Arxiu del mes: juliol 2011

Shanghai Tower: 632m

dimecres, 27/07/2011

Xangai no és Hongkong, potser no és tan vertical, però mica en mica apunta més cap al cel i ja és una de les ciutats del món amb més gratacels i amb més planificació i construcció d’edificis d’altura. Al 2008 la ciutat comptava ja amb 932 gratacels acabats i 208 més en construcció, aprovats per construcció o planificats, 3 dels quals són de més de 300 metres.

A dia d’avui l’edifici més alt de la ciutat és el Centre Financer, inaugurat el 2008 amb 492m d’altura i 101 pisos. Al Centre Financer el segueixen a poca distància la Torre de la Perla amb 468m i la Torre Jin Mao amb 421m. Però entre la Torre Jin Mao i el Centre Financer, dos dels edificis més emblemàtics de Xangai, ja ha començat la cosntrucció del que serà l’edifici més alt de la Xina i el segon en el rànquing mundial després del Burj Khalifa: la Torre de Xangai. L’edifici tindrà 632m i 128 pisos.

Casualitats de la vida, la torre s’està construint just a la meva esquena, mentre treballo. I la planta 28 de la Torre Jin Mao m’ofereix unes vistes inmillorables de les obres. Està previst que la torre es pugui inaugurar el 2014 i, la veritat sigui dita, ves a saber on seré d’aquí 3 anys, però he pensat que mentre sóc aquí i tan a prop seria interessant seguir l’evolució d’aquest gegant d’acer i ciment.

Avui he començat a fer fotos, i n’aniré fent més. La idea és fer fotografies periòdicament per tal de seguir l’aixecament del gratacels i algun dia poder comparar els inicis amb el final. Avui us deixo amb dues imatges: una projecció de com serà la torre i la imatge d’avui.

DSC09423.JPG

Torre Xangai 27/07/2011

shanghai-tower-1.jpg

Centre Financer, Torre Jin Mao, Torre Xangai

 

Reflexions al sostre del món

dimarts , 19/07/2011

flags.jpg El dalai-lama es reuneix amb el president Obama per parlar de l’autogovern i autodeterminació del Tibet, i el que esdevé notícia és el fet que les relacions entre el Estats Units i la Xina puguin quedar malmeses.

Tot i que Barack Obama no ha cedit a la pressió de Pequín i s’ha reunit amb el líder espiritual del Tibet, molt diplomàticament ha declarat que donava suport a la idea d’una resolució que entre la Xina i el Tibet que protegeixi tant els drets dels tibetans com el dret de la Xina al territori tibetà. Vaja, que s’ha mullat ben poc, crec jo. Al mateix temps s’acaba d’innaugurar la primera autopista del territori, que uneix la capital, Lhasa, amb el seu aeroport.

L’únic cop que vaig visitar el Tibet va ser el maig de 2009, poc després que obrissin la frontera a turistes després de mesos de protestes i el subseqüent aïllament del territori per part del govern xinès. El sostre del món em va impactar i, com a català, també em va entristir. El paisatge és senzillament fascinant. A ple mes de maig, sense neu per sota del 6000m i la manca d’oxígen la regió adopta un aspecte lunar hipnotitzador. Per altra banda, un territori totalment militaritzat, i una sensació de por constant en la població autòctona em van fer sentir certa pena i tristesa. Cal dir que això era maig de 2009 i estem a juliol 2011, però dubto que hagi canviat massa tot plegat.

El palau Potala, antiga residència del Gran lama, és ara un museu, i el dia de la meva visita un mini estat policial on estava prohibit parlar, literalment, del líder exiliat a la Índia. Recordo que mentre explorava les sales de Palau se’m va acudir preguntar al nostre guia tibetà sobre el dalai-lama a l’exili i l’escollit pel govern xinès amb residència a Pequín. La resposta immediata va ser: no podem parlar-ne aquí! I de fet no en vam parlar durant tot el viatge de 10 dies.

La realitat és, com jo l’entenc, que part del poble tibetà clama l’autodeterminació per preservar una cultura i una llengua molt peculiars. La realitat també és que el Tibet, una de les regions més grans de la “Xina”, disposa d’una gran riquesa natural a la qual segurament cap govern estaria disposat a renunciar. I heus aquí on la polèmica està servida i hi ha opinions per tots els gustos, però segons el meu punt de vista la cultura i llengua tibetana estan en perill d’extinció per culpa de: el progrés!

Com deia abans, Tibet ha inaugurat la seva primera autopista, per unir la capital amb el nou aeroport. La regió gaudeix també, des de fa relativament pocs anys, de la línia de tren a més altitud del món. I amb tantes portes d’entrada la població no autòctona de parla xinesa (mandarí) està augmentant a diari. Total, que mentre el progrés sembla estar millorant la qualitat de vida de la gent amb escoles, hospitals i autopistes, Lhasa cada cop s’assembla més al meu barri, la cultura del plàstic està envaint les façanes dels carrers i el mandarí, si no ho és ja, serà aviat la llengua més parlada. Hauríem de demanar al Tibetans què en pensen, perquè de fet, quants dirien que no a totes aquestes millores? No ho tinc clar… El que sí tinc clar és que haurien de tenir el dret a expressar-ho i decidir-ho.

Jo, sense haver estat mai abans al sostre del món, vaig sentir pena i tristesa i que tot havia canviat. Pena i tristesa per un poble que pot perdre la seva essència en nom del progrés i la riquesa. Però per altra banda l’experiència va ser un toc d’atenció i una injecció de força. Perquè si un poble que malgrat les millores econòmiques i el progrés generalitzat que li aporta l’estat és capaç de seguir generant titulars, i saber que cal continuar reivindicant la conservació de la identitat, per un poble com el nostre a qui ben poc li aporta l’estat i a qui més aviat roba, hauria de ser senzill veure que cal continuar lluitant per allò que ens defineix i que poc té a veure amb la “pela” on sempre se’ns ha enquadrat.

 

Pacte suïcida per mal resultat acadèmic

dimarts , 12/07/2011

gaokao.jpg8 estudiants d’una escola secundària xinesa fan un pacte de suïcidi després de rebre una carta del centre comunicant-los la seva expulsió per haver suspès més d’un terç de les assignatures semestrals. Els alumnes, 7 noies 1 un noi, van acordar un dia per treure’s la vida mitjançant un còctel de pastilles ja que, segons una de les noies va explicar, només veien aquesta opció com a solució al problema. Una de les noies va haver de ser hospitalizada després d’haver ingerit pastilles per dormir. El diumenge a la nit tres dels set restants ja van ser localitzats i portats a casa seva.

Tot i que la majoria de fonts on es pot llegir la notícia es dóna molta més informació sobre les reaccions de les famílies, de l’escola i el professorat en general, no crec ni necessari  ni oportú donar massa detalls d’un fet així. Prefereixo, amb to d’opinió personal, resumir el que em sembla que se’n pot extreure de la notícia i generar el debat que un tema preocupant com aquest es mereix. També cal dir que pel que tinc entès, es tracta d’un cas aïllat, però tot i això hauria de ser motiu d’alarma.

Segons el mitjans de comunicació, una de les principals prioritats dels pares dels alumnes afectats era aconseguir que els alumnes no perdessin la plaça al centre en qüestió, ja que segons un dels pares va comentar, amb les notes del seus fills els seria impossible ser admesos en altres centres. No jutjaria mai la bona voluntat d’uns pares per fer i voler allò que és millor per un fill, però crec que el problema de fons és més important que recuperar o no la plaça, i potser això és el que porta a aquests casos.

Qui no ha sentit a parlar de la pressió social i educacional dels estudiant japonesos o coreans, per exemple? Doncs bé, a la Xina la pressió sobre els estudiants és igual o pitjor, i comença des que són ben petits. Molts dels expatriats residents a la Xina quan arribem tenim una solució laboral fàcil: donar classes d’idiomes. Quan? Sovint els caps de setmana. Els nens i nenes comencen des de petits amb les activitats extra escolars no només després de l’escola, sinó també dissabtes i diumenges. Anglès, piano, reforç, una tercera llengua… Tots hem fet activitats extra escolars, però espero que pocs haguem hagut de fer deures fins a mitja nit als 8 anys com en molts casos passa.

Crec que hi ha diversos factors que influeixen en aquest accés de pressió als estudiants xinesos. El primer és evident. La sobre població del país. Amb 1300 milions d’habitants, aquell estudiant que vulgui guanyar-se un futur necessita no només destacar, sinó brillar! I el segon factor i que jo relacionaria amb el que esmentava al principi de l’article és la pressió social i sobretot paternal. Aquí també hi intervenen diversos factors. Aquelles famílies de poder adquisitiu modest veuen en seu fill/a la possibilitat d’un futur millor i sovint les esperances familiars recauen totalment sobre ell/a. En el cas d’aquells amb un poder adquisitiu superior, les famílies volen que la criatura rebi, evidentment, la millor formació del país i sovint sobre mil i una coses.

Llavors, no és d’extrenyar que en notícies d’aquest tipus es pugui llegir més sobre la readmissió dels alumnes que sobre la preocupació pel fet que s’han intentat treure la vida només per haver suspès exàmens.

A més, sumat a la pressió constant que reben els alumnes xinesos per part de la competència nombrosa i de l’entorn familiar hi ha el factor “petit príncep”, potenciat per la política xinesa d’un fill per família. El tema del fill únic és un altre punt molt discutible. Sempre des de l’opinió ja que evidentment no és cap ciència exacte. Però aquí a la Xina sovint se’n parla i és motiu de conversa que els nens xinesos tenen 6 pares, els progenitors i dos avis per banda. Es parla sovint de la sobre protecció d’aquests nens que creixen, gràcies a un creixent poder adquisitiu d’una part de la societat, amb totes les atencions del món, amb poc sentit de compartir i en un pedestal. Si sumem aquesta situació al fet que els nens xinesos es passen, literalment, moltes més hores estudiant que jugant i comunicant-se, es tem que el futur de la Xina estigui en mans de gent amb problemes de comunicació social. Està clar que en uns país de 1300 milions d’habitants hi ha gent per tot i de tots tipus, però aquesta sembla ser una tendència creixent al país, o així ho crec jo. Un país que clama la seva gran unitat com a nació però on cada vegada es palpa cada vegade més l’individualisme.

En conclusió, tan de bo sigui un fet puntual i sense repeticions, però el cert és que els estudiants i sobretot els nens haurien d’aprendre molt més que no pas estudiar, ja que sovint allò que aprenem fora de l’aula és allò que ens diferencia i que ens aporta aquell valor afegit que potser, en un futur, ens farà destacar.

Què en penseu? Com ho compararíeu amb la societat catalana? Reben els estudiants massa pressió? On són els límits?

Si algú disposa de dades sobre algun estudi al respecte seria molt interessant compartir-les.