Relatiu: per acabar l’any amb una rialla

yuan.jpgTots sabem que els catalans som una societat força escatològica. Doncs al meu Blog no hi podia faltar un article que tractés aquesta dimensió de la meva persona en el context xinès. Alguns diran que rebaixa una mica la meva intel·lectualitat i la del meu blog, però crec que l’anècdota és força divertida i, en època de crisis, li treu rellevància al valor del diner, que tants mals de caps ens dóna.

Ens hem de remuntar al 04 d’abril de l’any passat, a les 6.30 del matí, apunt de començar el trajecte de 7 hores fins a HuangShan (la Muntanya groga), un dels paratges més impressionants de la Xina. I sí, 7 hores de bus. Conscient de les limitacions del transport (entre altres coses no disposava de serveis), vaig intentar pressionar i accelerar el funcionament del meu sistema digestiu per tal que no em donés sorpreses durant el trajecte. I he de dir que és sorprenent el poder de la ment sobre la resta del cos quan és qüestió de necessitat… El fet és que vaig sortir disparat cap al primer bany públic que vaig trobar. Acostumat també a aquest tipus de serveis que també tenen certes limitacions (en molts casos ni tan sols hi ha porta), vaig actuar amb rapidesa i eficàcia. Com que sé que tots coneixeu el procediment, me’l saltaré.

… I després d’haver perdut ben bé mig quilet, espero que tots sabeu quin pas ve!  Doncs “voilà”, problemes. La falta de porta és superable, la falta de paper fi, no.  Segurament tots pensareu, en Jordi, acostumat a aquestes inclemències d’un país tan diferent i essent un bon turista, segur que portava el típic paquet de mocadors a la bossa. I teniu raó, els portava, però la bossa la vaig deixar al bus! Després de molt buscar i buscar, l’única cosa que vaig trobar al fons de la butxaca va ser la cartera… La meva profunda catalanitat em privava d’obrir-la (llegiu el to irònic entre línies, si us plau), però l’evidència al fons de la “tassa” em va convèncer ràpidament. Era el primer dia de viatge, i a la cartera només hi tenia bitllets de 100 iuans, que a la Xina són molts diners. Per tant era impensable posar en pràctica el que m’estava passant pel cap! Però llavors vaig veure la llum! I la llum era verda, i vella, però molt suau! Era un vell bitllet d’un Iuan (uns 13 cèntims).

La resta és història i detalls que no vull deixar escrits… Però en qualsevol cas ja ho veieu: viure a Xina és més o menys barat, però tot i així no aconsegueixo estalviar. Jo, els diners, o mels gasto o me’ls passo pel…

En certa manera l’anècdota continua explicant-nos que els diners són necessaris i útils, però també d’un valor relatiu… Potser hauríem d’intentar aplicar un xic aquest esperit relativista al nou any que s’acosta, per tal d’encarar-lo amb més positivisme i fer que sigui millor que el que ara deixem.

Que tingueu una molt bona entrada d’any! Ens veiem el 2011.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús