Arxiu del mes: abril 2011

La febre del casament reial portada a l’extrem

divendres, 29/04/2011

ChinaRoyalWeddingCopy-621x305.jpg Amb la previsió d’uns 2000 milions d’espectadors i milers de periodistes acreditats, el casement reial anglès ha arribat també a la Xina. Aquí, l’estil de vida europeu sempre ha cridat l’atenció i des de fa temps és motiu de còpia, com si el modus vivendi del vell continent fos el model perfecte a seguir…

D’altra banda, per què empassar-se el ja anomenat casament del segle per la tele quan el pots viure tu mateix? I no estem parlant de desplaçar-se a Londres, sinó de portar Londres a la Xina.  Això és el que ha pensat una jove parella de Nanjing, que ha decidit casar-se al més pur estil monàrquic. Wang Xueqian s’ha gastat ni més ni menys que 7.600$ per llogar unes 50 persones uniformades, una dotzena de cotxes i dos cavalls que es van passejar en processó per la capital de la província de Jiangsu el 18 d’abril…

Segons Hu Lu, planificadora de casaments, el casament reial britànic és una de les demandes més freqüents últimament, amb tres rèpliques més previstes per mes següent.

Molt s’ha especulat sobre el paper de la monarquia al segle XXI i sovint semblava que tenia ja els dies comptats. La veritat és que aquestes xifres i aquestes excentricitats diuen quelcom diferent… I com que diue que per gustos, colors, acabaré l’article amb un: sense comentaris…

 Font: asiancorrespondent.com

Feines extremes

dimarts , 26/04/2011

brigada2.jpg

brigada.jpg
Un cop a dalt de la torre de comunicacions de Shanghai, la Perla d’Orient (la torre de les boles perquè ens entenguem), resulta que la sorpresa més gran no va ser la vista, sinó que de sobte, de més amunt es va despenjar la brigada de neteja de la torre. Jutgeu vosaltres mateixos… Qui s’atreveix amb aquesta feina? M’hagués encantat preguntar-los un parell de coses:

– Us agrada la feina? Com la vau trobar? Quins són els requisits?  Està ben pagada? Per què?

Realment espero que ho estigui de ben pagada, perquè sembla una bogeria. A més de 400 metres t’han d’agradar molts les altures per no patir gens d’ansietat i a sobre aguantar les cares de sorpresa i els flaixos de gent com jo que alucina quan veu la brigada despenjar-se pels finestrals d’una de les parets circulars de la torre.
Només tinc paraules de respecte i admiració i en el fons penso: sort que hi ha gent per tot en aquest món!

 

Pornografia 3D: 1a part

dijous, 21/04/2011

sexzen3d_a_p.jpg Què passa amb les coses que prohibides? Doncs que són les més desitjades… Encara recordo quan la generació dels nostres pares ens explicava com en temps de Franco la gent anava fins a Perpinyà per poder veure al cinema les pel·lícules eròtiques del moment. Mig segle més tard la situació no és tan diferent a altres parts del món. Fa 4 dies es va estrenar la primera pel·lícula pornogràfica en 3D, a HongKong. A la resta de la Xina el llarg metratge està, com no podia ser d’altra manera, prohibit. I com no podia ser d’altra manera, aparentment la gent fa cua per veure-la i travessar la frontera.

Avatar, de James Cameron, va representar un abans i un després en la indústria cinematogràfica i va batre tota mena de rècords. Ara sabem que tot i això li faltava una cosa: sexe! El primer dia d’estrena a HongKong, Avatar va facturar 2,5 milions de HK$. Sex and Zen: Extreme Ecstasy, com es diu la pel·lícula per adults, 2,79 milions de HK$.

Segons el director, Christopher Sun, tot i que les escènes de sexe són explícites i en alguns casos fins i tot violentes, la història segueix essent, principalment una història d’amor basada en un clàssic eròtic xinès. Sigui o no sigui una història d’amor, l’expectació la genera el sexe, i essent la pornografia una indústria que mou milions no crec que tardin a sortir-ne més. De fet, sembla ser que ja se n’estan produint d’altres. Però generaran la mateixa expectació? Seguirà acudint el públic al cinema per veure pornografia 3D? O es tracta només de l’efecte novetat? Només hi ha una manera de saber-ho, i per això aquest article porta per títol 1a part

La setmana que ve viatjo a HongKong, altra vegada a prorrogar el meu visat. I ves per on, em sembla que aniré al cine, perquè no hi ha millor opinió que la basada en l’experiència pròpia. A la tornada us informo!

 

 

Instantànies: Hutongs i reflexions

dilluns, 18/04/2011

Sovint parlo dels contrastos. Sempre he dit que és una de les coses que més m’atrau de la Xina… Visc al pis 19 d’un dels típics “compounds” de Xangai. Just al carrer del costat hi ha un dels també típics i tradicionals hutongs. Com veureu en algunes fotos, el contrast és evident, brutal i trist… Alguns dels hutongs han estat renovats i millorats (encara que sigui per donar bona imatge de cara a la ja passada expo universal), però d’altres com aquest s’estan deixant perdre, i sembla més que evident que, amb el creixement de la ciutat, els queda poc temps de vida… On anirà a parar tota aquesta gent?

twitpics.jpg

Amb la música a tot arreu

 

 

 

 

 

 

IMG_7989.jpg

Art modern

IMG_8043.jpg

Hutong

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

IMG_7841.jpg

moda

IMG_8017.jpg

Hutong: roba estesa

IMG_8031.jpg

del pont estant

IMG_8020.jpg

Migdiada

IMG_8018.jpg

Hutong: de diumenge

IMG_8041.jpg

Primavera!

IMG_8034.jpg

Els peixos porten sort

IMG_8029.jpg

Hutong: de diumenge

IMG_8012.jpg

Hutong: on és la parella?

IMG_7819.JPG

Passejant ocells

IMG_7853.JPG

Mascotes

Drets Humans: el joc de la patata calenta

dimarts , 12/04/2011

patata.jpg Avui llegia al New York Times un article que porta per títol: Xina, els Estats Units acusats de violació de drets.

Segons aquest article la Xina acusa, en un informe, els Estats Units de promoure la llibertat a Internet per tal de soscavar altres països mentre duen a terme una campanya contra la pàgina d’Internet anti secretisme, Wikileaks. Aquest informe també critica als Estats Units en termes de falta de vivenda, delinqüència violenta, la influència dels diners sobre la política i el gran nombre de baixes civils a Iraq i Afganistan.

I què voleu que us digui, doncs que és cert, que l’informe té tota la raó. Però és una pena que aquest recopilatori d’acusacions sigui una mera refutació a l’avaluació anual del Departament d’Estat que era, com sempre, molt crítica amb el règim xinès.

Total, qui té raó? Doncs tots… Qui fa alguna cosa per posar-hi remei? Doncs cap, evidentment… I ja no sé si el segle XXI és com molts diuen el segle de la desinformació o el segle de la sobre informació. Hem arribat a un punt que sembla ser tot tan evident, i a tothom li és tan senzill ensenyar els draps bruts dels altres, que l’estratègia més utilitzada és la del joc de passar-se la patata calenta. Al final, mentre s’acusen els uns als altres, el que deu ser realment important no se sap, els Estats Units fan i desfan com sempre han fet i si jo escric coses com revolució, Ai Wei WeiTian An Men en aquest blog, el més probable és que al cap d’un minut d’haver-ho publicat no pugui accedir a l’enllaç. Algú em pot dir com ho hem de fer?

