Arxiu del mes: juny 2011

Humitat!

dissabte, 25/06/2011

humidity.jpgEstiu i hivern; interior i exterior; més present a la Xina que persones de la raça Han. No escric un poema, ho dic en to d’endevinalla. És aquí, ha arribat per quedar-se, o potser no ha marxat mai. És la humitat, i és aquí per fer el meu estiu insuportable.

Hi hagi sequera o inundacions, amb sol o nuvolat, a l’est i sud-est de la Xina sempre hi ha humitat… Fins i tot m’atreviria a dir que és la causant que només gaudim de dues estacions, l’hivern i l’estiu…

És mitja nit, em pesen les parpelles i aviat serà hora de fer un pensament. Abans però, sempre previsor, poso l’aire acondicionat 5 minuts al màxim a la meva habitació. Sempre m’han dit que no és bo dormir amb l’aparell encès, així que tossut com sóc i per tal d’evitar problemes de salut, un cop al llit paro l’aire i prego per adormir-me abans no torni a tenir calor. Sovint no funciona i em veig obligat a posar-lo un parell de cops més fins que aconsegueixo tancar els ulls. Unes 7 hores més tard em desperto, enganxat als llençols, molls de suor, talment com si tingués febre. Una dutxa ben freda, suc de taronja, una torrada, potser una peça de fruita també, i cap al carrer. Treballar al barri financer de Xangai té els seus pros i els seus contres. Quan parlem d’humitat, i no vius al mateix barri, els contres guanyen força pes a la balança. A fora fa 32ºC, i tot i que d’entrada no sembla massa, amb una humitat com la d’aquí, sortir al carrer amb pantalons llargs, camisa sabates i mitjons és com entrar en una secadora, que crec que ha de ser una tortura…

Afortunadament, els xinesos, pel fet de ser xinesos no estan exempts de la calor, i un bon dia el director de l’empresa on treballo (xinès) i un servidor, vam acordar deixar la roba d’oficina allà on fa falta, i anar de casa a la feina com cal: amb pantalons curts i sandàlies!

Amb tot, dues passes al carrer són suficients per notar com una gota de suor recorre la meva esquena. Vaig amb gorra per evitar el sol directe a la closca, i això evita que dues gotes més em regalimin del front. Un cop al metro, què voleu que us digui, a les 9.30 és un descans gràcies a l’aire acondicionat, a les 8.30 és un suplici. Al matí, riuades i riuades de xinesos i alguns expatriats s’ensanvitxen (i aquí m’invento un verb necessari) els uns entre els altres camí a la feina, fet que crec manté la humitat ambiental o l’augmenta. Un cop a l’oficina, el primer que cal fer és passar pels banys a refrescar-se la cara i a vegades les aixelles abans de posar-se la roba de treballar. 9 hores més tard cal fer el camí de tornada, i faci o no faci sol, sovint la sensació és la mateixa…

Passarem els pròxims dos mesos, o dos i mig, esperant que passi l’estiu, que torni el fred, d’edifici en edifici esquivant la calor i la suor, somiant amb els estius mediterranis, les platges, les piscines i les festes a l’aire lliure.

El fred tornarà tard o d’hora, i segurament tornaré a escriure, em tornaré a queixar i tornaré a parlar de la humitat. Llavors seran les finestres que no tanquen, el precari aïllament de les cases i els ineficients sistemes de calefacció xinesos els motius del meu malestar i que permeten que la humitat, en aquest cas, m’arribi fins els ossos i em faci passar fred tot l’hivern.

I doncs, què hi fa aquest noi a la Xina? Doncs estar-s’hi, perquè li agrada. Però no existeix l’indret perfecte i aquí, la humitat ens ho recorda cada dia. Així que ja ho sabeu, si teniu previst venir cap aquí més val que ho tingueu present. Altres coses potser no hi trobareu, però d’humitat us n’afartareu!

 

Instantànies: Sichuan 四川

dimarts , 14/06/2011

Quatre instantànies de Sichuan per fer-vos’en una ideia. Una imatge val més que mil paraules diuen… Per saber més sobre les imatges torneu a l’article sobre Sichuan.

IMG_2519.jpg

El Gran Buda de Leshan

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

IMG_2527.jpg

Als peus de Buda

 

 

 

 

 

IMG_2699.JPG

Emei Shan

IMG_2600.jpg

Muntanya amunt, escales amunt!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

IMG_2628.jpg

Demanant sort a la muntanya

IMG_2755.jpg

Allotjament humil

 

 

 

 

 

IMG_2661.jpg

Per sobre dels núvols

IMG_2890.JPG

Picant de Sichuan

 

 

 

 

 

 

 

IMG_2827.jpg

Glaciar Hailuogou

IMG_2875.jpg

Als peus del Gongashan

IMG_2855.jpg

Hora de dinar!

