Rafael Benvenuti

RAFAEL BENVENUTI (33 anys) Pilot comercial de línies aèries. Volar és quelcom que des que tenia quatre anys entenc que he de fer. Una tarda es va donar una situació de vol particular i vaig trobar-me amb la necessitat de compartir aquella informació que rebia d’alguna manera. Volar va deixar de ser una finalitat per convertir-se en un mitjà.

Rafael Benvenuti

Rafael Benvenuti

Estrictament parlant, vaig néixer a l’Hospital Britànic de la ciutat de Buenos Aires. Vaig créixer a les afores de la capital portenya, a la Ciudad Evita. És una urbanització amb una particularitat al·lucinant: la seva planta té la forma del cap d’Eva Perón. Allà vaig estudiar-hi la primària, però la secundària tècnica la vaig cursar al districte de Morón. A l’Argentina, hi ha la possibilitat d’allargar un any el batxillerat i obtenir un títol tècnic. Jo vaig acabar sent tècnic aeronàutic, és a dir, mecànic d’avions. La meva escola estava ubicada a l’interior d’una base aèria militar, que en altres èpoques havia estat un centre de detenció clandestí. Resultava xocant cantar l’himne nacional en aules al soterrani de les quals, anys ençà s’hi havia torturat gent.

Així com hi ha molts nens que de menuts ja diuen que de gran volen ser astronautes, tu volies ser pilot d’avió?

Jo recordo el dia quan, mentre jugava al terra de la cuina, li vaig a la meva mare que seria pilot d’avions d’acrobàcia. Recordo fins i tot la imatge que em va venir al cap. No sé ni per què ho vaig dir. Realment, l’acrobàcia en sí no és quelcom del meu interès. A mi m’agrada la navegació. De fet, abans el navegador formava part de la tripulació dels avions i, si encara es mantingués aquesta figura, crec que m’hi dedicaria.

Quan vas començar a volar?

Durant els tres últims anys del batxillerat. Als 15 anys i 9 mesos i amb autorització dels pares, es pot començar el curs de planador, un avió sense motor que, per tal de volar, ha d’anar remolcat a través d’una corda per una altra avioneta motoritzada. A certa alçada, es deixa anar la corda i el planador vola de manera lliure, aprofitant corrents d’aire ascendents per tal de mantenir-se. En realitat, els avions no necessiten motor per volar, sinó que la seva única funció és mantenir-los d’una manera una mica més controlada.

Quins passos cal seguir per fer la carrera de pilot d’avió?

En aeronàutica tot es mesura en hores de vol, que es van anotant en un llibre al llarg de tota la carrera professional. La suma d’aquestes, et permet anar accedint gradualment a noves llicències. Acabat el curs de pilot de planador, vaig seguir amb el d’avió motoritzat, gràcies al qual s’obté la llicència de pilot privat. Amb 200 hores de vol acumulades, es pot fer el curs teòric i pràctic de pilot comercial. Amb aquest s’obté la primera llicència que permet realitzar activitats de vol a canvi de diners. Un cop acumulades 500 hores, vaig fer el curs d’instructor per ensenyar a volar. Finalment, a les 900 hores vaig cursar la llicència de pilot comercial de primera classe, l’última que t’habilita per poder treballar a una línia aèria. En total van transcórrer gairebé 10 anys.

A un pilot d’avió, li cal entregar un currículum per trobar feina?

Durant l’últim any d’escola vaig obtenir unes pràctiques en una línia aèria per treballar de mecànic d’avions a l’aeroport d’Ezeiza. Un cop acabades, em vaig dedicar a carregar maletes, primer a Ezeiza i després a l’Aeroparque. D’allà vaig passar a mecànic d’una aerolínia on no es respectaven els paràmetres de seguretat. En moments molt particulars pensava que, que si hagués vist algun conegut fent fila per pujar a l’avió, l’hauria avisat que no ho fes. Però més enllà d’això, gràcies a totes aquestes feines, vaig poder veure ‘la pel·lícula’ des d’una altra banda i anava generant estalvis per tal de pagar-me les hores de vol fins que vaig poder començar a treballar com a pilot. Si bé és un ambient on moltes feines s’obtenen per contactes, quan no es tenen, no queda cap altra opció que presentar el currículum. De fet, jo he aconseguit totes les meves feines després de presentar-lo.

Com arribes a ser pilot d’Aerolíneas Argentinas?

Quan de petit vaig decidir que volia pilotar avions, no tenia la més mínima idea que es tractaria d’un camí tan llarg. La qüestió és que jo mai més em vaig tornar a replantejar el meu futur a nivell laboral. No tenia antecedents de familiars que es dediquessin a l’aeronàutica, que és una activitat que passa de pares a fills, molt hereditària i endogàmica. És curiós perquè la gent veu els avions com si fossin naus espacials i els pilots com si fossin éssers tocats per una vareta. I, de veritat, no cal tenir cap habilitat especial. No és necessari aguantar la respiració durant trenta segons ni res per l’estil. Així doncs, després d’haver obtingut la meva llicència de pilot comercial de primera classe, Aerolínias Argentinas va publicar una convocatòria per incorporar pilots, em vaig preparar per als exàmens, els vaig aprovar i vaig entrar-hi. D’això ja en fa set anys.

Tornant al tema de la seguretat als avions, se senten llegendes urbanes com que certes línies low cost s’estalvien els pilots de reserva per tal d’abaratir el preu dels seus bitllets.

