Arxiu de la categoria ‘Actualitat’

CARTA ABIERTA A…

dimecres, 5/12/2012

Quien le apetezca conocer o comentar la realidad. Porque visto está que escribirle al Sr. Wert de nada sirve. Y por eso mi post es en español, porque convencer a los que piensan como yo poco cuesta. Me parece más oportuno intentar acercarme a esos que solo tienen la oportunidad de escuchar a ciertos políticos y/o a ciertos medios. Porque al fin y al cabo, manipulados lo estamos todos, pero opinión debemos seguir teniendo y creando.

Tras las noticias de la nueva ley de educación, no solo me parece oportuno expresar mi rechazo sino  también explicar el porqué y cómo eso nos afecta.

Dice uno de los personajes del último libro de Murakami: “Esto es lo que el mundo es, al fin y al cabo: una batalla sin fin del memorias contrapuestas.” Totalmente de acuerdo. La verdad de unos es pura mentira para otros y lo que a unos les parece libertad de elección a otros nos parece un ataque a nuestra identidad. Por eso hoy hablamos tanto de independencia y separatismo. Pero ¿qué significa, al menos para alguien como yo, querer ser independiente? Eso es a lo que, a título personal, quiero responder. Por si alguien quiere leer, aprender, y entender, que detrás de separatismo e independencia no tiene por qué haber odio. (Por lo menos hacia la parte de la que te quieres separar. Distinto sería hablar de los políticos que te pueden llevar a ello).

La realidad, basada en estadísticas y hechos, nos cuenta que Catalunya lleva ya décadas con un sistema educativo llamado inmersión lingüística eficaz y efectivo, por lo menos en lo que al aprendizaje de catalán y español se refiere. Las notas de español de selectividad de los estudiantes catalanes están dentro de la media estatal o por encima de ella y, económicamente hablando hasta que estalló la crisis, Catalunya siempre ha estado en el top tres de las comunidades más fuertes del España. Es lógico entonces decir que la inmersión lingüística no ha supuesto ningún impedimento para el desarrollo de Catalunya…

Dicho esto, evidentemente se puede siempre mejorar un idioma, pero partiendo de la base de que el bilingüismo perfecto no existe, siempre habrá alguien a quien le parezca que una lengua está en desventaja respecto de la otra.

Pero la realidad es la que es. El catalán es la lengua natural de Catalunya. ¿Quiere decir eso que se tiene que imponer? No. ¿Se está imponiendo? No. Pero evidente es también que dentro del estado lenguas como el catalán, el eusquera o el gallego, no dejan de ser “minoritarias”. Y por lo tanto, hay que aplicar sistemas que promuevan el uso natural de esos idiomas, y eso empieza por la educación.

Cuando un padre se queja de que a su hijo pequeño se le impone hablar en catalán, a ese padre se le debería imponer asistir a la clase de su hijo. Primero, porque los niños aprenden jugando y no entienden de imposiciones y obligaciones. Y segundo, porque afortunadamente no estamos hablando de ruso y swahili. Y bon dia y buenos días no son tan diferentes. Y a ese padre quizás le deberían explicar que el hecho de crecer con dos idiomas seguramente ayudará a su hijo a aprender muchos más de forma más fácil.

A partir de aquí, el que no quiera entender que un idioma “minoritario” (y lo pongo entre comillas porque hay estados europeos con mucho menos hablantes que el catalán) respecto al conjunto del Estado Español o recibe este tipo de apoyo o acabará en los libros como el latín en cuestión de dos generaciones, es que poco le importa la diversidad y riqueza lingüística. Un hecho que debería ser un orgullo, y que al no ser así, provoca mi/nuestro rechazo.

Y no puedo dejar de referirme al Sr. Wert cuando hablo del tema. Puesto que facilitar el aprendizaje de otros idiomas en las escuelas, sí. En cambio, facilitarlo en detrimento de las lenguas naturales y de la identidad de las personas debería estar considerado un crimen. Además, no se trata de la cantidad de idiomas estudiados sino la calidad. Los estudiantes del resto de Europa no aprenden 4 idiomas a la vez, pero salen de la secundaria con un inglés tres veces mejor que el nuestro, que además hemos aprendido en clases extraescolares pagadas por nuestros padres. Estamos a la cola de Europa y el Sr Wert se quiere meter en la élite pisando lo propio. No hace falta ser independentista ni españolista para ver que eso es una barbaridad.

Yo crecí con la inmersión lingüística. Tengo un acento catalán de la plana de Vic del cual me enorgullezco, lo mismo que debería hacer cualquiera de cualquier parte de España. Y de vez en cuando le meto alguna patada lingüística al Maria Moliner, igual que al Pompeu Fabra. Pero la realidad es que ni recuerdo cuando empecé a hablar el español, a aprenderlo o a entenderlo, y nunca me ha supuesto un problema laboral o personal que el catalán fuera la lengua vehicular de mi educación. Hoy por hoy estudio el que será mi octavo idioma, y no lo digo para alardear, lo digo creyendo que haber crecido aprendiendo dos idiomas me ha ayudado con el resto.

Dicho todo esto, la realidad es que lo cuento todo desde el extranjero, desde Alemania. Y si algo me ha enseñado vivir fuera es apreciar, respetar y aprender de la diversidad y riqueza cultural de la que goza Europa. Como catalán, me duele cuando me dicen que como podemos hablar de separatismo cuando lo que tenemos que hacer es estar unidos. Yo me considero habitante del mundo, pero si eso significa renunciar a mi identidad, y a mi idioma, yo no quiero ser español, no me puedo sentir español. Pero volviendo al inicio del artículo, eso no quiere decir que odie España, ni siquiera quiere decir que reniegue de lo que España ha aportado a mi forma de ser, pero no quiero formar parte de algo que no me deja ser quien soy, o quiere acabar con ello.

Dice el gobierno que la ley es para preparar a los niños del futuro. Pues bien, mientras, como decía, parte de las generaciones más preparadas de la historia de España estamos fuera porque dentro no tenemos futuro, otra parte sigue dentro sin trabajo, y otra más se quiere ir gracias a las declaraciones y leyes de nuestros políticos.

A quienes lo quieran entender, el independentismo no es la causa de la fragmentación de España como muchos venden. El independentismo es la consecuencia de que nunca ha estado unida y nunca lo han querido aceptar.

Así que aquí va mi testimonio. El de un catalán al que le gustaría que el resto de España entendiera que no odia, que no rechaza ni reniega de España. Este es el testimonio, como otros tantos, de un catalán que quiere seguir siendo como es y que como hace ya tiempo que se ha dado cuenta que en España no es posible se quiere ir. Así que, ojalá alguien consiga entender aunque sea un 10%, pero se entienda o no se entienda, yo ya me siento independiente.

Lloret de Mar, 7 nits a partir de 175 euros.

dilluns, 6/02/2012

Quan ets fora de casa, veure publicitada la teva terra il·lusiona. Gairebé sempre…

Durant anys tots hem relacionat, malauradament,  Lloret de Mar amb el turisme de borratxera. Turisme sovint d’Alemanya i Anglaterra. Ja fa temps que veïns i Ajuntament intenten canviar aquesta imatge del municipi, i l’any passat, després dels aldarulls del mes d’agost, l’Ajuntament va aprovar un paquet de mesures per millorar la seguretat ciutadana, la qualitat i la imatge turística de Lloret.

Promoció Lloret a Munic

Desconec si amb tan poc temps la població ha notat ja alguna millora. Suposo que serà millor esperar a l’estiu, que és quan arriba l’esmentat turisme de borratxera, per veure si aquestes mesures tenen algun efecte o no. En qualsevol cas, avui m’he trobat amb aquest cartell en un dels tramvies de Munic… I el cartell no pot ser més clar: 7 dies a Lloret de Mar a partir de 175 euros, amb el bus d’Alemanya a Lloret inclòs, i una fotografia on només hi surten joves… És injust generalitzar. Som molts als que ens agrada i, si podem o perquè no podem més, optem per viatjar amb un pressupost així reduït, i no formem part del turisme de borratxera. Però sovint els tòpics amaguen certa veritat, i aquest tipus de publicitat, un viatge en bus d’Alemanya a Catalunya, i 7 dies de platja per aquest preu, atrau a un tipus de turisme molt específic… Potser les mesures que aplicarà l’Ajuntament aniran més encaminades a controlar aquest tipus de turisme i a fer respectar l’ordre públic (seria interessant que si algun lloretenc llegeix l’article donés la seva opinió o coneixement del tema), i veient aquest tipus de cartell, segurament els farà falta. També és cert que en moments de crisi no es pot fer un lleig al turisme, però aquest cartell m’hi ha fet pensar. Pot canviar Lloret la seva imatge amb ofertes així? Es pot intentant controlar aquest tipus de turisme un cop ha ja arribat? O bé seguirà tot igual?

Jo per si de cas a l’estiu no trobo una bona oferta d’avió per tornar a terres catalanes ho tindré present. Sempre puc agafar el bus i passar uns dies a Lloret abans d’arribar a la plana, que a la Costa Brava s’hi està molt bé.

Ajudar o no ajudar, per Núria Barberà

dijous, 20/10/2011

251276_10150272571836357_644671356_9461452_3414078_n.jpg La Núria és una jova Roquetenca a qui, diria, m’uneix una gran amistat. I a més, algú qui ha passat bona part de la seva joventut al gegant asiàtic (i encara ho és de jove, que consti!). Avui publicava al seu blog del Surtdecasa.cat (una gran iniciativa, per cert) un molt bon article sobre una d’aquelles coses que, segons el seu, el meu i el criteri de molts, respon al sentit comú i no a una cultura determinada. Una d’aquelles coses que sobte, sorprèn, i no positívament. En tot cas, m’hi sento identificat i fins i tot sóc un dels exemples (afortunàdament no el més rellevant) i us recomano que llegiu l’article i tafanegeu el blog, que està d’allò més bé!

blognuria.jpg

Clica imatge per llegir article

Merci Núria, t’enyoro.

ZhangJiaJie (张家界) o Pandora d’Avatar

dimarts , 11/10/2011
IMG_8665.JPG

Wulingyuan

Al centre de la Xina, al nord oest de la província de Hunan, hi trobem la prefectura de Zhangjiajie, amb la localitat que porta el mateix nom i que està al costat del parc Wulingyuan que finalment és també conegut com Zhangjiajie.

La zona va prendre un caràcter totalment turístic quan el 1992 va ser nomenat patrimoni mundial de la UNESCO, i va esdevenir una bogeria quan James Cameron i el seu equip i van buscar la inspiració per crear les muntanyes flotants del món imaginari de Pandora a la pel·lícula Avatar, el 2009 (segons expliquen els oficials xinesos. Els creadors del film diuen que es van inspirar en les muntanyes de Hunan, entre altres…).

La manera com l’erosió, la vegetació i el gel a l’hivern han mollejat aquestes muntanyes en forma de pilars és senzillament espectacular. I la manera com la vegetació troba la forma d’arrelar i créixer a la roca és increïble i fascinant. Però perquè entretenir-vos amb explicacions quan us puc ensenyar imatges? El que si és interessant és l’aventura d’anar-hi en plenes vacances nacionals xineses i la manera com a Xina es viu el concepte muntanya.

Experiència no me’n falta per saber que les millors opcions durant les vacances xineses són o bé quedar-se a casa o bé sortir delIMG_8851.JPG país, ja que durant les vacances xineses tenen lloc les migracions més importants a nivell mundial. Els xinesos opten per anar de vacances o tornar a les seves províncies, però sigui com sigui tots es mouen, i el país es torna intransitable. Doncs bé, encara no n’he après, i motxilla a l’esquena i tenda de campanya vam decidir agafar el tren i fer camí cap a Hunan. Van resultar sé 4 trens i un total de 10 hores per arribar a Zhangjiajie (això tenint en compte que els 3 primers trens eren d’alta velocitat). Fins aquí he de dir que vam ser força afortunats, ja que tan sols teníem reservat el primer tren i vam trobar bitllet per la resta sense complicacions.

Tenint en compte la informació prèvia que teníem del lloc, anàvem a la muntanya, a un parc natural de proporcions considerables. I tenint en compte que hi anàvem durant les vacances què millor que agafar la tenda de campanya i poder assegurar l’allotjament. Doncs anar a la muntanya a Xina és un altre xoc cultural. Motxilles? No, bosses de mà. Tendes de campanya? No, hotels i albergs. Mapes? no, guies de bandereta i micròfon. Criticable? Potser no. Agradable? Tampoc…

zhang1.jpg Bé, de fet sí que ho és de criticable, però molt constructivament, ja que en el fons són senzillament formes diferents de concebre turisme. Per a un servidor anar a la muntanya és sinònim de tranquil·litat, pau, poca gent, entrepà i coca-cola. Per començar la majoria de muntanyes sagrades o turístiques de la Xina es pugen per escales. Al principi és estrany, i una petita decepció. Perd un punt important de naturalitat, però al cap d’una estona li dóna un toc bucòlic interessant. El que es fa més difícil de digerir són milers i milers de xinesos. Però perquè hi arriba tanta gent allà dalt? Doncs perquè és de fàcil accés. Escales, un telefèric i mini busos que et porten d’un cantó a l’altre. Això es tradueix en dones que calcen sabates de taló, altres que passegen el gos, grups de 30 avançant per les escales agafats del braç, guies que parlen per un altaveu i paradetes de barbacoa. I la pregunta que segueix és: acampen les dones que van a la muntanya amb sabates de taló? evidentment no… El turisme xinès s’ha desenvolupat a gran velocitat. A la mateixa velocitat que l’economia, i a la majoria de turista xinès li agrada que el passegin, menjar bé, i dormir còmode. Total, que no hi havia ni una zona d’acampada i vam acabar plantant la tenda davant la caseta de la policia forestal…

I la conclusió, doncs una escapada sensacional. El parc natural és digne de les hores de tren (he de dir que també s’hi pot arribar per aire); les cares d’estupefacció al veure dos estrangers carregats amb motxilles per pujar una muntanya que es pot fer via telefèric no té preu, i acampar davant de la caseta dels forestals encara menys!

 

 

Shanghai Tower: 632m

dimecres, 27/07/2011

Xangai no és Hongkong, potser no és tan vertical, però mica en mica apunta més cap al cel i ja és una de les ciutats del món amb més gratacels i amb més planificació i construcció d’edificis d’altura. Al 2008 la ciutat comptava ja amb 932 gratacels acabats i 208 més en construcció, aprovats per construcció o planificats, 3 dels quals són de més de 300 metres.

A dia d’avui l’edifici més alt de la ciutat és el Centre Financer, inaugurat el 2008 amb 492m d’altura i 101 pisos. Al Centre Financer el segueixen a poca distància la Torre de la Perla amb 468m i la Torre Jin Mao amb 421m. Però entre la Torre Jin Mao i el Centre Financer, dos dels edificis més emblemàtics de Xangai, ja ha començat la cosntrucció del que serà l’edifici més alt de la Xina i el segon en el rànquing mundial després del Burj Khalifa: la Torre de Xangai. L’edifici tindrà 632m i 128 pisos.

Casualitats de la vida, la torre s’està construint just a la meva esquena, mentre treballo. I la planta 28 de la Torre Jin Mao m’ofereix unes vistes inmillorables de les obres. Està previst que la torre es pugui inaugurar el 2014 i, la veritat sigui dita, ves a saber on seré d’aquí 3 anys, però he pensat que mentre sóc aquí i tan a prop seria interessant seguir l’evolució d’aquest gegant d’acer i ciment.

Avui he començat a fer fotos, i n’aniré fent més. La idea és fer fotografies periòdicament per tal de seguir l’aixecament del gratacels i algun dia poder comparar els inicis amb el final. Avui us deixo amb dues imatges: una projecció de com serà la torre i la imatge d’avui.

DSC09423.JPG

Torre Xangai 27/07/2011

shanghai-tower-1.jpg

Centre Financer, Torre Jin Mao, Torre Xangai

 

Reflexions al sostre del món

dimarts , 19/07/2011

flags.jpg El dalai-lama es reuneix amb el president Obama per parlar de l’autogovern i autodeterminació del Tibet, i el que esdevé notícia és el fet que les relacions entre el Estats Units i la Xina puguin quedar malmeses.

Tot i que Barack Obama no ha cedit a la pressió de Pequín i s’ha reunit amb el líder espiritual del Tibet, molt diplomàticament ha declarat que donava suport a la idea d’una resolució que entre la Xina i el Tibet que protegeixi tant els drets dels tibetans com el dret de la Xina al territori tibetà. Vaja, que s’ha mullat ben poc, crec jo. Al mateix temps s’acaba d’innaugurar la primera autopista del territori, que uneix la capital, Lhasa, amb el seu aeroport.

L’únic cop que vaig visitar el Tibet va ser el maig de 2009, poc després que obrissin la frontera a turistes després de mesos de protestes i el subseqüent aïllament del territori per part del govern xinès. El sostre del món em va impactar i, com a català, també em va entristir. El paisatge és senzillament fascinant. A ple mes de maig, sense neu per sota del 6000m i la manca d’oxígen la regió adopta un aspecte lunar hipnotitzador. Per altra banda, un territori totalment militaritzat, i una sensació de por constant en la població autòctona em van fer sentir certa pena i tristesa. Cal dir que això era maig de 2009 i estem a juliol 2011, però dubto que hagi canviat massa tot plegat.

El palau Potala, antiga residència del Gran lama, és ara un museu, i el dia de la meva visita un mini estat policial on estava prohibit parlar, literalment, del líder exiliat a la Índia. Recordo que mentre explorava les sales de Palau se’m va acudir preguntar al nostre guia tibetà sobre el dalai-lama a l’exili i l’escollit pel govern xinès amb residència a Pequín. La resposta immediata va ser: no podem parlar-ne aquí! I de fet no en vam parlar durant tot el viatge de 10 dies.

La realitat és, com jo l’entenc, que part del poble tibetà clama l’autodeterminació per preservar una cultura i una llengua molt peculiars. La realitat també és que el Tibet, una de les regions més grans de la “Xina”, disposa d’una gran riquesa natural a la qual segurament cap govern estaria disposat a renunciar. I heus aquí on la polèmica està servida i hi ha opinions per tots els gustos, però segons el meu punt de vista la cultura i llengua tibetana estan en perill d’extinció per culpa de: el progrés!

Com deia abans, Tibet ha inaugurat la seva primera autopista, per unir la capital amb el nou aeroport. La regió gaudeix també, des de fa relativament pocs anys, de la línia de tren a més altitud del món. I amb tantes portes d’entrada la població no autòctona de parla xinesa (mandarí) està augmentant a diari. Total, que mentre el progrés sembla estar millorant la qualitat de vida de la gent amb escoles, hospitals i autopistes, Lhasa cada cop s’assembla més al meu barri, la cultura del plàstic està envaint les façanes dels carrers i el mandarí, si no ho és ja, serà aviat la llengua més parlada. Hauríem de demanar al Tibetans què en pensen, perquè de fet, quants dirien que no a totes aquestes millores? No ho tinc clar… El que sí tinc clar és que haurien de tenir el dret a expressar-ho i decidir-ho.

