Pacte suïcida per mal resultat acadèmic

gaokao.jpg8 estudiants d’una escola secundària xinesa fan un pacte de suïcidi després de rebre una carta del centre comunicant-los la seva expulsió per haver suspès més d’un terç de les assignatures semestrals. Els alumnes, 7 noies 1 un noi, van acordar un dia per treure’s la vida mitjançant un còctel de pastilles ja que, segons una de les noies va explicar, només veien aquesta opció com a solució al problema. Una de les noies va haver de ser hospitalizada després d’haver ingerit pastilles per dormir. El diumenge a la nit tres dels set restants ja van ser localitzats i portats a casa seva.

Tot i que la majoria de fonts on es pot llegir la notícia es dóna molta més informació sobre les reaccions de les famílies, de l’escola i el professorat en general, no crec ni necessari  ni oportú donar massa detalls d’un fet així. Prefereixo, amb to d’opinió personal, resumir el que em sembla que se’n pot extreure de la notícia i generar el debat que un tema preocupant com aquest es mereix. També cal dir que pel que tinc entès, es tracta d’un cas aïllat, però tot i això hauria de ser motiu d’alarma.

Segons el mitjans de comunicació, una de les principals prioritats dels pares dels alumnes afectats era aconseguir que els alumnes no perdessin la plaça al centre en qüestió, ja que segons un dels pares va comentar, amb les notes del seus fills els seria impossible ser admesos en altres centres. No jutjaria mai la bona voluntat d’uns pares per fer i voler allò que és millor per un fill, però crec que el problema de fons és més important que recuperar o no la plaça, i potser això és el que porta a aquests casos.

Qui no ha sentit a parlar de la pressió social i educacional dels estudiant japonesos o coreans, per exemple? Doncs bé, a la Xina la pressió sobre els estudiants és igual o pitjor, i comença des que són ben petits. Molts dels expatriats residents a la Xina quan arribem tenim una solució laboral fàcil: donar classes d’idiomes. Quan? Sovint els caps de setmana. Els nens i nenes comencen des de petits amb les activitats extra escolars no només després de l’escola, sinó també dissabtes i diumenges. Anglès, piano, reforç, una tercera llengua… Tots hem fet activitats extra escolars, però espero que pocs haguem hagut de fer deures fins a mitja nit als 8 anys com en molts casos passa.

Crec que hi ha diversos factors que influeixen en aquest accés de pressió als estudiants xinesos. El primer és evident. La sobre població del país. Amb 1300 milions d’habitants, aquell estudiant que vulgui guanyar-se un futur necessita no només destacar, sinó brillar! I el segon factor i que jo relacionaria amb el que esmentava al principi de l’article és la pressió social i sobretot paternal. Aquí també hi intervenen diversos factors. Aquelles famílies de poder adquisitiu modest veuen en seu fill/a la possibilitat d’un futur millor i sovint les esperances familiars recauen totalment sobre ell/a. En el cas d’aquells amb un poder adquisitiu superior, les famílies volen que la criatura rebi, evidentment, la millor formació del país i sovint sobre mil i una coses.

Llavors, no és d’extrenyar que en notícies d’aquest tipus es pugui llegir més sobre la readmissió dels alumnes que sobre la preocupació pel fet que s’han intentat treure la vida només per haver suspès exàmens.

A més, sumat a la pressió constant que reben els alumnes xinesos per part de la competència nombrosa i de l’entorn familiar hi ha el factor “petit príncep”, potenciat per la política xinesa d’un fill per família. El tema del fill únic és un altre punt molt discutible. Sempre des de l’opinió ja que evidentment no és cap ciència exacte. Però aquí a la Xina sovint se’n parla i és motiu de conversa que els nens xinesos tenen 6 pares, els progenitors i dos avis per banda. Es parla sovint de la sobre protecció d’aquests nens que creixen, gràcies a un creixent poder adquisitiu d’una part de la societat, amb totes les atencions del món, amb poc sentit de compartir i en un pedestal. Si sumem aquesta situació al fet que els nens xinesos es passen, literalment, moltes més hores estudiant que jugant i comunicant-se, es tem que el futur de la Xina estigui en mans de gent amb problemes de comunicació social. Està clar que en uns país de 1300 milions d’habitants hi ha gent per tot i de tots tipus, però aquesta sembla ser una tendència creixent al país, o així ho crec jo. Un país que clama la seva gran unitat com a nació però on cada vegada es palpa cada vegade més l’individualisme.

En conclusió, tan de bo sigui un fet puntual i sense repeticions, però el cert és que els estudiants i sobretot els nens haurien d’aprendre molt més que no pas estudiar, ja que sovint allò que aprenem fora de l’aula és allò que ens diferencia i que ens aporta aquell valor afegit que potser, en un futur, ens farà destacar.

Què en penseu? Com ho compararíeu amb la societat catalana? Reben els estudiants massa pressió? On són els límits?

Si algú disposa de dades sobre algun estudi al respecte seria molt interessant compartir-les.

 

1 comentari

  • Neus Font NESPLÉ

    13/07/2011 15:33

    Jo penso que tot això que expliques,evidentment no tan exagerat es comença a donar aqui. Els nens d’avui dia no tenen temps de jugar lliurement perquè estan plens d’activitats extraescolars. La majoria d’activitats les fan per conciliar horaris amb els pares.Esperem no arribar aquest punt.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús