13 de desembre: sirenes de guerra

Afortunadament no me n’ha tocat viure cap fins ara, però potser gràcies al cinema diria que sé com sonen. I sí, aquest matí m’he despertat amb sirenes de guerra. I de fet eren, com cada 13 de desembre, per recordar-ne una. O més ben dit per recordar una massacre…

Apunts d’història:

Nanjing ha estat una ciutat clau al llarg de la història de la Xina. Capital de les 6 dinasties, el seu nom (南京) significa literalment Capital del Sud, i és considerada com una de les 4 grans antigues capitals del país, juntament amb Pequín, Luoyang i Xi’an. Ha estat capital diverses vegades, l’última fins al 1949 abans de la Guerra Civil Xinesa. Nanjing ha set l’escenari de períodes gloriosos de dinasties com la Ming i capital de la República el 1912, però també escenari de guerres i destrucció en diverses ocasions…

Un dels episodis més foscos de la història de la ciutat va tenir lloc durant les segona guerra Xino-japonesa el 1937. Poc després d’envair Xangai, les tropes nipones es van dirigir a Nanjing, aleshores capital de la Xina, i el 13 de desembre d’aquell mateix any hi van aconseguir entrar. Sense donar massa detalls es calcula que, entre població civil i l’exèrcit desarmat i poc qualificat que quedava a la ciutat, van morir entre 200 i 300 mil persones en poc més de 6 setmanes. La massacre va tenir transcendència no només pel nombre exagerat de víctimes en un període de temps tan curt, sinó també per la violència i atrocitat amb que es va dur a terme. La massacre de Nanijing és també coneguda com la violació de Nanjing, ja que es calcula que durant aquelles 6 setmanes es van perpetrar entre 20 i 80 mil violacions a la ciutat.

massacremuseum.jpg

Aquells fets del 1937 continuen molt presents en la memòria de la població, com també el ressentiment envers els japonesos en general. El museu de la massacre de Nanjing és gairebé visita obligatòria, però al mateix temps costa molt de pair. Pels xinesos, i sobretot els de Nanjing, és la memòria d’un període tenebrós de la seva història. Pels estrangers, tot i que és cert que ensenya i il·lustra (sobretot il·lustra), és una barbàrie constant i apologia contra els Japonesos. El museu consta de fotografies de la massacre, fosses d’extermini, cadàvers, ossos, vídeos de testimonis d’alguns que la van sobreviure i un llarg etcètera d’aquest mateix gènere. És cert que va ser obra de l’exèrcit japonès, però vist des de fora la forma en què està plantejat el museu només accentua l’odi dels xinesos envers Japó, quan la majoria (sinó tots) d’aquells que van perpetuar la massacre ja sónmorts… A més l’exposició és més aviat poc objectiva ja que, per exemple, no deixa gaire clar que durant la guerra, quan el govern xinès va veure que l’arribada de l’exèrcit nipó era imminent i que seria impossible atura-los, es va retirar al centre del país i va prohibir a la població civil fugir de la ciutat, abandonant-los gairebé a la seva sort, protegits tan sols per un exèrcit inexpert i part de l’exèrcit derrotat a Xangai poc abans.  En resum, els japonesos es van guanyar una reputació a pols, però el govern del país poc va fer en aquells moments per evitar-ho. Experts i historiadors argumenten que la decisió de fugir al centre del país era part de l’estratègia del govern per tal d’atreure l’exèrcit invasor a un territori més favorable a la victòria xinesa i al mateix temps preservar l’exèrcit per altres batalles quan Nanjing ja es donava per perduda. Però sigui com sigui, la població local es va quedar gairebé sola davant l’atac japonès, i entre 200 mil i 300 mil persones van morir en qüestió de setmanes.

Malauradament avui en dia la massacre de Nanjing encara juga un paper important en les relacions entre els dos països asiàtics ja que, volem o no, és encara historia recent. D’altra banda, podrien canviar dues hores de sirenes de guerra per, no sé, un himne instrumental o qualsevol cosa un xic menys esfereïdora. Perquè encara recordo quan les vaig sentir per primera vegada l’any passat, i si no m’arriben a explicar de què es tractava potser hagués sortit corrent qui sap si a buscar un búnquer!

Aquells que no tingueu la oportunitat de visitar el museu, podeu intentar veure la pel·lícula “Nanjing, Nanjing”, traduïda a l’anglès com “City of Life and Death” (Ciutat de Vida i Mort). Més que un drama és una tragèdia, però il·lustra molt bé el que hi ha al museu. No és apte per gent sensible, i de fet a nivell personal crec que no cal mostrar tanta, tanta realitat, però objectivament crec que mostra i demostra com es percep encara el que va passar i l’actitud envers la nació que v dur a terme la massacre.

Espero la vostra opinió…

3 comentaris

  • Inma

    14/12/2010 3:49

    Menudo susto me he llevado yo esta mañana, ya pensaba que habíamos entrado en la guerra de las coreas… y me imaginaba los aviones sobrevolando Nanjing. Para mí hoy sí era la primera vez.

  • la mare de la NIns

    14/12/2010 16:53

    Ha de ser esfereÏdor , sort que aquest any ja sabies de què anava.Tenen una manera ben macabre de recordar aquest fet,

  • la mare de la NIns

    14/12/2010 16:56

    M’agrada aprendre història a travers dels teus escrits, perquè ets fidel als fets i al mateix temps entenedor.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús