Si jo em senyalo el pit i tu el nas…

Ni els xinesos són marcians ni nosaltres l’estàndard de la raça humana. Però tampoc podríem jugar a buscar les 7 diferències perquè bàsicament n’hi ha moltes més. I heus aquí la gràcia i l’emoció de conèixer i descobrir diferents cultures. I en cas de la xinesa, una cultura mil·lenària, algunes diferències evidents són tan sols matisos que sovint passen desapercebuts fins que un bon dia els descobreixes i et preguntes per què. I no patiu, tal i com diu la presentació del blog, també hi ha espai per història, indrets i paisatges, política i extravagàncies o peculiaritats d’aquelles que, sense cap mala fe de tant en tant et fan dir:
– estan ben sonats aquests “xinos”!
Però per encetar el blog he cregut oportú destacar algun d’aquells matisos que et fan adonar fins a quin punt segles d’història poden fer que els fets o gests més quotidians i naturals siguin totalment diferents. Per exemple:
Quan, gesticulant, ens volem referir a nosaltres mateixos gereneralment utilitzem el dit índex i ens senyalem el pit o el cor. Us convido a reflexionar sobre el perquè. Una de les possibles teories o explicacions és que el cor és un dels òrgans vitals per excel·lència, el motor de la vida, i sovint també hi fem referència quan volem parlar de sentiments o d’allò que ens mou i ens fa feliços. Per tant, podríem dir que és el punt que ens defineix com a persones, o si més no té certa lògica (per nosaltres). Així doncs, perquè coi se senyalen el NAS els xinesos? Sí sí, la majoria d’ells apunten al nas o a algun punt al centre de la cara quan volen fer referència a ells mateixos. De ben segur hi ha vàries explicacions amb més o menys lògica, però una d’elles es troba ja en la mitologia  xinesa antiga.
En aquest cas concret hem de parlar d’un animal: la garsa, que antigament era coneguda com l’ocell de la fortuna i la felicitat, i que es pot trobar en moltes peces d’art, sempre representant bones notícies. Depenent de si la garsa apareix sola o en grup, i depenent de la posició i localització que ocupi en la peça d’art, representa un aspecte o un altre de “fortuna” (felicitat, salut, riquesa, longevitat, mort natural…). En cas d’haver-hi dues garses estem parlant de felicitat de parella. A les escenes amb aquestes aus, sovint hi hem d’afegir el bambú i els arbres de la família dels “prunus”, com per exemple els cirerers (quan estan florits), que representen també la felicitat de la parella. Doncs bé, quan trobem la o les garses reposant a les branques superiors del l’arbre, gràcies a la complexitat de la llengua xinesa on un monosíl·lab pot estar representat per caràcters diferents amb significats diferents ( en aquest cas 梅 mei – florit- passa a ser 眉 mei -cella- ), el conjunt passa a voler dir “ser feliç fins més amunt de les celles”.
Sí, a mi també em sembla un pèl rebuscat. Però el cert és que si hem de parlar de nosaltres mateixos i al fer-ho estem indicant fins a quin punt tenim coses bones o felicitat, la veritat és que el nas o les celles estan més amunt que el cor. I té certa lògica que al llarg dels segles hagi esdevingut “normal” senyalar la cara quan es parla d’un mateix.

Tot això bé a dir que, fins i tot en allò més quotidià i senzill les diferències són ben palpables i que, per tant, tindrem moltíssima feina per endavant per descobrir, comparar i entendre aquesta societat apassionant.

Per cert, algú coneix una altra explicació?

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús