Arxiu del mes: gener 2011

Feliç any del conill!

dissabte, 29/01/2011

CNY-Fireworks1.jpgL’any nou xinès, o festa de la primavera, ve marcat pel calendari lunisolar tradicionalment utilitzat a la Xina. L’any i les festes que l’acompanyen comencen el primer dia del primer mes del calendari que aquest any cau el dia 3 de febrer, i les festes s’acaben quinze dies més tard amb la festa dels fanalets.

L’any nou és, sens dubte, la celebració més important del calendari i també la més llarga. Durant els dies que dura aquesta festa de segles d’història milions de xinesos aprofiten per tornar a les seves ciutats d’origen i reunir-se amb les respectives famílies. Fa poques setmanes en un altre article del blog comentàvem la inversió de l’estat xinès en quilometratge ferroviari i el fet que la Xina ja encapçali el rànquing mundial en aquest sentit. Doncs bé, la setmana que ve podrem veure si aquests esforços hauran estat suficients, ja que l’agència de transport xinesa preveu un increment del 10% en els desplaçaments d’aquest any nou respecte l’any anterior. Això suposa, aproximadament, un moviment migratori d’uns 230 milions de persones.

Ara deixem enrere l’any del tigre per començar l’any del conill. Segons la mitologia i la tradició xineses, aquest any hauria d’estar marcat per la sofisticació, la sensibilitat i el refinament, així com per la intuïció i les bones relacions. En fi, com tot horòscop, deixo la interpretació a les vostres mans. El Zodíac xinès està representat per 12 animals. El perquè d’aquests 12 animals crec que no se sap del cert, tot i que hi ha diverses teories. Això sí, com que cada any ve representat per un d’aquests animals, el signe zodiacal de cadascú el marca l’any del nostre naixement, i no el mes de l’any com en el nostre. És a dir, aquí un servidor és un gos!

L’any nou xinès, com la majoria de festes del país està envoltat de mitologia, tradicions i supersticions. No m’allargaré a explicar-les totes. Primerament perquè segur que no les conec… Però n’hi ha alguna que val la pena explicar:

  1. Els petards. He de dir que Sant Joan al costat de la festa de la primavera es queda curt. Aquí la pirotècnia és segurament una indústria molt rentable, perquè es tiren petards durant els 15 dies de festa.
  2. El vermell porta sort, i durant les festes les cases s’omplen d’ornaments d’aquest color, com ara els caràcters de la sort, la felicitat i la salut.
  3. I la meva preferida: els nens reben un sobre amb diners perquè no se’ls mengi un monstre imaginari! De quin monstre es tracta? D’on ha sorgit la llegenda? Com és que justament els diners el foragiten? Fins quan segueixen rebent diners els nens? O fins quan segueixen creient en el monstre els nens? O millor dit: hi ha algun pare que li faci creure al seu fill que hi ha un monstre que se’l vol menjar? Heus aquí un altre treball d’investigació!

De moment a la Xina, farem com els xinesos. I jo demà m’agafo vacances per anar de visita al Nord, a les terres gelades de Haerbin. A la tornada us en faig cinc cèntims.

Bon any!

Ve l’any nou i no tinc parella. Et puc llogar?

dimarts , 25/01/2011

holdinghands.jpg“Mira, et dono 500 iuans si vens a passar l’Any Nou a casa meva amb la meva família. Res, només seran 4 dies, fem una mica el paripé i llavors, quan tornem a Nanjing els dono la notícia que ens ho hem deixat. Són molt bona gent i et tractaran com un rei, però hem de fer veure que som parella… Total, amb els meus pares davant amb prou feines ens haurem de donar la mà. Però com a mínim si, entre cometes, ho faig oficial i et presento a tota la família em deixaran una temporada tranquil·la… Tu no et preocupis, el regal pels meus pares ja el compro jo, tu només els l’has de donar… Sí noi, ja en tinc 25 i sense parella, i a casa això els comença a semblar estrany. Ves que no me’l busquin ells el xicot!”

Aquesta situació la viuen actualment molts joves xinesos. Sí, temps enrere l’edat de casar-se també era més prematura al nostre país, i sí, també al nostre país arribats a certa edat els pares comencen a fer preguntes. I sí, hem vist situacions similars a les pel·lícules milers de vegades. Però no deixa de sobtar. Més que res, perquè aquí això s’escolta, es coneix per casos d’amics i coneguts i, en general, és vox populi.

El cert és que la Xina està avançant a passos de gegant, i no només a nivell econòmic. L’increment del poder adquisitiu també està causant un canvi en les prioritats de diversos grups socials, sobretot del jovent. Molts dels joves xinesos d’avui en dia han canviat la “necessitat” del matrimoni per intentar fer una carrera, o simplement per buscar una alternativa a la via marcada. Per altra banda, la Xina segueix essent un país immensament tradicional, sobretot per a les generacions dels pares d’aquests joves. I aquesta diferència entre generacions és la que crea conflicte. I no em malenteneu, el conflicte (fins a cert punt) genera evolució, però fins que no hem arribat a trobar el punt cap al progrés, el conflicte ens regala situacions com la que al principi narrava.

La realitat és que la pressió que exerceix la família sobre aquests nois i noies perquè trobin parella i formin una família és enorme, però per altra banda aquests joves que porten anys fora de casa, ja sigui per feina o estudis, en un país que canvia i avança diàriament, han deixat de veure el món com ho fan els seus progenitors. Però a la Xina, arribar als 30 solter, i sobretot en el cas de les noies, segueix estant mal vist. I la família segueix sent el pilar més important, i per tant el respecte que se li té també és molt important. Per aquesta raó, enlloc d’anar en contra dels pares o per tal d’evitar els casaments arreglats que encara estan a l’ordre del dia, la moda actual és buscar-se una parella de lloguer.

I què voleu que us digui, no faré apologia de la mentida, però em sembla ben enginyós i crec que si ho poguéssim veure per un foradet, veuríem situacions ben còmiques. D’altra banda, també espero que mica en mica la societat xinesa evolucioni cap a la plena llibertat de decisió dels joves en temes de família, ja que prou maldecaps tenen amb la vida professional.

Serà qüestió de, ara que ve l’any nou, demanar als amics afectats si han viscut alguna situació còmica que valgui la pena sentir. Perquè, quan costa una parella de lloguer? La meva lògica em diu que es deu demanar a amics o coneguts, però… Hi deu haver un mercat clandestí? Quins són els preus? Potser m’hauré de posar en venda… Comença el treball de recerca!

Instantànies: hivern

dimecres, 19/01/2011

A Nanjing gaudim, malauradament, de només dues estacions: l’hivern i l’estiu. Bé, potser hi haurà qui discrepa, però en tot cas la primavera i la tardor duren una setmana. En altres paraules, el fet de passar d’un extrem a l’altre fa que la ciutat muti el seu aspecte i caràcter també de forma extrema. Ara fa dies que no ens movem del negatiu, i Nanjing ens obsequia amb imatges com les següents:

IMG_6814.jpg
Aigua calenta pels estudiants
IMG_6808.jpg
Campus universitari
IMG_6793.JPG
De bon matí
IMG_6730.JPG
A la muralla
IMG_6815.jpg
Fa mandra anar amb bici…
IMG_6810.jpg
Més Campus
IMG_6764.jpg
Uns moniatos?

FUMAR MATA – A la Xina, 2000 persones cada dia

diumenge, 16/01/2011

china_smoking_E_20090829112330.jpgViscuda en primera persona la posada en marxa de la llei antitabac durant les vacances de Nadal, el xoc de tornar a la Xina, el màxim productor i consumidor de tabac del món, mereix si més no un comentari. Però és que no és el volum de tabac consumit ni el percentatge de fumadors allò que primerament sorprèn, sinó la cultura del tabaquisme, els llocs on es fuma, i la poca consideració envers la població no fumadora. Segurament si ens remuntéssim unes dècades al passat, a casa nostra trobaríem exemples semblants o pitjors, però fets com els següents no deixen de ser sorprenents i sovint molt incòmodes: imatges de postal com un home de 50 anys fumant al vestidor del gimnàs mentre fa esforços per respirar; un altre que fuma dins l’ascensor amb 10 persones més; o el metge de capçalera fent el cigarret a la consulta. Poden semblar exageracions, però són fets quotidians…

Tots coneixem més o menys les repercussions del tabaquisme i en conseqüència, estant-hi d’acord amb més o menys mesura, la implantació de lleis com la que va entrar en vigor l’1 de gener d’aquest any que acabem de començar. Tot i així, val la pena fer un cop d’ull a la realitat xinesa per entendre fins a quin punt el tabac pot arribar a ser un problema social, i els perquès de la seva continuïtat i fins i tot augment de consum.

Els fumadors de la Xina representen actualment el 30% del consum de tabac mundial. Es calcula que hi ha uns 300 milions de consumidors al gegant asiàtic i, en conseqüència, una elevada xifra de fumadors passius. Com a resultat d’aquest alt consum, al voltant de dos milions de persones moren anualment a la Xina a causa del tabac. Per tant, la gravetat del problema és evident.

Per tal de posar-hi solució la Xina ja ha posat en pràctica certes mesures per reduir-ne el consum. I és que la primera llei antitabac va entrar en vigor l’1 de gener de 1992, segons la qual es restringia el consum de tabac en certs establiments i se’n prohibia la publicitat als mitjans de comunicació. Però per evitar entrar a donar massa detalls i anar directe al punt de conflicte només cal plantejar la següent pregunta: fins a quin punt poden ser seriosos els esforços governamentals per frenar el consum del tabac quan la indústria representa la primera font d’ingressos en recaptació d’impostos del país, i l’empresa que té el monopoli a la Xina és propietat del mateix govern?

Efectivament, la Corporació Nacional Xina de Tabac (中国国家烟草公司), creada el 1982 al mateix temps que l’organisme que la gestiona, l’Administració Estatal del Monopoli del Tabac, controla la major part de la producció dels 1.7 trilions de cigarrets que es consumeixen anualment a la Xina. Actualment al país també s’hi poden trobar marques estrangeres, que van aconseguir entrar a mitjans dels anys 80 i sobretot als 90 amb la necessitat de la Xina d’adquirir maquinària moderna per millorar els processos de fabricació, però els tractats vigents segueixen beneficiant principalment els interessos del govern central.

Tot això dit, la realitat és que no només el nombre de mortalitats anuals a la Xina a causa del tabac és preocupant, sinó que l’OMS també alerta que aquesta xifra podria arribar als 3.5 milions entre el 2030 i el 2050. I per agreujar encara més la situació, la major part de la població fumadora consumeix cigarrets de baixa i mitjana qualitat amb efectes més nocius, ja que a causa de l’alt nivell de falsificació de les marques de gamma alta els consumidors no es volen exposar a fumar còpies encara més nocives.

Per altra banda, amb la pressió internacional, una creixent conscienciació sobre els efectes d’aquest producte i l’advertència de l’Organització Mundial de la Salut, quines mesures prendrà el Govern per tal de posar-hi solució? Doncs ben senzill: de moment, un impost prou elevat com per frenar moderadament el consum per una banda, i seguir augmentant el benefici generat per la indústria per l’altra.

Per ara, l’única cosa clara és que essent el tabac una indústria que mou bilions anualment, el debat serà molt llarg. Mentrestant, seguirem gaudint d’estampes com aquestes.

Salut! I mai millor dit…

hospitals-smoking.jpg Chinese-doctor-smoking.jpg xin_51030330095836933702.jpg

FONTS
OMS tabac

BBC Health

PBS

The China National Tobacco Corporation

VOA

Instantànies: mercats de carrer

dijous, 13/01/2011

A Nanjing, com a tot arreu, hi ha centres comercials, grans superfícies, Carrefours, Ikea i tot allò que la globalització comporta. Afortunadament, els barris i el seu entremat de carrerons conserven aquell encant tradicional tan especial, i potser més de poble, que a nosaltres ens sembla tan “autèntic”. Us deixo amb unes quantes instantànies de paradetes al carrer.

IMG_5330.JPGLa verdureria
DSC09327.JPG

La peixateria

DSC09334.JPG

La carnisseria

DSC09336.JPG

Unes crispetes?