 

Bob Dylan a Xangai
: The Times They Are Changing… really?

dissabte, 9/04/2011
IMG_7959.JPG
Als teclats

Finalment Bob Dylan ha actuat a la Xina. Després que el Partit li prohibís els concerts programats pel 2010, Dylan ha estat aquesta setmana, primer a Pequín, i ahir a Xangai davant d’una gran expectació. I és que se n’espera molt d’un dels músics més influents del segle XX. Potser massa i tot…

Corrien els rumors que, sabent que després del concert de Xangai el músic marxava ja cap a Hong Kong, potser se saltaria la llista de cançons pre-pactada amb el govern, per oferir alguns del seus temes més crítics i revolucionaris. No va ser així… Bob Dylan va sortir a l’escenari a cop de guitarra, teclat i harmònica com no podia ser d’una altra manera, i durant gairebé dues hores va oferir un repertori carregat de ritmes de blues que de fet no va decebre. Entre melodia i melodia es van poder escoltar cançons com I’m gonna change my way of thinking (canviaré la meva manera de pensar), things have changed (les coses han canviat), o lletres com Revolution is in the air (la revolució es nota en l’ambient), i el públic vibrava cada vegada que sonava l’harmònica o al començament de la ja mítica i mega-versionada Like a Rolling Stone. Però a mida que el concert avançava, érem molts els que seguíem esperant sentir les primeres notes de The Tmes They Are Changing, o el tema fet himne Blowing In The Wind. No van arribar a sonar. Bob Dylan es va despedir de Xangai sense ni tan sols dir un “Hola”, “Bona nit” o “com esteu?” Tan sols es va poder sentir la seva veu parlada al presentar la banda i en una ocasió, crec, quan va deixar anar un: – Thank you my friends (gràcies amics).

bob dylan.jpg
Ombres de Dylan

Amb tot, veure Bob Dylan dalt d’un escenari és contemplar 50 anys d’història de la música, i veure en viu i en directe una llegenda com aquesta, sempre agrada. Però en el fons molts esperàvem que aquest fos un moment històric. Un dels compositors més crítics i revolucionaris tocant a la Xina, un país que viu sota l’escrutini diari del Partit del govern. I en un país on anteriorment ja se li havia prohibit l’entrada, molts esperàvem que per un parell d’hores aquest concert fos una mini revolució. I de fet, a jutjar pels controls de seguretat, amb policia i escànners a cada porta, semblava que així s’esperava. No va ser així, no es va formar cap revolució. Per altra banda, potser sí que va ser un moment històric segons com es vulgui interpretar. Bob Dylan aconsegueix, finalment, fer arribar la seva veu al gegant asiàtic i totes i cada una de les seves cançons porten algun tipus de missatge. Ara toca a la gent d’aquest país fer servir o no aquestes lletres. I el mateix passa amb la revolució. Què més se li pot demanar a un home que porta 50 anys als escenaris i tota una vida promovent la llibertat i el pensament crític? Sí, jo esperava més complicitat amb el públic i més eufòria general, però potser Dylan ens està passant el relleu… Ell no va néixer líder revolucionari, va néixer lliure pensador i músic. La revolució en aquest país ha de començar dins de cada individu… El teatre estava ple de gom a gom. Prendrà tota aquesta gent algun tipus de relleu?

IMG_7963.JPG

Instantànies: HongKong

dilluns, 4/04/2011

Dos dies a HongKong, i unes quantes instantànies.
Per llegir sobre la ciutat cliqueu aquí.

IMG_7666.JPG

Victoria Peak

IMG_7601.JPG

No ho faré, no.

 

 

 

 

 

 

 

IMG_7702.JPG

Victoria Peak

HongKong.jpg

La ciutat del segon pis: passadissos

IMG_7787.JPG

Els canvis que deu haver vist...

IMG_7725.JPG

Tots a tocar!

IMG_7797.JPG

mini oasis

IMG_7780.JPG

I el cel?

HongKong1.jpg

Entre gratacels

IMG_7777.JPG

i ella també...

Hong Kong, selva de ciment

diumenge, 3/04/2011
IMG_7611.JPG

Victoria Peak

Què fa un expatriat a la Xina quan se li acaba el visat i el vol renovar? Doncs hi ha vàries opcions, però la més coneguda i utilitzada és la de “sortir” del país. I escric sortir del país entre cometes, perquè l’opció més coneguda és anar de visita a Hong Kong, que tot i gaudir de plena autonomia, en teoria pertany a la República Popular. I heus aquí el que ha fet un servidor aquesta setmana. Deixant a banda els detalls burocràtics del visat, us explico què m’ha semblat la ciutat en dos dies. Doncs en poques paraules, Hong Kong és una selva. És una barreja de gratacels, vegetació exuberant, tramvia, troleibús, taxis, passadissos i gent. Un trencaclosques vertical on cada peça sembla tenir el seu lloc i sovint sembla no haver-hi espai per més. Un caos controlat amb un toc tropical i exòtic, però cosmopolita i internacional.

Fa falta pujar a Voctoria Peak per poder veure el cel, i de pas gaudir de les vistes espectaculars sobre la ciutat i les diferents illes. Un cop a dalt, queda molt clar perquè la ciutat té el títol de la més vertical del món i ocupa un dels primers llocs del rànquing de densitat de població. I, entre nosaltres, que a una persona que viu a Xangai li impacti l’aglomeració de gent i gratacels en una ciutat, vol dir que realment és espectacular i potser una mica desmesurat. Amb tot, quan sembla que a HongKong no hi ha lloc per un sol edifici més, entre paret i paret despunten grues de tots colors, a punt per començar a construir.

Passejar per Hong Kong és fascinant, però per a mi, pensar en viure-hi és força estressant… Hong Kong ve a ser el paradís capitalista per excel·lència. Entre gratacel i gratacel, milers de cartells et bombardegen amb publicitat, anuncis de marques de luxe i mil productes que no necessitaràs mai però que a simple vista semblen imprescidibles. I què us he de dir, tampoc cal ser hipòcrita, viure una temporadeta a l’illa, carregat de diners, ha de ser la bomba. Passejant pel Soho l’oferta culinària d’arreu del món és aclaparadora, atractiva i addictiva. Enmig de tant edifici d’altura, aquests petits locals són refugis culinaris que t’aparten del bullici de la gent i les llums de neó per tornar-te a casa per una estona i beure una bona copa de vi, passar per Bèlgica a prendre’t una Chimay,  o transportar-te a Vietnam en un segon per poder degustar un bon plat de Gỏi Cuốn. I si un cop ben tip i una mica més gras et fa falta renovar l’armari només et cal aixecar un xic la vista i treure la targeta de crèdit, que jo crec que et portarà ella mateixa a gastar…

I en el cas hipotètic que em sobressin els diners, perquè ha de ser agobiant? Doncs bé, jo crec que en algun moment el meu subconscient em deia que els edificis em caurien a sobre! I no per mal construïts (que evidentment no és el cas), sinó per la proximitat dels uns amb els altres. Jo necessito espai! Però, ei! No ho vull pintar tot de color negre… A favor de HongKong tornaré a la idea del principi. És un caos controlat a la perfecció. D’entrada, HongKong també se situa als primers llocs del rànquing mundial en l’ús del transport públic. I el cert és que és impecable. I en segon lloc, la proximitat dels edificis els ha permès idear una ciutat a diferents nivells. A l’illa de HongKong els gratacels estan connectats per passadissos des del segon pis, i això et permet creuar bona part de l’illa sense baixar al carrer, evitant sorolls, semàfors, tràfic i fins i tot la pluja.

Resumint, no em podria plantejar viure a HongKong per motius relacionats amb la claustrofòbia, però per caps de setmana, visites enfocades a l’entreteniment cultural, culinari i de visa ( que no de visat), segurament estem parlant d’un dels millors llocs de sud-est asiàtic. Si passeu per aquí, deixeu-vos-hi caure! I aquells que hi heu estat, què en penseu?