Obsolencia programada i E-waste

diumenge, 2/10/2011

computer_garbage03.jpg

Muntanyes de residus electronics a Ghana

Us presento un documental que va emetre La 2 el 8 de juliol. Es diu ‘Comprar, tirar, comprar’.  Es el seguent:

http://vimeo.com/19682455

 

Un documental interessantissim. Deixa en evidencia les carencies de la societat del consum i presenta alternatives cap a una economia global emmarcada en un mon on els recursos son finits. Crec que el canvi es possible, pero ens l’hem de comencar a aplicar a nosaltres mateixos deixant de banda el consumisme vorac tipic de la societat occidental. Es precisament en aquesta direccio en la qual el professor Serge Latouche introdueix la idea del decreixement economic. A grans trets, jo tambe hi estic d’acord. Pero be, no dic massa mes al respect, crec que el documental parla per si sol.

Tanmateix, si que voldria comentar alguna cosa mes sobre el tema dels residus electronics. Fa cosa d’un mes vaig coneixer un home australia que em va dir que ell era molt verd i que portava tota la ‘chatarra’ electronica que tenia o trobava a unes plantes de recollides de residus electronics. Vaig pensar, osti que concienciat – jo no ho he fet mai aixo, la veritat. Aqui, pero, ja hi veig el primer motiu de queixa…Per que no hi ha un contenidor de productes electronics al costat del contenidor de paper? Doncs be, el bonhome australia aquest estic segur que no havia vist el documental aquest que us he penjat abans ni tampoc aquest altre que vaig veure l’altre dia per la tele:

http://www.sbs.com.au/dateline/story/watch/id/601347/n/E-Waste-Anger

En els dos videos surt en Mike Anane, un habitant de Ghana que lluita contra les atrocitats que estem causant els habitants de les ‘societats desenvolupades’ en el seu pais. Muntanyes i muntanyes de residus electronics van a parar a Ghana. Arriben com ‘material de segona ma’ i acaben aplegats i cremats per tot el pais. El que mes hipocrita em sembla, pero, es que una gran part de tota aquesta porqueria que arriba a Ghana es enviada per empreses que es dediquen a la recollida de material electronic. Es a dir, gent com el paio aquest que vaig coneixer es molesten a recollir aparells electronics i a portar-los a uns llocs especials on els disposen suposadament de manera ‘ecologica'; en canvi, el que aquestes empreses ecologiques fan es en efecte netejar el pais d’on provenen tot enviant la porqueria a Ghana. Em sembla totalment inadmissible!! Es com allo de la produccio de les plaques fotovoltaiques. Nosaltres som molt ecologics utilitzant-les, pero les enviem a fabricar a paissos poc desenvolupats ja que es contamina molt en el proces de fabricacio.

Be, si teniu temps mireu els dos documentals, que valen la pena. Que passeu un bon dia!

 

 

Les apostes

dimarts , 13/09/2011

gambling.JPG

Un que diu que ha nascut per apostar

Fa un moment he dec idit fer aquest post. No acostumo a mirar la televisió, però resulta que ara s’està fent el mundial de rugby a Nova Zelanda i feien un especial. Com no tinc ni idea de què va això del rugby, he pensat que ho miraria una estona a veure si aprenia alguna cosa. Al capdavall sembla ser un esport molt popular per aquests indrets del món. Però no és d’això del que volia fer aquest mini-post. Resulta que mentres passaven una sèrie d’anuncis n’he vist un d’inversemblant i indignant a la vegada. Un anunci d’un paio que es fa dir Tom i que va tot encorbatat amb pinta d’executiu tot dient ‘Jo he nascut per les apostes’. Aquí ja he dit prou!

Recordo un comentari que em va fer un molt bon amic meu (l’Alberto, pels que el conegueu) mentre anàvem en vaixell des de Helsinki a Tallin. Em va dir ”Una medida de como una sociedad está de hecha polvo te lo da la cantidad de pasta que se dejan en apuestas”. Tot seguit, ell va anar a jugar a les ‘tragaperras’ – suposo que era una manera d’autodefinir-se com ‘hecho-polvo’. Però bé, prenent aquest axioma de l’Alberto com vàlid, el que s’obté és que la societat australiana està feta caldo! De veritat, és realment patètic. Pràcticament tots els pubs tenen una secció enorme plena de pantalles amb tot d’estadístiques, preus i tonteries d’aquestes per apostar – deixant de banda les ‘tragaperras’, és clar. Si ja de per sí els hi van les apostes, imagineu-vos quan porten unes quantes (bastantes) cerveses de més. Com veieu, està fet amb tota la mala idea del món. Doncs bé, ara resulta que no només els hi foten la secció d’apostar al pub, sinó que tenen anuncis per la tele dient ‘Jo he nascut per apostar’. És tristíssim! Trobo que aquí el govern té part de culpa. Ho trobo totalment anàleg al que ha passat a Espanya amb la compra indiscriminada de cases. Una part de culpa la va tenir la gent per ser curts de gambals, però una altra la van tenir el govern i els bancs. Els bancs, per donar hipoteques a 50 anys a gent que sabien que no els hi podrien tornar diners. I el govern per no fer res al respecte. Doncs bé, aquí igual. Una part important la té la gent per ser estupits i no saber que per molt que apostis a les tragaperras sempre perdràs, perquè estan dissenyades per això. Una altra, dels medis o del govern per deixar que un fantasma amb tratge i corbata surti per la tele escampant la idea de que hom pot haver nascut per apostar.

Doncs res, fins aviat!

 

La teoria dels pantalons curts

dijous, 25/08/2011

Retorno al blog despres de molt de temps. Intentare postejar mes habitualment. A veure si ho aconsegueixo. Ah,si en algun post com aquest veieu que no poso accents ni ‘c’ trencades ni tal no us penseu que ja no recordo com s’escriu el catala. Simplement estic amb un teclat angles. Doncs be, el post d’avui el vull dedicar a una xorrada que se’m passa sovint pel cap des que estic aqui. Es la seguent:

Quan estic a Barcelona i veig a una persona en pantalons curts en ple hivern en general penso una d’aquestes dues coses:

a) Esta tarat/a.

b) Es un/a guiri.

Pero en general sempre es b). Es a dir, en general els que som de Barcelona a l’hivern ens tapem perque tenim fred.I el cas contrari crec que es podria aplicar a alguns paissos del nord d’Europa pero des d’una perspectiva inversa. Ho vaig veure bastant clar quan vaig anar a Escocia a l’abril del 2010. Jo trobava que fotia una rasca considerablepero en canvi els escocesos no pensaven el mateix. Ells anaven ja en pantalons curts, faldilles o el que fos. Pero clar, aixo te sentit. Si els seus hiverns son de -10 graus, i aleshores estaven a 10, doncs relativament si que feia ‘calor’. Vaig trobar que alla es podria aplicar la meva mateixa logica pero com ja he dit abans, des d’una perspectiva inversa. Si estaves a Escocia a l’abril i trobaves una persona amb jaqueta i bufanda, era una d’aquestes dues opcions:

a) Era un/a escoces/a rarot/a.

b) Era un estranger.

I en general, sempre era b) tambe.

Tanmateix, des que he arribat aqui a Sydney que la meva teoria s’ha vingut avall o la conclusio es diferent. M’explico. El clima aqui a Sydney es bastant semblant a Barcelona. A l’estiu fa calor i a l’hivern fot rasquilla. Tanmateix, porto veient gent en pantalons curts tot l’any. Algun si que potser es un danes o un tio de Buffalo (US), pero en general son australians. D’altra banda, tambe n’hi ha d’altres que porten pantalons llargs i jaqueta, etc etc. Total, que aplican la meva teoria que semblava validaper Barcelona i Escocia, ens surt que basicament hi ha un percentatge molt elevat d’australians que tenen un transtorn detemperatura intern. Vaja, que estan tarats.

Fins aviat!

Ara o Mai

divendres, 3/06/2011

vendetta.jpg

La màscara de V for Vendetta em sembla una icona carismàtica com a símbol d'una revolució

Les revoltes del nord d’Àfrica ens han ensenyat que ¨quien la sigue la consigue¨. Fer dimitir a un paio que ha estat al cap del govern durant molts anys i que a més a més se sent l’amo i senyor del país no és gens senzill. Tanmateix a Egipte i Tuníssia ho han aconseguit. Aquí a Espanya se suposa que la situació en què vivim és millor que en aquests païssos, per això els canvis que es demanen no suposen cap canvi de govern ni res per l’estil. Per això també creiem que la revolta pot ser pacífica, que la lluita armada no és necessària. Bàsicament el que es demana és canviar tota una sèrie de lleis per tal que la democràcia en què vivim sigui – o la percibim com – real. I això que aquests dies s’està convertint en una frase tan quotidiana – volem una democràcia real – està més que fonamentat. La gent no ho diu perquè sí. Trobo que aquest blog ho explica d’una manera molt intel·ligible i que tothom s’ho hauria de llegir, així que enlloc de copiar-ho i explicar-ho a la meva manera, us copio el link:

http://elporquedeunamosca.blogspot.com/2011/05/por-que-no-hay-una-democracia-real-en.html

 

Com podeu veure, en aquest blog no proposen solucions als defectes de la nostra ¨democràcia¨, sinó que simplement es mostren els perquès no tenim una democràcia real. En quant a com solucionar aquests problemes, propostes mil. Per exemple, just després del 15-M, els autors de burbuja.info van penjar aquest manifest:

http://burbuja.pro/mediawiki/index.php/Discusi%C3%B3n:Manifiesto_Por_Una_Verdadera_Democracia

 

Als que estigueu en contra de les protestes o us mostreu indiferents, simplement demanar-vos que us llegiu com a mínim els 8 punts pels quals no hi ha democràcia i comenteu què és el que creieu. Últimament, la majoria de gent amb qui parlo sembla estar d’acord en això, que no tenim una democràcia real, i m’agradaria escoltar una opinió contrària.

 

D’altra banda, i aprofitant la benentesa, m’agradaria fer un parell de comentaris. El primer d’ells va dedicat al conseller Felip Puig i als mossos d’esquadra. Imagino que no cal que pengi cap enllaç al youtube de la barbarie amb la qual els mossos han carregat sobre els manifestants de Plaça Catalunya. Les imatges són terribles i tot plegat és vergonyós. I d’altra banda, l’excusa per desallotjar-los és penosíssima: la final de la Champions. Des de quan un govern d’un país o d’una regió es proclama seguidor d’un equip de futbol i converteix a quelcom tan simple com un esport en una espècie de religió imposada als medis de comunicació? ‘Els govern dels millors’ que deia en Mas. Ho sento però no em crec que no hi hagi gent més capacitada i pacífica per governar. I aquí no vull que penseu que estic pensant en un altre partit majoritari dels que tenim avui en dia. Recordo perfectament com el super-ecològic conseller Saura va manar carregar contra els manifestants contra el pla de Bolònia. Tanmateix crec que el cas actual és encara més flagrant, ja que en aquella ocasió és cert que alguns anti-sistema van utilitzar la violència en contra del mossos.

 

I un segon comentari. Telefònica ha tingut al 2010 uns guanys de 10mil milions d’euros [1]. Són uns guanys de l’ordre dels de Microsoft. Mentres els espanyols han de fer malabarismes per arribar a finals de mes, ells tenen 10mil milions de benefici. És molt greu. Ells – les grans empreses – són els veritables delinqüents. Tots aquests beneficis són diners, per dir-ho d’alguna manera, del poble espanyol que passen de les seves mans a les arques d’una empresa, és a dir, d’uns pocs. I així anem creant cada vegada més diferència entre els rics i el pobres. Si la crisis aquesta passa algun dia, la gent continuarà a parlar de creixement econòmic – hem de creixer economicament, que diuen. Doncs bé créixer fins quan? Perquè que jo sàpiga, l’economia està lligada a la riquesa del nostre planeta, i aquesta és la que és, és finita. Per tant, quan uns creixen, uns altres decreixen. I ja portem molts anys creixent a unes parts del món i decreixent a d’altres. Se’ns hauria de caure la cara de vergonya. Així que per què no deixem de parlar de creixement i parlem de decreixement?

 

Un salut!!

 

[1] http://www.elpais.com/articulo/economia/Alierta/afirma/ERE/anteriores/ahora/Telefonica/estaria/quebrada/elpepueco/20110518elpepueco_8/Tes

Sobre les consultes sobiranistes. Són un fracàs o no?

dimarts , 19/04/2011

Abans de tot, aquest post el faré en un format una mica més formal que els anteriors ja que ens hem informat mínimament per fer-lo. Dic ‘ens’ ja que aquest post no l’he fet sol, sinó que m’ha ajudat l’Ivan, un altre noi que com jo està fent un doctorat aquí a Sydney. De fet, la idea principal – ben simple, per cert – que s’amaga darrera de tota la parafarnàlia que vindrà a continuació és seva.

Després de la consulta independentista de l’altre dia a Barcelona, vam consultar la versió digital d’alguns diaris i, com era d’esperar, cadascú deia la seva. El País es mostrava indiferent (mostrava les dades i prou), els diaris espanyolistes – La Razón, l’ABC, etc – definien la consulta com un fracàs, i diaris com l’ARA.cat ho trobaven tot un triomf. En aquest escrit volem intentar donar una versió una mica més imparcial de l’assumpte. Intentarem exposar fets i no deixar-nos emportar pel que ens agradaria que fos.

Va ser, doncs, un fracàs el 21.37% aquest de participació amb un 89.7% de vots a favor? Deixeu-nos, fer una assumpció una mica generalista. És possible que faci decantar la balança una mica cap al cantó de ‘no és un fracàs’, però suposo que qui vulgui pensar que ‘sí que va ser un fracàs’ no ens podrà dir que és una assumpció massa greu ja que les dades estan a internet [1]. Suposarem que hi ha un 20% de la població catalana que si hi hagués un referèndum aniria a votar i votaria que està a favor de la independència. No sembla una assumpció massa greu ja que posant l’exemple de Barcelona aquest percentatge és del 21.37% (participació)· 89.7% (vots a favor) = 19.16%. A més, sabem que a la majoria de municipis en què s’ha fet la proposta hi ha hagut una participació del voltant del 20% i en totes elles en general el SI guanya per un 90% o així [1]. Si bé és cert que hi ha municipis que no s’han pronunciat i on és possible que el SI no fos del 90%, també val a dir que a les primeres consultes a Arenys de Munt, i altres municipis també va haver-hi un 90% de SI i la participació era de més del 30%. Sembla més o menys raonable, doncs, fer una assumpció com aquesta.

Un cop feta tal assumpció, suposem que es fés un referèndum. Donat que un referèndum és quelcom força més important que una simple consulta sobiranista suposem que hi haurà força gent que anirà a votar. Molta gent – en general els que volen pensar que el 20% és un fracàs – dóna per suposat que la gent que a les consultes sobiranistes no s’ha pronunciat votaria que no. Però això és bastant suposar. Nosaltres no farem cap assumpció. Simplement estudiarem – i aquesta és la idea principal d’aquest escrit – quin percentatge d’aquesta gent que no s’ha pronunciat hauria de votar que SI per tal que el referèndum s’aprovés. El càlcul és tan senzill com això:

Com hem comentat anteriorment, suposem que hi ha un 20% de la participació que vota que SI. Ara anomenem X a la participació total del referèndum. Això vol dir que (X-20) serà la població que encara no s’ha pronunciat i que participa en aquest referèndum imaginari. Per exemple, en el cas extrem que la participació del referèndum fos del 100%, X =100 i aleshores X -20 = 80, que és la gent que encara no s’ha pronunciat. Imaginem que tot està clar fins aquí.

Anomenem ara Y al percentatge de la gent que encara no s’ha pronunciat i que vota que SI. Havent definit les variables d’aquesta manera, el percentatge de catalans que diuen SI al referèndum serà: 20 + (X-20)·Y. Per exemple, imaginem que la participació és del 60%, és a dir, X=60 (si fos més baixa, el referèndum quedaria anul·lat). Aleshores, X-20=40. Ara imaginem que només un 10% de tota la gent que no s’ha pronunciat fins ara i que participa al referèndum, vota que SI. Aleshores, 20 + (X-20)·Y = 20 + (60-20)·10% = 20 + 40·10% = 24%. Aquest nombre sembla baixíssim, però s’ha de tenir en compte que està calculat respecte al percentatge total de votants. Per poder dir amb propietat si és un nombre molt baix o no s’hauria de comparar amb la participació, que hem suposat que és d’un 60%. Clar, per guanyar el referèndum amb un 60% de participació, només cal que la meitat d’aquesta participació digui que SI, i això és un 60/2 = 30% de la població total. Ara es pot veure, doncs, que aquest 24% (corresponent a un 10% de la gent que encara no s’ha pronunciat i que participa al referèndum + el 20% que assumim que sempre votarà que SI) no és una xifra tan baixa.

Esperem que l’exemple hagi estat prou clarificador. Per tant, resolem ara el cas general. Havíem dit que el nombre total de catalans que vota que SI en el referèndum és 20 + (X-20)·Y. Si aquest nombre és més gran que la meitat de la participació (X/2) aleshores el referèndum s’haurà guanyat. Per contra, si aquest nombre total de catalans que diu que SI, 20 + (X-20)·Y és més petit que la meitat de la participació total (X/2), llavors els referèndum no haurà triomfat. El cas límit, i que representem a continuació, és el cas en què el nombre total de votants que diu que SI iguala a la meitat de la participació. En aquest cas, 20 + (X-20)·Y = X/2. Podem aïllar Y, el percentatge de votants que encara no s’ha pronunciat i que diu que SI, i obtenim:formula2.jpgLa representació d’aquest percentatge en front de la participació la mostrem a continuació:

grafica.jpg

Arribats a aquest punt, ens agradaria poder extreure algun tipus de conclusió. Si sabéssim segur quina seria la participació de tal referèndum, la conclusió d’aquest escrit seria immediata. Aplicaríem la nostra fórmula  Y = 100·(X-40)/(X-20)   i sabríem directament quin és el percentatge de tota la gent que encara no s’ha pronunciat que faria falta que votés que SI per tal que el referèndum tirés endavant. Aquesta conclusió seria totalment imparcial. Per exemple, si la participació fos d’un 90%, el percentatge del 70% de la gent que no s’ha pronunciat encara que faria falta que votés que sí per tal que guanyés el SI seria:

formula1.jpg

És a dir, en aquest cas, quan la participació és del 90%, si aproximadament un de cada tres dels votants que encara no s’ha pronunciat, votés que SI, aleshores el referèndum seria exitós. Creiem que fins i tot algú que tingui moltes ganes de pensar que això del 20% va ser un fracàs hauria d’admetre aquesta afirmació com a vàlida. L’única assumpció que hem fet és la del 20%. Referent a la dada aquesta del 20%, som conscients que no hem tractat les dades de manera estrictament rigorosa, però per un escrit d’aquest estil ja anava bé. Deixem per a qui vulgui la tasca de mirar [1] i extreure un nombre més rigurós que el 20%. Tanmateix, no creiem que aquest nombre sigui molt llunyà al 20%, i és per això que el vam triar. En tot cas, només cladria introduir aquest nombre a la formuleta enlloc del 20 i podríem treure conclusions de manera molt més rigurosa que les que se’ns venen en general a través dels medis de comunicació, normalment basades en el que als medis els hi agradaria que fos. Nosaltres ni diem ni deixem de dir que les consultes hagin estat un fracàs o no. Simplement estem dient el que hem dit. Les consultes sobirnaistes que s’han realitzat ens estan dient que donada una participació X (en l’exemple d’aquí dalt 90%), si el hi hagués un percentatge de persones que encara no s’han pronunciat Y (en l’exemple, un 36%) que votés que SI, aleshores el referèndum seria un èxit.

Com es pot veure, tot depèn de la participació. De fet, observant la gràfica es pot veure que una participació baixa afavoreix al SI, mentre que una participació alta afavoreix al NO[1]. Aquesta, però, és una variable molt difícil d’estimar ja que depèn de molts factors.Tanmateix, després de veure dades sobre altres referèndums, ens aventurem a dir que a dia d’avui si és fes tal referèndum, la participació no seria gaire més alta del 70%. Aquesta és una afirmació sense cap mena de rigor i no vol ser res més que una quiniela. Però si algun dia hi hagués un referèndum i la participació acabés sent del 70% podríem teure pit i dir ‘Ja ho dèiem nosaltres!’. Sinó, simplement direm que era molt difícil. Tot seguit, però, us donem els motius que ens han fet arribar a aquesta conclusió.

Una de les primeres coses que hom pensaria per estimar la participació d’un referèndum d’aquesta magnitud és ‘anem a mirar dades d’altres referèndums d’independència’. Doncs bé, aquesta informació es pot trobar a [2]. Tanmateix no ens interessen tots els referèndums. Hi ha moltes independències que s’han declarat en finalitzar una guerra o en situacions econòmiques molt precàries, etc. Només ens interessen aquelles independències que s’hagin dut a terme com un procés pacífic, democràtic i on la qualitat de vida dels ciutadants del poble que es vol independitzar i del país al que pertanyen són equiparables. L’exemple més clar de tots és el Québec. Com tots sabeu, el Québec és un estat francòfon dins del Canadà. La població és propera als 8 milions d’habitants, el que representa un 23.9% de la problació del Canadà [3] – comparar amb les dades de Catalunya, on el nombre d’habitant és del 7.5 milions, representant un 16% de la població espanyola [4]. Doncs bé, els habitants del Québec han realitzat dos referèndums d’independència [5,6]. El primer d’ells, realitzat al 1980, va tenir una participació del 85.61% i el NO va guanyar amb una majoria del 59.56% – el SI va ser del 40.44%. En quant al segon, la participació va ser del 93.56% i el NO va guanyar amb una majoria del 50.58% – el SI, en canvi, va ser del 49.42%. Com es pot veure, en ambdós referèndums la participació va ser molt alta. Donada l’analogia, això ens podria fer pensar que la participació al referèndum català seria molt alta també, afavorint al NO. Tanmateix, mirem ara la participació a les eleccions estatals del Québec els anys anteriors al referèndum [7]. Sorprenentment – si equiparem la seva participació a la d’Espanya – la participació era brutal! Les eleccions anteriors al primer referèndum van comptar amb la participació del 85.27% (només un 0.34% menys que al referèndum) i l’any anterior al segon la participació va ser del 81.58% (un 12% menys que al referèndum).

Analitzem ara el cas de Groenlàndia.  Bé, abans de tot cal dir que no són un país independent, sinó que després del referèndum del 2008 han passat a ser un país autonòmic dins el Regne de Dinamarca [7]. No són independents però estan força a prop. En tot cas, fixem-nos en la participació de les eleccions i en la participació del referèndum. El referèndum del 2008 té una participació del 71.96% [8]  i les eleccions anteriors del 2005 tenen una participació del 74.6% [9].

Finalment – perdoneu per l’extensió de l’escrit, però volíem ser una mica rigurosos – estudiem la participació als referèndums que s’han fet a Espanya i la participació a les eleccions. Comencem pel referèndum del 76, en el qual es va preguntar a la població si es volia aprovar la llei que permetria reformar políticament el país [11]. Doncs bé, la participació va ser del 77.8%. Posteriorment es van celebrar les eleccions del 77 i la participació va ser del 78.8% [12]. Mirem ara el referèndum del 78, en el qual es va votar a favor de la Constitució. Sembla curiós que per quelcom tan important com això, la participació fos només del 67.1% [13]. Tot seguit, mirem la participació a les eleccions del 79: un 68.04% [14]. I ja per finalitzar (això s’està començant a fer pesat), mirem la participació als altres dos referèndums que s’han fet a Espanya així com a les últimes eleccions catalanes [15,16,17]. Al referèndum del 86 la participació va ser del 59.4% i al del 2005 va ser del 42%, marcant així un mínim històric en democràcia. Pel que fa a les eleccions catalanes del 2010, la participació ha estat del 58%.

Si mireu totes les dades que hem donat, podreu veure que el cas en què hi ha més diferència entre la participació a un referèndum i la participació a unes eleccions pròximes és el 12% corresponent al referèndum del 1995 al Québec. Tenint present que a les últimes eleccions catalanes la participació va ser del 58% i que fins i tot pel referèndum de la constitució Espanyola la participació va ser inferior al 70%, no sembla tan escandalós pronosticar que la participació seria de l’ordre del 70%, no més. Però bé, com hem dit abans, l’estudi del comportament dels grups socials és quelcom força complex, així que si hi acabés havent un referèndum (ens sembla indignant que el govern espanyol ho prohibeixi – que no vol dir que votaríem que SI, ni tampoc que NO ) podria passar qualsevol cosa.

Salut!

 

Referències

1.- http://ca.wikipedia.org/wiki/Consultes_sobre_la_independ%C3%A8ncia_de_Catalunya

2.- http://en.wikipedia.org/wiki/Independence_referendum

3.- http://en.wikipedia.org/wiki/Quebec

4.- http://en.wikipedia.org/wiki/Catalonia

5.- http://en.wikipedia.org/wiki/Quebec_referendum,_1980

6.- http://en.wikipedia.org/wiki/Quebec_referendum,_1995

7.- http://faculty.marianopolis.edu/c.belanger/quebechistory/stats/Quebecelections-rateofparticipation.html

8.- http://en.wikipedia.org/wiki/Greenland

9.- http://en.wikipedia.org/wiki/Greenlandic_self-government_referendum,_2008

10.- http://en.wikipedia.org/wiki/Greenlandic_parliamentary_election,_2005

11.-  http://en.wikipedia.org/wiki/Spanish_political_reform_referendum,_1976

12.- http://en.wikipedia.org/wiki/Spanish_general_election,_1977

13.- http://en.wikipedia.org/wiki/Spanish_constitutional_referendum,_1978

14.- http://es.wikipedia.org/wiki/Elecciones_generales_de_Espa%C3%B1a_de_1979

15.- http://es.wikipedia.org/wiki/Refer%C3%A9ndum_sobre_la_permanencia_de_Espa%C3%B1a_en_la_OTAN

16.- http://en.wikipedia.org/wiki/Spanish_European_Constitution_referendum,_2005

17.- http://www.gencat.cat/governacio/eleccions/eleccions2010/resultats2010/09AU/DAU09999CM_L2.htm


[1] Això us hauria de recordar al que passa a les eleccions generals o autonòmiques, on en general una participació baixa afavoreix a les dretes i una participació alta a les esquerres. La raó és la mateixa, els votants de dretes són un percentatge molt constant de la població i per això mentres menys gent vota el seu pes és major.

Sobre l’educació

dissabte, 19/03/2011

524840957_130fc24571.jpg

Uns estudiants copiant

Bon dia a tothom!

Feia molt de temps que no escrivia així que ja anava sent hora. Avui escriuré sobre un tema molt ampli com és l’educació. De fet em centraré amb el tema de l’educació superior (universitària), que és el que conec millor. Ja fa temps que volia escriure sobre això per contrastar una mica l’educació a Catalunya amb l’educació aquí. Imagino que molts estarem d’acord en què l’educació a Catalunya no és una meravella. I dic Catalunya i no Espanya perquè hi ha altres llocs a Espanya on l’educació està força millor – al País Basc, per exemple. Jo sóc partidari de l’educació pública, ho podeu veure remarcat a la meva presentació com a Autor del blog. Tanmateix, és evident que l’educació pública de l’àrea metropolitana de Barcelona, en general, deixa bastant que desitjar. Bé, la privada tampoc trobo que estigui massa millor, exceptuant potser alguns col·legis de Barcelona.

Aquí a Austràlia l’educació primària i secundària en general és pública i gratuïta. Diria que hi ha algunes escoles que demanen als pares si poden fer donacions i tal, però vaja, que és gratuïta 100%. També hi ha escoles privades, normalment associades a tendències religioses – cristianes en general -. Però la diferència de qualitat entre les unes i les altres pel que tinc entès és inexistent. El que sí que tenen és una llista amb tota una sèrie d’escoles públiques que estan designades com escoles d’elit. Per entrar a elles cal obtenir un bon resultat a un examen d’ingrés (que es fa normalment als 7anys) i res més, els diners no importen. Em sembla prou adequat.

Tema de les universitats. A Austràlia hi ha 38 universitats públiques i 4 privades. De fet, dues d’aquestes quatre no són ni australianes, sinó que són americanes però tenen campus a aquí. Tot i ser gratuïtes, però, són bastant més cares que a Espanya. Es podria dir que en quant al preu, són quelcom a meitat camí entre el model anglès i l’americà. És a dir, no valen uns 3000€ a l’any, com poden costar a UK, però tampoc uns 20mil€ com et poden costar a Estats Units. De fet, hi ha matissos. Pels estudiants locals hi ha un munt de beques i préstecs. No crec que hi hagi pràcticament cap australià que no pugui accedir a la universitat pel tema dels diners. En canvi, curiosament pels estudiants internacionals com jo, la matrícula és més cara del que és habitual, val uns 30mil€ anuals. Resulta que aquí es prenen l’educació dels estudiants internacionals com un negoci. El sud-est asiàtic queda molt a prop i se n’estan aprofitant. No em sembla massa bé, la veritat…Per exemple, quan vas a comprar el tiquet del tren, hi ha descompte pels estudiants locals però no pels internacionals. En tot cas, quan el sud-est asiàtic es vagi desenvolupant més imagino que se’ls acabarà el xollo. Però bé, deixem aquest tema de banda. El que us volia comentar és un fet que certament m’agrada. De fet, ara que hi penso és més una qüestió del mercat laboral que no d’educació. En fi, resulta que per aquestes terres un realment pot estudiar allò que li agrada. A banda de la flexibilitat a l’hora de combinar diferents estudis (per exemple, pots estudiar  les carreres de ciències ambientals i cultura àrab a la vegada), el fet és que un cop has acabat els teus estudis trobes feina. I no només feina en general, sinó feina en el teu camp de treball. No importa què estudiïs, ja pot ser art, filologia eslava, mecànic, …. senzillament no importa, quan acabis trobaràs feina en el teu camp. Em sembla genial. Està clar que no tothom cobra el mateix: els metge cobren molt més que els cambrers, però el fet és que sembla ser que tothom té un lloc a la societat. Clar, amb un 2% d’atur imagino que és més senzill, però el fet és que quan parles amb els estudiants d’universitat, veus que realment estudien el que estudien perquè els hi agrada, i això està molt bé. Tots sabem que a Espanya això no funciona així. No només hi ha molta gent que estudia coses que no els hi agrada, sinó que a més a més moltes carreres són molt més senzilles que el batxillerat. Això em sembla lamentable. He parlat amb moltes persones i m’ho han comentat. No té cap sentit. Clar que no totes les carreres són així, n’hi ha d’altres que s’ha d’estudiar molt. A vegades massa i tot. Però a la universitat s’hauria d’anar a aprendre i per aprendre s’ha d’estudiar. A vegades sembla que la gent vagi a la universitat simplement perquè no volen treballar. S’agafen una carrera fàcil perquè saben que és fàcil (no perquè els hi agradi) i apa, a viure ‘del cuento’. I així estem, amb moltíssims titulats universitaris que no troben feina en el seu camp ni a tiros. He escoltat a gent dir que s’hauria d’encarir la universitat i així menys gent hi aniria. No em sembla bé, crec que simplement s’hauria de fomentar una formació professional de qualitat i reduir el nombre de places a moltes carreres. A algunes altres, com medicina, en canvi s’hauria de pujar el nombre de places. Recordo que a la facultat de medicina de Granada la nota mitja d’entrada era un 9. És patètic, després falten doctors i els contracten de Sudamèrica, on potser la seva nota mitja d’entrada era un 7.

En fi, hi ha moltes coses per canviar en el tema d’educació, s’hi hauria d’invertir molt més. I com veieu no em refereixo a que cada alumne tingui un ordinador a l’aula. Això no trobo que serveixi per a res. Ni a mi ni a cap dels meus companys a l’escola ens van ensenyar a fer servir un ordinador i a dia d’avui crec que tots el sabem fer anar. És més, nosaltres fèiem 5h de col·legi al dia i no crec que tinguem menys coneixements que els alumnes d’ara. Aquest australians no tenen ni persianes ni pernil, no saben què és la siesta i tenen les pitjors aixetes del món (t’hi has de passar una hora per poder tenir aigua tèbia), però potser en tema educació i món laboral tenen quelcom a dir.

En fi, que passeu un bon cap de setmana! Salut i república!

Ah, i per cert, si em firmeu i no us contesto…no és res personal. És que no m’entero! Però agraeixo els comentaris, els que estan totalment en desacord amb mi inclosos!

Estem en mans de delinqüents!

dissabte, 26/02/2011

Aquefuera-el-rey1.jpgsts dies està succeint quelcom històric al nord d’Àfrica i no sé si se li dóna el ressò que li correspon.
Tot i que en principi el blog aquest el tinc per explicar coses que passen per aquí a Austràlia, deixeu-me fer una mica de propagan da d’un parell de vídeos del youtube que estàn força bé, jo crec.
Perquè el que està passant al nord d’Àfrica hauria de passar a gairebé tot arreu. Ens governa gent incompetent, avariciosa i estúpida. Ens fan creure que som lliures de canviar de líders amb el dret a vot, però controlant els medis de comunicació de la manera que ho fan, prohibint pàgines web, encarcelant a polítics vascos, etc etc com volen que ho fem?
Algú em pot dir què pinta el rei? Em sembla que quan li he preguntat a gent partidària de mantenir la corona les úniques respostes que m’ha donat la gent han estat:
1) És que em cau bé, se’l veu molt ‘campetxano’.
2) És que sempre hem tingut rei i per tant hem de continuar tenint-ne.

Des del meu punt de vista, respostes totalment absurdes. Campetxano? Sí, molta gent que és mor de gana també seria molt campetxana si sabessin que no els hi faltarà res ni a ells ni a tota la seva família en totes les seves vides. I què dir de la segona resposta…que sempre n’hem tingut? Què vol dir SEMPRE? Perquè que jo sàpiga fa 40 anys teníem un governador que no era un rei. I fa uns quants anys més (80 de fet), vam tenir un governador escollit pel poble.

Doncs res, sense més preàmbul, us deixo aquest parell de vídeos que espero que us mireu. Un dura 6 minuts i l’altre 8.

Bon cap de setmana. Salut i república!

Tasmània III: Porth Arthur i època colonial

dimecres, 9/02/2011

DSCF0146.JPG

El que queda del campament penal de Port Arthur

Aquest ja és l’últim post sobre Tasmània. Entre d’altres coses que he anat comentant, Tasmània també és famosa per haver tingut uns dels campaments penals més durs de l’època colonial. En concret en destaquen dos d’ells, Port Arthur i Sarah Island. Port Arthur està a l’est de l’illa, mentre Sarah Island està a l’oest. Els dos llocs es referenciaven com l’infern a la Terra. Eren com una espècia de Alcatraz als Estats Units. Campaments situats a llocs rodejats d’aigua on escapar-se era missió impossible. Avui en dia, però, estan reconvertits en zones turístiques i no tenen res de tenebrós, més aviat són llocs molt agradables de visitar. De fet, és curiós perquè tampoc són llocs tan antics, les construccions més antigues deuen tenir 170 anys o així, i tanmateix tot està fet caldo. És divertit des del punt de vist d’un europeu quan et venen la moto de que estàs davant d’una construcció històrica super antiga i només té uns 170 anys i a sobre està en runes. Però bé, deixant de banda la situació actual, és força impresionant pensar en com de ben organitzats estaven els anglesos en aquella època. A Port Arthur van anar a parar molts presos polítics irlandesos, anglesos, canadencs, etc. No sé, m’imagino aquella gent al 1820 transportant gent des del Canadà a Tasmània i ho trobo increible. Evidentment admiro l’organització, no el que feien. A Tasmània, per exemple, els anglesos van aconseguir exterminar a TOTS els aborígens. No en queda ni un. En resum, que van fer coses horribles però estaven ben organitzats.

Que vagi bé!

Cicló tropical Yasi

diumenge, 6/02/2011

Hi ha gent que m’ha preguntat si estava bé pel tema aquest del Cicló. Imagino que depenent de la font d’informació a què us remitiu trobareu simplement quelcom com Cicló tropical a Australia o al nord d’Austràlia. Repetint-me una mica, el nord d’Austràlia està molt lluny d’aquí Sydney (bastant més de 1000km) o sigui que aquí ni ens hem enterat. La veritat és que sembla ser que el cicló ha estat molt destructiu, però que les mesures per salvar a les persones han estat efectives. Ara ja ha passat tot i la gent intentarà tornar a la normalitat. Un amic em va comentar que una de les mesures que el govern australià volia prendre era cobrar un impost de l’estil IVA a tots els productes per recaudar fons i ajudar als afectats. Però no estic segur si ja ho fan o no.  Si voleu saber més coses sobre el cicló, un blogaire d’aquest mateix diari he vist que ha publicat un post una mica més científic sobre el cicló. Us remeto a ell:  http://ciencia.ara.cat/tempspeltemps/2011/02/05/ciclo-tropical-yasi/

Curiosament, mentre el cicló amb els seus forts vents i pluges atacava Cairns i altres paraïsos tropicals australians, aquí a Sydney hem patit la pitjor onada de calor en molts anys. De fet he llegit que ha estat la pitjor onada de calor des que es van començar a registrar aquest tipus de dades. Ha estat força horrible. 30 graus per la nit i 42 durant el dia – i tot això amb una humitat horrible.  Però sembla ser que d’aquí poc ja tornaran a baixar una mica. Espero que sigui així perquè costa molt dormir per les nits.

I res, de moment poca cosa més. A veure si puc actualitzar entre setmana i explicar alguna coseta més interessant.

Tasmània (II)

dissabte, 29/01/2011

DSCF0313.JPG

Wombat

Continuo amb Tasmània.

A aquesta primera foto podeu veure un wombat. Ja el vaig anomenar al post anterior, però volia penjar una foto. És un animal força tranquil i herbívor. Jo havia llegit una notíc

ia d’un wombat que va matar a un home, però em sembla que és molt anecdòtic. És com si un home mor per culpa d’un gall o d’un gat o alguna cosa així. Vaja, que no fan res, t’hi pots acostar tan com vulguis. Alguns d’ells, però, són bastant tímids i fugen. De totes maneres, són força curiosos i per això he penjat la foto. D’altra banda, la gran atracció de l’illa en quant a fauna és el Diable de Tasmània. Si no heu vist cap foto del de veritat, imagino que com a mínim haureu vist el de la Warner Bros. Doncs bé, el de veritat no se li assembla massa.

Tasmanian_devil.jpg
Diable de Tasmània

Us penjo també una altra foto. Aquest bitxo resulta que és l’anàleg australià de la hiena – tot i que és molt més esquifit. És a dir, s’alimenta a base de la carn i els ossos d’animals morts – és carronyaire.Uns natius de l’illa em van dir que fa uns 50 anys estaven per tot arreu, tanmateix avui en dia és bastant difícil  trobar-los de manera natural. Hom podria pensar que això és una conseqüència de la influència de l’home sobre l’entorn, però en cas que fos això seria una conseqüència molt indirecta ja que fa 50-40 anys la societat australiana estava força desenvolupada i tanmateix encara estaven per tot arreu. La causa de la dràstica reducció d’exemplars d’aquesta espècie és una espècie de càncer de pell pel qual els científics encara no han pogut trobar cura. Aquesta malaltia els hi fa perdre la visió i moren perquè no veuen i no troben menjar. A dia d’avui estan molt preocupats per la supervivència de l’espècie ja que aquesta malaltia s’ha transmet ja a un 70% de la població. Hi ha un projecte, per exemple, d’agafar la part de la població que encara està sana i separar-la de l’altra mitjançant valles per tota l’illa. En fi, esperem que sobrevisquin!

Canvinat de tema, a la foto de sota podeu veure la Cradle Mountain i el Dove Lake. És una de les atraccions turístiques de Tasmània. Com vaig dir a l’anterior post, està ple de parcs naturals i aquest és possible

ment el més visitat. La veritat és que pels amants de les excursions per la muntanya, Austràlia és un bon país. Dit així, sembla obvi…Austràlia és tan gran com Europa, i a Europa també hi ha moltíssims llocs per fer excursions.Però bé, el que volia dir és que a Tasmània concretament, que és un indret relativament petit, és un paradís pels amants de les excursions. De fet, l’excursió (aquí ho anomenen bushwalking) més famosa del país està a Tasmània i va des de la Cradle Mountain aquesta fins a un tal Lake St-Clair. És una excursió per la muntanya que dura 7

dies i sembla ser molt però que molt recomanable. En el transcurs de la mateixa tens unes vistes increïbles de les muntanyes de l’illa, pots veure molts animals, creues diferents rius, salts d’aigua, etc.  En el meu cas, però, simplement vaig fer una excurisoneta de 6h i prou, tot i que també molt recomanable! En resum, si us agrada la muntanya és un lloc a tenir en compte!

DSCF0273.JPG

Cradle Mountain

En fi, que vagi bé i comenceu a fer apostes per la final de l’Open d’Austràlia. Jo amb els meus amics vaig dir que la final seria Murray-Djokovic i mira, l’he encertat. També vaig dir que guanyaria Murray, tot i que veient el nivell de joc a les semifinals, sembla que el Djokovic està molt fort. Tanmateix, ho vaig dir en el seu dia així que ho mantindré, aposto per Murray!