IMG_1715.JPG

"Dumplings" 包子

Diumenge a la tele

dilluns, 10/01/2011

IMG_6670.JPGLa vida a la Xina és, entre altres coses, espontània. Arribat el mateix dissabte a Nanjing amb uns quants quilos més després de les vacances de Nadal, la Núria ens rep a l’Alicia i a un servidor amb la següent pregunta:

- Voleu venir a la tele, demà?

Nosaltres, que ens apuntem a un bombardeig, acceptem encantats. El programa el titularem, per entendre’ns, “l’amor és cec”, on la Núria i tres concursants més (tres noies xineses) competeixen per sortir aparellades amb un jove formós a l’altra banda d’una paret des d’on no les veu. El format del programa no té massa complicació i no m’allargaré explicant-lo. Es tracta de preguntes i més preguntes per ajudar al concursant masculí a decidir amb quina concursant es queda. D’altra banda…

Coses a comentar:

  1. Allò diferent ven a tot arreu! Quan vam arribar, l’Alicia i jo ens vam situar al capdamunt a l’esquerra de les grades del públic per tal de fer bones fotos a la Núria. Ràpidament un dels regidors del programa ens va fer seure a primera fila, davant de la càmera per tal d’enfocar les nostres reaccions cada vegada que sortís la concursant estrangera. De fet, vam ser els únics integrants del públic que vam intercanviar impressions amb el presentador durant el programa per defensar la nostra amiga com a millor candidata. Vaja, que el fet que una estrangera participi al concurs és un gran reclam.
  2. Tongo, això és tongo! No val generalitzar, i potser només va passar en aquest programa, però sí, era un muntatge i segurament passa en la majoria de casos. En poques paraules, la Núria té xicot, i l’única raó per la qual va participar va ser pel sobresou i una experiència curiosa. La resta de participants, estudiants de l’escola d’art dramàtic o alguna cosa per l’estil. I per postres, la parella final és parella a la vida real… El resultat: una estona d’entreteniment que és el que la gent busca en aquest tipus de programes, oi?
  3. Sí, als xinesos els agrada el plàstici les coses brillants. Quantes vegades hem anat a un restaurant xinès a Catalunya i hem fet un comentari de l’estil “que carregat” o “que xino”, referint-nos a les coses brillants amb aspecte plasticós. Doncs bé, segons la meva primera experiència en una programa de televisió a Nanjing, la tendència es confirma: colors llampants que no empasten, llums de colors, flors de plàstic i sorolls estrambòtics de fons. Tot un espectacle pels sentits!
  4. Mitjana del públic: 65 anys. Sí, igual que passa a casa nostra, el públic dels programes de la tele a Xina, o almenys d’aquest tipus de programa, són avis jubilats. Per altra banda, i sense classificar-ho com a millor o pitjor, el públic del plató a Nanjing es pren això d’anar a la tele d’una altra manera, crec jo… Si analitzem el públic de qualsevol programa de les nostres cadenes nacionals, qui més qui menys intenta fer goig per si la càmera l’enfoca en algun moment de la retransmissió. No m’atreviria a criticar la vestimenta de ningú perquè, primer, per gustos, colors, i segon, potser el que jo entenc per arreglar-se per sortir a la tele és diferent a la Xina… Ara bé, quan t’adones que la dona del teu darrera va descalça i s’està fent un auto-massatge a les cuixes, i la del costat s’ha portat el “termo” amb el te i la bossa de pipes i comestibles varis, la cosa canvia. El públic estava, mai millor dit, com a casa!

En resum, una tarda d’allò més entretinguda i divertida. La Núria no va guanyar perquè així estava pactat, tot i que segurament tant a ella com al seu xicot ja els sembla bé. Per altra banda, la popularitat que desperta la presència d’estrangers als programes televisius ens ha presentat a l’Alicia i a mi l’oportunitat de participar en properes edicions o altres programes. Qui sap, potser això és el començament d’una gran carrera… (si us plau, llegiu to irònic).

Us deixo amb unes quantes imatges.

IMG_6707.JPG IMG_6678.JPG IMG_6696.JPG IMG_6708.JPG