Jo, sense haver estat mai abans al sostre del món, vaig sentir pena i tristesa i que tot havia canviat. Pena i tristesa per un poble que pot perdre la seva essència en nom del progrés i la riquesa. Però per altra banda l’experiència va ser un toc d’atenció i una injecció de força. Perquè si un poble que malgrat les millores econòmiques i el progrés generalitzat que li aporta l’estat és capaç de seguir generant titulars, i saber que cal continuar reivindicant la conservació de la identitat, per un poble com el nostre a qui ben poc li aporta l’estat i a qui més aviat roba, hauria de ser senzill veure que cal continuar lluitant per allò que ens defineix i que poc té a veure amb la “pela” on sempre se’ns ha enquadrat.

 

Pacte suïcida per mal resultat acadèmic

dimarts , 12/07/2011

gaokao.jpg8 estudiants d’una escola secundària xinesa fan un pacte de suïcidi després de rebre una carta del centre comunicant-los la seva expulsió per haver suspès més d’un terç de les assignatures semestrals. Els alumnes, 7 noies 1 un noi, van acordar un dia per treure’s la vida mitjançant un còctel de pastilles ja que, segons una de les noies va explicar, només veien aquesta opció com a solució al problema. Una de les noies va haver de ser hospitalizada després d’haver ingerit pastilles per dormir. El diumenge a la nit tres dels set restants ja van ser localitzats i portats a casa seva.

Tot i que la majoria de fonts on es pot llegir la notícia es dóna molta més informació sobre les reaccions de les famílies, de l’escola i el professorat en general, no crec ni necessari  ni oportú donar massa detalls d’un fet així. Prefereixo, amb to d’opinió personal, resumir el que em sembla que se’n pot extreure de la notícia i generar el debat que un tema preocupant com aquest es mereix. També cal dir que pel que tinc entès, es tracta d’un cas aïllat, però tot i això hauria de ser motiu d’alarma.

Segons el mitjans de comunicació, una de les principals prioritats dels pares dels alumnes afectats era aconseguir que els alumnes no perdessin la plaça al centre en qüestió, ja que segons un dels pares va comentar, amb les notes del seus fills els seria impossible ser admesos en altres centres. No jutjaria mai la bona voluntat d’uns pares per fer i voler allò que és millor per un fill, però crec que el problema de fons és més important que recuperar o no la plaça, i potser això és el que porta a aquests casos.

Qui no ha sentit a parlar de la pressió social i educacional dels estudiant japonesos o coreans, per exemple? Doncs bé, a la Xina la pressió sobre els estudiants és igual o pitjor, i comença des que són ben petits. Molts dels expatriats residents a la Xina quan arribem tenim una solució laboral fàcil: donar classes d’idiomes. Quan? Sovint els caps de setmana. Els nens i nenes comencen des de petits amb les activitats extra escolars no només després de l’escola, sinó també dissabtes i diumenges. Anglès, piano, reforç, una tercera llengua… Tots hem fet activitats extra escolars, però espero que pocs haguem hagut de fer deures fins a mitja nit als 8 anys com en molts casos passa.

Crec que hi ha diversos factors que influeixen en aquest accés de pressió als estudiants xinesos. El primer és evident. La sobre població del país. Amb 1300 milions d’habitants, aquell estudiant que vulgui guanyar-se un futur necessita no només destacar, sinó brillar! I el segon factor i que jo relacionaria amb el que esmentava al principi de l’article és la pressió social i sobretot paternal. Aquí també hi intervenen diversos factors. Aquelles famílies de poder adquisitiu modest veuen en seu fill/a la possibilitat d’un futur millor i sovint les esperances familiars recauen totalment sobre ell/a. En el cas d’aquells amb un poder adquisitiu superior, les famílies volen que la criatura rebi, evidentment, la millor formació del país i sovint sobre mil i una coses.

Llavors, no és d’extrenyar que en notícies d’aquest tipus es pugui llegir més sobre la readmissió dels alumnes que sobre la preocupació pel fet que s’han intentat treure la vida només per haver suspès exàmens.

A més, sumat a la pressió constant que reben els alumnes xinesos per part de la competència nombrosa i de l’entorn familiar hi ha el factor “petit príncep”, potenciat per la política xinesa d’un fill per família. El tema del fill únic és un altre punt molt discutible. Sempre des de l’opinió ja que evidentment no és cap ciència exacte. Però aquí a la Xina sovint se’n parla i és motiu de conversa que els nens xinesos tenen 6 pares, els progenitors i dos avis per banda. Es parla sovint de la sobre protecció d’aquests nens que creixen, gràcies a un creixent poder adquisitiu d’una part de la societat, amb totes les atencions del món, amb poc sentit de compartir i en un pedestal. Si sumem aquesta situació al fet que els nens xinesos es passen, literalment, moltes més hores estudiant que jugant i comunicant-se, es tem que el futur de la Xina estigui en mans de gent amb problemes de comunicació social. Està clar que en uns país de 1300 milions d’habitants hi ha gent per tot i de tots tipus, però aquesta sembla ser una tendència creixent al país, o així ho crec jo. Un país que clama la seva gran unitat com a nació però on cada vegada es palpa cada vegade més l’individualisme.

En conclusió, tan de bo sigui un fet puntual i sense repeticions, però el cert és que els estudiants i sobretot els nens haurien d’aprendre molt més que no pas estudiar, ja que sovint allò que aprenem fora de l’aula és allò que ens diferencia i que ens aporta aquell valor afegit que potser, en un futur, ens farà destacar.

Què en penseu? Com ho compararíeu amb la societat catalana? Reben els estudiants massa pressió? On són els límits?

Si algú disposa de dades sobre algun estudi al respecte seria molt interessant compartir-les.

 

15 maig: com en parla la premsa xinesa?

dissabte, 21/05/2011

acampada.jpg El moviment dels indignats ha pres força arreu del món, i la premsa internacional se’n fa ressò, sobretot a Europa on les protestes s’extenen a moltes altres ciutats del vell continent. Les protestes ocupen primeres planes i en alguns casos extensos reportatges. Aquí a la Xina, un país amb una forta censura mediàtica i amb un sistema de govern autoritari unipartidista, és interessant analitzar com es tracta el tema des de la premsa.

Un dels principals diaris de parla anglesa, el Chinadaily, ofereix en un racó a la part inferior esquerra de l’apartat internacional el següent titular:

Espanya prohibeix les protestes laborals

Cal destacar, d’entrada, que el titular apareix en aquest minúscul apartat en 4rt lloc, encapçalat per un italià que intenta batre un rècord d’apnea. No faré comentaris al respecte per no desmerèixer la possible futura proesa Simone Arrigoni

L’article se centra principalment en els 5 milions de parats del país com a causa de les protestes, sense fer cap mena de referència als reclams dels manifestants i sense esmentar en cap moment la paraula democràcia.

A favor de l’article cal dir que remarca que les acampades han estat organitzades mitjançant les xarxes socials, un fet curiós si tenim en compte que aquí xarxes com el facebook o twitter estan censurades.

En resum, a part d’ocupar un lloc gens destacat en el rotatiu xinès, el diari centra l’article en la falta de treball. Que bona part de la protesta l’encapçala el 21% d’atur del país no ho nega ningú. Que els manifestants protesten i reclamen més que reducció de l’atur… Bé, això no ho explica tothom, almenys aquí. Suposo que en un país que segueix en creixement quan la major part del món està en crisis, vendre les manifestacions de l’estat espanyol com a senzilles protestes a la falta de treball pot fins i tot suposar una manera de mantenir contenta a la població…Potser la premsa xinesa fa servir aquell vell argument que diu “ometre certes veritats no és mentir?”

Bona jornada de reflexió.

 

La febre del casament reial portada a l’extrem

divendres, 29/04/2011

ChinaRoyalWeddingCopy-621x305.jpg Amb la previsió d’uns 2000 milions d’espectadors i milers de periodistes acreditats, el casement reial anglès ha arribat també a la Xina. Aquí, l’estil de vida europeu sempre ha cridat l’atenció i des de fa temps és motiu de còpia, com si el modus vivendi del vell continent fos el model perfecte a seguir…

D’altra banda, per què empassar-se el ja anomenat casament del segle per la tele quan el pots viure tu mateix? I no estem parlant de desplaçar-se a Londres, sinó de portar Londres a la Xina.  Això és el que ha pensat una jove parella de Nanjing, que ha decidit casar-se al més pur estil monàrquic. Wang Xueqian s’ha gastat ni més ni menys que 7.600$ per llogar unes 50 persones uniformades, una dotzena de cotxes i dos cavalls que es van passejar en processó per la capital de la província de Jiangsu el 18 d’abril…

Segons Hu Lu, planificadora de casaments, el casament reial britànic és una de les demandes més freqüents últimament, amb tres rèpliques més previstes per mes següent.

Molt s’ha especulat sobre el paper de la monarquia al segle XXI i sovint semblava que tenia ja els dies comptats. La veritat és que aquestes xifres i aquestes excentricitats diuen quelcom diferent… I com que diue que per gustos, colors, acabaré l’article amb un: sense comentaris…

 Font: asiancorrespondent.com

Pornografia 3D: 1a part

dijous, 21/04/2011

sexzen3d_a_p.jpg Què passa amb les coses que prohibides? Doncs que són les més desitjades… Encara recordo quan la generació dels nostres pares ens explicava com en temps de Franco la gent anava fins a Perpinyà per poder veure al cinema les pel·lícules eròtiques del moment. Mig segle més tard la situació no és tan diferent a altres parts del món. Fa 4 dies es va estrenar la primera pel·lícula pornogràfica en 3D, a HongKong. A la resta de la Xina el llarg metratge està, com no podia ser d’altra manera, prohibit. I com no podia ser d’altra manera, aparentment la gent fa cua per veure-la i travessar la frontera.

Avatar, de James Cameron, va representar un abans i un després en la indústria cinematogràfica i va batre tota mena de rècords. Ara sabem que tot i això li faltava una cosa: sexe! El primer dia d’estrena a HongKong, Avatar va facturar 2,5 milions de HK$. Sex and Zen: Extreme Ecstasy, com es diu la pel·lícula per adults, 2,79 milions de HK$.

Segons el director, Christopher Sun, tot i que les escènes de sexe són explícites i en alguns casos fins i tot violentes, la història segueix essent, principalment una història d’amor basada en un clàssic eròtic xinès. Sigui o no sigui una història d’amor, l’expectació la genera el sexe, i essent la pornografia una indústria que mou milions no crec que tardin a sortir-ne més. De fet, sembla ser que ja se n’estan produint d’altres. Però generaran la mateixa expectació? Seguirà acudint el públic al cinema per veure pornografia 3D? O es tracta només de l’efecte novetat? Només hi ha una manera de saber-ho, i per això aquest article porta per títol 1a part

La setmana que ve viatjo a HongKong, altra vegada a prorrogar el meu visat. I ves per on, em sembla que aniré al cine, perquè no hi ha millor opinió que la basada en l’experiència pròpia. A la tornada us informo!