La multa

divendres, 6/09/2013

La bici, un mitjà de transport tan utilitzat a Munic com a la Xina. Tot i que a la Xina per qüestions òbvies el volum en circulació és molt més elevat. Com pot ser que un mateix concepte sigui aplicat de formes tan diferents? Recordo la primera bici que vaig tenir a la Xina, em va costar l’equivalent a 10 euros. Era una bici de segona, tercera o vuitena mà, qui sap? Segurament robada… I un mes més tard me la van robar a mi… La segona que vaig tenir era nova, em va costar uns 30 euros, i també me la van robar… Anar amb bici per segons quines ciutats de la Xina és una aventura diària que requereix reflexes, uns bons frens i un esperit una mica temerari. El manament del ciclista xinès són els següents: No atropellaràs i no seràs atropellat.

Just al costat oposat del ciclisme urbà hi ha Alemanya, en aquest cas, Munic. La ciutat ha destinat grans esforços en els últims anys en infraestructures fins al punt que aproximadament un 15% de la població es desplaça en bici i està considerada la tercera ciutat europea en mobilitat ciclista per darrere de Copenhaguen i Amsterdam. Munic disposa de quilòmetres i quilòmetres de carril bici, senyalitzacions i semàfors (alguns d’ells innecessaris i fins i tot inútils segons el meu parè). Anar amb bici per la ciutat és un plaer, és relaxant i extremadament organitzat.
Però és així per què els alemanys són senzillament així? En part sí, en part no. Ahir em van multar. Jo creia que allò de la policia amb bici només existia a les sèries americanes a Califòrnia, però es veu que no… Les senyalitzacions hi són per seguir-les i encara que a vegades certes rutes a seguir o certes senyalitzacions semblin inadequades saltar-se-les té penalització!

De camí de la feina a casa hi ha un tram de 200m del qual t’has de desviar i deixar-lo lliure. Passats els 200m t’hi pots tornar a incorporar. El perquè encara el desconec, i com que no hi trobo sentit, quan tinc pressa tiro pel dret… Doncs bé, ahir darrere un contenidor de color verd, camuflats del mateix color m’esperaven amb el boli a la mà dos integrants de la policia muntada (sobre bici). Molt educadament em van demanar identificació, si vivia a Munic, si la bici era meva i seguidament em van convidar a pagar una multa de 20 euros que he d’abonar per transferència abans de 10 dies. Conscient que no hi havia res a fer i que a més sabia que m’ho havia buscat perquè coneixo de tros el recorregut i està d’allò més ben senyalitzat, ens vam posar a conversar. Aparentment cada un d’ells posa al dia unes 20 multes (que pots refusar pagar. Tot i que no té sentit perquè llavors passes de pagar-ne 20 a pagar-ne 43…). Desconec quants agents d’aquest tipus et passegen cada dia per la ciutat, però dóna a entendre que l’ordre extrem de la circulació de les bicis està reforçat per les autoritats locals. La nota positiva deu ser que els ingressos de les penalitzacions deuen anar destinats a millorar les infraestructures, perquè la ciutat, en aquest aspecte és impecable.

Resumint, el sistema alemany és molt més eficient i segur que el xinès, tot i que potser és una mica més avorrit i no tan excitant. Això sí, tot i que no hi discrepo, que et multin amb 20 euros anant amb bici d’entrada sembla surrealista, el dia que menys m’ho esperi em multaran per caminar pel cantó que no toca…

CARTA ABIERTA A…

dimecres, 5/12/2012

Quien le apetezca conocer o comentar la realidad. Porque visto está que escribirle al Sr. Wert de nada sirve. Y por eso mi post es en español, porque convencer a los que piensan como yo poco cuesta. Me parece más oportuno intentar acercarme a esos que solo tienen la oportunidad de escuchar a ciertos políticos y/o a ciertos medios. Porque al fin y al cabo, manipulados lo estamos todos, pero opinión debemos seguir teniendo y creando.

Tras las noticias de la nueva ley de educación, no solo me parece oportuno expresar mi rechazo sino  también explicar el porqué y cómo eso nos afecta.

Dice uno de los personajes del último libro de Murakami: “Esto es lo que el mundo es, al fin y al cabo: una batalla sin fin del memorias contrapuestas.” Totalmente de acuerdo. La verdad de unos es pura mentira para otros y lo que a unos les parece libertad de elección a otros nos parece un ataque a nuestra identidad. Por eso hoy hablamos tanto de independencia y separatismo. Pero ¿qué significa, al menos para alguien como yo, querer ser independiente? Eso es a lo que, a título personal, quiero responder. Por si alguien quiere leer, aprender, y entender, que detrás de separatismo e independencia no tiene por qué haber odio. (Por lo menos hacia la parte de la que te quieres separar. Distinto sería hablar de los políticos que te pueden llevar a ello).

La realidad, basada en estadísticas y hechos, nos cuenta que Catalunya lleva ya décadas con un sistema educativo llamado inmersión lingüística eficaz y efectivo, por lo menos en lo que al aprendizaje de catalán y español se refiere. Las notas de español de selectividad de los estudiantes catalanes están dentro de la media estatal o por encima de ella y, económicamente hablando hasta que estalló la crisis, Catalunya siempre ha estado en el top tres de las comunidades más fuertes del España. Es lógico entonces decir que la inmersión lingüística no ha supuesto ningún impedimento para el desarrollo de Catalunya…

Dicho esto, evidentemente se puede siempre mejorar un idioma, pero partiendo de la base de que el bilingüismo perfecto no existe, siempre habrá alguien a quien le parezca que una lengua está en desventaja respecto de la otra.

Pero la realidad es la que es. El catalán es la lengua natural de Catalunya. ¿Quiere decir eso que se tiene que imponer? No. ¿Se está imponiendo? No. Pero evidente es también que dentro del estado lenguas como el catalán, el eusquera o el gallego, no dejan de ser “minoritarias”. Y por lo tanto, hay que aplicar sistemas que promuevan el uso natural de esos idiomas, y eso empieza por la educación.

Cuando un padre se queja de que a su hijo pequeño se le impone hablar en catalán, a ese padre se le debería imponer asistir a la clase de su hijo. Primero, porque los niños aprenden jugando y no entienden de imposiciones y obligaciones. Y segundo, porque afortunadamente no estamos hablando de ruso y swahili. Y bon dia y buenos días no son tan diferentes. Y a ese padre quizás le deberían explicar que el hecho de crecer con dos idiomas seguramente ayudará a su hijo a aprender muchos más de forma más fácil.

A partir de aquí, el que no quiera entender que un idioma “minoritario” (y lo pongo entre comillas porque hay estados europeos con mucho menos hablantes que el catalán) respecto al conjunto del Estado Español o recibe este tipo de apoyo o acabará en los libros como el latín en cuestión de dos generaciones, es que poco le importa la diversidad y riqueza lingüística. Un hecho que debería ser un orgullo, y que al no ser así, provoca mi/nuestro rechazo.

Y no puedo dejar de referirme al Sr. Wert cuando hablo del tema. Puesto que facilitar el aprendizaje de otros idiomas en las escuelas, sí. En cambio, facilitarlo en detrimento de las lenguas naturales y de la identidad de las personas debería estar considerado un crimen. Además, no se trata de la cantidad de idiomas estudiados sino la calidad. Los estudiantes del resto de Europa no aprenden 4 idiomas a la vez, pero salen de la secundaria con un inglés tres veces mejor que el nuestro, que además hemos aprendido en clases extraescolares pagadas por nuestros padres. Estamos a la cola de Europa y el Sr Wert se quiere meter en la élite pisando lo propio. No hace falta ser independentista ni españolista para ver que eso es una barbaridad.

Yo crecí con la inmersión lingüística. Tengo un acento catalán de la plana de Vic del cual me enorgullezco, lo mismo que debería hacer cualquiera de cualquier parte de España. Y de vez en cuando le meto alguna patada lingüística al Maria Moliner, igual que al Pompeu Fabra. Pero la realidad es que ni recuerdo cuando empecé a hablar el español, a aprenderlo o a entenderlo, y nunca me ha supuesto un problema laboral o personal que el catalán fuera la lengua vehicular de mi educación. Hoy por hoy estudio el que será mi octavo idioma, y no lo digo para alardear, lo digo creyendo que haber crecido aprendiendo dos idiomas me ha ayudado con el resto.

Dicho todo esto, la realidad es que lo cuento todo desde el extranjero, desde Alemania. Y si algo me ha enseñado vivir fuera es apreciar, respetar y aprender de la diversidad y riqueza cultural de la que goza Europa. Como catalán, me duele cuando me dicen que como podemos hablar de separatismo cuando lo que tenemos que hacer es estar unidos. Yo me considero habitante del mundo, pero si eso significa renunciar a mi identidad, y a mi idioma, yo no quiero ser español, no me puedo sentir español. Pero volviendo al inicio del artículo, eso no quiere decir que odie España, ni siquiera quiere decir que reniegue de lo que España ha aportado a mi forma de ser, pero no quiero formar parte de algo que no me deja ser quien soy, o quiere acabar con ello.

Dice el gobierno que la ley es para preparar a los niños del futuro. Pues bien, mientras, como decía, parte de las generaciones más preparadas de la historia de España estamos fuera porque dentro no tenemos futuro, otra parte sigue dentro sin trabajo, y otra más se quiere ir gracias a las declaraciones y leyes de nuestros políticos.

A quienes lo quieran entender, el independentismo no es la causa de la fragmentación de España como muchos venden. El independentismo es la consecuencia de que nunca ha estado unida y nunca lo han querido aceptar.

Así que aquí va mi testimonio. El de un catalán al que le gustaría que el resto de España entendiera que no odia, que no rechaza ni reniega de España. Este es el testimonio, como otros tantos, de un catalán que quiere seguir siendo como es y que como hace ya tiempo que se ha dado cuenta que en España no es posible se quiere ir. Así que, ojalá alguien consiga entender aunque sea un 10%, pero se entienda o no se entienda, yo ya me siento independiente.

Instantànies: Dachau

dijous, 9/02/2012

Unes quantes instantànies de Dachau i el Camp de Concentració.

Dachau

Castell Dachau

Munic a 13Km

Pel centre

Façanes amb personalitat

Art

Entrada Camp. Inscripció: El treball et fa lliure

Torre de vigilància

Presos donant la benvinguda a tropes americanes

Fonaments dels antica barracons

Monument als morts

Monument

Interior barracons

Barracons

WCs

Rsum: mai més

Dachau: de pintoresc a esgarrifós

dimecres, 8/02/2012

Dachau és una petita ciutat de l’estat de Baviera de 43.000 habitants, a tan sols 13 quilòmetres de Munic. Els primers documents trobats que parlen de la ciutat es remunten a l’any 805, i els historiadors la consideren més antiga que Munic mateix.

Dachau és un indret molt especial. Per un costat el casc antic de la ciutat, considerat conjunt arquitectònic protegit des de 1984, coronat pel castell Dachau i el jardí reial li donen un aire a la ciutat realment pintoresc. Per l’altre, l’horror d’un període en el seu passat curt però esgarrifós. De 1933 a 1945 Dachau va acollir un dels Camps de concentració Nazis més actius d’Alemanya… El 20 de març de 1033, el cap de les forces SS del Reich y el cap interí de la Policia de Munic. Heinrich Himmler, va donar a conèixer la construcció del primer camp de concentració de Baviera, a l’antiga “Fàbrica de pólvora i munició reial Dachau”, que s’havia construït durant la Primera Guerra Mundial, no molt lluny del mercat municipal. Els primers presoners que van arribar eren presos polítics, sobretot comunistes, però poc després el van omplir socialdemòcrates i jueus entre altres. Ràpidament el Camp va créixer fins a passar a convertir-se en “l’Escola de la Violència”. El Camp de Dachau era considerat per les forces SS com a “Camp model” . Al 1938 van començar a arribar els primers presoners estrangers, i al final de la seva història hi van ingressar als voltants de 206.000 persones (registrades), de les que es calcula, unes 32.000 van ser assassiandes.

Actualment s’honora la memòria als morts en el Lloc commemoratiu del Camp de Concentració de Dachau, inaugurat el 9 de maig de 1965 com a lloc d’ensenyament.

Personalment no puc dir que sigui una visita recomanada (la ciutat sí), però sí crec que és una part de la història de la humanitat que no es pot oblidar i m’alegro d’haver-hi anat. Per mi, visitar Dachau a -15 graus de temperatura accentua encara més la brutalitat del lloc en sí. El Camp de Concentració està ben documentat, i imaginar-te per un moment el patiment dels presoners, els treballs forçats, les hores i hores formant a l’aire lliure a ple hivern,tot per intolerància, posa la pell de gallina…

Et fa plantejar coses com la mateixa falta d’humanitat de les persones, la crueltat d’alguns, la capacitat d’influenciar d’uns i com

d’influenciables poden/podem arribar a ser els altres. Et fa plantejar si realment n’hem après gaire de tot això, tenint en compte les desgràcies que passen al món, o en el fons creuem els dits perquè no ens torni a arribar aquí ara que portem “tants” anys de tranquil·litat. I sobretot et fa plantejar, en el meu cas, que la vida és realment una loteria, i pel senzill fet de néixer on néixer i quan, m’ha tocat la grossa…

Sóc conscient que he escrit majoritàriament sobre el passat negre de la ciutat. Dachau és realment un lloc pintoresc, maco de visitar i gaudeix d’un ric llegat arquitectònic i artístic. Malauradament a mi em va xocar més l’altre aspecte i és el que volia comentar.

Per acabar només destacar una frase horrible que definia la filosofia del Camp de Dachau i que mostra la falta d’humanitat i escrúpols d’aquells qui el dirigien: “Tolerància és Feblesa”. No tinc ni paraules…

Lloret de Mar, 7 nits a partir de 175 euros.

dilluns, 6/02/2012

Quan ets fora de casa, veure publicitada la teva terra il·lusiona. Gairebé sempre…

Durant anys tots hem relacionat, malauradament,  Lloret de Mar amb el turisme de borratxera. Turisme sovint d’Alemanya i Anglaterra. Ja fa temps que veïns i Ajuntament intenten canviar aquesta imatge del municipi, i l’any passat, després dels aldarulls del mes d’agost, l’Ajuntament va aprovar un paquet de mesures per millorar la seguretat ciutadana, la qualitat i la imatge turística de Lloret.

Promoció Lloret a Munic

Desconec si amb tan poc temps la població ha notat ja alguna millora. Suposo que serà millor esperar a l’estiu, que és quan arriba l’esmentat turisme de borratxera, per veure si aquestes mesures tenen algun efecte o no. En qualsevol cas, avui m’he trobat amb aquest cartell en un dels tramvies de Munic… I el cartell no pot ser més clar: 7 dies a Lloret de Mar a partir de 175 euros, amb el bus d’Alemanya a Lloret inclòs, i una fotografia on només hi surten joves… És injust generalitzar. Som molts als que ens agrada i, si podem o perquè no podem més, optem per viatjar amb un pressupost així reduït, i no formem part del turisme de borratxera. Però sovint els tòpics amaguen certa veritat, i aquest tipus de publicitat, un viatge en bus d’Alemanya a Catalunya, i 7 dies de platja per aquest preu, atrau a un tipus de turisme molt específic… Potser les mesures que aplicarà l’Ajuntament aniran més encaminades a controlar aquest tipus de turisme i a fer respectar l’ordre públic (seria interessant que si algun lloretenc llegeix l’article donés la seva opinió o coneixement del tema), i veient aquest tipus de cartell, segurament els farà falta. També és cert que en moments de crisi no es pot fer un lleig al turisme, però aquest cartell m’hi ha fet pensar. Pot canviar Lloret la seva imatge amb ofertes així? Es pot intentant controlar aquest tipus de turisme un cop ha ja arribat? O bé seguirà tot igual?

Jo per si de cas a l’estiu no trobo una bona oferta d’avió per tornar a terres catalanes ho tindré present. Sempre puc agafar el bus i passar uns dies a Lloret abans d’arribar a la plana, que a la Costa Brava s’hi està molt bé.

Instantànies: Munic

dimecres, 1/02/2012

Les primeres instantànies de la meva nova ciutat de residència. Munic, coberta de neu…

Imatge emblema de Munic (google imatges)

 

Del mercat de menjar cap a MarienPlatz

 

"bitxos"

 

Mirant a Odeonsplatz

Benvinguda al museu alemany

Jardí anglès

Estampats d'hivern

Jardí anglès

 

Una mica de Xina al Jardí anglès

Jardí anglès

A un costat del riu Isar

A l'altra costat de l'Isar

Qualitat de l'aigua? Jo la dono per acceptable!

Un xic de color i art

L'home que camina...

Per trencar el blanc

 

De Xangai a Munic

dilluns, 30/01/2012

 

Coses de la globalització… Un bon dia un catalanet va deixar la plana de Vic per anar a descobrir la Xina i escriure sobre les seves històries 3 delícies. Tres anys més tard és la Xina qui l’expatria a terres alemanyes, a Munic. I heus aquí la raó de l’absència al blog. Després d’aquest temps de trespàs certes coses romanen iguals: l’aventura continua, des d’Alemanya. La relació amb la Xina també, ara per feina… Altres coses no ho són tant de clares: d’entrada em sembla que no hi pot haver dos països més diferents que el gegant asiàtic i el país germànic. Però per què són tan diferents? Ho són realment? Per començar a conèixer i descobrir diferències, us deixo amb unes quantes imatges de l’enginyosa sèrie info-gràfica de l’artista i dissenyadora gràfica Yang Liu. Liu ha passat gran part de la seva vida entre els dos països, i aquesta sèrie és un resum genial de com es diferencien, a grans trets, les dues societats. Personalmente, crec que l’ha clavat… Comencem per aquí doncs. El blau representa la societat alemanya i el vermell la xinesa.

 

Percepció els uns dels altres

 

Fent cua

 

Puntualitat

 

Opinió

 

Resolució dels problemes

 

Estats d'ànim

 

Contactes

 

En trobareu la resta a la seva pàgina web o buscant Ost trifft West a qualsevol cercador.

Ajudar o no ajudar, per Núria Barberà

dijous, 20/10/2011

251276_10150272571836357_644671356_9461452_3414078_n.jpg La Núria és una jova Roquetenca a qui, diria, m’uneix una gran amistat. I a més, algú qui ha passat bona part de la seva joventut al gegant asiàtic (i encara ho és de jove, que consti!). Avui publicava al seu blog del Surtdecasa.cat (una gran iniciativa, per cert) un molt bon article sobre una d’aquelles coses que, segons el seu, el meu i el criteri de molts, respon al sentit comú i no a una cultura determinada. Una d’aquelles coses que sobte, sorprèn, i no positívament. En tot cas, m’hi sento identificat i fins i tot sóc un dels exemples (afortunàdament no el més rellevant) i us recomano que llegiu l’article i tafanegeu el blog, que està d’allò més bé!

blognuria.jpg

Clica imatge per llegir article

Merci Núria, t’enyoro.

Instantànies: Zhangjiajie (张家界)

dimecres, 12/10/2011

Us deixo amb 4 instantànies de Zhangjiajie, a la província de Hunan.

IMG_8665.JPG

IMG_8794.JPG

DSC09545.JPG

IMG_8723.JPG

IMG_8851.JPG

IMG_8617.jpg

IMG_8650.JPG

IMG_8688.jpg

IMG_8775.JPG

IMG_8758.jpg

IMG_8827.JPG

IMG_8784.jpg

IMG_8789.jpg

IMG_8769.jpg

IMG_8845.jpg

IMG_8833.JPG

IMG_8693.jpg

 

 

 

 

ZhangJiaJie (张家界) o Pandora d’Avatar

dimarts , 11/10/2011

IMG_8665.JPG

Wulingyuan

Al centre de la Xina, al nord oest de la província de Hunan, hi trobem la prefectura de Zhangjiajie, amb la localitat que porta el mateix nom i que està al costat del parc Wulingyuan que finalment és també conegut com Zhangjiajie.

La zona va prendre un caràcter totalment turístic quan el 1992 va ser nomenat patrimoni mundial de la UNESCO, i va esdevenir una bogeria quan James Cameron i el seu equip i van buscar la inspiració per crear les muntanyes flotants del món imaginari de Pandora a la pel·lícula Avatar, el 2009 (segons expliquen els oficials xinesos. Els creadors del film diuen que es van inspirar en les muntanyes de Hunan, entre altres…).

La manera com l’erosió, la vegetació i el gel a l’hivern han mollejat aquestes muntanyes en forma de pilars és senzillament espectacular. I la manera com la vegetació troba la forma d’arrelar i créixer a la roca és increïble i fascinant. Però perquè entretenir-vos amb explicacions quan us puc ensenyar imatges? El que si és interessant és l’aventura d’anar-hi en plenes vacances nacionals xineses i la manera com a Xina es viu el concepte muntanya.

Experiència no me’n falta per saber que les millors opcions durant les vacances xineses són o bé quedar-se a casa o bé sortir delIMG_8851.JPG país, ja que durant les vacances xineses tenen lloc les migracions més importants a nivell mundial. Els xinesos opten per anar de vacances o tornar a les seves províncies, però sigui com sigui tots es mouen, i el país es torna intransitable. Doncs bé, encara no n’he après, i motxilla a l’esquena i tenda de campanya vam decidir agafar el tren i fer camí cap a Hunan. Van resultar sé 4 trens i un total de 10 hores per arribar a Zhangjiajie (això tenint en compte que els 3 primers trens eren d’alta velocitat). Fins aquí he de dir que vam ser força afortunats, ja que tan sols teníem reservat el primer tren i vam trobar bitllet per la resta sense complicacions.

Tenint en compte la informació prèvia que teníem del lloc, anàvem a la muntanya, a un parc natural de proporcions considerables. I tenint en compte que hi anàvem durant les vacances què millor que agafar la tenda de campanya i poder assegurar l’allotjament. Doncs anar a la muntanya a Xina és un altre xoc cultural. Motxilles? No, bosses de mà. Tendes de campanya? No, hotels i albergs. Mapes? no, guies de bandereta i micròfon. Criticable? Potser no. Agradable? Tampoc…

zhang1.jpg Bé, de fet sí que ho és de criticable, però molt constructivament, ja que en el fons són senzillament formes diferents de concebre turisme. Per a un servidor anar a la muntanya és sinònim de tranquil·litat, pau, poca gent, entrepà i coca-cola. Per començar la majoria de muntanyes sagrades o turístiques de la Xina es pugen per escales. Al principi és estrany, i una petita decepció. Perd un punt important de naturalitat, però al cap d’una estona li dóna un toc bucòlic interessant. El que es fa més difícil de digerir són milers i milers de xinesos. Però perquè hi arriba tanta gent allà dalt? Doncs perquè és de fàcil accés. Escales, un telefèric i mini busos que et porten d’un cantó a l’altre. Això es tradueix en dones que calcen sabates de taló, altres que passegen el gos, grups de 30 avançant per les escales agafats del braç, guies que parlen per un altaveu i paradetes de barbacoa. I la pregunta que segueix és: acampen les dones que van a la muntanya amb sabates de taló? evidentment no… El turisme xinès s’ha desenvolupat a gran velocitat. A la mateixa velocitat que l’economia, i a la majoria de turista xinès li agrada que el passegin, menjar bé, i dormir còmode. Total, que no hi havia ni una zona d’acampada i vam acabar plantant la tenda davant la caseta de la policia forestal…

I la conclusió, doncs una escapada sensacional. El parc natural és digne de les hores de tren (he de dir que també s’hi pot arribar per aire); les cares d’estupefacció al veure dos estrangers carregats amb motxilles per pujar una muntanya que es pot fer via telefèric no té preu, i acampar davant de la caseta dels forestals encara menys!