IMG_2851.jpg

I el meu entrepa de truita?

IMG_2910.jpg

Pati interior

 

 

 

 

 

 

IMG_3005.jpg

Mini pandes gegants

IMG_3027.jpg

Què mires?

IMG_3035.jpg

A tu!

 

 

 

 

 

 

 

IMG_3054.jpg

A dinar!

 

 

Sichuan 四川

dissabte, 11/06/2011

Sichuan.jpg Sichuan rima amb picant, i és una casualitat més que encertada. Terra de plats coents, pandes gegants, budes, muntanyes sagrades, valls, rius i temperatures canviants. Sichuan és coneguda per tot això i molt més. Per ser una porta d’entrada a Tibet, pels seus paisatges aclaparadors i, malauradament, pel terratrèmol devastador de 7,8 graus a l’escala de Richter que el 2008 la va sacsejar.

Del viatge a aquesta província del sud oest ja fa ben bé un any, però he decidit recuperar-ho. Bàsicament perquè és una de les províncies, per a mi, més espectaculars de la Xina i ara que venen les vacances, si a algú se li acut venir cap al país del centre és necessari saber que apart de Xangai o Pequín hi ha molt i molt més per visitar.

Una setmana no és suficient per conèixer Sichuan, però si per enamorar-te’n. I és que són tantes les coses a descobrir, provar i visitar que dóna la sensació que són 3 i no 1 les províncies que has visitat.

Etimològicament el nom prové de l’abreviació de 川峡四路 (chuānxiá sìlù), que vindria a ser alguna cosa com les quatre comarques de rius i gorges. Molt escaient si tenim en compte que la travessa el riu més cabalós de la Xina, el Yangzi, que limita amb el Tibet i Yunnan i per tant, que està envoltada i dibuixada per grans cims, valls, rius i gorges.

IMG_2529.JPG

Buda Gegant

Sí, em repeteixo més que l’all, ho sé, però la Xina és molt gran, com també ho són molts dels monuments a visitar. Com per exemple la nostra primera parada: El Gran Buda de Leshan, o el que és el mateix, l’estàtua de buda més gran del món, amb els seus 71 metres d’altura. L’estàtua que es va començar a construir l’any 713 tenia (o té) la funció de protegir la població i els pescadors de la fúria dels dos rius que es troben just davant, i sembla ser que fins ara els ha funcionat…

IMG_2699.JPG

Emei Shan

Parlant de budes, a pocs quilòmetres de Leshan s’hi troba una des les muntanyes budistes sagrades de la Xina: Emei Shan. És una excusa perfecte per allunyar-se de la calor asficciant de la conca de Sichuan i, en temporada baixa, també de la gentada de ciutats com Chengdu. Aquesta muntanya de 3000 metres ofereix al visitant paisatges de muntanya, camps de te, escales interminables (telecabina opcional), alguns macacos curiosos, i una sortida de sol al cim com n’hi ha poques al món. Això diuen, vaja, perquè després de 8 hores pujant escales (sí, les muntanyes sagrades de la Xina es pugen per escales de pedra…) els núvols no ens van deixar gaudir de l’espectacle. De totes maneres, malgrat les butllofes, només per haver arribat a dalt ja va valdre la pena. Mol recomanable.

IMG_2875.JPG

Hailuogou

Empesos pels aires de muntanya vam decidir com diu la cançó dels Pet Shop Boys, anar cap a l’oest, en busca de cims més alts. No per fer-los, però si per admirar-los. L’oest de Sichuan, fronterer amb Tibet, és aclaparador. Com també ho són les carreteres en mal estat i la conducció dels locals. Més que recomanable diria que és necessari intentar gaudir de l’entorn quan es viatge per la zona, no només per l’espectacle de la natura, sinó per evitar el patiment de la por a un accident.  De la zona en destacaria el parc del glaciar de Hailuogou. Es tracta del glaciar més baix d’Àsia, que descendeix del GongaShan, el cim més alt de la província, amb 7556m. He de ser franc. El fet que es pugui arribar als peus del glaciar amb bus (ecològic) i telecabina fa que l’indret s’ompli del que podríem anomenar domingueros xinesos. Dones amb talons i gos inclòs i nens omplint ampolles amb trossets de glaç del glaciar… Comentaris apart, un cop aconsegueixes allunyar-te una mica de la multitud, és impressionant. Un d’aquells llocs on la natura et deixa sense paraules.

De l’oest he d’esmentar la carretera a Tibet. Tan sols l’esmento, perquè no he tingut la sort de fer-la encara, però és destacable per dos motius: per ser una de les rutes més boniques del món i també més perillosa.

IMG_3005.JPG

Centre de Cria de Pandes Gegants

Un cop a Chengdu, tornem a sentir la calor sufocant de la conca de Sichuan, i ens venen al cap moltes d’aquelles teories dels perquès del menjar picant. Per ajudar a regular la temperatura del cos suant? per preservar els aliments o camuflar les olors d’aquells que potser ja estan una mica passats? Tot pot ser… El que si és cert és que tan si demanes el menjar Bu la de (no picant) com si no, ho seguirà essent. En tot cas, Chengdu és una ciutat en plena ebullició, amb més de 13 milions d’habitants i que segueix creixent. Amb milions de cotxes també, però amb molt d’encant. Però entre nosaltres, no hi ha res a Chengdu amb més encant que el centre de cria de Pandes gegants. Segurament seria molt millor visitar-los a la reserva d’Wulong, però va quedar greument afectada pel terratrèmol del 2008, i les restriccions per accedir-hi són moltes. En tot cas, el centre de cria és senzillament genial. I us ho diu algú que no és massa fan dels zoològics. El pandes viuen allà millor que enlloc, i aparentment el programa està donant els seus fruits. Un cop allà és imprescidnidble visitar la “llar d’infants”… Millor us ensenyo fotos…

I al nord de Chengdu, ben al nord de la província, hi trobem un dels parcs naturals més impressionants del gegant asiàtic, que no vaig poder visitar per falta de temps, però que tinc marcat a l’agenda. El Parc nacional de Jiuzhaigou, i Reserva Mundial de la Biosfera de la UNESCO és, aparentment, un paradís terrenal. Malauradament hi ha turistes tot l’any, però tot i així és (diuen) més que aconsellable.

Doncs ja ho sabeu, si algú té previst visitar la Xina, Sichuan és sens dubte una parada molt recomanable. I sí ho feu, feu-m’ho saber, que segurament m’hi apunto de nou!

 

 

Hortalisses: unes maten, altres exploten. Què mengem?

dijous, 2/06/2011

199521-china-exploding-watermelons.jpg Ara sembla ser que no eren cogombres assassins sinó tomàquets els causants del pànic alimentari a Alemanya i arreu d’Europa (que no és per menys tenint en compte que ha causat diversos morts i molts hospitalitzats. No ho vull frivolitzar, però s’ha de reconèixer que certs titulars tenen la seva gràcia).

Amb 7 mil milions de persones al planeta, un nombre que segueix creixent, la necessitat d’abastir la població mundial ràpidament (que desgraciadament no s’aconsegueix), i els polèmics organismes genèticament modificats, la seguretat alimentària és un tema actual i sovint preocupant.

El cert és que si ens paréssim a inspeccionar meticulosament els productes que consumim, potser hauríem de deixar de menjar. Per tant, més val agafar-s’ho amb una mica d’humor i per això us porto aquesta notícia de fa pocs dies que fa entre por i riure.

En situem a la província de Jiangsu, a la Xina, i més concretament a les plantacions de melons i síndries de Danyang. D’entrada no són perilloses per la salut humana com els tomàquets?, a no sé que t’hi acostis massa, ja que aquestes síndries i melons, exploten(literalment)!

Aparentment hectàrees i hectàrees d’aquestes fruites s’han convertit en un autèntic camp de mines, i uns 20 pagesos ja s’han queixat d’aquest fenomen d’entrada paranormal. Les síndries, sense cap motiu aparent, rebenten a trossos.

exploding watermelons.jpg Un programa de la cadena estatal, la CCTV, ha finalment trobat l’explicació. Sembla ser que els agricultors han abusat d’un fertilitzant per accelerar el creixement dels cultius i incrementar-ne la talla. Aquest producte químic conté una substància anomenada forchlorfenuron, que no està prohibida a la Xina i també s’utilitza als Estats Units per fer créixer certs cultius. Sembla ser que senzillament els agricultors s’han passat amb el producte…

Les síndries explosives han provocat que es reobri la polèmica de la seguretat alimentària a la Xina, que no fa massa ha viscut els escàndols de la llet per a nadons adulterada, medicines falsificades… Total, el que dèiem, que a vegades més val no mirar massa, o al final no podrem ni menjar. Aquí és època de síndries i la calor es comença a notar. Mentre no m’exploti als nassos, en continuaré gaudint. Això sí, sempre amb la càmera al costat. Si hi ha explosió, penjo la foto!

Salut!