Cap línia aèria pot operar en contra de la normativa. Aquesta estipula que qualsevol avió de línia aèria ha de ser tripulat per un comandant i un copilot. Aquestes empreses estalvien diners en capacitacions, contractant comandants ja formats per altres empreses i copilots que es paguen ells mateixos la formació. Se’ls exigeix als treballadors la capacitació per al model específic d’avió, que hauria de ser costejada per l’empresa. Això vol dir que molts co-pilots acaben endeutats sense saber segur si els contractaran, sumat al fet que no hi ha selecció per nivell de coneixement o experiència. Com a resultat, la professió acaba convertint-se en una espècie de hobby car per a snobs, si se’m permet l’expressió. Sumat a tot això, com que les línies low cost varien els sous en funció del que es vola, alguns comandants fan la vista grossa envers certes mesures de seguretat de l’avió o condicions climatològiques adverses.

Podríem dir que les línies low cost representen la precarització laboral en l’àmbit aeronàutic?

Jo crec que el control de les línies aèries hauria de ser obrer, com el de qualsevol altra indústria. Però ja que de moment no és possible, estic d’acord amb què sigui estatal. Aerolineas Argentinas és una empresa estatal i no hi ha variació de sou si un mes no volo i això resulta en una gran millora en matèria de seguretat operativa. És veritat que el conveni laboral de l’activitat aeronàutica des de sempre ha estat rodejat de certa àuria d’aristocràcia. Crec que la dita a l’estat espanyol és: Després del rei, els pilots d’Ibèria. Però és necessari, per exemple, que es respectin les hores de descans dels pilots. Es tracta d’una feina de molta responsabilitat. Més enllà de tot això, penso que moltes mesures del nostre conveni s’haurien d’aplicar a qualsevol activitat laboral.

Què els diries a la gent que sent por de volar?

Per mi volar és quelcom quotidià, però entenc perfectament que l’experiència de volar no sigui grata per a certs passatgers. Les estadístiques diuen que és el mitjà més segur. És, precisament, una mostra que les estadístiques importen molt poc. Ets dins una llauna a 12 km del terra, no saps qui pilota ni per què l’avió es mantén a l’aire. Jo penso que és una reacció molt normal i si les estadístiques fossin suficients per treure’ns la por, també hauríem de preocupar-nos, no? Sabem que hi pot haver estadístiques per afavorir el que qualsevol interessat prou influent vulgui afavorir. En realitat, penso que la millor solució per a la por a volar és generar mecanismes de defensa, ja siguin a través d’un treball psicològic o el que a cadascú li vagi millor.

Veus el fet de volar com una necessitat?

Quan als 19 anys vaig començar a remolcar planadors, sentia que realment estava fent allò que volia. Una tarda molt bonica es va donar una situació de vol molt particular. Era el moment de la posta de sol. A 15 km d’on volava vaig albirar una llacuna amb joncs al centre. Entre la boirina, podia veure com el sol que queia sobre la llacuna generava una mena d’anella daurada. Una imatge increïble, em vaig commoure. En aquell moment vaig entendre que això no podia quedar-m’ho només per a mi. No em refereixo a dur els meus amics a volar amb mi, sinó a transformar tot allò que veia i em mobilitzava i a canalitzar-ho a través d’una altra activitat. Volar en sí va passar a ser un mitjà. El dia que deixi de rebre aquesta informació, m’imagino que deixaré de volar.

Tornem a la terra, concretament a Buenos Aires. En quines activitats concretes transformes tota aquesta informació que reps mentre voles?

Cap a finals de mes, es publica a Internet una programació mensual amb tots els vols que hauré de fer ajustada al temps màxims de servei i mínims de descans establerts per la llei. Això em permet tenir molts espais lliures, en els quals vaig a córrer, practico ioga i toco la guitarra. Vaig començar a estudiar música, precisament, perquè pensava que podria ser una bona manera de transformar tota aquesta informació. He composat per a obres de teatre i també he preparat accions performàtiques amb text, cançó i acció física en terrasses, a cases d’amics. Com que faig moltes coses, i totes malament, les uneixo en una performance i això em permet veure si en resulta quelcom d’interès.

També estàs involucrat en un projecte artístic-social a l’Hospital Braulio Aurelio Moyano.

Tot va començar amb un taller d’escriptura amb dones a les quals se’ls ha diagnosticat esquizofrènia. No teníem un objectiu clar més enllà de la intenció de comunicar-nos amb aquestes dones. Estructuràvem el taller en tres parts: escriure a partir d’una oració, una imatge i un fragment musical. En un inici moltes estaven en un punt de negació permanent. Nosaltres ens vam dedicar a esperar i repetir les consignes. Si haguéssim tingut un objectiu a curt termini, hauríem acabat frustrats. Amb el temps van començar a no qüestionar. Al cap d’un any i mig, vam veure que havíem recopilat un material increïble, amb el qual vam editar dos llibrets de manera autogestionada. Dones que no recordaven com s’escrivia, havien tornar a agafar llapis i paper.

I ja per acabar, com ha variat aquesta iniciativa durant els seus cinc anys de recorregut?

Com que és una activitat no remunerada, per mantenir-ne la continuïtat ens vam veure amb la necessitat de donar-nos a conèixer i aconseguir recursos econòmics per poder sumar gent interessada en participar de l’experiència. De moment, només hem aconseguit afegir interessats en participar del taller. Aquest any, va aparèixer el format radial que utilitzem actualment, on hem optat per escriure i gravar els seus textos. Més que un projecte artístic-social, per mi és una acció que opera a nivell de micropolítica.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús