Arxiu de la categoria ‘Miscel·lània’

Mercat de “bons partits”

dijous, 29/09/2011

DSC09489.JPG Amor a primera vista, un amor d’estiu, l’amor de la teva vida, amors platònics, amors amargs i mal d’amors. Algun d’aquests l’experimentem, d’altres els trobem i la resta els patim. Però en qualsevol cas, en trobem un o patim l’altre, en principi és efecte de la nostra pròpia elecció, decisió o dels nostres actes.

En altres casos, hi ha qui fa ús de les agències matrimonials o de les pàgines de contactes per trobar quelcom. I és que entre tanta varietat trobar la mitja taronja no és gens senzill. Però en qualsevol cas, apuntar-se o no a una d’aquestes agències segueix essent una elecció pròpia.

Temps enrere, a casa nostra, no hi havia agències matrimonials, sinó matrimonis arreglats entre famílies. Doncs bé, això a la Xina encara es porta, però a un altre nivell. Avui us presento el mercat de “bons partits” de Xangai. A la plaça del poble, en un dels racons d’un dels parcs que hi ha, s’hi troba sobretot els caps de setmana, multitud de gent disposada a buscar parella. La gràcia és que no es tracta dels interessats en qüestió, sinó de les famílies. Literalment és un mercat ple d’anuncis de nois i noies en “edat de casar-se” on només hi participen pares i mares que miren, comparen, comenten, intercanvien i prenen notes del possibles gendres i joves que els fan el pes. Així és encara avui en dia la Xina. La família no només té un pes molt important, sinó que arribada certa edat decideix el teu futur sentimental. Evidentment el país està canviant, i les noves generacions també, però la tradició és encara molt present i juga un rol molt important.DSC09486.JPG

Personalment em sembla escandalosa la frivolitat amb la que es decideix el futur sentimental de molts joves. Sembla talment un joc d’intercanvi de “cromos”. I em sembla horrorós perquè encara molts joves creixen pensant això, que arribats a certa edat toca el que toca: toca casar-se. És un tràmit, i si el que et toca té una bona feina, un pis i fins i tot un cotxe, doncs tot solucionat.

La meva intenció no és destripar la societat xinesa, generalitzar i explicar-vos que aquí tothom es casa per interessos, perquè no és així. Però una bona part, sí. Encara que no siguin els propis d’interessos… Tots els que vivim a la Xina tenim una amic o una amiga que s’ha casat amb algú que van escollir els seus pares. I la majoria coneixem aquest algú que té un amant senzillament perquè amb la parella adjudicada no hi ha química. Se’ls pot acusar de buscar-se un amant? Jo crec que no… Se’ls ha d’aplaudir? Potser tampoc, però se’ls enten. La posició més progressista, cap on em decanto, seria la de dir – rebeleu-vos! decidiu per vosaltres mateixos! -, i la veritat és que moltes vegades ho faria, però la pressió que tenen aquests joves és tan gran que per respecte i estalviar-los el patiment és millor no dir res… A més, les coses com són. Personalment sé que molts d’aquests joves no són feliços, però aquí segueixo sent un estranger que ho veu des de fora, i que no per tenir una opinió diferent ha de ser la correcte. És tris dir-ho, però també conec joves que creuen que senzillament ha de ser així i punt, i el fet de pensar així els ajuda a ser “feliços”. DSC09488.JPG

Total, us deixo amb unes imatges del mercat de Xangai. Què en penseu?

Humitat!

dissabte, 25/06/2011

humidity.jpgEstiu i hivern; interior i exterior; més present a la Xina que persones de la raça Han. No escric un poema, ho dic en to d’endevinalla. És aquí, ha arribat per quedar-se, o potser no ha marxat mai. És la humitat, i és aquí per fer el meu estiu insuportable.

Hi hagi sequera o inundacions, amb sol o nuvolat, a l’est i sud-est de la Xina sempre hi ha humitat… Fins i tot m’atreviria a dir que és la causant que només gaudim de dues estacions, l’hivern i l’estiu…

És mitja nit, em pesen les parpelles i aviat serà hora de fer un pensament. Abans però, sempre previsor, poso l’aire acondicionat 5 minuts al màxim a la meva habitació. Sempre m’han dit que no és bo dormir amb l’aparell encès, així que tossut com sóc i per tal d’evitar problemes de salut, un cop al llit paro l’aire i prego per adormir-me abans no torni a tenir calor. Sovint no funciona i em veig obligat a posar-lo un parell de cops més fins que aconsegueixo tancar els ulls. Unes 7 hores més tard em desperto, enganxat als llençols, molls de suor, talment com si tingués febre. Una dutxa ben freda, suc de taronja, una torrada, potser una peça de fruita també, i cap al carrer. Treballar al barri financer de Xangai té els seus pros i els seus contres. Quan parlem d’humitat, i no vius al mateix barri, els contres guanyen força pes a la balança. A fora fa 32ºC, i tot i que d’entrada no sembla massa, amb una humitat com la d’aquí, sortir al carrer amb pantalons llargs, camisa sabates i mitjons és com entrar en una secadora, que crec que ha de ser una tortura…

Afortunadament, els xinesos, pel fet de ser xinesos no estan exempts de la calor, i un bon dia el director de l’empresa on treballo (xinès) i un servidor, vam acordar deixar la roba d’oficina allà on fa falta, i anar de casa a la feina com cal: amb pantalons curts i sandàlies!

Amb tot, dues passes al carrer són suficients per notar com una gota de suor recorre la meva esquena. Vaig amb gorra per evitar el sol directe a la closca, i això evita que dues gotes més em regalimin del front. Un cop al metro, què voleu que us digui, a les 9.30 és un descans gràcies a l’aire acondicionat, a les 8.30 és un suplici. Al matí, riuades i riuades de xinesos i alguns expatriats s’ensanvitxen (i aquí m’invento un verb necessari) els uns entre els altres camí a la feina, fet que crec manté la humitat ambiental o l’augmenta. Un cop a l’oficina, el primer que cal fer és passar pels banys a refrescar-se la cara i a vegades les aixelles abans de posar-se la roba de treballar. 9 hores més tard cal fer el camí de tornada, i faci o no faci sol, sovint la sensació és la mateixa…

Passarem els pròxims dos mesos, o dos i mig, esperant que passi l’estiu, que torni el fred, d’edifici en edifici esquivant la calor i la suor, somiant amb els estius mediterranis, les platges, les piscines i les festes a l’aire lliure.

El fred tornarà tard o d’hora, i segurament tornaré a escriure, em tornaré a queixar i tornaré a parlar de la humitat. Llavors seran les finestres que no tanquen, el precari aïllament de les cases i els ineficients sistemes de calefacció xinesos els motius del meu malestar i que permeten que la humitat, en aquest cas, m’arribi fins els ossos i em faci passar fred tot l’hivern.

I doncs, què hi fa aquest noi a la Xina? Doncs estar-s’hi, perquè li agrada. Però no existeix l’indret perfecte i aquí, la humitat ens ho recorda cada dia. Així que ja ho sabeu, si teniu previst venir cap aquí més val que ho tingueu present. Altres coses potser no hi trobareu, però d’humitat us n’afartareu!

 

Hortalisses: unes maten, altres exploten. Què mengem?

dijous, 2/06/2011

199521-china-exploding-watermelons.jpg Ara sembla ser que no eren cogombres assassins sinó tomàquets els causants del pànic alimentari a Alemanya i arreu d’Europa (que no és per menys tenint en compte que ha causat diversos morts i molts hospitalitzats. No ho vull frivolitzar, però s’ha de reconèixer que certs titulars tenen la seva gràcia).

Amb 7 mil milions de persones al planeta, un nombre que segueix creixent, la necessitat d’abastir la població mundial ràpidament (que desgraciadament no s’aconsegueix), i els polèmics organismes genèticament modificats, la seguretat alimentària és un tema actual i sovint preocupant.

