referir-me a Catalunya, he d’afirmar que no estic d’acord amb els nacionalismes.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús