Arxiu del mes: novembre 2010

Corea del Nord + Interessos de Xina + Wikileaks

dimarts , 30/11/2010

Part sense llum pertany a corea del nord

Fa cosa d’un mes a Dandong, a la frontera entre Corea del Nord i la Xina, observava el pont de l’amistat que connecta les dues repúbliques a través del riu Yalu. I ho feia des de la meitat d’un pont que hi ha uns 100 metres més avall. Un pont de pilars de pedra que va ser destruït per les tropes americanes durant la Guerra de les dues Corees. La Xina va decidir reconstruir la seva meitat (actual atracció turística de la zona), però no Corea del Nord, per tal de recordar que van ser els americans qui el van destruir i així evitar que mai ho poguessin negar. La veritat és que el contrast a banda i banda del riu és espectacular (Dandong amb els seus gratacels, llums i aglomeracions de gent, i Corea amb camps i una roda de fira que no gira) i la sensació de secretisme i tancament a la ribera coreana és fins i tot inquietant.

Després d’aquella crua guerra i de la firma d’un armistici per part de les dues Corees, el territori va continuar essent una zona de gran tensió ja que, oficialment el conflicte no va cesar mai, i cada una de les Repúbliques comptava amb forts aliats, els Estats Units al Sud i la Xina al Nord. Sense entrar en detalls, de tot això fa més de mig segle, i la situació és molt diferent, i les prioritats dels implicats també són molt diferents.

El passat dia 27, Corea del Nord bombardejava Corea del Sud a l’illa de Yeaong Pyong, causant 4 víctimes mortals, diversos ferits i deixant edificis en flames. La Comunitat Internacional va condemnar l’atac, començant per les Nacions Unides, i ràpidament l’exèrcit d’Estats Units es va mobilitzar a la zona per donar suport a Seül.

Quina ha estat la postura de la Xina?

Pequín no ha condemnat directament l’atac de Corea del Nord, però per altra banda demana calma i una solució diplomàtica, tot i que és molt crítica amb les tàctiques de pressió nord americanes. Aquest “canvi” en la posició de Pequín envers el conflicte arriba gairebé al mateix temps que l’escàndol de les filtracions de Wikileaks, segons les quals (veure The Guardian), oficials del govern de Pequín afirmarien que la Xina està apunt per abandonar Corea del Nord, apostar per la reunificació de les dues parts, amb capital a Seül, i veu Pyongyang com un “nen malcriat”.

El cert és que, com deia abans, les prioritats han canviat. La Xina sembla estar molt més centrada en reafirmar el seu control econòmic a Àsia i continuar escalant per posissionar-se al primer lloc del rànking de les potències econòmiques a nivell mundial. Per tant, tenint en compte els forts llaços comercials que té amb països de la zona com Japó, la mateixa Corea del Sud i sobretot, a nivell mundial, amb Estats Units, entrar en conflicte li és molt perjudicial.

I a títol personal, sense saber del cert si les filtracions de Wikileaks són reals o no, podria molt ben ser que Corea del Nord, veient l’evolució de les relacions internacionals entre el seu “aliat” i els Estats Units, i el creixement econòmic del veí del Sud, hagi decidit fer rebombori. El problema és que si ha decidit fer-ne, potser és que realment s’hi veu capaç. I heus aquí el problema, el problema nuclear. Aquest problema hipòcrita que tots intenten combatre mentre continuen potenciant cadascú a casa seva a porta tancada. Però per altra banda, no deixa de ser preocupant. També a títol personal, crec que quan un país alerta del perill que pot suposar la possible escalada nuclear d’un altre país i que la comunitat Internacional té el deure d’intervenir-hi, s’ha d’estar alerta, però sovint hi ha altres tipus d’interès al darrera… Quan un país com la Xina demana prudència també pot ser que hi hagi altrs tipus d’interès evidentment, però la cosa inquieta.

Sigui com sigui, segons el meu punt de vista, el conflicte Coreà ara mateix té tres possibles desenllaços:

  1. El bon funcionament de la diplomàcia per arribar a la unificació de les dues Corees. (el menys que probable dels escenaris, desgraciadament)
  2. L’allargament de l’armistici.
  3. L’esclat de Corea del Nord que desemboqui en un conflicte bèl·lic que ningú vol veure.

De totes, tan de bo no sigui la tercera la que ens toqui viure, però el cert és que, i sense voler ser pessimista, si és veritat que Corea del Nord s’està comportant com un “nen mal criat” i es veu perdut o abandonat davant la més que evident evolució i “bona relació” de les parts involucrades en el conflicte, una escalada bèl·lica és més que possible.

Mentrestant, aquí a la Xina, i relativament aprop de la península coreana, la població ho viu amb tranquil·litat, i tot i formar part dels noticiaris diàriament, no sembla ser el principal tema de conversa al carrer. Esperem que no ho arribi a ser…

Si jo em senyalo el pit i tu el nas…

dissabte, 27/11/2010

Ni els xinesos són marcians ni nosaltres l’estàndard de la raça humana. Però tampoc podríem jugar a buscar les 7 diferències perquè bàsicament n’hi ha moltes més. I heus aquí la gràcia i l’emoció de conèixer i descobrir diferents cultures. I en cas de la xinesa, una cultura mil·lenària, algunes diferències evidents són tan sols matisos que sovint passen desapercebuts fins que un bon dia els descobreixes i et preguntes per què. I no patiu, tal i com diu la presentació del blog, també hi ha espai per història, indrets i paisatges, política i extravagàncies o peculiaritats d’aquelles que, sense cap mala fe de tant en tant et fan dir:
– estan ben sonats aquests “xinos”!
Però per encetar el blog he cregut oportú destacar algun d’aquells matisos que et fan adonar fins a quin punt segles d’història poden fer que els fets o gests més quotidians i naturals siguin totalment diferents. Per exemple:
Quan, gesticulant, ens volem referir a nosaltres mateixos gereneralment utilitzem el dit índex i ens senyalem el pit o el cor. Us convido a reflexionar sobre el perquè. Una de les possibles teories o explicacions és que el cor és un dels òrgans vitals per excel·lència, el motor de la vida, i sovint també hi fem referència quan volem parlar de sentiments o d’allò que ens mou i ens fa feliços. Per tant, podríem dir que és el punt que ens defineix com a persones, o si més no té certa lògica (per nosaltres). Així doncs, perquè coi se senyalen el NAS els xinesos? Sí sí, la majoria d’ells apunten al nas o a algun punt al centre de la cara quan volen fer referència a ells mateixos. De ben segur hi ha vàries explicacions amb més o menys lògica, però una d’elles es troba ja en la mitologia  xinesa antiga.
En aquest cas concret hem de parlar d’un animal: la garsa, que antigament era coneguda com l’ocell de la fortuna i la felicitat, i que es pot trobar en moltes peces d’art, sempre representant bones notícies. Depenent de si la garsa apareix sola o en grup, i depenent de la posició i localització que ocupi en la peça d’art, representa un aspecte o un altre de “fortuna” (felicitat, salut, riquesa, longevitat, mort natural…). En cas d’haver-hi dues garses estem parlant de felicitat de parella. A les escenes amb aquestes aus, sovint hi hem d’afegir el bambú i els arbres de la família dels “prunus”, com per exemple els cirerers (quan estan florits), que representen també la felicitat de la parella. Doncs bé, quan trobem la o les garses reposant a les branques superiors del l’arbre, gràcies a la complexitat de la llengua xinesa on un monosíl·lab pot estar representat per caràcters diferents amb significats diferents ( en aquest cas 梅 mei – florit- passa a ser 眉 mei -cella- ), el conjunt passa a voler dir “ser feliç fins més amunt de les celles”.
Sí, a mi també em sembla un pèl rebuscat. Però el cert és que si hem de parlar de nosaltres mateixos i al fer-ho estem indicant fins a quin punt tenim coses bones o felicitat, la veritat és que el nas o les celles estan més amunt que el cor. I té certa lògica que al llarg dels segles hagi esdevingut “normal” senyalar la cara quan es parla d’un mateix.

Tot això bé a dir que, fins i tot en allò més quotidià i senzill les diferències són ben palpables i que, per tant, tindrem moltíssima feina per endavant per descobrir, comparar i entendre aquesta societat apassionant.

Per cert, algú coneix una altra explicació?

Benvinguts al país del centre!

dissabte, 27/11/2010

Xina, en xinès s’escriu ZhongGuo (中国) i significa, literalment, país del centre. I és que molt, molt abans que apareixessin els diaris multiplataforma com l’ARA, l’internet, o l’electricitat, els xinesos creien que el seu país era el centre geogràfic del planeta i l’única cultura civilitzada. Doncs bé, ni era el centre geogràfic del món (ja que si n’hi ha un potser hauríem de parlar del punt on es creuen l’equador i el meridià de Greenwich, al Golf de Guinea), ni segurament era l’única cultura civilitzada en aquells moments. D’altra banda però, segurament estarem més o menys d’acord que actualment la Xina és, moltes vegades, el centre de totes les mirades.
I heus aquí un catalanet que des de fa gairebé dos anys intenta fer-se un lloc en aquesta societat que avança a passos de gegant. I val a dir que és una aventura i una experiència diària. Una aventura que des del blog vull compartir amb tots vosaltres. I ja que compartir és, o hauria de ser, un donar i rebre, també m’agradaria que vosaltres compartissiu amb mi, i que aquest espai d’alguna manera fos tan meu com vostre. Avui neix un nou diari que es defineix com interactiu, on els lectors i usuaris han de formar part del seu mateix funcionament. Per tant, a part dels vostres comentaris, us demanaria que si teniu algun suggeriment,  hi ha alguna cosa sobre la Xina que us agradaria saber, que heu sentit, o que us pica la curiositat, m’ho fessiu saber. No us puc prometre que hi pugui donar resposta o que n’estigui al corrent, però si hi ha la possibilitat, seria una gran experiència descobrir-ho junts.

Així doncs, benvinguts!