El cert és que si ens paréssim a inspeccionar meticulosament els productes que consumim, potser hauríem de deixar de menjar. Per tant, més val agafar-s’ho amb una mica d’humor i per això us porto aquesta notícia de fa pocs dies que fa entre por i riure.

En situem a la província de Jiangsu, a la Xina, i més concretament a les plantacions de melons i síndries de Danyang. D’entrada no són perilloses per la salut humana com els tomàquets?, a no sé que t’hi acostis massa, ja que aquestes síndries i melons, exploten(literalment)!

Aparentment hectàrees i hectàrees d’aquestes fruites s’han convertit en un autèntic camp de mines, i uns 20 pagesos ja s’han queixat d’aquest fenomen d’entrada paranormal. Les síndries, sense cap motiu aparent, rebenten a trossos.

exploding watermelons.jpg Un programa de la cadena estatal, la CCTV, ha finalment trobat l’explicació. Sembla ser que els agricultors han abusat d’un fertilitzant per accelerar el creixement dels cultius i incrementar-ne la talla. Aquest producte químic conté una substància anomenada forchlorfenuron, que no està prohibida a la Xina i també s’utilitza als Estats Units per fer créixer certs cultius. Sembla ser que senzillament els agricultors s’han passat amb el producte…

Les síndries explosives han provocat que es reobri la polèmica de la seguretat alimentària a la Xina, que no fa massa ha viscut els escàndols de la llet per a nadons adulterada, medicines falsificades… Total, el que dèiem, que a vegades més val no mirar massa, o al final no podrem ni menjar. Aquí és època de síndries i la calor es comença a notar. Mentre no m’exploti als nassos, en continuaré gaudint. Això sí, sempre amb la càmera al costat. Si hi ha explosió, penjo la foto!

Salut!

 

Humor xinès (sense intentar ser-ho)

dimarts , 17/05/2011

A la Xina, com a tot arreu, en passen moltes de coses. La població internauta ha arribat ja als 477 milions, la censura continua (a veure com s’ho faran amb tant cibernauta), Ai Wei Wei continua arrestat, i també ens ha arribat l’escàndol del director del FMI… I si bé tot això mereix reflexió, comentari i crítica, a vegades és bo fer una pausa i observar aquelles coses menys trascendentals, més mundanes o humanes que de tan senzilles fan riure. Coses molt simples però que descriuen molt bé la manera de fer d’una societat. I quan ja fa un temps que vius i convius en una societat determinada, aquestes petites coses tan representatives a les quals sovint no pares atenció esdevenen humorístiques…

Heus aquí aquest mini vídeo que he trobat per Internet. Per a mi és un gag d’humor xinès, potser per altres una pèrdua de temps. Però en tot cas resumeix molt bé la manera desenfadada que té la població xinesa en general de fer les coses: amb tranquil·litat i sense massa complicacions. A Catalunya segurament en diríem la llei del mínim esforç. Aquí potser és més aviat un “si hi ha un camí fàcil per què hauria d’agafar el difícil?”. En fi, maneres i maneres de veure les coses. A veure què us sembla!

glass_window_cleaning.jpg

clica per veure vídeo

 

 

Hong Kong: Philippe Ramette

dimarts , 3/05/2011

DSC09394.JPG Sento decebre alguns/es de vosaltres, però durant la meva segona visita a HongKong no vaig poder gaudir de Sex and Zen: Extreme Ecstasy. Però us ho dec i tot arribarà. D’altra banda, de camí a l’estació de tren per arribar a l’aeroport, em vaig trobar amb una altra obra d’art visual amb la qual vaig descobrir Philippe Ramette.

Ramette és un dels artistes francesos més reconeguts de l’art contemporani. La seva obra va debutar als ’90, amb una barreja d’ingenioses obres de bricolatge i objectes delicadament dissenyats. Fa 10 anys, convidat per l’Aliança francesa va arribar a HongKong, on va crear “el balcó 2”. Vestit totalment de negre va travessar la badia de HongKong en un balcó flotant horitzontal, oferint una visió diferent del món i una percepció irracional del cel sobre la gran ciutat.

L’instantània d’aquesta performance forma part aquests dies d’una exposició fotogràfica al passeig de les estrelles de HongKong. En la major part d’aquestes fotografies Ramette desafia la realitat i les lleis de la gravetat, essent cada una d’elles una meticulosa performance amb molta preparació prèvia per tal d’evitar el retoc digital. El resultat, no tan sols un gran impacte visual sinó també un cert fons i sentit poètic que contrasta gratament amb l’skyline de l’illa de HongKong. Aquí us faig una selecció, i tot i que cada una d’elles porta títol, el millor de l’art és la pròpia interpretació.

DSC09388.JPG

Observava el món amb els ulls tancats, cec. Creia veure-hi clar, però no veia més enllà de mi mateix, i no veia res.

DSC09393.JPG

Vaig aconseguir obrir-los i no era el que jo esperava. Allò desconegut m’espantava i queia sense saber si mai tocaria de peus a terra…

DSC09387.JPG

I vaig decidir no fer-ho… Des del balcó de la imaginació, observava el món des d’una perspectiva irreal o surreal, vertical, contraposat a una ciutat que esdevenia horitzonatal. Què és cert i què no? Tan sols una cosa: tot depèn des d’on es miri. El món és relatiu i personal segons com i des d’on es vegi.

DSC09391.JPG

I no, no em vaig tornar a posar la bena als ulls, i sí, m’agrada de pensar outside de box, però el que jo busco és dintre meu, el meu jo, la meva persona.

DSC09385.JPG

Perquè només així sentiré el pes a les meves espatlles desaparèixer i tots aquells pensaments feixucs esvair-se i sentir-me lliure i lleuger.

Vosaltres com ho veieu?

 

Feines extremes

dimarts , 26/04/2011

brigada2.jpg

brigada.jpg
Un cop a dalt de la torre de comunicacions de Shanghai, la Perla d’Orient (la torre de les boles perquè ens entenguem), resulta que la sorpresa més gran no va ser la vista, sinó que de sobte, de més amunt es va despenjar la brigada de neteja de la torre. Jutgeu vosaltres mateixos… Qui s’atreveix amb aquesta feina? M’hagués encantat preguntar-los un parell de coses:

– Us agrada la feina? Com la vau trobar? Quins són els requisits?  Està ben pagada? Per què?

Realment espero que ho estigui de ben pagada, perquè sembla una bogeria. A més de 400 metres t’han d’agradar molts les altures per no patir gens d’ansietat i a sobre aguantar les cares de sorpresa i els flaixos de gent com jo que alucina quan veu la brigada despenjar-se pels finestrals d’una de les parets circulars de la torre.
Només tinc paraules de respecte i admiració i en el fons penso: sort que hi ha gent per tot en aquest món!

 

Instantànies: + Shanghai, Pudong & Temple Jing’an

dimecres, 23/03/2011

Sembla que finalment va arribant la primavera i el temps convida a sortir al carrer. Heus aquí unes quantes instantànies més de Shanghai. Avui, vistes de Pudong (el barri financer) i el Temple Jing’an.

l.jpg

Skyline de Pudong

IMG_7471.jpg

La perla d'orient

IMG_7473.jpg

Els més alts de Shanghai

IMG_7528.JPG

Reflexes

IMG_7530.JPG

Natura morta

IMG_7504.JPG

Olors de Shanghai

IMG_7488.jpg

Jing'an

IMG_7521.JPG

Per tot arreu...

IMG_7543.JPG

Rellotges tous a Shanghai?

 

 

 

Ciutats verticals, jardins de terrat

dilluns, 21/03/2011
vista balcó.jpg

Des del balcó

S’acaba un cap de setmana de temps miserable. Fa dos dies que plou i la boira tot just ens acaba de deixar. La Gran Muralla segueix creixent, i les amenaces s’han complert. El govern xinès ha aconseguit atrapar la majoria de VPNs, fins i tot aquells de pagament, i ha tornat la censura al Facebook, Youtube i un llarg etcètera. A la tele el canal japonès segueix parlant dels progressos, o no, a la central de Fukushima, mentre a la resta Gaddafi sembla haver pres gairebé tot el protagonisme. Al carrer sembla haver tornat la tranquil·litat, o haver disminuït la paranoia… Ahir vaig sortir a passejar, amb la càmera al coll com de costum, a punt per capturar aquells detalls i racons que crec que descriuen Shanghai. Deu minuts més tard es va posar a ploure, si se’n podia dir ploure… La qüestió és que de sobte em vaig trobar passejant un dissabte per un dels carrers més transitats de Shanghai (Nanjing Lu), gairebé sol. Centenars de persones esperaven arreplegats a l’entrada de botigues i centres comercials que… passés el diluvi? Jo n’hagués dit xim-xim. Aparentment la majoria de gent no n’hagués dit així, sinó pluja radioactiva. I potser la resta de gent que caminava pels carrers era la que corria desesperadament a comprar quilos de sal iodada convençuda que els ajudaria a prevenir la radiació. Afortunadament, per una banda els distribuïdors han confirmat que tenen prou estoc per aprovisionar el mercat els pròxims tres mesos, i les autoritats han desmentit les propietats infundades de la sal, o si més no que la sal sigui la panacea. I ja veieu l’ambient que es respira… Sí, potser exagero un xic i les meves paraules arrosseguen una mica de drama i no tothom viu en histèria constant. Però sí, a la Xina hi ha paranoia nuclear, i tan de bo es quedi en això…

Collages.jpg

Jardins d'altura

Total, cansat del temps i de l’ambient en general he decidit desafiar el fred i el dia gris amb la meva càmera des del balconet de casa. A simple vista Shanghai et deixa de pedra, bàsicament perquè està feta d’això. Ciment i més ciment, gratacels i més gratacels, i tal i com deia en el post de benvinguda a la ciutat, em fascina. Però, on és el color verd? On són els parcs i els jardins? N’hi ha, evidentment, però no és la ciutat més verda de la Xina, això segur. I sóc dels que penso que el verd, igual que la resta de colors, és necessari. Afortunadament hi ha gent que també així ho creu i que, de fet, s’ho pot permetre. A través de l’objectiu apareixen petits espais de verd. No parlo dels arbres a dreta i esquerra d’alguns carrers, sinó dels jardins d’altura. En una ciutat amb més de 500 gratacels i uns 20 milions de persones, tenir un jardí és tot un luxe, els espais són reduïts i els balcons no donen per tant. Queden doncs, els terrats. Alguns són minimalistes, terrats grans amb gespa o amb un toc de verd. D’altres són jardins cuidats i treballats al més pur estil xinès o japonès. I d’altres senzillament o bé prefereixen un estil més salvatge o l’han abandonat. I la qüestió és: m’agradaria tenir un jardí urbà com aquests? Doncs potser faria que passés més hores a casa i no aprofités el temps per descobrir la ciutat i… Què coi, i tant, la resposta és SÍ! M’imagino aquelles poques tardes quan el temps no és ni massa fred ni massa calorós, amb la barbacoa funcionant a l’americana, 24/7, i una cerveseta fresca a la mà. D’altra banda al meu balcó no hi cap una barbacoa. Ni tan sols sé si està permès tenir-la. Tampoc m’hi cap un hort urbà… Potser començaré per posar-hi una planta. Potser una àloe vera? Ara està molt de moda i està millor vist que una planta de marihuana, tot i que diria que també n’he vist alguna a través de l’objectiu. Alguna idea?

Mentrestant seguirem esperant que el temps millori i que, si la primavera realment arriba, ens porti millors notícies. Que passeu un bon diumenge!


I tu, ets típic?

dimarts , 8/03/2011

I la persona més típica del planeta és… Un xino! Com no podia ser d’altra manera…

Circula per la xarxa un nou vídeo editat per National Geographic en referència a un dels temes més candents a nivell sociodemogràfic: arribem ja als 7 mil milions de persones al planeta! Un cop ja explicats en vídeos anteriors, també de forma molt amena, els efectes i conseqüències que aquesta xifra pot tenir sobre la terra i sobre nosaltres mateixos, ara ens presenten un vídeo simpàtic i enginyós que val la pena compartir. I és que la pregunta és senzilla i complicada a la vegada. Enmig de tants milions, quina és la persona més típica? Després d’un curiós procés de selecció i tanmateix d’eliminació el vídeo arriba a la conclusió, d’entrada, que la persona més típica entre nosaltres és un noi xinès de 28 anys de l’ètnia Han. D’altra banda també recalca que als voltants del 2030, la persona més típic podria ser de l’Índia. I finalment, com no podia ser d’altra manera, en un món on a la majoria ens agrada definir-nos com a únics, el vídeo acaba aclarint que són massa els factors que determinen una persona, sobretot les nostres decisions i accions i, per tant, la persona més típica o no existeix o bé és la més atípica.

Però entre nosaltres, jo diria que me l’he creuat pel carrer unes quantes vegades al xinès del vídeo… Vaja, que això ens porta a la mateixa cruïlla de sempre: són tots iguals, o què? Doncs bé, als nostres ulls sí, almenys d’entrada, ja que poc a poc les diferències esdevenen més evidents. I a ells també els estrangers els semblem, en general, força iguals. Vaja, que com diuen ells, tenim tots el nas gros…

Però jo juraria que ja l’he vist aquest noi…

Us deixo amb el vídeo (és en anglès)

Are-You-Typical.png

Clica imatge per veure vídeo

De Shanghai Baby a Xangai, baby!

divendres, 4/03/2011

shanghaibaby.jpg

A punt d’entrar al segle XXI, Zhou Wei Hui, una noia xangaiesa d’encara no 30 anys publicava una novel·la que revolucionaria la Xina actual. Shanghai Baby és la història semi auto-biogràfica que narra d’una manera delicada però sensual i passional les experiències d’una jova que es deixa portar per l’amor, el sexe, l’atracció, la passió… Triangles amorosos, l’addicció a les drogues de la seva parella, la seducció d’allò desconegut, relacions amb estrangers… I tot en el context d’una ciutat canviant: Xangai. La novel·la, tot un èxit de ventes a la Xina, va ser censurada pel govern xinès titllada de decadent.

I què voleu que us digui? Doncs sí, Xangai és decadent, un caos en efervescència, on els gratacels apareixen com bolets al voltant dels pocs hutongs que queden, on el treballador base guanya uns 150 euros mensuals i al centre els pisos es paguen a preus de París. Una ciutat de 20 milions de persones on gairebé 1 milió som expatriats.

A Xangai és fàcil perdre’s. Et perds en el canvi, entre carrers que ahir no hi eren i avui sí, entre la gent, entre la tradició i la modernitat. Aquí, a l’anomenada Nova York asiàtica, una part de la població s’aferra a la tradició, mentre les noves generacions, com la de Wei Hui, es balancegen entre les onades d’aquests dos mars: la Xina de les costums i la de l’Ikea i els restaurants de menjar ràpid. I, amb tot, enganxa i atrau, cada vegada a més gent. És, com la novel·la, apassionada, sensual, complicada, europea, però exòtica, vital i en constant moviment. Increïblement interessant.

I aquí m’acabo d’instal·lar. De Nanjing a Xangai, del poble a la gran ciutat (en termes xinesos, és clar, ja que Nanjing té gairebé 8 milions d’habitants però manté un cert aire de poble d’interior). I així em sento, emocionat, inspirat i amb ganes d’explorar-la. Després de llegir-la, ara em toca explicar-la. En altres paraules: del Shanghai baby (La noia de Shanghai) de Wei Hui a Shanghai, baby! (Shanghai, nena!) d’en Jordi. Ara em toca a mi, i que s’aparti la censura!