Bob Dylan a Xangai
: The Times They Are Changing… really?

IMG_7959.JPG
Als teclats

Finalment Bob Dylan ha actuat a la Xina. Després que el Partit li prohibís els concerts programats pel 2010, Dylan ha estat aquesta setmana, primer a Pequín, i ahir a Xangai davant d’una gran expectació. I és que se n’espera molt d’un dels músics més influents del segle XX. Potser massa i tot…

Corrien els rumors que, sabent que després del concert de Xangai el músic marxava ja cap a Hong Kong, potser se saltaria la llista de cançons pre-pactada amb el govern, per oferir alguns del seus temes més crítics i revolucionaris. No va ser així… Bob Dylan va sortir a l’escenari a cop de guitarra, teclat i harmònica com no podia ser d’una altra manera, i durant gairebé dues hores va oferir un repertori carregat de ritmes de blues que de fet no va decebre. Entre melodia i melodia es van poder escoltar cançons com I’m gonna change my way of thinking (canviaré la meva manera de pensar), things have changed (les coses han canviat), o lletres com Revolution is in the air (la revolució es nota en l’ambient), i el públic vibrava cada vegada que sonava l’harmònica o al començament de la ja mítica i mega-versionada Like a Rolling Stone. Però a mida que el concert avançava, érem molts els que seguíem esperant sentir les primeres notes de The Tmes They Are Changing, o el tema fet himne Blowing In The Wind. No van arribar a sonar. Bob Dylan es va despedir de Xangai sense ni tan sols dir un “Hola”, “Bona nit” o “com esteu?” Tan sols es va poder sentir la seva veu parlada al presentar la banda i en una ocasió, crec, quan va deixar anar un: – Thank you my friends (gràcies amics).

bob dylan.jpg
Ombres de Dylan

Amb tot, veure Bob Dylan dalt d’un escenari és contemplar 50 anys d’història de la música, i veure en viu i en directe una llegenda com aquesta, sempre agrada. Però en el fons molts esperàvem que aquest fos un moment històric. Un dels compositors més crítics i revolucionaris tocant a la Xina, un país que viu sota l’escrutini diari del Partit del govern. I en un país on anteriorment ja se li havia prohibit l’entrada, molts esperàvem que per un parell d’hores aquest concert fos una mini revolució. I de fet, a jutjar pels controls de seguretat, amb policia i escànners a cada porta, semblava que així s’esperava. No va ser així, no es va formar cap revolució. Per altra banda, potser sí que va ser un moment històric segons com es vulgui interpretar. Bob Dylan aconsegueix, finalment, fer arribar la seva veu al gegant asiàtic i totes i cada una de les seves cançons porten algun tipus de missatge. Ara toca a la gent d’aquest país fer servir o no aquestes lletres. I el mateix passa amb la revolució. Què més se li pot demanar a un home que porta 50 anys als escenaris i tota una vida promovent la llibertat i el pensament crític? Sí, jo esperava més complicitat amb el públic i més eufòria general, però potser Dylan ens està passant el relleu… Ell no va néixer líder revolucionari, va néixer lliure pensador i músic. La revolució en aquest país ha de començar dins de cada individu… El teatre estava ple de gom a gom. Prendrà tota aquesta gent algun tipus de relleu?

IMG_7963.JPG

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús