Arxiu de la categoria ‘Viatges’

Dachau: de pintoresc a esgarrifós

dimecres, 8/02/2012

Dachau és una petita ciutat de l’estat de Baviera de 43.000 habitants, a tan sols 13 quilòmetres de Munic. Els primers documents trobats que parlen de la ciutat es remunten a l’any 805, i els historiadors la consideren més antiga que Munic mateix.

Dachau és un indret molt especial. Per un costat el casc antic de la ciutat, considerat conjunt arquitectònic protegit des de 1984, coronat pel castell Dachau i el jardí reial li donen un aire a la ciutat realment pintoresc. Per l’altre, l’horror d’un període en el seu passat curt però esgarrifós. De 1933 a 1945 Dachau va acollir un dels Camps de concentració Nazis més actius d’Alemanya… El 20 de març de 1033, el cap de les forces SS del Reich y el cap interí de la Policia de Munic. Heinrich Himmler, va donar a conèixer la construcció del primer camp de concentració de Baviera, a l’antiga “Fàbrica de pólvora i munició reial Dachau”, que s’havia construït durant la Primera Guerra Mundial, no molt lluny del mercat municipal. Els primers presoners que van arribar eren presos polítics, sobretot comunistes, però poc després el van omplir socialdemòcrates i jueus entre altres. Ràpidament el Camp va créixer fins a passar a convertir-se en “l’Escola de la Violència”. El Camp de Dachau era considerat per les forces SS com a “Camp model” . Al 1938 van començar a arribar els primers presoners estrangers, i al final de la seva història hi van ingressar als voltants de 206.000 persones (registrades), de les que es calcula, unes 32.000 van ser assassiandes.

Actualment s’honora la memòria als morts en el Lloc commemoratiu del Camp de Concentració de Dachau, inaugurat el 9 de maig de 1965 com a lloc d’ensenyament.

Personalment no puc dir que sigui una visita recomanada (la ciutat sí), però sí crec que és una part de la història de la humanitat que no es pot oblidar i m’alegro d’haver-hi anat. Per mi, visitar Dachau a -15 graus de temperatura accentua encara més la brutalitat del lloc en sí. El Camp de Concentració està ben documentat, i imaginar-te per un moment el patiment dels presoners, els treballs forçats, les hores i hores formant a l’aire lliure a ple hivern,tot per intolerància, posa la pell de gallina…

Et fa plantejar coses com la mateixa falta d’humanitat de les persones, la crueltat d’alguns, la capacitat d’influenciar d’uns i com

d’influenciables poden/podem arribar a ser els altres. Et fa plantejar si realment n’hem après gaire de tot això, tenint en compte les desgràcies que passen al món, o en el fons creuem els dits perquè no ens torni a arribar aquí ara que portem “tants” anys de tranquil·litat. I sobretot et fa plantejar, en el meu cas, que la vida és realment una loteria, i pel senzill fet de néixer on néixer i quan, m’ha tocat la grossa…

Sóc conscient que he escrit majoritàriament sobre el passat negre de la ciutat. Dachau és realment un lloc pintoresc, maco de visitar i gaudeix d’un ric llegat arquitectònic i artístic. Malauradament a mi em va xocar més l’altre aspecte i és el que volia comentar.

Per acabar només destacar una frase horrible que definia la filosofia del Camp de Dachau i que mostra la falta d’humanitat i escrúpols d’aquells qui el dirigien: “Tolerància és Feblesa”. No tinc ni paraules…

ZhangJiaJie (张家界) o Pandora d’Avatar

dimarts , 11/10/2011
IMG_8665.JPG

Wulingyuan

Al centre de la Xina, al nord oest de la província de Hunan, hi trobem la prefectura de Zhangjiajie, amb la localitat que porta el mateix nom i que està al costat del parc Wulingyuan que finalment és també conegut com Zhangjiajie.

La zona va prendre un caràcter totalment turístic quan el 1992 va ser nomenat patrimoni mundial de la UNESCO, i va esdevenir una bogeria quan James Cameron i el seu equip i van buscar la inspiració per crear les muntanyes flotants del món imaginari de Pandora a la pel·lícula Avatar, el 2009 (segons expliquen els oficials xinesos. Els creadors del film diuen que es van inspirar en les muntanyes de Hunan, entre altres…).

La manera com l’erosió, la vegetació i el gel a l’hivern han mollejat aquestes muntanyes en forma de pilars és senzillament espectacular. I la manera com la vegetació troba la forma d’arrelar i créixer a la roca és increïble i fascinant. Però perquè entretenir-vos amb explicacions quan us puc ensenyar imatges? El que si és interessant és l’aventura d’anar-hi en plenes vacances nacionals xineses i la manera com a Xina es viu el concepte muntanya.

Experiència no me’n falta per saber que les millors opcions durant les vacances xineses són o bé quedar-se a casa o bé sortir delIMG_8851.JPG país, ja que durant les vacances xineses tenen lloc les migracions més importants a nivell mundial. Els xinesos opten per anar de vacances o tornar a les seves províncies, però sigui com sigui tots es mouen, i el país es torna intransitable. Doncs bé, encara no n’he après, i motxilla a l’esquena i tenda de campanya vam decidir agafar el tren i fer camí cap a Hunan. Van resultar sé 4 trens i un total de 10 hores per arribar a Zhangjiajie (això tenint en compte que els 3 primers trens eren d’alta velocitat). Fins aquí he de dir que vam ser força afortunats, ja que tan sols teníem reservat el primer tren i vam trobar bitllet per la resta sense complicacions.

Tenint en compte la informació prèvia que teníem del lloc, anàvem a la muntanya, a un parc natural de proporcions considerables. I tenint en compte que hi anàvem durant les vacances què millor que agafar la tenda de campanya i poder assegurar l’allotjament. Doncs anar a la muntanya a Xina és un altre xoc cultural. Motxilles? No, bosses de mà. Tendes de campanya? No, hotels i albergs. Mapes? no, guies de bandereta i micròfon. Criticable? Potser no. Agradable? Tampoc…

zhang1.jpg Bé, de fet sí que ho és de criticable, però molt constructivament, ja que en el fons són senzillament formes diferents de concebre turisme. Per a un servidor anar a la muntanya és sinònim de tranquil·litat, pau, poca gent, entrepà i coca-cola. Per començar la majoria de muntanyes sagrades o turístiques de la Xina es pugen per escales. Al principi és estrany, i una petita decepció. Perd un punt important de naturalitat, però al cap d’una estona li dóna un toc bucòlic interessant. El que es fa més difícil de digerir són milers i milers de xinesos. Però perquè hi arriba tanta gent allà dalt? Doncs perquè és de fàcil accés. Escales, un telefèric i mini busos que et porten d’un cantó a l’altre. Això es tradueix en dones que calcen sabates de taló, altres que passegen el gos, grups de 30 avançant per les escales agafats del braç, guies que parlen per un altaveu i paradetes de barbacoa. I la pregunta que segueix és: acampen les dones que van a la muntanya amb sabates de taló? evidentment no… El turisme xinès s’ha desenvolupat a gran velocitat. A la mateixa velocitat que l’economia, i a la majoria de turista xinès li agrada que el passegin, menjar bé, i dormir còmode. Total, que no hi havia ni una zona d’acampada i vam acabar plantant la tenda davant la caseta de la policia forestal…

I la conclusió, doncs una escapada sensacional. El parc natural és digne de les hores de tren (he de dir que també s’hi pot arribar per aire); les cares d’estupefacció al veure dos estrangers carregats amb motxilles per pujar una muntanya que es pot fer via telefèric no té preu, i acampar davant de la caseta dels forestals encara menys!

 

 

Sichuan 四川

dissabte, 11/06/2011

Sichuan.jpg Sichuan rima amb picant, i és una casualitat més que encertada. Terra de plats coents, pandes gegants, budes, muntanyes sagrades, valls, rius i temperatures canviants. Sichuan és coneguda per tot això i molt més. Per ser una porta d’entrada a Tibet, pels seus paisatges aclaparadors i, malauradament, pel terratrèmol devastador de 7,8 graus a l’escala de Richter que el 2008 la va sacsejar.

Del viatge a aquesta província del sud oest ja fa ben bé un any, però he decidit recuperar-ho. Bàsicament perquè és una de les províncies, per a mi, més espectaculars de la Xina i ara que venen les vacances, si a algú se li acut venir cap al país del centre és necessari saber que apart de Xangai o Pequín hi ha molt i molt més per visitar.

Una setmana no és suficient per conèixer Sichuan, però si per enamorar-te’n. I és que són tantes les coses a descobrir, provar i visitar que dóna la sensació que són 3 i no 1 les províncies que has visitat.

Etimològicament el nom prové de l’abreviació de 川峡四路 (chuānxiá sìlù), que vindria a ser alguna cosa com les quatre comarques de rius i gorges. Molt escaient si tenim en compte que la travessa el riu més cabalós de la Xina, el Yangzi, que limita amb el Tibet i Yunnan i per tant, que està envoltada i dibuixada per grans cims, valls, rius i gorges.

IMG_2529.JPG

Buda Gegant

Sí, em repeteixo més que l’all, ho sé, però la Xina és molt gran, com també ho són molts dels monuments a visitar. Com per exemple la nostra primera parada: El Gran Buda de Leshan, o el que és el mateix, l’estàtua de buda més gran del món, amb els seus 71 metres d’altura. L’estàtua que es va començar a construir l’any 713 tenia (o té) la funció de protegir la població i els pescadors de la fúria dels dos rius que es troben just davant, i sembla ser que fins ara els ha funcionat…

IMG_2699.JPG

Emei Shan

Parlant de budes, a pocs quilòmetres de Leshan s’hi troba una des les muntanyes budistes sagrades de la Xina: Emei Shan. És una excusa perfecte per allunyar-se de la calor asficciant de la conca de Sichuan i, en temporada baixa, també de la gentada de ciutats com Chengdu. Aquesta muntanya de 3000 metres ofereix al visitant paisatges de muntanya, camps de te, escales interminables (telecabina opcional), alguns macacos curiosos, i una sortida de sol al cim com n’hi ha poques al món. Això diuen, vaja, perquè després de 8 hores pujant escales (sí, les muntanyes sagrades de la Xina es pugen per escales de pedra…) els núvols no ens van deixar gaudir de l’espectacle. De totes maneres, malgrat les butllofes, només per haver arribat a dalt ja va valdre la pena. Mol recomanable.

IMG_2875.JPG

Hailuogou

Empesos pels aires de muntanya vam decidir com diu la cançó dels Pet Shop Boys, anar cap a l’oest, en busca de cims més alts. No per fer-los, però si per admirar-los. L’oest de Sichuan, fronterer amb Tibet, és aclaparador. Com també ho són les carreteres en mal estat i la conducció dels locals. Més que recomanable diria que és necessari intentar gaudir de l’entorn quan es viatge per la zona, no només per l’espectacle de la natura, sinó per evitar el patiment de la por a un accident.  De la zona en destacaria el parc del glaciar de Hailuogou. Es tracta del glaciar més baix d’Àsia, que descendeix del GongaShan, el cim més alt de la província, amb 7556m. He de ser franc. El fet que es pugui arribar als peus del glaciar amb bus (ecològic) i telecabina fa que l’indret s’ompli del que podríem anomenar domingueros xinesos. Dones amb talons i gos inclòs i nens omplint ampolles amb trossets de glaç del glaciar… Comentaris apart, un cop aconsegueixes allunyar-te una mica de la multitud, és impressionant. Un d’aquells llocs on la natura et deixa sense paraules.

De l’oest he d’esmentar la carretera a Tibet. Tan sols l’esmento, perquè no he tingut la sort de fer-la encara, però és destacable per dos motius: per ser una de les rutes més boniques del món i també més perillosa.

IMG_3005.JPG

Centre de Cria de Pandes Gegants

Un cop a Chengdu, tornem a sentir la calor sufocant de la conca de Sichuan, i ens venen al cap moltes d’aquelles teories dels perquès del menjar picant. Per ajudar a regular la temperatura del cos suant? per preservar els aliments o camuflar les olors d’aquells que potser ja estan una mica passats? Tot pot ser… El que si és cert és que tan si demanes el menjar Bu la de (no picant) com si no, ho seguirà essent. En tot cas, Chengdu és una ciutat en plena ebullició, amb més de 13 milions d’habitants i que segueix creixent. Amb milions de cotxes també, però amb molt d’encant. Però entre nosaltres, no hi ha res a Chengdu amb més encant que el centre de cria de Pandes gegants. Segurament seria molt millor visitar-los a la reserva d’Wulong, però va quedar greument afectada pel terratrèmol del 2008, i les restriccions per accedir-hi són moltes. En tot cas, el centre de cria és senzillament genial. I us ho diu algú que no és massa fan dels zoològics. El pandes viuen allà millor que enlloc, i aparentment el programa està donant els seus fruits. Un cop allà és imprescidnidble visitar la “llar d’infants”… Millor us ensenyo fotos…

I al nord de Chengdu, ben al nord de la província, hi trobem un dels parcs naturals més impressionants del gegant asiàtic, que no vaig poder visitar per falta de temps, però que tinc marcat a l’agenda. El Parc nacional de Jiuzhaigou, i Reserva Mundial de la Biosfera de la UNESCO és, aparentment, un paradís terrenal. Malauradament hi ha turistes tot l’any, però tot i així és (diuen) més que aconsellable.

Doncs ja ho sabeu, si algú té previst visitar la Xina, Sichuan és sens dubte una parada molt recomanable. I sí ho feu, feu-m’ho saber, que segurament m’hi apunto de nou!

 

 

Hong Kong, selva de ciment

diumenge, 3/04/2011
IMG_7611.JPG

Victoria Peak

Què fa un expatriat a la Xina quan se li acaba el visat i el vol renovar? Doncs hi ha vàries opcions, però la més coneguda i utilitzada és la de “sortir” del país. I escric sortir del país entre cometes, perquè l’opció més coneguda és anar de visita a Hong Kong, que tot i gaudir de plena autonomia, en teoria pertany a la República Popular. I heus aquí el que ha fet un servidor aquesta setmana. Deixant a banda els detalls burocràtics del visat, us explico què m’ha semblat la ciutat en dos dies. Doncs en poques paraules, Hong Kong és una selva. És una barreja de gratacels, vegetació exuberant, tramvia, troleibús, taxis, passadissos i gent. Un trencaclosques vertical on cada peça sembla tenir el seu lloc i sovint sembla no haver-hi espai per més. Un caos controlat amb un toc tropical i exòtic, però cosmopolita i internacional.

Fa falta pujar a Voctoria Peak per poder veure el cel, i de pas gaudir de les vistes espectaculars sobre la ciutat i les diferents illes. Un cop a dalt, queda molt clar perquè la ciutat té el títol de la més vertical del món i ocupa un dels primers llocs del rànquing de densitat de població. I, entre nosaltres, que a una persona que viu a Xangai li impacti l’aglomeració de gent i gratacels en una ciutat, vol dir que realment és espectacular i potser una mica desmesurat. Amb tot, quan sembla que a HongKong no hi ha lloc per un sol edifici més, entre paret i paret despunten grues de tots colors, a punt per començar a construir.

Passejar per Hong Kong és fascinant, però per a mi, pensar en viure-hi és força estressant… Hong Kong ve a ser el paradís capitalista per excel·lència. Entre gratacel i gratacel, milers de cartells et bombardegen amb publicitat, anuncis de marques de luxe i mil productes que no necessitaràs mai però que a simple vista semblen imprescidibles. I què us he de dir, tampoc cal ser hipòcrita, viure una temporadeta a l’illa, carregat de diners, ha de ser la bomba. Passejant pel Soho l’oferta culinària d’arreu del món és aclaparadora, atractiva i addictiva. Enmig de tant edifici d’altura, aquests petits locals són refugis culinaris que t’aparten del bullici de la gent i les llums de neó per tornar-te a casa per una estona i beure una bona copa de vi, passar per Bèlgica a prendre’t una Chimay,  o transportar-te a Vietnam en un segon per poder degustar un bon plat de Gỏi Cuốn. I si un cop ben tip i una mica més gras et fa falta renovar l’armari només et cal aixecar un xic la vista i treure la targeta de crèdit, que jo crec que et portarà ella mateixa a gastar…

I en el cas hipotètic que em sobressin els diners, perquè ha de ser agobiant? Doncs bé, jo crec que en algun moment el meu subconscient em deia que els edificis em caurien a sobre! I no per mal construïts (que evidentment no és el cas), sinó per la proximitat dels uns amb els altres. Jo necessito espai! Però, ei! No ho vull pintar tot de color negre… A favor de HongKong tornaré a la idea del principi. És un caos controlat a la perfecció. D’entrada, HongKong també se situa als primers llocs del rànquing mundial en l’ús del transport públic. I el cert és que és impecable. I en segon lloc, la proximitat dels edificis els ha permès idear una ciutat a diferents nivells. A l’illa de HongKong els gratacels estan connectats per passadissos des del segon pis, i això et permet creuar bona part de l’illa sense baixar al carrer, evitant sorolls, semàfors, tràfic i fins i tot la pluja.

Resumint, no em podria plantejar viure a HongKong per motius relacionats amb la claustrofòbia, però per caps de setmana, visites enfocades a l’entreteniment cultural, culinari i de visa ( que no de visat), segurament estem parlant d’un dels millors llocs de sud-est asiàtic. Si passeu per aquí, deixeu-vos-hi caure! I aquells que hi heu estat, què en penseu?

 

 

Harbin 哈尔滨

dimecres, 9/02/2011

HarbinMap.jpgDe Shenyang a Harbin, o el que és el mateix, de la capital de la província de Liaoning a la de la província de Heilongjiang. El trajecte en tren dura unes 5 hores, i tot allò que ens envolta va passant, sempre per sota del 0, de gris clar a blanc trencat, i finalment al blanc gebrador que caracteritza la capital del gel. Equipats com expedicionaris al Pol Nord, tapats fins deixar descoberts amb prou feines els ulls, sortim del tren. El fred, tot i que es fa present instantàniament, sembla ser suportable, segurament gràcies a les capes de roba que portem a sobre i pel fet de no haver arribat a la temperatura esgarrifosa que tothom ens ha ficat al cap (-30). Realment aquests dies no fa tant fred, però una simple ràfega de vent és suficient per fer-te arrugar les celles i acotar el cap de forma espontània per tal que l’aire no t’acariciï la pell.

Fora de l’estació la ciutat ens rep amb una petita exposició d’escultures de gel per fer-nos entendre que a Harbin se’ls coneix per això, i que no ens decebrà. Aquí un servidor i fotògraf compulsiu, tot i sabent que veurà escultures mils vegades més espectaculars als parcs de la ciutat, es treu els guants per atrapar imatges de budes i animals de glaç, entre altres coses. I heus aquí quan un servidor s’adona que, efectivament, fa fred de veritat, molt fred. En pocs segons la pell s’asseca, s’enrogeix i els dits es comencen a encartonar i et demanen que els tornis a enguantar. Amb tot, l’hivern al Nord de la Xina és més agradable que al Sud, i el perquè és ben senzill. Al Nord el fred és sec, i un cop t’has vestit de ceba, capa rere capa, és suportable. I en segon lloc i segurament el punt clau, a Harbin les finestres tanquen, les cases estan ben aïllades i la calefacció funciona com ha de funcionar. Al Sud, les temperatures són més suaus, però fred i humitat sempre troben per on entrar, i un cop els tens al cos, no te’ls treu ni un bon raig de bai jiu.

Passejant per Harbin de seguida t’adones que és una ciutat diferent. Sí, d’alguna manera totes ho són. En un país tan gran, cada regió i fins i tot cada ciutat té el seu encant, però en aquest cas és especialment evident. Aquí, no només el fred n’ha modelat les formes i el funcionament, també la proximitat amb el país veí, Rússia, que va ocupar la ciutat durant la seva guerra civil, n’ha canviat la fisonomia. I de fet, l’aire soviètic és palpable en tots els sentits. Visualment, en l’arquitectura, amb l’església de Santa Sofia com a màxima representant. Gustativament i olfactiva, amb la gastronomia de plats forts i calòrics per fer front a l’hivern  com per exemple els estofats. I fins i tot auditivament, per la gran quantitat de turistes russos que passegen  per Zhong Yang Da Jie (carrer central de Harbin). I em queda el tacte… Doncs què voleu que us digui, d’alguna manera o altre tot el que he anomenat es pot palpar. Jo no tocaria els turistes russos així com així, però això ho deixaré, precisament, a les vostres mans.

IMG_7136.JPG

Riu Songhua

I és que realment tot està glaçat a Harbin. Fins i tot el riu SongHua que creua la ciutat. Tot està congelat menys l’oportunisme de la gent local que han sabut trobar en aquest clima, tan per gust com per necessitat, la manera de disfrutar-ho. La gran esplanada en que es converteix el riu durant els mesos d’hivern serveix per mil i una coses i activitats lúdiques: patinatge, passeig en carro de cavalls, pesca foradant el gel, fer volar estels i, sobretot, creuar-lo a peu és la via ràpida d’accés a l’Illa del sol. Ràpida per aquell qui eviti caure diverses vegades de cul. I és que, per molt ben calçat que es vagi, allà on el gel és net, on et permet veure l’aigua que circula sota el glaç, no caure és tot un repte. Això sí, a Harbin, caure en públic no és motiu de mofa, ja que cau gairebé tothom…

Després d’uns quants cops de cul i superat el riu arribem, com dèiem, a l’Illa del sol. Un paratge per descobrir tan a l’hivern com a l’estiu. La primera cosa que sorprèn és la tranquil·litat de l’illa tot i la proximitat a la gran ciutat. Cases de fusta d’estil rus, petits temples, parcs i, per suposat, escultures de gel. Realment un lloc per descobrir i on perdre’s.

Arribada la nit i amb temperatures encara més baixes és el moment de visitar al Gran Festival de Gel i Neu de Harbin. Des de l’entrada, passant pel terra que es trepitja i els edificis, tot és gel. És un espectacle que sorprèn i impacte. Castells, molins, muralles gairebé a escala real et traslladen a un món de fantasia. Afortunadament, les mil i una llums de colors, combinades amb espectacles de música de discoteca i paradetes de records i fruites caramelitzades fan que toquis ràpidament de peus a terra. El lloc és visita obligada, i val la pena tot is els 330 iuans que val l’entrada, però amb un aire de festa major una mica dubtós pel meu gust, el Festival perd una mica la grandesa que d’entrada té. Aquest és segurament el més conegut dels parcs de gel que ofereix la ciutat, però de ben segur racons potser menys turístics ofereixen aquell encant i ‘autenticitat’ que sovint busquem. Serà qüestió de tornar-hi.

I ja per acabar, com que una imatge val més que mil paraules, us deixo amb un petit recull de fotos en format vídeo.

IMG_7239.JPG

Clica imatge per veure vídeo

Salut i abrigueu-vos bé.